El Que No Volen Veure

Si ja fa força temps que no hi ha activitat per aquí, encara en fa més que no gaudim d’una bona cançó:





Una de les revelacions del 2009, Kasabian, no podia faltar aqui, sobretot ara que comencen a sonar cada cop més fort en l’escena musical.


Prometo que no decaurà!


I un altre dia ja parlarem de la punyetera mania de youtube de no permetre encastar els vídeos…

• Deixa un comentari...

Després de bolcar rius de demagògia i declaracions políticament correctes després de que es conegués la intenció de l’ajuntament de Vic de vetar el padró a estrangers no regularitzats (a.k.a. “sense papers”), aquesta setmana encara ens depararà un espectacle més dantesc.


Per si encara faltava llenya al foc, l’il·lustríssim cognom Roca i Junyent ha fet acte de presència, encara que només sigui com a bufet d’advocats, per a recordar al govern de l’estat que el que vol fer Vic és legal. Per als desmemoriats, no cal anar gaire enrere, va ser aquest Novembre quan es van aprovar les modificacions a la llei d’estrangeria que permetrien tal situació, com apuntaven les ONG mesos abans.


Tanmateix, la política té aquests girs inesperats que permeten tancar una situació tan complicada com aquesta com si no hagués passat res, i ja comencem a veure la llum al final del túnel tot escoltant les declaracions d’ahir de les respectives seus centrals dels partits. Ningú està disposat a mullar-se, encara menys algú que diu ser d’esquerres, així que ni per tu ni per mi, total, no serà el primer cop que canvio el discurs, encara que sigui per passar de la xenofòbia a la demagògia al pensament més progressista tolerant. Mentre els de Vic segueixen encapçalant una croada poc defensable dins el marc del “som molt guays i políticament correctes”, els partits tancaran files i forçaran que mesures com aquesta no prosperin, que cal sortir ben guapos a la foto electoral.


El millor de tot és que de tal manera, en un any d’eleccions, aconsegueixen apropar-se als extrems de la paleta cromàtica política, quedant-se en un to intermedi, que ja se sap que el gris combina amb tot.


I un altre dia ja parlarem de si el to intermedi és el gris o més aviat un marró llefiscós…

• Deixa un comentari...

A Vic han decidit tancar l’aixeta del padró i requerir el permís de residència a qualsevol ciutadà que es vulgui empadronar en aquella ciutat. Segur que ho has sentit o llegit, així que abans que continui, per un segon ens apuntem al carro de la demagògia que corre pels telenotícies i els diaris i els titllem de xenòfobs per amunt. Ja? Ok. Ara pensem en una població com Vic, que òbviament no és com Barcelona i on el percentatge de població immigrant gairebé supera el 50%. Problemes socials i prejudicis a part, podem començar a entreveure un problema greu en la sostenibilitat d’una ciutat que empadrona a qui vulgui, tingui o no papers.


El sistema actual requereix que per a contractar a algú és necessari un permís de residència i de treball, però per a accedir a la majoria d’ajudes d’habitatge o escolars, per exemple, només es requereix padró. Si ens posem catastròfics, una població on el 50% de la població sigui immigrant sense permís de residència però es trobi empadronada és el mateix que una població on només tributa el 50% de la ciutadania però el 100% té dret a beneficis socials. I òbviament no anirem a deixar sense escola ni hospitals a ningú, vingui d’on vingui, perque això sí que seria racista, xenòfob i moltes coses més, no?


Endavant, padró per a tothom, tributin o no, siguem els més guays del planeta, però si jo tributo, què menys que exigir que tothom (sense importar d’on vingui) que vulgui accedir a serveis públics tributi, no? Perquè no es permet la obtenció del padró o l’accés als ajuts públics en base a si es tributa o no?


La línia entre la discriminació positiva i la negativa és tan fina que hi haurà que pensarà que em quedo curt i n’hi haurà d’altres que em diràn que sóc un xenòfob, un racista, un separatista i altres paraules lletges que acaben en -ista, però tinc ben clar que es vingui d’on es vingui, aquest país el fem entre tots, així que a tots i cadascú de nosaltres ens toca posar de la nostra part, ja que només d’aquesta manera podrem gaudir dels beneficis de la societat del benestar.


I un altre dia ja parlarem de la demagògia de la discriminació positiva…

• Deixa un comentari...

Tot i que el blog també necessitava unes vacances nadalenques i ha patit una aturada espiritual necessària, no podia sinó tancar un any, si més no, particular.


Enguany hem vist com sota un sostre anomenat crisi els més rics s’enriquien encara més a costa dels demés, que cada cop som més pobres. Hem assistit a l’espectacle més nauseabund que la política ens ha brindat en molt de temps, de la mà de la corrupció, mentre que la societat civil es feia la ofesa, o com els agrada dir, desafeccionada. Sembla que la desafecció, però, no existeix per a altres fenòmens del 2009, com el també nauseabund efecte Belen Esteban, la sobtada mort de Michael Jackson i la marea del FaceBook i la web social que cada cop arriba a més racons de l’hiperespai.


A casa nostra, com a petit país amb les seves particularitats, tot i que no ens hem escapat de les modes mainstream, incloent la corrupció, la societat civil ha demostrat un cop més estar a l’altura, manifestant-se amb força pel nostre estatut, ja sigui organitzant unes prometedores consultes per la independència o en forma d’un històric editorial conjunt.


Tanmateix, el 2009, segurament el recordaràs per haver conegut aquella o aquella altra persona que ha acabat sent tant especial, per haver donat un nou rumb a la teva vida, per haver canviat de feina, haver-te independitzat, pels èxits o pels fracassos, pels projectes iniciats o pels que finalment has tancat…


Independentment de la crisi, la corrupció, la Belen Esteban i la mort de Michael Jackson, tu faràs que el record d’aquest 2009 sigui especial, a la teva manera, i de ben segur, passi el que passi amb la crisi, el 2010 també ho serà.


I un altre dia ja parlarem de perquè no ens hem apuntat al carro de l’anàlisi de la dècada…

• Deixa un comentari...

Sembla mentida que mai hagi sortit per aquí aquesta cançó:





Tot i que d’aquesta fantàstica cançó de Nina Simone no tenim videoclip, a molts us sonarà per ser la BSO de “The Thomas Crown Affair”, àlies “El secreto de Thomas Crown”, en una escena esplèndida, en gran part, per aquesta cançó.


I tornant a la meva afició de trobar versions inverosímils d’una cançó, el mateix Bob Marley en va fer la seva a la seva particular manera:





I pel que em sembla, en els propers temps, la versió més recordada serà la que es va adaptar als nous temps gràcies a un rentat de cara dels grans èxits del segell Verve:





No us queixareu, avui n’hi ha per a tots els gustos!


I un altre dia ja parlarem de quina és la versió que més m’agrada…

• Deixa un comentari...

Suposo que ningú queda al marge de la polseguera que ha aixecat la disposició primera que el lobby format pel ministeri de cultura i les entitats de gestió de drets d’autor (SGAE, promusicae, etc….) han colat a la nova llei d’economia sostenible.


Ara com ara ens juguem que d’un dia per l’altre l’accés a determinats articles de la wikipedia estiguin bloquejats (aquells que per algun motiu no agradin al Sr. Ramoncín, per exemple), o que els resultats de les cerques de google siguin filtrats, sí, tal i com passa a països com la Xina, on la democràcia encara no ha fet acte de presència. Fort, no?¿


En realitat, aquesta estratagema només pretén permetre que les entitats de gestió de drets d’autor siguin jutge, fiscal i acusació, prenent el poder a l’estament judicial. D’aquesta manera, SGAE i promusicae podran tancar les webs que els jutges no han considerat il·legals.


Encara penses que no ens hi juguem gaire cosa? Si no és així, avui, a les 20h tens la oportunitat de fer sentir la teva opinió, pacíficament, a Plaça Sant Jaume, on es repartiran còpies del manifest i s’informarà a la gent sobre aquestes mesures.


I un altre dia ja parlarem de perquè mai s’aprovarà una llei així…

• Deixa un comentari...

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sosteniblede modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de lesllibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura através d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals icreadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, ideclarem que…


1. - Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels dretsfonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat,a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a lallibertat d’expressió.


2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sentcompetència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sensesentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -unorganisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir alsciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.


3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sectortecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament ide futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses,introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.


4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeixla creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològicss’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de contingutsde tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústriesculturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.


5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de laseva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitatsassociades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvislegislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nouentorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava enel control de les còpies de les obres i en Internet això no és possiblesense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.


6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviurealternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüinals nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades comineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.


7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferènciespolítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets modelsde negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.


8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxaa Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marcper al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara alfutur.


9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectualorientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement,promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.


10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovardesprés de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes lesparts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius queafecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.


Aquest manifest és de tots i ningú en particular. Si vols demostrar el teu suport i adherir-te al manifest, fes-lo córrer!

• Deixa un comentari...

Més enllà de colors polítics, d’interessos i de possibles tibantors, avui, els 12 diaris editats a Catalunya fan pinya amb una superba editorial en què es posen els punts sobre les i pel que fa a les connotacions de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.


No només és una encertada i profunda reflexió sobre el pols social -i no polític- en què viu aquesta nació sinó que s’erigeix com una declaració de principis en què es comença a veure aquesta espurna, cada cop més necessària, per a que la societat civil s’aixequi per a defensar els seus drets.


Potser ja l’heu llegit, però encara que només sigui per a que en quedi constància, permeteu-me que el transcrigui (les negretes són meves):


“Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.


L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.


Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.


No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.


Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.


Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”


Com no, els diaris més rancis ja han avançat amb tons més que desafiants que demà en caurà una de grossa, i fins i tot en els diaris suposadament més vermells no falten els comentaris despectius i insultants cap a la “dignitat catalana”. La realitat és que per molt que cridin dubto que mai arribin a publicar una editorial conjunta i unànime amb la força que ha demostrat la premsa catalana.


I un altre dia ja parlarem dels poders fàctics…

• Deixa un comentari...

Si durant els darrers dies no he pogut escriure res per aquí ha estat gràcies a la magnífica experiència d’haver-me de barallar amb una empresa proveïdora d’Internet (a.k.a. ISP) per a que em restablís el servei, que va decidir deixar-me a l’estacada ja fa una setmana, a traïció.


Per si fos poc, la meva particular batalla amb els serveis d’atenció al client ha estat a dos bandes, doncs encara tinc un front obert amb un reemborsament amb una coneguda empresa d’electrònica de consum, que donaria de parlar per uns quants posts, però el que en el fons m’ha horroritzat no és el pèssim servei que, en majoria, he rebut, sinó el preu al que el pago.M’explico. Si contracto un servei o compro un producte en un determinat establiment, inherentment al servei prestat o producte adquirit, al meu entendre, s’estableix una contracte pel qual dins del període establert pel mateix venedor/proveïdor,  aquests es fan càrrec de les incidències o problemes que puguin sorgir, ja siguin productes que no funcionen dins del període de garantia, devolucions en un plaç acordat o talls del servei. I el més important, quan compro o contracto un producte o servei, estic pagant per aquest servei post-venda, tal i com m’indica el contracte o el rebut. Doncs bé, resulta que la realitat és ben diferent, i fins i tot per exercir els teus drets has de pagar, trucant a un servei d’atenció al client que en majoria comença per 902 o 807, que com sabreu són telèfons de tarifa especial on el minut de pèssima atenció té un preu desorbitat.


Vista la situació, i que en aquests telèfons et fan perdre el temps, diners i paciència de forma desigual a les solucions que t’aporten, he pres tres mesures, encara que un poc dràstiques, per a exercir els meus drets sense sentir-me obertament estafat:

• Establir la comunicació via e-mail o carta certificada: Així tenim proves de la nostra comunicació amb l’empresa des del primer moment, molt útil si s’ha de recórrer a la via legal. A més a més, pots prendre’t el teu temps per a redactar una carta prou educada i amenaçant com creguis convenient.
• Amenaçar amb accions legals des del primer moment: L’Agència Catalana de Consum fa bé la seva feina, prou ho saben les empreses. Una amable petició del CIF i raó social de l’empresa per a obrir una demanda a consum pot desencallar molts problemes.
• Buscar telèfons de tarificació normal del servei d’atenció: No tothom ho sap, i les empreses seran les últimes a dir-t’ho, però per llei (i pel que us comentava abans), les empreses estan obligades a tenir un telèfon d’atenció al client de tarificació normal (un 93 o 91 per exemple). Pàgines com No más números 900s’encarreguen de recollir els telèfons secrets que les empreses ens volen amagar.

Per sort, aquestes tècniques m’han donat resultats molt satisfactoris i no dubtaré en posar-ho en pràctica en un futur si mai em trobo en la mateixa situació.


I un altre dia ja parlarem de les indemnitzacions a les que hom té dret per talls en els serveis…

• Deixa un comentari...

Sembla mentida, però Oasis encara no havia fet presència per aquesta secció:

Corria l’any 96 quan Noel Gallagher va substituir al seu germà Liam com a vocalista per motius de salut, en un dels millors concerts desendollats de la banda que es recorden (en part, pel fet de l’absència de Liam).

Ja és fina ironia que recentment Liam anunciés que (aquest cop sí) que posen fi a la carrera de la longeva banda, ara els germans van per separat.

I un altre dia ja parlarem de bandes longeves…

• Deixa un comentari...