Com tots els sistemes de vídeo, el televisor mostra imatges en moviment gràcies a la projecció d’imatges fixes de forma successiva i a molta velocitat. En concret, els sistemes de televisió europeus projecten 25 imatges per segon (en realitat són 50 entrellaçades, tot i que això són figues d’un altre paner), i per entendre el funcionament del teletext hem de viatjar fins als temps dels gairebé difunts televisors de tub de raigs catòdics (àlies CRT, sí, aquells que són gairebé més fons que amples). Aquests televisors mostren cada imatge fixa gràcies a un feix d’electrons (i per tant, molt fi), que recorre les 625 línies del televisor (si és europeu), il·luminant el fòsfor que té la pantalla, i això ho fa per a cada imatge, és a dir, que el pobre feix d’eletrons va de bòlid fent línies i més línies.

Recorregut del feix d’eletrons anant de bòlid amunt i avall on es pot veure el temps de blanking

Com es pot veure, el pobre feix d’electrons en acabar de “pintar” cada imatge ha de tornar a l’inici de la pantalla per a començar a “pintar” la següent, i és llavors quan se li dona un petit (molt petit) descans perquè es pugui prendre aquesta tornada amb més calma, i és el que s’anomena temps de blanking. Tot i ser un instant molt petit, durant aquest temps la senyal de televisió és totalment inútil i sol estar buida, mentre espera que el feix d’electrons torni a la posició inicial per a tornar a començar. Doncs bé, resulta que aquest temps no és del tot inútil, doncs la senyal del teletext es troba codificada dins aquest trosset de la senyal que fins l’aparició del teletext estava totalment desaprofitat. Aquest detall és certament enginyós, encara més si pensem que no afecta en absolut la senyal de vídeo de la televisió i que per tant, els aparells receptors que no “entenguin” la informació de teletext, senzillament ignoraràn aquesta senyal i seguiràn mostrant la imatge tan campants…

Però… encara no sé com és que passen els numerets! - Tot al seu temps, hi som tots? ja falta poquet. La senyal de teletext que rebem en cada temps de blanking (l’instant que necessita el feix d’eletrons per a tornar a la posició inicial entre imatge i imatge), és exactament una pàgina del teletext, així que en tant sols un segon rebrem 25 consecutives (en el cas entrellaçat). Certament, el teletext ofereix una interactivitat limitada doncs no podem modificar els continguts, ja que l’únic que fa el teletext és enviar les 888 pàgines una darrere l’altre entre cada imatge fixa en un bucle infinit, és a dir que un cop envia l’última pàgina torna a començar per la primera.

En realitat, doncs, quan nosaltres volem veure una pàgina del teletext introduïnt el seu número, el que fem realment és esperar a que arribi la pàgina que hem demanat per a mostrar-nos-la, és llavors quan veiem passar els numerets, indicant la pàgina que s’està rebent en aquell moment, fins arribar a la que toca. Molts de vosaltres pensareu que us estic colant un gol perquè el vostre televisor us mostra la pàgina només posant el número i no us heu d’esperar ni veure numerets que passen, però amics meus, el que us enganya és el vostre televisor, que se la sap molt llarga i memoritza totes les pàgines del teletext cada cop que canvieu de canal (i no necessita ni un minut per a fer-ho).

Com podeu veure, el teletext és ben senzill però ha estat utilitzat durant més de 20 anys per un munt de persones, i és per això que els televisors cada cop ténen més funcions per al teletext (memorització de les pàgines, botons d’accés ràpid, etc…), passant a ser una funció que es considera gairebé per defecte. El pas a la TDT ha portat el dilema de si cal eliminar un servei tan passat de moda, que queda llargament superat per les guies de programació, més amigables i que permeten fins i tot programar la gravació del DVD, però si ho proveu, el teletext segueix funcionant en la majoria de canals que emeten per TDT (i sense haver d’esperar que passin els números).

I un altre dia ja parlarem de perquè el teletext només arriba fins les 888 pàgines…

Com sol passar en aquestes situacions amb les companyies de telecomunicacions, la realitat ha abandonat qualsevol esperança davant el surrealisme i la estupidesa davant la que em trobo ara com ara. Ja no sóc client de la antiga operadora però sembla importar-los poc a l’hora de bombardejar-me amb SMS i trucades publicitàries.

Tot i haver bloquejat més de quatre nombres de telèfons diferents des dels quals es fa aquest spam, encara rebo alguna trucada oferint-me algun servei (al que no puc ni accedir al no ser client), i que davant la resposta de que ja no estic en aquella companyia no se’m demanen ni les disculpes ni s’emprenen mesures per a aturar-ho.

I sembla que aturar-ho és la gota que fa vessar el got de l’absurditat, doncs he de trucar a un telèfon d’atenció al client per a donar-me de baixa de les comunicacions publicitàries, però resulta que en no ser client no només em facturen la trucada sinó que no me la poden tramitar doncs no estic a la seva base de dades (encara m’hauré de disculpar per trucar al servei d’atenció al client si ja no ho sóc!)

I un altre dia ja parlarem del meravellós món de l’atenció al client…

Desacceleració del creixement econòmic, dificultats per a mantenir l’índex de creixement… han utilitzat molts eufemismes per a descriure una cosa tan simple com la crisi econòmica de campionat que ens ve a sobre.

En la seva usual clarividència, Eduard Punset apunta cinc pautes que hauríem de prendre tots per a afrontar una situació com la que vivim, basant-se en els interessants (i ignorats) vaticinis de Nassim Nicholas Taleb de “the Black Swan“, de la qual se’n poden extreure frases lapidàries com la que introdueix el text.

I un altre dia ja parlarem de perquè no sempre s’ha de ser optimista…

Ha fet de la seva falta de ritme en el ball un projecte extraordinari: ballar arreu del món i amb les persones que ha anat trobant (i convocant), i si ja ens va sorprendre en el seu primer viatge, el segon deixa sense paraules:

Sembla que Madrid va ser de les capitals amb més convocatòria, i és una llàstima que no es deixés caure per Barcelona doncs hagués anat a ballar amb ell gustosament.

I un altre dia ja parlarem de viatges…

Després de sis mesos de ser a Alemanya calia demostrar que havia estat fent alguna cosa de profit per a aconseguir el títol i es requeria que posés de llarg una presentació del meu projecte davant d’un tribunal (i tots aquells que han volgut acompanyar-me).

Sembla que els ha agradat…. i finalment sóc enginyer!

I un altre dia ja parlarem de quina fila acaba fent el meu expedient acadèmic…

Tot just acabo de rebre la primera factura, del Maig. Passar d’un consum de més de 20€ mensuals (quedant-me sense saldo uns quants dies i sense poder fer trucades) a 11,5€ IVA inclòs sense haver-me preocupat de quant, quan i a qui trucava i sense haver-me quedat sense saldo en cap moment és una millora substancial.

I la millora és en tots els sentits, doncs he pogut renovar el terminal per només 9€, disposo de cobertura 3G a la gairebé totalitat de llocs que freqüento i disposo d’una tarifa de dades immillorable (màxim 1,20€ al dia sense límit de tràfic), que em permet utilitzar el mòbil com a mòdem pel portàtil en llocs on no disposo de Wi-Fi, i a una velocitat de gairebé 3MB de baixada gràcies a HSDPA.

En aquest mes també he pogut comprovar el bon tracte al client, que ha resolt sense problemes una incidència de facturació, i en general, m’enduc un excel·lent sabor de boca del servei que rebo ara, sobretot comparat amb el que rebia.

I un altre dia ja parlarem de posts patrocinats…

En canviar a mac em vaig topar amb la incompatibilitat de molts dels que ja tenia, així que va tocar buscar-se la vida, i per a tots aquells que vulguin canviar d’estalvi de pantalla, aquí el resultat:

• Word Clock (Simon Heys): elegant i sobri, només per a usuaris de Mac, és el que més m’ha cridat l’atenció per la originalitat en mostrar la data i per ser molt configurable:

Una altra de les seves avantatges és que es troba programat en XML i trastejant un poc el codi font no és gaire complicat traduïr el text per a que es mostri la data i l’hora en l’idioma que es vulgui. Així doncs, també tenim la versió en català (descarregar), traduïda per un servidor i que és l’estalvi de pantalla que tinc per defecte.

PS: Pel que veig acaba de publicar una variació del mateix concepte que té molts números de ser el meu nou estalvi de pantalla per defecte.

PS2: Certament, la nova variació (el Rotary Clock), és visualment molt atractiu i sobri però malhauradament, encara li fa falta força desenvolupament per a que no consumeixi tants recursos… (impredonable per ser un estalvi de pantalla)

• FLIQLO: El rellotge més sobri que he trobat sense arribar a ser cutre. Gran i clar, disponible per a Mac i Windows, només té un parell de bugs en mac que han fet que deixi d’utilitzar-lo.

• Polar Clock (Pixelbreaker): Rellotge extremadament original i configurable que mostra la data i l’hora de forma polar. És elegant i curiós de veure en moviment i és disponible tant per a Mac com per Windows, però per altra banda pot resultar una mica massa cridaner si no se’n configuren bé els colors.

• Industrious Clock (Yugop): Originalment un rellotge en flash extremadament original d’un dissenyador japonès. No es va tardar a fer un estalvi de pantalla amb el flash original però malhauradament només he trobat versions per a Windows. Durant molt de temps va ser el meu estalvi de pantalla per defecte i ho seria ara d’existir una versió per a Mac (no cal dir que estaré eternament agraït a qui la trobi/faci).

I un altre dia ja parlarem d’altres punyetetes…

Quins records de les disqueteres i la seva -no tan agradable- música.

Però creieu que una disquetera queda una mica pobre, sempre podem muntar una banda amb una ZX-Spectrum, uns discs durs, una impressora i un escàner per a fer la competència a Radiohead:

No tinc paraules per a descriure la genialitat que desborda aquest últim video (i la línia de baix de l’escàner en particular).

I un altre dia ja parlarem de sorolls informàtics…

Personalment no puc dir que em faci il·lusió o em desesperi tot aquest folklore, més aviat, em diverteix. Penso que l’arribada d’aquesta època és un acte reconfortant d’autoproclamació agnòstica en assistir a l’espectacle de la decadència de l’esglèsia catòlica. I no m’entengueu malament, no és que me n’alegri, però em reafirma en la meva postura.

Que cada cop es celebrin menys casaments per l’esglèsia, que els pares decideixin no batejar els seus fills i que les primeres comunions s’hagin convertit en un espectacle (sovint surrealista) no fan més que demostrar que l’esglèsia catòlica (apostòlica i romana) segueix ancorada en les antigues i recalcitrants formes, sense saber ni voler posar-hi remei.

I és que el problema són les formes. No em vinguin amb la fe, la vocació i altres excuses metafísiques. El problema de l’esglèsia catòlica es veu i es toca i són aquestes formes, que acaben eclipsant el fons. No serveix de res discutir sobre el fons si les formes ens allunyen d’ell.

I un altre dia ja parlarem d’altres creences…

Si no n’hi ha prou de pagar gairebé 250€ per tenir dret a defensar el teu projecte, tota la paperassa que comporta l’has de gestionar de manera presencial, cosa que vol dir que si treballes t’has de prendre un parell d’hores lliures (innocent…). El més sorprenent és que tot i la molèstia que suposa, les despeses de gestió tampoc és que siguin precisament barates (43€).

Tot i això, després de més de sis anys de convivència amb la burocràcia d’una Universitat Pública Coneguda un ja s’ha acostumat a un tracte preferent, però la “paperassa” que comporta el projecte ja ratlla el surrealisme:

• Portar els documents de l’estada a l’estranger a la secretaria de relacions internacionals (en horari de funcionari).
• Buscar un tutor per al projecte (depenent de la bondat del professor es tardarà més o menys).
• Presentar una sol·licitud de tribunal firmada pel teu tutor a la secretaria (de nou, horari de funcionari).
• Esperar 5 setmanes a que et responguin via correu postal ordinari (visca les telecomunicacions).
• Perseguir als components del tribunal per lliurar-los el projecte en mà (aquí, malhauradament, depens de l’horari del professor, que no deixa de ser un funcionari amb sort).
• Realitzar la matrícula a la secretaria (encara no han canviat els horaris…).
• Perseguir de nou a tots els components del tribunal per a que signin la sol·licitud de data i hora per a la defensa del projecte (tot sigui per una firmeta).
• Portar el document a secretaria (que per si no ho sabíeu fan horari de funcionari).
• Portar una còpia del document a l’administració de campus per a que em facilitin la sala i em donguin un nou document on consti.
• Perseguir al tutor per a que firmi, de nou, el document on consta, l’hora, la data i el lloc.
• Dur, finalment, aquest document firmat pel tutor a la secretaria, on de passada fas un cafè amb les teves noves amigues (llàstima que tinguin un horari tan apretat i ja deixis l’universitat).

L’ironia de tot el procés és que la matrícula caduca al final del quatrimestre i un cop fixada la data ja et pots afanyar a acabar la paperassa perquè el temps se’t tira a sobre. Jo, de moment, em trobo encallat en el punt de perseguir per segona vegada a tot el tribunal per una firmeta, tràmit que avui havia d’enllestir però després d’invertir-hi dues hores encara em falten dues firmes que espero aconseguir en horari “laboral” el dilluns.

Per als que us pregunteu si val la pena fer de funcionari, només us diré que l’horari de secretaria és de 10 a  14h i de 16 a 17:30h, excepte els divendres, que treballar per la tarda fa massa mandra (i ja posats acaben a les 13h). No sé vosaltres, però jo treballo de 9 a 19h cada dia.

I un altre dia ja parlarem de si arribo a presentar el dia 20…