Sí, no és res nou, al contrari. Patti Smith, trencant esquemes a mitjans dels 70 tot establint-se com una de les mares del punk modern. Sobren les paraules.

I com a bonus, a l’actuació en directe del vídeo s’hi suma una versió (diria, ja que és força irreconeixible) de Hey Joe de Jimmi Hendrix. Què més es pot demanar?

I un altre dia ja parlarem dels 70 …

Si extrec una conclusió sobre les empreses que ofereixen serveis com la llum, l’aigua, el gas o internet/telèfon (commodities) és que hem passat de ser els consumidors a ser un simples serfs que aguanten aquestes grans corporacions donada la vital necessitat dels serveis que ofereixen (o estàs disposat a viure sense aigua corrent?). On s’ha quedat la màxima de “el client sempre té la raó”?. Hem perdut el nord i ja ens hem oblidat que aquestes empreses ofereixen un servei i s’han de guanyar els clients i no al revés?

La veritat és que el mercat està molt ben muntat, per a aquests tipus d’empresaris. El client-esclau només té dret a pagar, ja que quan nosaltres, pobres mortals, hem de reclamar res, ens espera una paret de burocràcia en la que ningú té cap tipus de responsabilitat ni està disposat a comprometre’s a res, ara, pobre de tu que deixis de pagar, perquè a més a més de quedar-te sense aigua corrent durant dues setmanes (que de fet, ens importa ben poc), et durem a judici i ens hauràs de pagar una multa. Els deures per davant dels drets, però escolti, que jo hauria de tenir dret als serveis bàsics, o no?

Segurament, el fet que tals serveis siguin tan vitals i que el mercat, lluny de liberalitzar-se, s’ha organitzat en una espècie de càrtel, els usuaris ens hem convertit en uns simples esclaus que mantenim l’estructura d’algunes empreses anteriorment públiques i que ara poden extorsionar-nos moralment.

I un altre dia ja parlarem del “vuelva usted mañana”…

Així que donada la idoneitat de cap opció a hores d’ara, inicio un procés de subhasta pública del meu vot, que se l’endurà aquell partit (i no cap de llista) que ja sigui pels comentaris en el blog a favor d’un o l’altre o en les declaracions públiques que realitzin, presenti accions o raons concretes que puguin fer decantar una balança que a hores d’ara està més o menys així:

• PSCPSOE: Si a Catalunya no tenim prous botiflers, el PSOE els exporta de l’estranger per a convertir el nostre país en una colònia de Madrid. Cap polític del PSOE ha aconseguit fer cuallar aquesta pseudo-imatge catalanista que intenten vendre, i francament, ja se’ls ha vist suficientment el llautó. Per quan serem catalanistes de debò?
• ERC: Tot i combregar amb la base catalanista i sobiranista, ERC no ha sabut demostrar que és un partit de govern i ja sigui pel tripartit amb el PSOE o per la inutilitat dels seus dirigents ha estat incapaç de dur a terme res que fos digne de menció o orgull dels seus votants, que sovint s’han sentit venuts al caciquisme del PSOE. Cal donar-vos una tercera oportunitat?
• ICV: Si ERC ho ha tingut malament per a demostar que és un partit de govern, ICV és un partit que no hi ha qui el governi. La imatge de passivo-alternatius sumada a les pífies polítiques contínues deixen en calçotets un partit molt immadur que s’ha vist sobrepassat. Encara podeu demostar certa seriositat?
• CIU: Tothom dóna per guanyador a un partit que durant la seva estada a la oposició ha fet empal·lidir al propi Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Han passat de ser un partit de dretes amb façana nacionalista que es venia al PP per a tenir poder a Madrid a ser el més radical-independentista-chupi-guay que no dubta en oferir-se al més eixelebrat dels independentistes. Deixareu clar què preteneu?
• Reagrupament: Partit prometedor, crític, nacionalista i amb la independència com a objectiu. Poc en sabem més que semblen quatre eixelebrats sortits de ERC amb ganes de repartir-ne per a tots, i de moment, són més coneguts pels embolics interns que pel seu programa. Per quan mostrareu les cartes i ens deixarem de tonteries?
• Solidaritat Catalana: Si les eleccions fóssin un concurs de popularitat el Sr. Laporta tindria tots els números per a guanyar, però tenint en compte que ja compta amb odis aferrissats arreu, potser no seria la persona que volem que representi el nostre poble. Francament, jo no vull un ric en la crisi dels 40 amb ganes de jugar a fer política i amb un ego infinit que tant apareix a les revistes del cor com a les notícies polítiques. Deixarem l’ego i el populisme a una banda encara que només sigui pel bé del país?

Bé, potser la llista seria més llarga, però no mencionaré els partits que no conec i encara menys els que m’agradaria no conèixer, així que més o menys, l’estat actual és d’escepticisme, conformant-me amb el partit menys dolent de tot abans del vot en blanc. S’obre la subhasta. Qui en dóna més?

I un altre dia ja parlarem de la llei d’Hondt i els vots en blanc…

És per això que en anar al cinema, l’elecció de la pel·lícula no és trivial. És més, sovint és la pel·lícula la que ens duu al cinema, i després de la recent recomanació d’Origen (Inception) que feien Microsiervos, l’escapada i retrobament amb la sala de cine estava més que justificada.

No desvetllaré res, bàsicament perquè cada paraula que escrigui es pot convertir en un spoiler important, però feia temps que no sortia d’una sala de cinema pensant que el cinema Nord-Americà no és del tot decadent, que encara hi ha lloc per a guions intel·ligents i treballats, trames intrigants, que enganxen, ben narrades, pel·lícules d’acció on no s’insulta la teva intel·ligència i que encara és possible quedar-te més de dues hores enganxat a la butaca sense ni adonar-te’n. Sé que si l’única recomanació que puc fer és que la veigueu (al cine, a casa, etc…). Aqui no hi ha 3D, ni surround que valgui, és una història que us farà pensar i per la que val la pena anar al cinema.

Algú l’ha definida com una barreja de Matrix, Alícia al país de les meravelles, Ocean’s Eleven i moltes coses més. Jo li vaig trobar moltes referències a Escher i 2001: odissea a l’espai, però el més important de tot és que sortiràs del cine amb què pensar i que et rondarà pel cap durant molt de temps, estrany per a una pel·lícula en la que gairebé una hora succeeix mentre cau una furgoneta (i em callo).

I un altre dia ja parlarem de com veiem les pel·lícules a casa …

Sí, Bombón Mallorquin no és un disc fàcil d’escoltar, però en veure a Joan Miquel Oliver en concert tot va prendre sentit i ara no puc deixar d’escoltar el seu disc sense entrar en una espècie d’estat hipnòtic.

Després d’això només puc dir dues coses: aquest home té un directe sensacionalment potent per la humil posada en escena i (dos), quin art a la guitarra!

I un altre dia ja parlarem d’artistes illencs…

• Cos de la càmera: Canon Rebel XS (a.k.a. 1000D)

La petita de la família Canon i l’entrada al món de les DSLR, en directe competència amb la Nikon D3000 (no entraré a comentar especificacions), però no per ser les germanes petites de la casa deixen de ser unes dignes càmeres amb un potencial enorme per a principiants a un preu molt atractiu.

La meva elecció era fàcil, de tota la vida a casa hem estat Canonistes, pel meu gust són les càmeres més ergonòmiques, sempre m’han agradat els seus tons i el seu processador DIGIC estava demostrant ser millor generació darrere generació, però com en tot, per a gustos, colors.

• Objectiu primari: Canon EF-S 18-55 1:3.5-5.6 IS

M’hagués agenciat només el cos de la càmera si no fos per la troballa d’un kit que duia aquest objectiu, del que diuen és molt més recomanable que el seu germà petit sense establitizador i està demostrant ser un digne objectiu de batalla.

No destaca en res particular, té un rang acceptable, una lluminositat estàndard, és estabilitzat (això sí que s’agraeix), produeix fotos molt nítides i dóna la sensació de ser un objectiu robust des del primer cop que l’agafes.

Al meu parer, un objectiu bàsic per a començar a treure tot el suc a la càmera i per a sortides en què no saps què et trobaràs i vols anar lleuger amb la certesa que no et fallarà.

Com a pegues, l’únic que puc dir és que en ser EF-S només és apte per a sensors APS-C (cosa que per a mi no és un problema) i que l’enfoc és un poc imprecís i lent, però tampoc li demanarem més a un objectiu que al mercat no arriba als 150€…

• Objectiu tele: Canon EF 80-200 1:4.5-5.6 II

Un dels avantatges de que a casa siguem canonistes és que he pogut reaprofitar un vell tele d’una EOS 1000F N de film que corria per casa, cosa que denota que aquest objectiu, a diferència de l’anterior, tingui montura EF (Full Frame ó 35 mm).

És un objectiu antic i no incorpora la majoria de meravelles que han aparegut en els darrers 10 (?) anys, així que res d’estabilització, res de motors ultrasònics, oblidem-nos de lents asfèriques i toquem de peus a terra. És un objectiu bàsic, no molt lluminós i raonablement nítid. No dic que sigui un mal objectiu, tot al contrari, és un contrapunt perfecte per a l’extrem tele del meu equip.

Si estàs buscant un objectiu tele per a completar el teu equip, no t’escarrassis, aquest objectiu està descatalogat. És més, existint-ne un com el Tamron 70-300 per menys de 150€ seria tonteria mirar-ne cap altre (a no ser que siguis un freak de la fotografia “vintage”)…

• Objectiu de focal fixa: Canon EF 50 1:1.8 II

A mesura que he anat fent fotografies, he vist que em trobava força limitat per la lluminositat dels objectius dels que disposava. És cert que existeixen objectius amb similars focals als meus amb obertures de fins 1:2.8 però el seu preu augmenta força enters (en molts casos fins als milers).

En la meva cerca d’un objectiu nítid i amb una obertura interessant vaig acabar inevitablement en el món de les focals fixes i topant-me amb el “vidre” més famós de la marca, el 50mm. Petit, lleuguer, de plàstic joguina, però és armar-lo al cos i de cop i volta tens una bèstia capaç d’obrir el diafragma fins a 1:1.8 en una focal de retrat i amb una nitidesa increible.

Ah, ja he dit que aquesta joguina està al mercat tranquil·lament per sota els 100€ ? Si mai la proves ja estàs perdut…

• Bossa:  Crumpler MuffinTop 3000

Pot semblar trivial, però en anar amunt i avall, sobretot de viatge, la diferència de disfrutar o no de la fotografia és una bossa còmode que et permeti portar l’equip amb seguretat i no t’acabi emprenyant (pensant que una dslr amb els seus objectius no deixa de ser un trasto considerable).

Crumpler, tot i no dedicar-se a la fotografia, fa un material realment bo i a la botiga del carrer Mallorca amb Roger de Llúria podeu trobar bosses com la MuffinTop 3000, còmode i pràctica per a dur la càmera amb un objectiu i un d’extra, i tot sense comptar amb l’estètica, que també és un dels punts forts de la marca i que es desmarca de les típiques bosses, imants dels lladres.

Fora del que mon pare, un altre gran aficionat a la fotografia, m’ha ensenyat, tot el que he après ha estat a base d’autoaprenentatge i en gran mesura, de persones que fan el mateix que jo ara, explicar de què disposen, com ho utilitzen i veure les seves fotografies (la informació EXIF és de gran utilitat per a veure com han estat fetes i aplicar-ho tu mateix). És per a això que sense cap tipus de pretensió més que de compartir el que m’agrada i de rebre qualsevol opinió que tingueu, els posts de fotografia començaran a tenir més presència al blog.

I un altre dia ja parlarem de perquè sóc l’únic editor d’aquest blog…

Si la setmana passada parlàvem de com Oasis va marcar els 90, avui recordem com Radiohead va tancar una dècada per a obrir un nou món en el món de la música indie.
 
Corria l’any 97 quan Thom Yorke i els seus van passar pàgina de tot el conegut i avançant-se fins i tot a la histèria de l’efecte 2000 van marcar la fi del que fins ara s’havia escoltat amb OK Computer, un àlbum que també ha marcat la música, però en aquest cas, la del S. XXI, tot i haver-se editat el segle anterior.

És de justícia dir que si molts grups d’avui en dia no existirien si no fos per Definitely Maybe d’Oasis, tampoc existirien de no ser per aquesta gran obra mestra que es troba a cavall de l’indie més experimental i el rock conceptual.

I un altre dia parlarem dels inicis del s.XXI…

Segurament morirà sense que ningú entengui encara com funciona i perquè serveix, i m’agradaria pensar que és perquè Google ha vist més enllà del que nosaltres ara com ara som capaços de veure. Mai se sap, potser d’aquí uns anys ens semblarà una eina vital com ho és ara gMail.

De moment, tot i no considerar-ho un fracàs absolut, cal reconèixer que ha estat un fiasco pel que fa a les expectatives creades. Senyors dels Fiasco Awards, es repensen el títol que ara poseeix, injustificadament, l’iPad i nomenem a Google Wave el fiasco del 2010?

I un altre dia ja parlarem de fiascos de Google…

Què és millor? Com tot en aquest món, això és una qüestió de compromisos i de què s’ajusta més a les nostres necessitats. A grans trets, si l’únic que esperes d’una camera és que no t’estorbi i faci fotos decents sense preocupar-te gaire, agencia’t una càmera compacta amb una òptica de qualitat i et farà feliç. Si el que busques, però, és anar una mica més enllà, jugar amb la llum, els desenfocs i tenir més control sobre la camera per a aconseguir fotos més nítides, les dslr són el que busques, i segurament, no et sortirà tan car com et penses.


I un altre dia ja parlarem dels nikonistes i dels canonistes …