Sempre quedarà el vot cap a algun partit “original”, perquè vista la coherència demostrada, en el cas més recent, respecte les curses de braus i els correbous, més val mirar cap a una altra banda.

http://www.savegooglewave.com/

Efectivament, els assistents a l’entrega dels Fiasco Awards vam sentir com el president es comprometia a revocar el guardó a l’iPad si, com s’ha demostrat, resulta ser un èxit. El just seria otorgar-li a Google Wave, i com s’apunta al comentari, i tal i com es va proposar en el seu dia, nominar els Fiasco Awards 2010 pels Fiasco Awards 2011, valgui la recursivitat.

No entenc el perquè de la frase: “m’agradaria pensar que és perquè Google ha vist més enllà del que nosaltres ara som capaços de veure”.
A què ve aquest desconsol?
Perquè aquesta implícita degradació de la nostra qualitat com a consumidors o usuaris?
La situació de partida de Google era excel·lent (bona prova en tenim amb la febre per aconseguir provar-ho, desfermada en aquest blog i tants d’altres) i si no ha cuallat, trobo que s’han de trobar més causes que no pas la suposada inmaduresa del públic que ho ha provat.

Malgrat tot, gràcies a Wave i múltiples adquisicions que Google ha realitzat darrerament, la compañía es troba en una situació privilegiada per a afrontar un dels reptes més importants a què pot donar solució Internet: La colaboració en temps real per a la generació d’informació.

A tot això, no he pogut evitar recordar el vídeo següent, paròdia sobre la polèmica de l’Iphone 4:
http://www.collegehumor.com/video:1938961

Oh, i parlant dels Fiasco Awards, si no recordo malament, en previsió que la seva propia deliberació fos un fiasco, es va proposar que si veritablement l’Ipad triomfava, es considerés la candidatura de Fiasco Award per al proper any la pròpia elecció com a Fiasco Award de l’Ipad.

Per cert, ja que s’ha parlat de fotogrames clau, aquesta és la mateixa raó per la que quan tallem un vídeo codificat per a quedar-nos una part i no el recodifiquem, de vegades veiem que el programa “no ho ha tallat bé”. El que passa és exactament el mateix que s’ha descrit a l’entrada, per a tallar, el programa ha de trobar un fotograma clau, típicament el més proper al fotograma que s’ha seleccionat per a fer el tall (i no tenen perquè coincidir)

I un altre dia parlem de perquè un decodificador de TDT a casa no té opció de botó de subtítols i l’altre sí, cosa que fa que en un d’ells no pugui veure els subtítols de la TDT a TV3 per a les emissions en versió original (desactiven el teletext)

I want my money back.

En el cas que ens ocupa, un cop acabada la dictadura, volent instaurar aquest sistema tan estrany anomenat demo..dem…democràcia (cony, amb lo fàcil que era dir dictadura) es van trobar que necessitaven tenir el que ara s’anomena “classe política”.
Clar que els millors exponents d’aquesta classe o bé havien marxat o, si s’havien quedat, esperaven pacientment la seva oportunitat típicament enterrats sota cunetes qui sap on.

Així que no va quedar més remei que tenir màniga ampla i optar per una política (valgui la redundància) de portes obertes. D’aquesta manera, molta gent va sumar-se a la política.

Clar que donar tota la culpa a la dictadura seria demagògic; només cal mirar avui dia i comprovar les noves promeses dins el panorama polític, que ja hi ha hagut temps de “cultivar-ne” alguns des de la transició.
Si mes no, en això, sí que estem dins la mitjana europea.

Curiós el cas del peix, on el traductor confon “pescado” (participi) amb “pescado” (substantiu)
No és menys curiós, però, que el castellà diferencii entre el peix viu (pez) i el mort (pescado) em pregunto cuántes llengües més tenen particularitats d’aquesta mena.