El Que No Volen Veure

Ja fa uns dies vaig confessar haver fet el salt a la meva operadora de telefonia mòbil habitual i hegemònica per a tenir un tracte més digne i unes condicions menys draconianes.

Com sol passar en aquestes situacions amb les companyies de telecomunicacions, la realitat ha abandonat qualsevol esperança davant el surrealisme i la estupidesa davant la que em trobo ara com ara. Ja no sóc client de la antiga operadora però sembla importar-los poc a l’hora de bombardejar-me amb SMS i trucades publicitàries.

Tot i haver bloquejat més de quatre nombres de telèfons diferents des dels quals es fa aquest spam, encara rebo alguna trucada oferint-me algun servei (al que no puc ni accedir al no ser client), i que davant la resposta de que ja no estic en aquella companyia no se’m demanen ni les disculpes ni s’emprenen mesures per a aturar-ho.

I sembla que aturar-ho és la gota que fa vessar el got de l’absurditat, doncs he de trucar a un telèfon d’atenció al client per a donar-me de baixa de les comunicacions publicitàries, però resulta que en no ser client no només em facturen la trucada sinó que no me la poden tramitar doncs no estic a la seva base de dades (encara m’hauré de disculpar per trucar al servei d’atenció al client si ja no ho sóc!)

I un altre dia ja parlarem del meravellós món de l’atenció al client…

No serà la primera vegada que parlo de la universitat, però tot i que a punt de deslliurar-me’n, encara dóna temes de conversa, doncs sembla que un fet tant normal com la presentació d’un projecte final de carrera gairebé requereix d’instàncies firmades des del més enllà.

Si no n’hi ha prou de pagar gairebé 250€ per tenir dret a defensar el teu projecte, tota la paperassa que comporta l’has de gestionar de manera presencial, cosa que vol dir que si treballes t’has de prendre un parell d’hores lliures (innocent…). El més sorprenent és que tot i la molèstia que suposa, les despeses de gestió tampoc és que siguin precisament barates (43€).

Tot i això, després de més de sis anys de convivència amb la burocràcia d’una Universitat Pública Coneguda un ja s’ha acostumat a un tracte preferent, però la “paperassa” que comporta el projecte ja ratlla el surrealisme:

• Portar els documents de l’estada a l’estranger a la secretaria de relacions internacionals (en horari de funcionari).
• Buscar un tutor per al projecte (depenent de la bondat del professor es tardarà més o menys).
• Presentar una sol·licitud de tribunal firmada pel teu tutor a la secretaria (de nou, horari de funcionari).
• Esperar 5 setmanes a que et responguin via correu postal ordinari (visca les telecomunicacions).
• Perseguir als components del tribunal per lliurar-los el projecte en mà (aquí, malhauradament, depens de l’horari del professor, que no deixa de ser un funcionari amb sort).
• Realitzar la matrícula a la secretaria (encara no han canviat els horaris…).
• Perseguir de nou a tots els components del tribunal per a que signin la sol·licitud de data i hora per a la defensa del projecte (tot sigui per una firmeta).
• Portar el document a secretaria (que per si no ho sabíeu fan horari de funcionari).
• Portar una còpia del document a l’administració de campus per a que em facilitin la sala i em donguin un nou document on consti.
• Perseguir al tutor per a que firmi, de nou, el document on consta, l’hora, la data i el lloc.
• Dur, finalment, aquest document firmat pel tutor a la secretaria, on de passada fas un cafè amb les teves noves amigues (llàstima que tinguin un horari tan apretat i ja deixis l’universitat).

L’ironia de tot el procés és que la matrícula caduca al final del quatrimestre i un cop fixada la data ja et pots afanyar a acabar la paperassa perquè el temps se’t tira a sobre. Jo, de moment, em trobo encallat en el punt de perseguir per segona vegada a tot el tribunal per una firmeta, tràmit que avui havia d’enllestir però després d’invertir-hi dues hores encara em falten dues firmes que espero aconseguir en horari “laboral” el dilluns.

Per als que us pregunteu si val la pena fer de funcionari, només us diré que l’horari de secretaria és de 10 a  14h i de 16 a 17:30h, excepte els divendres, que treballar per la tarda fa massa mandra (i ja posats acaben a les 13h). No sé vosaltres, però jo treballo de 9 a 19h cada dia.

I un altre dia ja parlarem de si arribo a presentar el dia 20…

No sé si els dies d’or compten per dos, però a mi no em surten els comptes

Del 4 al 20 d’abril…

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de relativitat…

O a Tarragona són de complexió més aviat baixeta o algú es va estalviar uns quants euros en la fabricació d’aquest semàfor

Vist a la Rambla Nova de Tarragona

I un altre dia ja parlarem de mobiliari urbà…

Mai havia sentit res com aquesta versió de Smoke on the Water (Deep Purple)

Per als amants del risc també existeix la versió de We Will Rock You.

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem de versions…

Que El Mundo i El País no comparteixin el mateix pla polític ja és de tots conegut, però ara resulta que tampoc comparteixen la mateixa realitat.

La comparació entre la web de El Mundo i la de El País és digna d’un anàlisi científic.

Via Mi Mesa Cojea

I un altre dia ja parlarem de mentiders…

… o a Ourense o a Monforte!

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de senyalització…

Si no en vam tenir prou amb el Dramatic Chipmunk, Youtube ataca de nou amb uns altres 9 segons memorables:

- Pretty much everywere, it’s gonna be hot (gran previsió)

- Then I don’t need a jacket!

- Heee Hee Heeee Heeee

- Thanks Arthur

Si la previsió ja és delirant (de per sé) no m’acabo d’imaginar com va la resta del programa.

I un altre dia ja parlarem de moments televisius…

Suculentes ofertes… per a gent molt especial

Vist a l’H&M de l’Hospitalet (on sembla que els teclats no ténen accents oberts i pateixen una distorsió espai-temporal)

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem d’ofertes…

Aquesta setmana descobríem que per art de màgia (o per obra divina) eren doblats els pecats que un catòlic pot arribar a cometre. La situació ja és prou surrealista presentada d’aquesta manera, però crec que molts de nosaltres ens hem parat a pensar en un dels nous pecats: L’acumulació de riqueses.

Qualsevol persona que hagi estat al vaticà ràpidament arribarà a la mateixa conclusió: l’esglèsia catòlica és la pecadora més gran de la història, i amb diferència. El millor del cas és que han estat ells mateixos que indirectament s’hi proclamen.

I un altre dia ja parlarem del pastafarisme…