El Que No Volen Veure

Ah! ja diuen que l’ingeni s’aguditza en temps de crisi, i la biblioteca pública Vapor Vell de Sants s’ha vist obligada a re-inventar el seu model de negoci.

Ja ho diuen: “Actualitzar-se o morir”.

I un altre dia ja parlarem de la bústia de retorn de llibres 24h (gran servei) …

No ho hauria pogut dir millor:

Com sempre, la saviesa que traspuen les parets del meu barri m’espanta.

PS: Per als curiosos, és una centraleta transformadora de mitja tensió d’Endesa que a falta que construeixin el bloc de pisos on va ubicada es troba al mig del carrer.

I un altre dia ja parlarem de missatges inquietants…

En el seu moment no en vaig parlar perquè creia que era vox populi, però indefectiblement m’he vist estafat pel canon revolucionari de la SGAE en primera persona i com a blogger… doncs ja us imagineu què ve a les properes línies.

No, no entraré en que si és una estafa, que si són uns lladres (encara acabaríem malament), que si existeix un dret a còpia privada, que és una mesura desmesurada per a protegir un mercat obsolet, etc… només dos exemples.

El primer el va viure (el mismísimo) Enrique Dans, que es va veure literalment robat en pagar més de canon que per una bobina de 50 CD:

I jo ho he viscut en la meva pròpia carn, quan en comprar una gravadora de DVD interna m’he vist estafat pagant més del 10% del valor del que comprava, però el que ja és el colmo és que a sobre (redoble de tambors) l’IVA aplica al canon!!! d’aquesta manera, no només paguem el canon religiosament sinó que a sobre, hisenda s’endú el 16% (ni més ni menys) d’impostos sobre el que ja és un impost revolucionari (ho sé, legalment no és un impost…).

Tot i que podem pensar que només es paga per les gravadores i els CD/DVD, perquè són els medis on es grava material protegit per drets d’autor, estem a pocs passos de que haguem de pagar canon al comprar uns altaveus, doncs els discs durs (fins i tot els interns que vénen de fàbrica amb l’ordinador, per si el SO és pirata…), escàners, impressores, reproductors de mp3 i mòbils paguen canon (i no precisament poc).

Jo, mentre espero saber on van a petar tots aquests diners (la SGAE no sap què és la crisi) seré demagog i penso gravar-me tot el que em peti, que per alguna cosa PAGO (altra cosa no sé).

I un altre dia ja parlarem de quan veurem els energúmens Bautista & Ramoncín a la presó…

Bonus!: I un altre dia ja parlarem de Googlebombing…

La setmana passada vam poder viure un moment històric, com és la inauguració d’uns jocs olímpics. Tots coincidim en que va ser força espectacular, però ni la inauguració d’uns jocs olímpics s’escapa de la temible BSOD de Windows.

Ni més ni menys que durant l’encesa de la torxa olímpica, el moment més vist de tots, Windows havia de donar la nota. I mira que els organitzadors i Lenovo (ex-IBM), encarregada del desplegament tècnic dels JJOO, van decidir utilitzar Windows XP per la seva estabilitat, donats els coneguts bugs de Vista.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de missatges d’error…

El meu nou barri destil·la perles de saviesa…

Promet no ser la última (sí, és una amenaça)

I un altre dia ja parlarem del meu barri…

Ja sabíem que Windows Vista consumeix més recursos… però això ja és exagerat!

Sembla que Google Sketch Up és especialment demandant en Vista, necessitant un 3000% més d’espai en disc que el seu antecessor (tot i que, ei!, de memòria només necessita el doble!). Això sí que és optimitzar!

I un altre dia ja parlarem de l’ús de disc i memòria de les aplicacions actuals…

Ja fa uns dies vaig confessar haver fet el salt a la meva operadora de telefonia mòbil habitual i hegemònica per a tenir un tracte més digne i unes condicions menys draconianes.

Com sol passar en aquestes situacions amb les companyies de telecomunicacions, la realitat ha abandonat qualsevol esperança davant el surrealisme i la estupidesa davant la que em trobo ara com ara. Ja no sóc client de la antiga operadora però sembla importar-los poc a l’hora de bombardejar-me amb SMS i trucades publicitàries.

Tot i haver bloquejat més de quatre nombres de telèfons diferents des dels quals es fa aquest spam, encara rebo alguna trucada oferint-me algun servei (al que no puc ni accedir al no ser client), i que davant la resposta de que ja no estic en aquella companyia no se’m demanen ni les disculpes ni s’emprenen mesures per a aturar-ho.

I sembla que aturar-ho és la gota que fa vessar el got de l’absurditat, doncs he de trucar a un telèfon d’atenció al client per a donar-me de baixa de les comunicacions publicitàries, però resulta que en no ser client no només em facturen la trucada sinó que no me la poden tramitar doncs no estic a la seva base de dades (encara m’hauré de disculpar per trucar al servei d’atenció al client si ja no ho sóc!)

I un altre dia ja parlarem del meravellós món de l’atenció al client…

No serà la primera vegada que parlo de la universitat, però tot i que a punt de deslliurar-me’n, encara dóna temes de conversa, doncs sembla que un fet tant normal com la presentació d’un projecte final de carrera gairebé requereix d’instàncies firmades des del més enllà.

Si no n’hi ha prou de pagar gairebé 250€ per tenir dret a defensar el teu projecte, tota la paperassa que comporta l’has de gestionar de manera presencial, cosa que vol dir que si treballes t’has de prendre un parell d’hores lliures (innocent…). El més sorprenent és que tot i la molèstia que suposa, les despeses de gestió tampoc és que siguin precisament barates (43€).

Tot i això, després de més de sis anys de convivència amb la burocràcia d’una Universitat Pública Coneguda un ja s’ha acostumat a un tracte preferent, però la “paperassa” que comporta el projecte ja ratlla el surrealisme:

• Portar els documents de l’estada a l’estranger a la secretaria de relacions internacionals (en horari de funcionari).
• Buscar un tutor per al projecte (depenent de la bondat del professor es tardarà més o menys).
• Presentar una sol·licitud de tribunal firmada pel teu tutor a la secretaria (de nou, horari de funcionari).
• Esperar 5 setmanes a que et responguin via correu postal ordinari (visca les telecomunicacions).
• Perseguir als components del tribunal per lliurar-los el projecte en mà (aquí, malhauradament, depens de l’horari del professor, que no deixa de ser un funcionari amb sort).
• Realitzar la matrícula a la secretaria (encara no han canviat els horaris…).
• Perseguir de nou a tots els components del tribunal per a que signin la sol·licitud de data i hora per a la defensa del projecte (tot sigui per una firmeta).
• Portar el document a secretaria (que per si no ho sabíeu fan horari de funcionari).
• Portar una còpia del document a l’administració de campus per a que em facilitin la sala i em donguin un nou document on consti.
• Perseguir al tutor per a que firmi, de nou, el document on consta, l’hora, la data i el lloc.
• Dur, finalment, aquest document firmat pel tutor a la secretaria, on de passada fas un cafè amb les teves noves amigues (llàstima que tinguin un horari tan apretat i ja deixis l’universitat).

L’ironia de tot el procés és que la matrícula caduca al final del quatrimestre i un cop fixada la data ja et pots afanyar a acabar la paperassa perquè el temps se’t tira a sobre. Jo, de moment, em trobo encallat en el punt de perseguir per segona vegada a tot el tribunal per una firmeta, tràmit que avui havia d’enllestir però després d’invertir-hi dues hores encara em falten dues firmes que espero aconseguir en horari “laboral” el dilluns.

Per als que us pregunteu si val la pena fer de funcionari, només us diré que l’horari de secretaria és de 10 a  14h i de 16 a 17:30h, excepte els divendres, que treballar per la tarda fa massa mandra (i ja posats acaben a les 13h). No sé vosaltres, però jo treballo de 9 a 19h cada dia.

I un altre dia ja parlarem de si arribo a presentar el dia 20…

No sé si els dies d’or compten per dos, però a mi no em surten els comptes

Del 4 al 20 d’abril…

Via WTF? Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de relativitat…

O a Tarragona són de complexió més aviat baixeta o algú es va estalviar uns quants euros en la fabricació d’aquest semàfor

Vist a la Rambla Nova de Tarragona

I un altre dia ja parlarem de mobiliari urbà…