El Que No Volen Veure

Qui hauria de dir que una cosa tan quotidiana com anar a fer la compra els dissabtes comportaria tant de perill per a la meva salut visual:





Carn i Pescat, si senyor, així, tal com raja.


I un altre dia ja parlarem del corrector ortogràfic del Consum…

Si en aquesta sequera bloguera m’he animat a postejar de nou ha estat perquè finalment, i entre tant de pessimisme, he vist els famosos “brots verds” que alguns diuen que veuen. I senyor, jo també he vist la llum.


Ha estat el cas Pretòria el que ha fet adonar-me de la grandesa d’aquest país, aquest matí, tot escoltant per la ràdio com desgranaven el secret de sumari que tot just s’havia aixecat. En unes escoltes telefòniques, Bartomeu Muñoz, cap de la trama i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, es queixava amargament que el Sr. Laporta no li agafava el telèfon i davant tal contratemps no li enviava un SMS tot reconeixent que no en sabia.


Amics, qui no vegi brots verds en tal notícia és que no els vol veure. I no parlo de la corrupció, parlo d’un país ple d’oportunitats, Espanya, on fins i tot un analfabet tecnològic que no sap enviar SMS amb un telèfon mòbil que segurament costa el mateix que la meva moto ha arribat a alcalde i s’ha embutxacat milions d’euros.


Vivim uns temps que ens volen fer creure són difícils, però francament, a diari ens demostren que tot són oportunitats si t’has deixat la moral a ca’l veí, ets prou caradura i fas carrera per a lladre.


i un altre dia ja parlarem de si pel blog també hi ha brots verds…

Aquest tipus de notícies no fan més que fer-me pensar que la monarquia se’n riu d’ella mateixa:

Cayo Lara explica al Rey los planes de IU para lograr el fin de la Monarquía

Senzillament genial. M’imagino la conversa:

- Hola, que venia a explicar-te com penso derrocar-te.
- No creus que amb més de 4 milions de parats ja en tenim prou?
- Sí, però pensa que tu fa molt temps que vius del cuento i jo tinc un públic…
- Val, val, passa passa…

D’aquí a que els laics s’associïn i el papa els rebi per a que li expliquin com acabaran amb l’església només hi ha un pas.

I un altre dia ja parlarem del surrealisme de la política.

Els japonesos no és que parlin el millor anglès del planeta, però no és estrany trobar-te coses com aquesta:

Una de les moltes perles from lost to the river que ens ha brindat el japó.

I un altre dia ja parlarem de la tornada…

Literalment…

Són galetes trobades en un super de Kanazawa. Espero que en japonès no signifiqui el mateix que en català!

I un altre dia ja parlarem de frikades varies ara que ja tinc internet…

I punt. Avui es confirma el que ja tots sabíem: estan tocats de l’ala.

Aquesta és la fila que feia el tren bala (Shinkansen) amb el que hem tornat de Nikko:

I un altre dia ja parlarem de manga i anime …

En la línia dels pobres turistes que van anar a una Andorra alternativa gràcies a un conductor d’autobús massa confiat del seu GPS, arriba una altra notícia que em deixa sense paraules:

Una pareja de suecos acaba a 650km de su destino por culpa del GPS.

El més flagrant del cas és que volien anar a Capri (una illa italiana) i no els va estranyar arribar al destí (Carpi, una ciutat força més al nord) sense haver creuat ni un sol pont. Els de la oficina de turisme de Carpi encara busquen la càmera oculta.

En favor dels aparells que tant bé ens guien s’ha de dir que si tampoc saps utilitzar un mapa convencional és complicat arribar a destí.

I un altre dia ja parlarem de com de crèduls ens hem tornat …

A Zimbabwe tot és possible!

Bé, a Europa hauríem de dir bilionari, però la veritat és que amb tants zeros poc importa. No puc deixar de pensar en les ja difuntes lires italianes, que gairebé necessitaven un bitllet desplegable per a encabir tants zeros.

Tot i la comicitat de la situació, el drama econòmic a zimbabwe es plasma en la hiperinflació que ha sofert durant els darrers anys, arribant a cotes del més del 200.000% degut a una mala gestió del territori (el govern ha privatitzat la gran majoria de camps de conreu amb finalitats latifundistes) i a que el govern s’ha llançat a imprimir paper moneda per a cobrir les seves despeses, en un país on la fam ocupa els titulars i la taxa d’atur arriba al 80%.

Per sort o per desgràcia, ja s’han acabat els dies en què una hamburguesa costava més de 15.000.000$, doncs el govern del país ha decidit eliminar de cop i volta 12 zeros a la seva moneda, però si ets un col·leccionista nat i no vols deixar passar la ocasió, pots aconseguir un bitllet de 100 trilions de dòlars zimbabwesos de regal amb una subscripció al The Zimbabwean (l’anunci no té preu), un diari crític amb el govern que s’ha vist forçat a marxar del país i que ha arribat a publicar els anuncis impresos sobre bitllets, doncs són més barats que el propi paper.

I un altre dia ja parlarem d’economia …

L’actualitat està aconseguint que llevar-se al matí i escoltar les notícies et faci pensar dues vegades si realment has despertat. Sembla que de nou, la crisi, més que econòmica, és de falta d’enteniment.

Per algun lloc campa un president autonòmic que tot i trobar-se en un procés judicial és ratificat pel seu partit, igualment esquitxat pels escàndols. Les veus de dimissió, tan properes per a altres càrrecs que varen cometre patinades menors i sense conseqüències penals, ara queden ben lluny i sembla que ningú recordi res.

I per presidents, el del govern espanyol, que de nou desafia la dignitat política venent-se al millor postor tot fent equilibrismes de gran calibre. Repartim ajudes! 1500 euros per al que es compri un cotxe! Jo invito! (pagues tu…). Els 210 euros amb els que “m’ajudes” des d’octure els segueixo posant jo. Per quan m’ajudes de debò?

A casa, això, lluny d’aixecar la polseguera que hauria d’aixecar, només dóna arguments per a que els de sempre es tirin els mateixos plats pel cap (curiosament els mateixos caps de sempre). Com a mínim en treiem una novetat lingüística: “la pinça catalana”, la que per una banda PP i per l’altra PSOE fa unes quantes dècades ens apliquen a Catalunya. Què bé que ja té un nom! Per quan un nom per al desastre de negociacions pel finançament, el fiasco de la nova llei d’educació, la impassibilitat davant l’atac al nostre Estatut i l’inacabable traspàs de rodalies¿? Ah, és veritat, és que això, això no té nom.

Com a mínim, la llei de la memoria històrica té un nou abanderat. El “nostre” Pedroooooooooo! s’ha posat entre cella i cella fer una pel·lícula sobre la guerra civil. Fantàstic, només faltaven republicans homosexuals, nacionals transexuals i altres folklorismes per a acabar d’amanir un tema tan oblidat pel cinema. Llàstima que ja li van prendre un bon títol per a la pel·lícula: “Tú asesina que yo limpio la sangre”.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats folklòriques …

Ara que ja sóc tot un llicenciat estic plantejant-me seriosament col·legiar-me pels molts avantatges que comporta i la veritat, pot semblar banal, però el nom del col·legi, així de bones, és un poc violent: COIT. Sí, “Colegio Oficial de Ingenieros de Telecomunicación“, COIT, tal com sona. Ah, i la seva web no podia ser més clara: www.coit.es. (vaja, i quina havíen de tenir, sinò?)

Per sort, sembla que la delegació catalana té un nom més apte per a tots els públics: ACET (Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació), tot i que m’imagino que l’ombra (i la conyeta) del nom del colegi oficial estatal és força llarga.

I un altre dia ja parlarem de noms desafortunats…