El Que No Volen Veure

Molts que em coneixeu sabeu el meu segon cognom: Colom. No és pas estrany i és un cognom ben comú a Catalunya (i m’atreviria a dir a altres llocs del sud d’Europa), i que molts cops duu a establir un paral·lelisme amb el que altre temps va descobrir el continent americà.


Temps ença es va poder exhumar el cadàver de Cristòfor Colom, enterrat a Andalusia, i després de verificar-ne la identitat comparant el seu contingut genètic amb el de les restes del seu germà (que sí que es trobava identificat) es va iniciar l’àrdua tasca de trobar-ne els seus descendents per a poder saber-ne l’orígen, i acabar amb la incògnita de la seva nacionalitat.


Sembla que els resultats, en els que es van incloure anàlisis d’ADN de 125 catalans, entre d’altres nacionalitats, deixa entreveure un escenari amb un Cristòfor Colom de pares catalans però accidentalment nascut a Gènova o territori Genovès.


Els misteris del destí, però, van dur al meu tiet (Xavier Colom) a oferir-se voluntari en els estudis genètics en què s’analitzava l’ADN de diferents persones amb el primer cognom Colom, que posteriorment rebrien el resultat del seu anàlisi. Increïblement, el meu tiet és descendent de Cristòfor Colom, segons indica el seu ADN mitocondrial. És a dir, tant ma mare, com els meus tiets i jo inclòs som descendents del que podríem anomenar el català més il·lustre i universal de la història. Certament curiós i inquietant.


I un altre dia ja parlarem d’altres cognoms….  

M’han passat prou coses per a començar a pensar que pertanyo a un grup social llargament discriminat i la meva alegria ha estat majúscula quan avui, Eduard Punset em donava la raó. Sóc un jove amb ingressos normals, un treball normal i una situació familiar normal. Visc de lloguer i no m’ha explotat el pis, no m’han estafat amb les hipoteques SubPrime, no m’han fet fora de cap empresa i no sóc cap banquer en bancarrota. Pertanyo a la majoria.

Lo peor que le puede pasar al ciudadano corriente, a las mujeres y hombres de la calle, es formar parte de la inmensa mayoría a la que no le pasa nada

Eduard Punset 

El que podria semblar una tonteria és el que m’aparta de poder accedir a un pis de protecció oficial, a pisos de protecció ofical de La Caixa, a poder disposar d’una ajuda al lloguer sense haver d’esperar més d’un any per a rebre-la o fer llargues esperes a la Seguretat Social. I tot, perquè ni l’opinió pública ni els mitjans de comunicació consideren que la majoria és prou important per a que se’ls tingui en compte. Les minories són les que venen diaris, les que fan guanyar audiencia als telenotícies i les que fan guanyar unes eleccions.I un altre dia ja parlarem d’empatia….

Molt Bon Nadal!!

Potser esperaríeu trobar un missatge nadalenc, alguna poesia, quelcom trascendent… senzillament desitjo que disfruteu de les festes, no us empatxeu molt i que en poguem seguir disfrutant en família durant molt de temps!

Ah, i tu què fas el dia de Nadal visitant blogs? No tens res millor a fer? Apa, vinga va que t’espera la pilota i la carn d’olla a taula!

I un altre dia ja parlarem dels propòsits d’any nou…

Sembla que l’excusa de la crisi no només ha sortit rodona als bancs, sinó que l’ATM (Agència del Transport Metropolità) es suma al carro i puja gairebé un 7% el preu del títol més utilitzat, la T-10, amparant-se en un Índex de Preus de carburants i transports que s’han tret de la màniga. Perquè jo no puc modificar l’IPC al meu gust per a que m’apugin més el sou?

La cirereta del pastís és que un títol que s’anuncia com “Gratuït” per als escolars menors de 12 anys costa 35€. Per despeses d’emissió. O jo tinc un problema al no saber que gratuït no significa 0€ o algú ens està estafant. Ni emetre un DNI costa 35€! Obvietats a part, no sé en quin país viuen els caps pensants de l’ATM, però en aquest país, l’escolarització és obligatòria per a tots els menors de 16 anys. Perquè un títol per a menors de 12? Que els de 13 no van a escola? I ja millor serà que no parli de les T-Jove i les facilitats que es donen als universitaris…

El que trobo més greu és que estem parlant d’un servei públic, que per norma general és deficitari i no es regeix per les regles de joc de les empreses privades, o no hauria de fer-ho. En aquest cas, però, i sense cap tipus de vergonya, estan traspassant a l’usuari una despesa derivada de la”gratuïtat” del transport per a menors de 12 anys. I no la paguem barata, per cert. Poc m’importa si l’administració assumeix un màxim del 50 o 60% de la despesa del transport si d’aquí poc moure’s amb els transports públics serà prohibitiu i els transports ja no seran públics, en el sentit útil de la paraula.

I un altre dia ja parlarem d’una T-10 per sobre els 10€ l’any 2010 (per a fer números rodons)…

…amb mànigues i ben llarga, si us plau.

Un sap que comença a conèixer i a patir la vida de consultor quan es veu identificat en vídeos com aquest:

Seguint amb la tònica predominant de degradació del sector de les telecomunicacions / informàtica a tots els nivells, em trobo en situacions rocambolesques en les que presentant una aplicació de dos mesos de desenvolupament (és a dir, senzilleta), resulta que les especificacions de més de 150 pàgines, un disseny tècnic de tantes altres i un prototip que era en mans del client des de fa un mes es converteixen en paper mullat davant de les pretensions i poca professionalitat de l’usuari, tot amanit amb comentaris de “…total, si no us costa res canviar-ho”.

El més greu no és que realment costi força canviar-ho, sinó que sembla que el client final no creu necessari definir correctament què vol que faci l’aplicació final en un principi perquè es pensa que el que se li mostra com a aplicació final és un prototip sobre el que pot fer tots els canvis i millores que no volia incloure en el paquet inicial de funcionalitats (perquè li pujava força de preu).

Com a resultat, el client vol que una aplicació que originalment no tenia molts requeriments i era de curt abast es converteixi en una potent eina amb més funcionalitats que una navalla suïssa… i al mateix preu que la proposta incial. Total, “no ens costa res canviar-ho…”.

I un altre dia ja parlarem d’abraçar a programadors…

Últimament veig autobusos que fan mal als ulls

Divirteix-te amb la ciència, diuen…. millor ens apliquem amb l’ortografia.

I un altre dia ja parlarem de cartells..
.

Qualsevol persona que tingui mínima relació profesional amb la informática m’entendrà, i es que del que us vull parlar és una epidemia que patim tots els enginyers/es informàtics / telecos que ens agrada el que fem. Que aixequi la mà un sol informàtic/a al que no l’hi hagin demanat mai que arreglés un ordinador o al que no l’han trucat per a preguntar perquè sortia aquell error tan estrany que no els permetia iniciar Windows. En el cas dels telecos, l’espectre d’aparells sobre els que podem assessorar s’amplia a telèfons mòbils, telèfons fixes, televisors i fins i tot microones. Jo mateix m’he vist responent per telèfon ben entrada la nit a preguntes inversemblants d’algú que ni coneixia que no podía iniciar Windows o intentant configurar a distancia un router Wi-Fi que no era Wi-Fi.
Suposo que ens ho haureu sentit dir moltes vegades, però els enginyers/es informàtics / telecos no som un servei tècnic gratuït 24h. No sé amb quants gremis teniu relació però demaneu a un arquitecte, un mestre, un mecànic o un metge que us facin els plànols d’una reforma, donguin clases particulars als vostres fills, us facin la revisió del cotxe o us estenguin una recepta, respectivament. El més probable és que us diguin que ells cobren per fer això i si hi teniu força amistat potser us faran tracte d’amic. La professió d’informàtic s’ha devaluat tant a nivel social que ningú valora el que es fa i es creu que estem davant un ordinador perquè ens agrada (que és cert) i no per a guanyar-nos la vida. Els serveis tècnics informàtics es paguen, i no són precisament barats.

Això no vol dir que com a bona persona que som la majoria d’enginyers/es tinguem vocació i disfrutem aprenent tot resolent els problemes d’altres, tot al contrari, més d’una vegada m’he vist embolicat en ajudar a resoldre algún problema que realment era un repte i del qual n’he après molt, tot i que ho he fet per amor a l’art. El problema, com he dit, és que la societat ha devaluat la nostra professió fins a tal punt que sembla que estiguem obligats a ajudar al primer que ens demani vés-a-saber-què.

Per això, vull trencar una llança a favor de tots els enginyers/es que s’han trobat en aquesta situació i donar uns quants consells a tots aquells necessitats d’ajut informàtic que segur que agraïrem tant vosaltres com nosaltres quan ens trobem en alguna dificultat:

• Busca: El que et passa a tu li ha passat abans a uns quants milers d’internautes amb prou vocació com per explicar el problema i la solució a internet. Google serveix per moltes més coses que per a buscar el teu nom o comprovar si es pot trencar internet buscant Google a Google. Intenta buscar el teu problema, segur que amb sort i una mica d’anglès pots trobar la resposta i la satisfacció de resoldre el problema tu mateix.
• A qui ho demanes: Ostres, el router ha explotat, no tens connexió a internet i necessites conectar-te al Messenger imperiosament per a fer el xafarder/a. La solució no és trucar a aquell ex-nòvio/a amb qui vas tallar fa 5 anys o l’amic/a que fa 2 anys que no veus per a demanar-li que et solucioni el problema corre-cuita. Segur que agrairan més tornar a xerrar amb tu quan et torni a funcionar el router que rebre una trucada després de tant de temps per a assabentar-se que el teu router ha petat.
• Formula bé la pregunta: Encara no conec cap enginyer/a que tingui capacitats telepàtiques amb ordinadors, així que si has de demanar ajuda a una persona que no té accés al teu ordinador primer investiga què té. Jo no sé que puc fer-li al teu ordinador si no s’inicia perquè li falta el fitxer “DUISNBIO32.ARF” i et dóna un error amb un número molt llarg ni configurar una connexió Wi-Fi si primer no em dius si el teu portátil i el teu router són inalàmbrics. Pren-te temps i estudia els símptomes.
• Aprèn: Jo disfruto aprenent tot i que no m’apassioni el tema. Potser la informática t’importa un rave, però prou que corres a demanar ajuda quan el Messenger no es connecta. Si algú t’ajuda, el mínim que pots fer per a agraïr-li és aprendre com ho ha fet per a que no hagis de tornar a demanar ajuda pel mateix problema. Mai se sap, potser en un futur t’agrada i tot!

No sóc el primer i estic segur que no sóc l’últim en explicar alguna cosa similar però tampoc estic dient res que no dicti el sentit comú. Amb això no em desmarco com un talibà que no donarà ajut a ningú més a partir d’ara, tot al contrari! Espero poder ajudar a molts i que amb aquests consells sigui molt més fácil per a tots!

I un altre dia ja parlarem d’ajudes per a usuaris més experimentats…

L’accident aeri de Barajas és la notícia del dia, el més in, periodísticament parlant, i segurament serà la notícia de la setmana, fins que el dilluns tots ens oblidem del que ha passat, de les pobres famílies i els cadenes de televisió tornaran a omplir els seus insípids telenotícies d’estiu amb successos de sèrie B.

No penso valorar la desgràcia, ni l’accident, ni tant sols faré elocubracions sobre el que pot haver passat o ha deixat de passar. La blogosfera va bastant plena de comentaris crítics sobre la cobertura que s’està donant a l’accident, i no és per menys. Fins i tot els propis invitats dels programes informatius arriben a recriminar als presentadors i les cadenes el tracte que s’està donant a la informació, i no és un fet aïllat.

Com a espectador agraeixo la informació veraç, sense sensacionalismes i amb mesura, i en això destaca la blogosfera, amb punts de vista objectius, actualitzats, contrastats i amb una immediatesa sorprenent, que queda patent en la classe de periodisme dels de Microsiervos amb un article superb que segueix moment a moment tot el que ha anat succeïnt en un article molt complet on s’aporta informació que encara no he vist a cap cadena televisiva.

Admetem-ho, la televisió fa fàstic i ni els telenotícies són capaços d’informar sense caure en els mateixos paranys que la premsa sensacionalista. El morbo ven, i és més rendible mostrar morts, mares i pares plorant, fum i ferralla que no informar com Déu mana. Ens espera un final de setmana ple d’imatges morboses repetides fins la sacietat, connexions en directe absurdes al més pur estil de “No Está Pasando” en què cal generar notícia encara que no n’hi hagi cap.

Com sempre, la blogosfera també s’encarrega de dir la seva i clamar al cel aquest despropòsit. El sempre mordaç Mi Mesa Cojea llença veritats com a punys: “La muerte es el mejor espectáculo del mundo, y las televisiones lo saben tan bien como lo sabes tú“, mentre que la Chica de la Tele apunta sàviament el malbaratament informatiu del qual fan gala les televisions per acabar fent-ho malament i tard.

I un altre dia ja parlarem de crítica televisiva…

El meu nou barri destil·la perles de saviesa…

Promet no ser la última (sí, és una amenaça)

I un altre dia ja parlarem del meu barri…

Sembla que finalment tinc connexió a internet a casa i ja estic minimament instal·lat (tot i que pel que sembla i l’experiència d’altres farà falta força temps per a estar-ho del tot), i donant un cop d’ull al blog me n’adono que des del 18 de juliol no escric res… vaja, qui ho diria que no fa gaire escrivia cada dia!

Tot i això, aquest no és un post per dir que plego veles (com alguns grans bloggers que segueixo estan fent) sinó per a deixar clar que he tornat per a quedar-me. Tampoc pretenc fer veure que no ha passat res i postejar les estadístiques que queden pendents (ja us aviso que no diuen res d’espectacular a part que postejo menys) o començar a vomitar una barbaritat de tonteries més o menys interessants que m’han passat pel cap.

Tantmateix, crec que més val la pena ser realista i no caure en el mateix error que altres bloggers que recentment tocaven retirada. No pretenc ni vull mantenir un ritme de posteig diari o quasi-diari, així que ens haurem de conformar amb un terme mig que em permeti disfrutar del que escric, sense forçar-me a enllaçar qualsevol tonteria que trobo per aquests móns de Déu, però sense arribar a avorrir-vos amb un trist post setmanal… què us sembla si ho deixem amb 3-5 posts a la setmana? Algú en dóna més? Ok, doncs.

Pot sonar pretenciós (diuen que els bloggers es suïciden llançant-se des del capdamunt del seu ego), però no pretenc més que tornar a disfrutar del blog i que aquells que el seguiu sapigueu que El Que No Volen Veure no ha desaparegut i que l’únic que vull és que tots en disfrutem d’una manera o altra. De la mateixa manera, no puc deixar de donar les gràcies a tots els que heu comentat (via telemàtica o en persona) el blog durant aquest temps de baixa activitat. Prometo coses interessants.

I un altre dia ja parlarem del declivi de la Web 2.0 ….