El Que No Volen Veure

Ja fa temps que va començar la famosa època de “bodas, bautizos y comuniones”, rebuda amb il·lusió i desesperació a parts iguals (depenent del nombre d’invitacions que s’hagin rebut).

Personalment no puc dir que em faci il·lusió o em desesperi tot aquest folklore, més aviat, em diverteix. Penso que l’arribada d’aquesta època és un acte reconfortant d’autoproclamació agnòstica en assistir a l’espectacle de la decadència de l’esglèsia catòlica. I no m’entengueu malament, no és que me n’alegri, però em reafirma en la meva postura.

Que cada cop es celebrin menys casaments per l’esglèsia, que els pares decideixin no batejar els seus fills i que les primeres comunions s’hagin convertit en un espectacle (sovint surrealista) no fan més que demostrar que l’esglèsia catòlica (apostòlica i romana) segueix ancorada en les antigues i recalcitrants formes, sense saber ni voler posar-hi remei.

I és que el problema són les formes. No em vinguin amb la fe, la vocació i altres excuses metafísiques. El problema de l’esglèsia catòlica es veu i es toca i són aquestes formes, que acaben eclipsant el fons. No serveix de res discutir sobre el fons si les formes ens allunyen d’ell.

I un altre dia ja parlarem d’altres creences…

No serà la primera vegada que parlo de la universitat, però tot i que a punt de deslliurar-me’n, encara dóna temes de conversa, doncs sembla que un fet tant normal com la presentació d’un projecte final de carrera gairebé requereix d’instàncies firmades des del més enllà.

Si no n’hi ha prou de pagar gairebé 250€ per tenir dret a defensar el teu projecte, tota la paperassa que comporta l’has de gestionar de manera presencial, cosa que vol dir que si treballes t’has de prendre un parell d’hores lliures (innocent…). El més sorprenent és que tot i la molèstia que suposa, les despeses de gestió tampoc és que siguin precisament barates (43€).

Tot i això, després de més de sis anys de convivència amb la burocràcia d’una Universitat Pública Coneguda un ja s’ha acostumat a un tracte preferent, però la “paperassa” que comporta el projecte ja ratlla el surrealisme:

• Portar els documents de l’estada a l’estranger a la secretaria de relacions internacionals (en horari de funcionari).
• Buscar un tutor per al projecte (depenent de la bondat del professor es tardarà més o menys).
• Presentar una sol·licitud de tribunal firmada pel teu tutor a la secretaria (de nou, horari de funcionari).
• Esperar 5 setmanes a que et responguin via correu postal ordinari (visca les telecomunicacions).
• Perseguir als components del tribunal per lliurar-los el projecte en mà (aquí, malhauradament, depens de l’horari del professor, que no deixa de ser un funcionari amb sort).
• Realitzar la matrícula a la secretaria (encara no han canviat els horaris…).
• Perseguir de nou a tots els components del tribunal per a que signin la sol·licitud de data i hora per a la defensa del projecte (tot sigui per una firmeta).
• Portar el document a secretaria (que per si no ho sabíeu fan horari de funcionari).
• Portar una còpia del document a l’administració de campus per a que em facilitin la sala i em donguin un nou document on consti.
• Perseguir al tutor per a que firmi, de nou, el document on consta, l’hora, la data i el lloc.
• Dur, finalment, aquest document firmat pel tutor a la secretaria, on de passada fas un cafè amb les teves noves amigues (llàstima que tinguin un horari tan apretat i ja deixis l’universitat).

L’ironia de tot el procés és que la matrícula caduca al final del quatrimestre i un cop fixada la data ja et pots afanyar a acabar la paperassa perquè el temps se’t tira a sobre. Jo, de moment, em trobo encallat en el punt de perseguir per segona vegada a tot el tribunal per una firmeta, tràmit que avui havia d’enllestir però després d’invertir-hi dues hores encara em falten dues firmes que espero aconseguir en horari “laboral” el dilluns.

Per als que us pregunteu si val la pena fer de funcionari, només us diré que l’horari de secretaria és de 10 a  14h i de 16 a 17:30h, excepte els divendres, que treballar per la tarda fa massa mandra (i ja posats acaben a les 13h). No sé vosaltres, però jo treballo de 9 a 19h cada dia.

I un altre dia ja parlarem de si arribo a presentar el dia 20…

Sempre és bo desconnectar un poc, i si és amb bona companyia i de manera original i divertida, millor!

Tots els Déus i Deeses ens ho vam passar pipa, i les proves les tenim a flickr

I un altre dia ja parlarem de festes originals…

Quan fa un poc més de dues setmanes vaig començar a treballar per una consultora i per primer cop patia la vestia amb corbata i americana vaig començar a descobrir el que jo anomeno l’efecte corbata.

Ara com ara, vestint com vesteixo, puc entrar a la majoria d’oficines sense que ningú em demani res per a accedir-hi, fins i tot a aquelles oficines (la meva!) on abans era aturat pel conserge i interrogat.

Els que em coneixeu personalment sabeu que tampoc vesteixo tan malament i en les ocasions en què em va aturar el conserge de la meva oficina anava mudat per a fer una entrevista de feina.

Això em porta a pensar que ara em podria esmunyir a molts edificis sense que cridar l’atenció de ningú…

I un altre dia ja parlarem de corbates…

M’agraden les dates límit. M’encanta el xiulet que fan al passar de llarg a tota velocitat.

Douglas Adams, en el setè aniversari de la seva mort (11/3/1959 - 11/5/2001)

Gran frase de l’autor de The Hitchhiker’s Guide to The Galaxy, una “trilogia en cinc parts”, tal i com ell ho descrivia, que ha marcat història i que he descobert recentment (gràcies Lara!), tot i haver vist la (gran) adaptació al cinema ja fa temps.

I un altre dia ja parlarem de llibres…

Petit descans pel pont del treball, sense posts ni connexió a internet, en el que finalment ha arribat a casa en Jero:

Es tracta d’una barreja de siamès amb gat comú de gairebé dos mesos, i tot i que encara que no ho sembli a la foto, les escasses 8 hores que passa despert és una autèntica fera juganera. Les meves mans i cames en dónen fe.

Aquí al blog també li donem la benvinguda i de ben segur en sentirem algunes coses més d’ell.

I un altre dia ja parlarem de gats…

PS: Per als que us ho ensumeu, sí, el seu nom té a veure amb cert grup de música…

O a Tarragona són de complexió més aviat baixeta o algú es va estalviar uns quants euros en la fabricació d’aquest semàfor

Vist a la Rambla Nova de Tarragona

I un altre dia ja parlarem de mobiliari urbà…

Finalment vam poder veure en directe a The Sunday Drivers! Què dir del seu fenomenal directe? Vam disfrutar, vam cantar fins quedar-nos sense veu però per desgràcia i vergonya aliena, he de començar parlant del públic.

Programar un concert en una sala de teatre petita és una arma de doble tall. Per una banda tens la oportunitat de crear un ambient íntim i únic, però per l’altra banda… pot passar el que va passar dissabte. La meva era la única samarreta amb el nom de la banda i per arreu se sentien comentaris com “anem a veure aquest grup de Toledo” o “Ahir em vaig descarregar el seu últim àlbum”. Si a això (no necessàriament negatiu) hi sumem una actitud totalment passiva, com la d’aquell que va a veure una obra de teatre (per alguna cosa som en un teatre…), tenim que el pobre Jero va quedar totalment frustrat quan va pretendre que el públic cantés (o que s’arribés a sentir als que cantàvem).

Tot i això, la banda va fer gala d’un directe sobri i potent que, tot i arrencar amb un programat calc de l’últim àlbum va aconseguir arrencar moments elèctrics amb On My Mind o arribar al clímax amb Little Chat durant la hora i mitja de concert. De nou per culpa de la freda acollida del públic, els Sunday es van cenyir a un tracklist estrictament planejat en que no es van atendre les peticions (encara que les fes des de segona fila) ni en els bisos.

Al seu favor cal dir que, com sempre, van fer gala d’un directe impecable on vam poder apreciar l’evolució de les seves cançons, perfectament defensades amb una energia desigual a la que el públic demostrava. Tot i això, encara que tard, van aconseguir aixecar a tota l’audiència amb una desmesuradament enèrgica Little Heart Attacks, en què tot el públic va acabar cantant davant una emocionada banda i que va servir per tancar una de les millors actuacions que es veuràn a Tarragona en força temps.

Com a contrapunt, mencionar a Russian Red, una petita formació de veu i guitarra, que en aquesta ocasió va ser (immensament) acompanyada al teclat per Charlie Bautista (The Sunday Drivers) i que va enamorar per la melosa i innocent veu de la cantant.

En definitiva, no podiem esperar altra cosa d’aquesta banda de Toledo que tant ens agrada i que va fer que sortíssim del Metropol amb un somriure d’orella a orella. Jero, Miguel, Fausto, Carlos, Lyndon (una de les millors veus d’Espanya) i Charlie (el germà guapo de la família Romero): Gràcies.

I un altre dia ja parlarem de concerts íntims…

Finalment! Després de parlar d’ells tantes vegades i perdre’m l’últim concert a Barcelona, aquest dissabte ens escapem a Tarragona per anar a veure, finalment, The Sunday Drivers en directe!!

Per als interessats, encara hi sou a temps, el concert és dissabte dia 26 d’abril a les 22h al Teatre Metropol, així que el concert promet ser força interessant i íntim. Tot i que trobar lloc on passar nit a Tarragona no és fàcil amb només un dia d’antelació, pot valdre la pena.

I un altre dia ja parlarem de com ha anat el concert…

Sembla que avui ja podré tornar a agafar el bus, i el que és més estrany de tot és que no sóc l’únic que ho diu amb tota naturalitat (però amb certa ressignació). Ja fa més d’un mes que els sindicats, patronals i altres grupets més o menys organitzats han causat el caos en el transport urbà, i tot i que ja sé que pecaré de centralista, no ens podem permetre aquests pollastres.

Parlant de serveis públics entrem en un territori molt espinós, però sent clars, un servei públic és un bé de la societat que ha d’estar per sobre de certs aspectes i ha de confluïr en un punt: el servei a l’usuari. Això no vol dir que els treballadors de qualsevol servei públic no tinguin dret a la vaga, ni molt menys, aquí tots tenim els mateixos drets, però també cal tenir en compte els drets dels usuaris, sobretot en segons quins sectors.

Aquí no entraré en si el que es demanava era lícit, necessari o just (a tots ens agradaria treballar menys i cobrar més), però sí en quina és la imatge que ha donat TMB i sobretot els seus conductors de portes enfora, i és de desídia. Ningú ha semblat voler moure un dit per a solucionar un conflicte i s’han anat tirant pilotes fora sense importar les conseqüències per a la població. Arribats a cert punt, la culpa podia arribar a ser dels usuaris, que havíem d’anar amb el calendari a la mà per saber si els autobusos circularien.

Però tot i això, crec que la pitjor imatge l’han donada els conductors. Incompliment dels serveis mínims, sabotatges i violència que finalment han estat perdonats a base de coaccions. Sembla que per ser un servei públic es creuen que no només ténen dret a la vaga sinó també a evadir el “qui la fa la paga”. No sé si s’espera de la població que doni suport al treballador que reivindica els seus drets, però jo tinc clar que cada cop tinc menys simpatia a uns conductors que, ja sense vaga pel mig, em cauen bastant antipàtics.

Com a usuaris crec que també hauriem de tenir veu i reivindicar uns serveis públics dignes que no ens deixéssin als usuaris a l’estacada d’aquesta manera i que oferissin la qualitat que correspon al preu que paguem.

I un altre dia ja parlarem del tracte que es dóna als estudiants per part de TMB…