El Que No Volen Veure

Què millor per celebrar el 30è aniversari de Gundam:

Una reproducció d’un robot de la sèrie en qüestió de més de 20m d’alçada a Odaiba. Tot i que ahir Kirai ja ho explicava, veure’l en directe movent-se (ejem) és digne de menció.

I un altre dia ja parlarem de menjar…

I punt. Avui es confirma el que ja tots sabíem: estan tocats de l’ala.

Aquesta és la fila que feia el tren bala (Shinkansen) amb el que hem tornat de Nikko:

I un altre dia ja parlarem de manga i anime …

Segon dia a Tòquio. Aquesta ciutat és una selva on es barregen les noies en kimono, els transvestits de Shinjuku, el soroll eixordidor del Pachinko, els temples budistes d’Asakusa i les botigues d’electrònica obscenament grans d’Akihabara. En fi, que compadeixo a tot occidental que vingui a viure a Tòquio. Pot morir d’esgotament. O de calor.

Tot i que ja em sembla com si fes una setmana que estic aquí, avui m’ha cridat l’atenció un detall d’un temple de Ueno. Crec que tots els que coneixem la saga de Zelda ens sonarà alguna cosa:

Sembla que el triforce, aquesta composició de triangles, no és original de la saga del videojoc i té una llarga història darrere que desconeixia. Santa inconsciència.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats japoneses…

Finalment sembla que sí que podré postejar des del Japó, on des d’avui fa unes hores he començat les meves vacances estiuenques.

Tot i les poques hores que fa que sóc al país (més les hores d’avió que ens hem deixat a l’esquena), només unes petites impressions:

- Qui s’ha deixat la calefacció encesa? Els japonesos s’han importat els banys àrabs. A l’aire lliure. Quina xafogor!!

- Aquí tenen maquinetes fins al lavabo:

Per als encuriosits, a youtube hi ha algú que ha pogut provar (i gravar!) amb una mica més de traça el que pot arribar a fer una andròmina d’aquesta.

I un altre dia ja parlarem de com se sent un vàter com aquest…

Fa un temps llegia una reflexió més que interessant sobre el que molts de nosaltres algun cop hem fet, o hem deixat de fer per mandra. Parlo de la tan afortunada situació de trobar-se diners pel carrer, allà, esperant al terra que algú els agafi.

És clar que tots recolliríem un bitllet, encara que fos de 5 euros. N’estic segur que per 1 euro també estaríem disposats a flexionar les cames i l’esquena i que tampoc li faríem fàstics a 50 cèntims, i perquè no, a uns solitaris 20 cèntims. Potser per les meves arrels catalanes, jo recolliria encantat 10 cèntims i segurament per menys faria un esforç, però fins quina quantitat estaries disposat a ajupir-te? S’accepten apostes.

N’estic segur que molts no s’ajupirien per 1 cèntim i fins i tot algun reconeixerà amb un poc de vergonya que 5 cèntims tampoc s’ho valen, però deixeu-me fer-vos canviar d’opinió amb quatre números per veure què et costa guanyar-te un cèntim.

Si agafem com a referència un sou més que mileurista, posem 1200€ mensuals (nets, i així fem números rodons), estaríem guanyant 40€ diaris, i si considerem jornades de 8 hores diríem que guanyem 5€ l’hora. Pas malament.

Ara bé, si ets una persona àgil no et prendrà més que uns 3 segons recollir un cèntim del terra. Si la teva feina fos exclusivament recollir cèntims del terra i els recollissis a aquest ritme, guanyaries 12€ l’hora, més del doble del que guanyes treballant.

En definitiva: proporcionalment, et costa més aconseguir un cèntim treballant que recollint-lo del terra. Au va, no siguis gandul.

I un altre dia ja parlarem de què cal estudiar per a treballar de “recol·lector de cèntims” …

 I un altre dia ja parlarem del cinema a la fresca de les cotxeres de Sants … 

Divendres, en acabar de treballar, tot sortint de les oficines, un company de feina -teleco i consultor- em comentava les ganes que tenia d’arribar a casa per a provar l’ordinador nou que tot just li havia arribat a casa aquell dia (era obvi que l’havia comprat per Internet).

Després de les preguntes de rigor (preguntar per com va la família i quina màquina s’havia comprat, no necessàriament en aquest ordre), no vaig poder evitar pensar en el complicat procés o malaltia mental que feia que després d’una setmana de dur treball davant d’un ordinador, un individu podia tenir tantes ganes d’arribar a casa … per a posar-se davant d’un altre ordinador.

Per a ser sincers, jo puc entendre el perquè, doncs dins de la sana enveja de veure com a un company li esperava un PC nou a casa jo hauria estat en un estat similar, però em sembla que això es queda dins del gremi.

Senzillament, no m’imagino un advocat que en arribar a divendres s’acomiadi dels seus companys de feina amb un “ostres, m’en vaig pitant, a casa m’ha arribat una citació judicial i tinc una demanda penal pendent, tinc unes ganes d’obrir la carta!!” o un metge amb “quin cap de setmana m’espera! El meu fill s’ha fissurat l’húmer i ens passarem el cap de setmana fent radiografies i biòpsies, ja veuràs tu que bé!”

Desconec si realment aquests altres professionals tan lloables poden arribar a ser així de massoques però en aquell moment la realitat va fer-me obrir els ulls sobre la veritable naturalesa de la nostra condició.

I un altre dia ja parlarem d’altres facetes de la nostra condició…

Després de temes tan trascendentals com “perquè sempre m’aturo al costat contrari del surtidor en anar a posar benzina?“, no podíem deixar passar un dels dilemes més candents de la condició humana:

A o B ?

I un altre dia ja parlarem de perquè penso que sense cap lloc a dubtes i de forma irrefutable és B …

A diferència del que passa amb “almóndiga” y “albóndiga“, intercanviar una m i una b a les paraules milions i bilions té efectes més desastrosos, i sinó que els ho diguin als informatius que s’omplen la boca de bilions i milions de dòlars i euros destinats a reflotar l’economia mundial mentre els la pela la bestiesa de zeros que s’estan menjant o afegint.

Com no podia ser d’altra manera, salvant les generalitzacions, els anglosaxons i els europeus (és a dir, els que fan servir sistemes arcaics de mesura i els que utilitzem el sistema mètric decimal), tenim un concepte diferent del que és un bilió. Amb els milions ja ens posem més d’acord, i aquí el consens general és que un milió és un 1 seguit de 6 zeros (àlies 10⁶), però… ai! la cosa ja és més complicada amb els bilions.

Si creuem l’atlàntic, un bilió és estrictament mil milions, és a dir, un 1 seguit de 9 zeros (a.k.a 10⁹), és a dir, que en termes econòmics, les xifres als EUA s’enfilen amb relativa facilitat cap al bilions (amb B). En canvi, si ens quedem a casa, un bilió és un monstre d’un milió de milions, és a dir un 1 seguit de la barbaritat de 12 zeros (o altrament dit 10¹² que no per estar en notació científica fa menys por), i pel nostre bé, espero que les xifres de deute econòmic a europa no arribin al bilió d’euros (o emigro als EUA).

El problema és quan sentim els nostres rigurosos mitjans de comunicació barrejant alegrement milions, milers de milions i bilions sense tenir en compte d’on han tret les fonts ni de quants zeros se’ls han colat pel camí. Realment no aporten cap tipus d’informació, tot al contrari, però de fet, tant fa de si parlen de milions, de bilions, de milions de bilions o de googols, total, el que compta és donar una xifra enorme i que la rigurositat que tant exigeixen en altres temes es quedi a casa.

I un altre dia ja parlarem de xifres astronòmiques…

Per sort o per desgràcia vivim en uns temps en què la distància entre l’èxit i la supervivència s’ha fet cada cop més petita, fins al punt que als nostres dies sobreviure ja és un factor d’èxit. No tinc per norma parlar de feina al blog, però la curta experiència que tinc en una empresa que sobreviu de forma exitosa (o té èxit en la supervivència, miri com es miri) ja m’ha donat unes quantes lliçons que espero tenir presents. Perquè de la crisi també se n’aprèn, o se n’hauria.

Per naturalesa, com més amunt, menys detalls ens són perceptibles, i en temps de bonança és encara més difícil veure què és el que ens dóna l’èxit, doncs si només mires amunt, no veus el que t’empeny des de dessota. Tant important és crèixer com saber què és el que et fa gran, i precisament, conèixer quin és el factor de l’èxit d’un mateix hauria de ser el punt clau i de partida per a seguir creixent.

Tot i que no sembla res allunyat del sentit comú, sembla que la crisi no només s’ha endut els diners, i fins i tot en la situació actual molts no s’adonen de què és el que els permetrà seguir creixent, o sobrevivint. Quan tot et ve de cara és fàcil no preguntar-se el perquè, però quan et trobes en un daltabaix, si no has estat capaç d’adonar-te’n del factor clau del teu èxit és perquè et mereixes ser on ets.

I un altre dia ja parlarem dels afortunats inconscients que encara no se n’han adonat…