El Que No Volen Veure

Fa temps que no hi havia notícies per aquí. No perquè no vulgui, sinó perquè el meu proveidor d’Internet ha decidit deixar-me una setmana i mitja sense connexió ni telèfon, així que he disfrutat del fantàstic servei d’atenció al client / tècnic que brinden aquestes empreses (en la línia del documental del 30 minuts d’avui de TV3 que per simpatia no em penso perdre).

Si extrec una conclusió sobre les empreses que ofereixen serveis com la llum, l’aigua, el gas o internet/telèfon (commodities) és que hem passat de ser els consumidors a ser un simples serfs que aguanten aquestes grans corporacions donada la vital necessitat dels serveis que ofereixen (o estàs disposat a viure sense aigua corrent?). On s’ha quedat la màxima de “el client sempre té la raó”?. Hem perdut el nord i ja ens hem oblidat que aquestes empreses ofereixen un servei i s’han de guanyar els clients i no al revés?

La veritat és que el mercat està molt ben muntat, per a aquests tipus d’empresaris. El client-esclau només té dret a pagar, ja que quan nosaltres, pobres mortals, hem de reclamar res, ens espera una paret de burocràcia en la que ningú té cap tipus de responsabilitat ni està disposat a comprometre’s a res, ara, pobre de tu que deixis de pagar, perquè a més a més de quedar-te sense aigua corrent durant dues setmanes (que de fet, ens importa ben poc), et durem a judici i ens hauràs de pagar una multa. Els deures per davant dels drets, però escolti, que jo hauria de tenir dret als serveis bàsics, o no?

Segurament, el fet que tals serveis siguin tan vitals i que el mercat, lluny de liberalitzar-se, s’ha organitzat en una espècie de càrtel, els usuaris ens hem convertit en uns simples esclaus que mantenim l’estructura d’algunes empreses anteriorment públiques i que ara poden extorsionar-nos moralment.

I un altre dia ja parlarem del “vuelva usted mañana”…

No solc parlar de cinema al blog però aquesta és una d’aquestes honroses excepcions que val la pena permetre’s. Seré sincer, a casa no som molt d’anar al cinema, però això no vol dir que no disfrutem d’una bona pel·lícula, tot al contrari. Crec que pagar més de 1000 ptes per anar a veure una pel·lícula en un edifici on acabes passant fred, fins i tot a l’estiu, on a més a més de pagar una xifra considerable tampoc t’estalvies els omnipresents anuncis i acabes tenint com a banda sonora original les crispetes del grupet del darrere no paga la pena. Que tenen una pantalla enorme? gràcies, però prefereixo el meu LCD de 32′ HD, sense anuncis, a l’hora que vulgui, sense aguantar maleducats i fent les pauses que vulgui.

És per això que en anar al cinema, l’elecció de la pel·lícula no és trivial. És més, sovint és la pel·lícula la que ens duu al cinema, i després de la recent recomanació d’Origen (Inception) que feien Microsiervos, l’escapada i retrobament amb la sala de cine estava més que justificada.

No desvetllaré res, bàsicament perquè cada paraula que escrigui es pot convertir en un spoiler important, però feia temps que no sortia d’una sala de cinema pensant que el cinema Nord-Americà no és del tot decadent, que encara hi ha lloc per a guions intel·ligents i treballats, trames intrigants, que enganxen, ben narrades, pel·lícules d’acció on no s’insulta la teva intel·ligència i que encara és possible quedar-te més de dues hores enganxat a la butaca sense ni adonar-te’n. Sé que si l’única recomanació que puc fer és que la veigueu (al cine, a casa, etc…). Aqui no hi ha 3D, ni surround que valgui, és una història que us farà pensar i per la que val la pena anar al cinema.

Algú l’ha definida com una barreja de Matrix, Alícia al país de les meravelles, Ocean’s Eleven i moltes coses més. Jo li vaig trobar moltes referències a Escher i 2001: odissea a l’espai, però el més important de tot és que sortiràs del cine amb què pensar i que et rondarà pel cap durant molt de temps, estrany per a una pel·lícula en la que gairebé una hora succeeix mentre cau una furgoneta (i em callo).

I un altre dia ja parlarem de com veiem les pel·lícules a casa …

Avui un poc d’egocentrisme fotogràfic, però coi, ser l’únic editor d’aquest blog ha de tenir algun avantage no? Ja fa uns quants posts comentava la meva renovada afició a la fotografia i amb la recent incorporació al meu equip, una petita presentació per a si algú li és d’utilitat saber amb què faig les fotos i què opino del material del què disposo (i que consti que això no és un post patrocinat):

• Cos de la càmera: Canon Rebel XS (a.k.a. 1000D)

La petita de la família Canon i l’entrada al món de les DSLR, en directe competència amb la Nikon D3000 (no entraré a comentar especificacions), però no per ser les germanes petites de la casa deixen de ser unes dignes càmeres amb un potencial enorme per a principiants a un preu molt atractiu.

La meva elecció era fàcil, de tota la vida a casa hem estat Canonistes, pel meu gust són les càmeres més ergonòmiques, sempre m’han agradat els seus tons i el seu processador DIGIC estava demostrant ser millor generació darrere generació, però com en tot, per a gustos, colors.

• Objectiu primari: Canon EF-S 18-55 1:3.5-5.6 IS

M’hagués agenciat només el cos de la càmera si no fos per la troballa d’un kit que duia aquest objectiu, del que diuen és molt més recomanable que el seu germà petit sense establitizador i està demostrant ser un digne objectiu de batalla.

No destaca en res particular, té un rang acceptable, una lluminositat estàndard, és estabilitzat (això sí que s’agraeix), produeix fotos molt nítides i dóna la sensació de ser un objectiu robust des del primer cop que l’agafes.

Al meu parer, un objectiu bàsic per a començar a treure tot el suc a la càmera i per a sortides en què no saps què et trobaràs i vols anar lleuger amb la certesa que no et fallarà.

Com a pegues, l’únic que puc dir és que en ser EF-S només és apte per a sensors APS-C (cosa que per a mi no és un problema) i que l’enfoc és un poc imprecís i lent, però tampoc li demanarem més a un objectiu que al mercat no arriba als 150€…

• Objectiu tele: Canon EF 80-200 1:4.5-5.6 II

Un dels avantatges de que a casa siguem canonistes és que he pogut reaprofitar un vell tele d’una EOS 1000F N de film que corria per casa, cosa que denota que aquest objectiu, a diferència de l’anterior, tingui montura EF (Full Frame ó 35 mm).

És un objectiu antic i no incorpora la majoria de meravelles que han aparegut en els darrers 10 (?) anys, així que res d’estabilització, res de motors ultrasònics, oblidem-nos de lents asfèriques i toquem de peus a terra. És un objectiu bàsic, no molt lluminós i raonablement nítid. No dic que sigui un mal objectiu, tot al contrari, és un contrapunt perfecte per a l’extrem tele del meu equip.

Si estàs buscant un objectiu tele per a completar el teu equip, no t’escarrassis, aquest objectiu està descatalogat. És més, existint-ne un com el Tamron 70-300 per menys de 150€ seria tonteria mirar-ne cap altre (a no ser que siguis un freak de la fotografia “vintage”)…

• Objectiu de focal fixa: Canon EF 50 1:1.8 II

A mesura que he anat fent fotografies, he vist que em trobava força limitat per la lluminositat dels objectius dels que disposava. És cert que existeixen objectius amb similars focals als meus amb obertures de fins 1:2.8 però el seu preu augmenta força enters (en molts casos fins als milers).

En la meva cerca d’un objectiu nítid i amb una obertura interessant vaig acabar inevitablement en el món de les focals fixes i topant-me amb el “vidre” més famós de la marca, el 50mm. Petit, lleuguer, de plàstic joguina, però és armar-lo al cos i de cop i volta tens una bèstia capaç d’obrir el diafragma fins a 1:1.8 en una focal de retrat i amb una nitidesa increible.

Ah, ja he dit que aquesta joguina està al mercat tranquil·lament per sota els 100€ ? Si mai la proves ja estàs perdut…

• Bossa:  Crumpler MuffinTop 3000

Pot semblar trivial, però en anar amunt i avall, sobretot de viatge, la diferència de disfrutar o no de la fotografia és una bossa còmode que et permeti portar l’equip amb seguretat i no t’acabi emprenyant (pensant que una dslr amb els seus objectius no deixa de ser un trasto considerable).

Crumpler, tot i no dedicar-se a la fotografia, fa un material realment bo i a la botiga del carrer Mallorca amb Roger de Llúria podeu trobar bosses com la MuffinTop 3000, còmode i pràctica per a dur la càmera amb un objectiu i un d’extra, i tot sense comptar amb l’estètica, que també és un dels punts forts de la marca i que es desmarca de les típiques bosses, imants dels lladres.

Fora del que mon pare, un altre gran aficionat a la fotografia, m’ha ensenyat, tot el que he après ha estat a base d’autoaprenentatge i en gran mesura, de persones que fan el mateix que jo ara, explicar de què disposen, com ho utilitzen i veure les seves fotografies (la informació EXIF és de gran utilitat per a veure com han estat fetes i aplicar-ho tu mateix). És per a això que sense cap tipus de pretensió més que de compartir el que m’agrada i de rebre qualsevol opinió que tingueu, els posts de fotografia començaran a tenir més presència al blog.

I un altre dia ja parlarem de perquè sóc l’únic editor d’aquest blog…

Si de petit la teva roba era d’aquesta botiga, no et queixis, és que estaves predestinat





I un altre dia ja parlarem de com ha anat la setmana santa per Donostia …

Tot i que el blog també necessitava unes vacances nadalenques i ha patit una aturada espiritual necessària, no podia sinó tancar un any, si més no, particular.


Enguany hem vist com sota un sostre anomenat crisi els més rics s’enriquien encara més a costa dels demés, que cada cop som més pobres. Hem assistit a l’espectacle més nauseabund que la política ens ha brindat en molt de temps, de la mà de la corrupció, mentre que la societat civil es feia la ofesa, o com els agrada dir, desafeccionada. Sembla que la desafecció, però, no existeix per a altres fenòmens del 2009, com el també nauseabund efecte Belen Esteban, la sobtada mort de Michael Jackson i la marea del FaceBook i la web social que cada cop arriba a més racons de l’hiperespai.


A casa nostra, com a petit país amb les seves particularitats, tot i que no ens hem escapat de les modes mainstream, incloent la corrupció, la societat civil ha demostrat un cop més estar a l’altura, manifestant-se amb força pel nostre estatut, ja sigui organitzant unes prometedores consultes per la independència o en forma d’un històric editorial conjunt.


Tanmateix, el 2009, segurament el recordaràs per haver conegut aquella o aquella altra persona que ha acabat sent tant especial, per haver donat un nou rumb a la teva vida, per haver canviat de feina, haver-te independitzat, pels èxits o pels fracassos, pels projectes iniciats o pels que finalment has tancat…


Independentment de la crisi, la corrupció, la Belen Esteban i la mort de Michael Jackson, tu faràs que el record d’aquest 2009 sigui especial, a la teva manera, i de ben segur, passi el que passi amb la crisi, el 2010 també ho serà.


I un altre dia ja parlarem de perquè no ens hem apuntat al carro de l’anàlisi de la dècada…

Si durant els darrers dies no he pogut escriure res per aquí ha estat gràcies a la magnífica experiència d’haver-me de barallar amb una empresa proveïdora d’Internet (a.k.a. ISP) per a que em restablís el servei, que va decidir deixar-me a l’estacada ja fa una setmana, a traïció.


Per si fos poc, la meva particular batalla amb els serveis d’atenció al client ha estat a dos bandes, doncs encara tinc un front obert amb un reemborsament amb una coneguda empresa d’electrònica de consum, que donaria de parlar per uns quants posts, però el que en el fons m’ha horroritzat no és el pèssim servei que, en majoria, he rebut, sinó el preu al que el pago.M’explico. Si contracto un servei o compro un producte en un determinat establiment, inherentment al servei prestat o producte adquirit, al meu entendre, s’estableix una contracte pel qual dins del període establert pel mateix venedor/proveïdor,  aquests es fan càrrec de les incidències o problemes que puguin sorgir, ja siguin productes que no funcionen dins del període de garantia, devolucions en un plaç acordat o talls del servei. I el més important, quan compro o contracto un producte o servei, estic pagant per aquest servei post-venda, tal i com m’indica el contracte o el rebut. Doncs bé, resulta que la realitat és ben diferent, i fins i tot per exercir els teus drets has de pagar, trucant a un servei d’atenció al client que en majoria comença per 902 o 807, que com sabreu són telèfons de tarifa especial on el minut de pèssima atenció té un preu desorbitat.


Vista la situació, i que en aquests telèfons et fan perdre el temps, diners i paciència de forma desigual a les solucions que t’aporten, he pres tres mesures, encara que un poc dràstiques, per a exercir els meus drets sense sentir-me obertament estafat:

• Establir la comunicació via e-mail o carta certificada: Així tenim proves de la nostra comunicació amb l’empresa des del primer moment, molt útil si s’ha de recórrer a la via legal. A més a més, pots prendre’t el teu temps per a redactar una carta prou educada i amenaçant com creguis convenient.
• Amenaçar amb accions legals des del primer moment: L’Agència Catalana de Consum fa bé la seva feina, prou ho saben les empreses. Una amable petició del CIF i raó social de l’empresa per a obrir una demanda a consum pot desencallar molts problemes.
• Buscar telèfons de tarificació normal del servei d’atenció: No tothom ho sap, i les empreses seran les últimes a dir-t’ho, però per llei (i pel que us comentava abans), les empreses estan obligades a tenir un telèfon d’atenció al client de tarificació normal (un 93 o 91 per exemple). Pàgines com No más números 900s’encarreguen de recollir els telèfons secrets que les empreses ens volen amagar.

Per sort, aquestes tècniques m’han donat resultats molt satisfactoris i no dubtaré en posar-ho en pràctica en un futur si mai em trobo en la mateixa situació.


I un altre dia ja parlarem de les indemnitzacions a les que hom té dret per talls en els serveis…

Escollir professió no és fàcil. Tot i que sembla que de petits ho tenim bastant clar (astronauta, bomber, mecànic, torero, artista conceptual…), el sistema educatiu s’encarrega de posar-nos a ratlla i acabem estudiant o aprenent l’ofici que podem arrel d’un procés de selecció injust i equiparable a l’especulació que ha patit el mercat immobilari.

Aquest procés ha portat a que cada cop que llegeixo el diari, en especial els articles de ciència o tecnologia, tingui més clar que no existeix cap estudi més sobrevalorat que el de periodista (situació que també deu patir un economista en veure com parlen de la crisi, o un historiador en llegir articles sobre el problema de l’orient mitjà, etc…).

Perquè no puc ser jo periodista científic? ras i curt, perquè no tinc un títol que m’acrediti com a periodista. Però es que per a ser periodista es necessita una carrera amb la nota de tall per sobre del vuit per a ser admès (jo no hauria entrat i ara sóc enginyer de telecomunicacions) i que es centra més en la forma de la informació que en la pròpia informació. I que ningú m’expliqui contes sobre la imparcialitat, rigorositat i la cerca de fonts veraces perquè llavors ja em pixo de riure.

Si tenim periodistes que afusellen la wikipedia i no són capaços ni d’aplicar el sentit comú en publicar informacions que no saben ni poden contrastar i a més a més tampoc se’ls demana que tinguin una fantàstica retòrica, no seria millor tenir científics, enginyers, historiadors, economistes, amb coneixement del què escriuen, els que, després de l’adequada formació o selecció, elaborin el contingut de les notícies? Perquè un periodista que s’ha llegit un article a la Wikipedia pot tenir més criteri que un enginyer de telecomunicacions per a parlar de la tecnologia WiMax? Perquè jo no puc ser periodista científic? (ja ho havia dit, oi?).

I un altre dia ja parlarem de perquè la secció de successos ha de ser elaborada estrictament per periodistes…

Els japonesos no és que parlin el millor anglès del planeta, però no és estrany trobar-te coses com aquesta:

Una de les moltes perles from lost to the river que ens ha brindat el japó.

I un altre dia ja parlarem de la tornada…

Literalment…

Són galetes trobades en un super de Kanazawa. Espero que en japonès no signifiqui el mateix que en català!

I un altre dia ja parlarem de frikades varies ara que ja tinc internet…

Avui no he pogut estar-me de jugar a alguna maquineta de les moltes que et pots trobar per Tòquio. I ja posats, no hem anat pel camí fàcil:

Una màquina recreativa en què jugues a tocar tambors. Tot i que la idea és entre freak, tradicional i absurda, crec que són aquestes coses les que la fan sumament divertida. Per quan podrem jugar a això a casa?

I un altre dia ja parlarem de si tinc prou poca vergonya per a penjar el vídeo on se’m veu jugant…