El Que No Volen Veure

Tot i que el blog també necessitava unes vacances nadalenques i ha patit una aturada espiritual necessària, no podia sinó tancar un any, si més no, particular.


Enguany hem vist com sota un sostre anomenat crisi els més rics s’enriquien encara més a costa dels demés, que cada cop som més pobres. Hem assistit a l’espectacle més nauseabund que la política ens ha brindat en molt de temps, de la mà de la corrupció, mentre que la societat civil es feia la ofesa, o com els agrada dir, desafeccionada. Sembla que la desafecció, però, no existeix per a altres fenòmens del 2009, com el també nauseabund efecte Belen Esteban, la sobtada mort de Michael Jackson i la marea del FaceBook i la web social que cada cop arriba a més racons de l’hiperespai.


A casa nostra, com a petit país amb les seves particularitats, tot i que no ens hem escapat de les modes mainstream, incloent la corrupció, la societat civil ha demostrat un cop més estar a l’altura, manifestant-se amb força pel nostre estatut, ja sigui organitzant unes prometedores consultes per la independència o en forma d’un històric editorial conjunt.


Tanmateix, el 2009, segurament el recordaràs per haver conegut aquella o aquella altra persona que ha acabat sent tant especial, per haver donat un nou rumb a la teva vida, per haver canviat de feina, haver-te independitzat, pels èxits o pels fracassos, pels projectes iniciats o pels que finalment has tancat…


Independentment de la crisi, la corrupció, la Belen Esteban i la mort de Michael Jackson, tu faràs que el record d’aquest 2009 sigui especial, a la teva manera, i de ben segur, passi el que passi amb la crisi, el 2010 també ho serà.


I un altre dia ja parlarem de perquè no ens hem apuntat al carro de l’anàlisi de la dècada…

Si durant els darrers dies no he pogut escriure res per aquí ha estat gràcies a la magnífica experiència d’haver-me de barallar amb una empresa proveïdora d’Internet (a.k.a. ISP) per a que em restablís el servei, que va decidir deixar-me a l’estacada ja fa una setmana, a traïció.


Per si fos poc, la meva particular batalla amb els serveis d’atenció al client ha estat a dos bandes, doncs encara tinc un front obert amb un reemborsament amb una coneguda empresa d’electrònica de consum, que donaria de parlar per uns quants posts, però el que en el fons m’ha horroritzat no és el pèssim servei que, en majoria, he rebut, sinó el preu al que el pago.M’explico. Si contracto un servei o compro un producte en un determinat establiment, inherentment al servei prestat o producte adquirit, al meu entendre, s’estableix una contracte pel qual dins del període establert pel mateix venedor/proveïdor,  aquests es fan càrrec de les incidències o problemes que puguin sorgir, ja siguin productes que no funcionen dins del període de garantia, devolucions en un plaç acordat o talls del servei. I el més important, quan compro o contracto un producte o servei, estic pagant per aquest servei post-venda, tal i com m’indica el contracte o el rebut. Doncs bé, resulta que la realitat és ben diferent, i fins i tot per exercir els teus drets has de pagar, trucant a un servei d’atenció al client que en majoria comença per 902 o 807, que com sabreu són telèfons de tarifa especial on el minut de pèssima atenció té un preu desorbitat.


Vista la situació, i que en aquests telèfons et fan perdre el temps, diners i paciència de forma desigual a les solucions que t’aporten, he pres tres mesures, encara que un poc dràstiques, per a exercir els meus drets sense sentir-me obertament estafat:

• Establir la comunicació via e-mail o carta certificada: Així tenim proves de la nostra comunicació amb l’empresa des del primer moment, molt útil si s’ha de recórrer a la via legal. A més a més, pots prendre’t el teu temps per a redactar una carta prou educada i amenaçant com creguis convenient.
• Amenaçar amb accions legals des del primer moment: L’Agència Catalana de Consum fa bé la seva feina, prou ho saben les empreses. Una amable petició del CIF i raó social de l’empresa per a obrir una demanda a consum pot desencallar molts problemes.
• Buscar telèfons de tarificació normal del servei d’atenció: No tothom ho sap, i les empreses seran les últimes a dir-t’ho, però per llei (i pel que us comentava abans), les empreses estan obligades a tenir un telèfon d’atenció al client de tarificació normal (un 93 o 91 per exemple). Pàgines com No más números 900s’encarreguen de recollir els telèfons secrets que les empreses ens volen amagar.

Per sort, aquestes tècniques m’han donat resultats molt satisfactoris i no dubtaré en posar-ho en pràctica en un futur si mai em trobo en la mateixa situació.


I un altre dia ja parlarem de les indemnitzacions a les que hom té dret per talls en els serveis…

Escollir professió no és fàcil. Tot i que sembla que de petits ho tenim bastant clar (astronauta, bomber, mecànic, torero, artista conceptual…), el sistema educatiu s’encarrega de posar-nos a ratlla i acabem estudiant o aprenent l’ofici que podem arrel d’un procés de selecció injust i equiparable a l’especulació que ha patit el mercat immobilari.

Aquest procés ha portat a que cada cop que llegeixo el diari, en especial els articles de ciència o tecnologia, tingui més clar que no existeix cap estudi més sobrevalorat que el de periodista (situació que també deu patir un economista en veure com parlen de la crisi, o un historiador en llegir articles sobre el problema de l’orient mitjà, etc…).

Perquè no puc ser jo periodista científic? ras i curt, perquè no tinc un títol que m’acrediti com a periodista. Però es que per a ser periodista es necessita una carrera amb la nota de tall per sobre del vuit per a ser admès (jo no hauria entrat i ara sóc enginyer de telecomunicacions) i que es centra més en la forma de la informació que en la pròpia informació. I que ningú m’expliqui contes sobre la imparcialitat, rigorositat i la cerca de fonts veraces perquè llavors ja em pixo de riure.

Si tenim periodistes que afusellen la wikipedia i no són capaços ni d’aplicar el sentit comú en publicar informacions que no saben ni poden contrastar i a més a més tampoc se’ls demana que tinguin una fantàstica retòrica, no seria millor tenir científics, enginyers, historiadors, economistes, amb coneixement del què escriuen, els que, després de l’adequada formació o selecció, elaborin el contingut de les notícies? Perquè un periodista que s’ha llegit un article a la Wikipedia pot tenir més criteri que un enginyer de telecomunicacions per a parlar de la tecnologia WiMax? Perquè jo no puc ser periodista científic? (ja ho havia dit, oi?).

I un altre dia ja parlarem de perquè la secció de successos ha de ser elaborada estrictament per periodistes…

Els japonesos no és que parlin el millor anglès del planeta, però no és estrany trobar-te coses com aquesta:

Una de les moltes perles from lost to the river que ens ha brindat el japó.

I un altre dia ja parlarem de la tornada…

Literalment…

Són galetes trobades en un super de Kanazawa. Espero que en japonès no signifiqui el mateix que en català!

I un altre dia ja parlarem de frikades varies ara que ja tinc internet…

Avui no he pogut estar-me de jugar a alguna maquineta de les moltes que et pots trobar per Tòquio. I ja posats, no hem anat pel camí fàcil:

Una màquina recreativa en què jugues a tocar tambors. Tot i que la idea és entre freak, tradicional i absurda, crec que són aquestes coses les que la fan sumament divertida. Per quan podrem jugar a això a casa?

I un altre dia ja parlarem de si tinc prou poca vergonya per a penjar el vídeo on se’m veu jugant…

Què millor per celebrar el 30è aniversari de Gundam:

Una reproducció d’un robot de la sèrie en qüestió de més de 20m d’alçada a Odaiba. Tot i que ahir Kirai ja ho explicava, veure’l en directe movent-se (ejem) és digne de menció.

I un altre dia ja parlarem de menjar…

I punt. Avui es confirma el que ja tots sabíem: estan tocats de l’ala.

Aquesta és la fila que feia el tren bala (Shinkansen) amb el que hem tornat de Nikko:

I un altre dia ja parlarem de manga i anime …

Segon dia a Tòquio. Aquesta ciutat és una selva on es barregen les noies en kimono, els transvestits de Shinjuku, el soroll eixordidor del Pachinko, els temples budistes d’Asakusa i les botigues d’electrònica obscenament grans d’Akihabara. En fi, que compadeixo a tot occidental que vingui a viure a Tòquio. Pot morir d’esgotament. O de calor.

Tot i que ja em sembla com si fes una setmana que estic aquí, avui m’ha cridat l’atenció un detall d’un temple de Ueno. Crec que tots els que coneixem la saga de Zelda ens sonarà alguna cosa:

Sembla que el triforce, aquesta composició de triangles, no és original de la saga del videojoc i té una llarga història darrere que desconeixia. Santa inconsciència.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats japoneses…

Finalment sembla que sí que podré postejar des del Japó, on des d’avui fa unes hores he començat les meves vacances estiuenques.

Tot i les poques hores que fa que sóc al país (més les hores d’avió que ens hem deixat a l’esquena), només unes petites impressions:

- Qui s’ha deixat la calefacció encesa? Els japonesos s’han importat els banys àrabs. A l’aire lliure. Quina xafogor!!

- Aquí tenen maquinetes fins al lavabo:

Per als encuriosits, a youtube hi ha algú que ha pogut provar (i gravar!) amb una mica més de traça el que pot arribar a fer una andròmina d’aquesta.

I un altre dia ja parlarem de com se sent un vàter com aquest…