El Que No Volen Veure

Després de 19 posts (aquest és el 20! ueueueue!), molta gent m’havia dit que tot i ser un diari ideològic, el blog sovint s’havia polititzat massa, sigui per quina raó sigui.

El fet és que el tema de les seleccions esportives ha portat molta cua i m’ha fet pensar sobre quin paper té la política en certs aspectes de la societat, sobretot quan el nacionalisme hi és pel mig.

Cada cop que algú intenta parlar en català al congrès espanyol, cada cop que surt a relluïr el tema de les seleccions catalanes (o d’altres autonomies), cada cop que algú gosa demanar el que és nostre i es manté retingut a Salamanca, SEMPRE apareix la política com l’arma que tira per terra qualsevol demanda o expressió del nacionalisme.

És preocupant veure que qui menys ha opinat sobre el tema de les seleccions són els propis esportistes, però el que encara ho fa més indignant és que tots els polítics s’han afanyat a posar cullerada per dir que no és moral, ètic o constitucional que Catalunya jugui sota la seva bandera. Ja és fort que cap d’aquests polítics mai s’hagi pronunciat sobre la selecció espanyola… però el que fa que això passi de taca d’oli és la politització i instrumentalització de les federacions espanyoles en contra de Catalunya. Si senyors, qui havia dit que l’esport servia per unir pobles? Cal felicitar als polítics que han aconseguit que serveixi per a enfrentar-los.

Què dir sobre els papers de Salamanca i l’ús de la llengua catalana? Pel fet de reivindicar el que és nostre i la nostra cultura/llengua, les hem de sentir de tots colors per part de polítics d’arreu (a l’hora d’atacar els catalans qualsevol és vàlid pel que es veu). Quan algú gosa aixecar la veu s’inicia un debat polític tantes vegades sentit i censurat.

Una cosa és donar un parer, des de la vessant política que sovint ha agafat aquest blog, l’altre és instrumentalitzar la política per criminalitzar a qui no t’agrada. La pluralitat de l’estat espanyol és un fet llargament conegut, però per a tots aquells que no ho volen reconèixer, els vestigis feixistes com la opressió política segueixen sent una eina molt vigent.

Ens podem considerar afortunats de que el nou govern faci gala d’una política de diàleg i equitativitat, mostrant-se obert a qualsevol proposta (No faré comentaris sobre la patètica imatge qe està donant el PP a la oposició, deixant-se en ridícul al demanar coses que mai havien permès), però per desgràcia, molts dels que fins ara manaven encara han d’entendre de què va la política democràtica.

I un altre dia ja parlarem de models polítics…

Finalment el blog té una mica més de vida, color i FOTOS! ja veus que bé, ara em podeu veure a mi (val, tampoc és que valgui tant la pena). El fet és que si voleu, puc postejar fotografies que m’envieu.

Ahir, llegint el diari vaig llegir una notícia que em va posar negre. Resulta que després de que s’aconseguís el reconeixement d’una selecció oficial catalana, la d’hoquei sobre patins, va i la selecció espanyola ens fa el boicot. I no s’ha conformat amb poc, ha girat en contra nostra a totes les federacions mundials que ha pogut!

S’ha de tenir barra per posar pals a les rodes d’aquesta manera tan infantil. A què temen? potser els guanyarem? Cal recordar que la majoria d’esportistes d’aquesta disciplina que jugaven sota la bandera espanyola són catalans (corregiu-me si no és així). Per la banda catalana se m’acut un possible boicot: que tots els jugadors catalans s’abstinguin de jugar a la selecció espanyola.

Com sempre, aquestes coses no vénen mai soles. En el bonic programa del Luis del Olmo, numeroses trucades critiquen el govern de posar en perill la unitat d’Espanya. I com pretenen mantenir aquesta unitat? negant-nos drets que hem obtingut legalment? fent-nos callar cada cop que vulguem obrir la boca? Repeteixo que la situació espanyola havia arribat a tal punt de tensió abans del 14-M que jo personalment creia que la unitat d’Espanya sí que perillava, i aquestes persones que encara tensen més la situació afegint llenya al foc, no fan més que donar-nos motius mútuament per engegar-nos a pastar fang. Voldrem la independència, però no voldrem una nova guerra.

I un altre dia ja parlarem de la selecció…

La veritat és que m’he quedat una mica parat al veure que sóc de les poques persones que no ha vist res del casament. No sé si és per pura casualitat o per una ràbia inconscient cap a la monarquia, els últims dies he viscut sense diaris ni teles. Mai hauria arribat a pensar que pogués arribar a ser tan republicà (digues-li republicà, digues-li anti-monàrquic, digues-li energia).

Tot i això, volia comentar un article que vaig llegir al diari (diria que a l’Avui) on, per descomptat parlaven de l’enllaç (vés per on). El fet és que exposava una tesi força interessant: Antigament, la monarquia imposava el seu poder sobre el poble lluitant a les guerres i fent gran el seu imperi. En una societat com l’actual, en que la monarquia a passat a un segon pla, l’únic mitjà que té per imposar-se sobre el populatxo i poder mirar a tothom per sobre l’espatlla és muntar aquests tinglados, que per a més inri, tots nosaltres, vulguem o no vulguem estem gairebé obligats a veure i encara més obligats a sufragar (ja seria el súmmum que ho paguessin ells!).

I d’això en diuen democràcia?? l’única veu i vot que té el poble és per dir el bé que li quedava el vestit a la núvia i la mala cara que duia el pobre Marichalar. El que més m’estranya és que tots els pro-democràtics eren els que estaven a primera fila a l’Almudena, amb les millors gales i fent el paperet.

Però que ens volen prendre el número? A que ve tanta hipocresia? Que recoi fan aquesta colla d’incompetents per nosaltres que a sobre els haguem de pagar tants capritxos? I el que és més fort… que potser els hem triat? que hem triat si volíem pagar o no les seves despeses? Què els semblaria si els demanéssim que ens paguéssin la hipoteca de la casa només per la nostra cara bonica i per tenir els nostres cognoms? Pot semblar absurd, però tots els numerets de la monarquia no ho són gaire més.

Reprenent una antiga crida des d’un altre blog: Endavant amb la insubmissió fiscal! (total, amb tot el que ja paguem per la gasolina)

I un altre dia ja parlarem de política…

Uououo… de nou en acció al blog. Sé que molts m’heu recordat que això estava algo mort, l’únic que puc dir és que es mantenia en l’estat en que es trobava la meva situació personal (¬¬’).

I què m’ha fet tornar a escriure? Doncs entre molts altres motius, avui tot tornant d’un aplec a Coll de Nargó (Alt Urgell) i coincidint amb la inauguració del Fòrum de les cultures, alguna cosa ha saltat.

No és que tornem a l’estil “destroyer” de fa uns quants posts, tampoc tornarem a carregar-nos a cap polític (aviam si finalment despolititzem això) però fa temps que pensava en una cosa i no he sabut com expressar-ho (potser ara que se sap més o menys què és el Fòrum les coses estan un pèl més clares). Ens intenten vendre el Fòrum de les Cultures com la panacea que aglotinarà les diferents cultures i que assentarà un precedent en el que fa a l’acostament de totes les persones del planeta per intentar viure en pau.

Doncs bé, jo veig un model a petita escala del que és avui en dia la globalització: Uns quants, els que tenen poder i diners, exposen els seus pensaments i/o els imposen com a veritat absoluta i el populatxo senzillament s’ho mira o s’hi manté al marge, perquè senzillament no té recursos per a participar-hi. No m’entra al cap com collons en un fòrum es pot arribar a pagar 400€ per dialogar amb algú!!! a qualsevol cafè es poden tenir converses més gratificants…

Avui, a l’aplec he pensat en quin destí li depara a aquestes manifestacions culturals “minoritàries” l’actual model de globalització. Encara m’he preocupat més en pensar en la nostra preuada llengua, que tant defensem a la unió europea i que tantes garrotades rep des de més enllà la franja de ponent. O potser és aquest el preu que s’ha de pagar per a que tots ens entenguem? No senyors, jo no crec que la pèrdua de la identitat s’hagi d’acceptar com un mer dany colateral.

Potser això del Fòrum no és tant dolent, he pensat avui. Les bones intencions afloren, potser aquest cop en forma d’exposició. Una en concret m’ha cridat l’atenció, es diu Veus, i francament, crec que reflecteix la meva ideologia: cada llengua i cultura és un bé que en el procés que estem vivint no ens podem permetre el luxe de perdre-la, PER MOLT MINORITÀRIA QUE SIGUI.

Tampoc és la meva la intenció d’iniciar una croada contra el Fòrum, no crec que s’hagi de ser tan radical com altres grups que s’han mobilitzat. Jo senzillament discrepo d’alguns defectes de forma, però crec que pot ser una bona eina per fer-nos parar un moment i pensar a on ens du tot això de la globalització, que com el fòrum, pocs saben què és, i cap d’aquests coincideix amb l’altre.

I un altre dia parlarem del MEU model de globalització…

De tornada de “vacances” de setmana santa. Ja fa temps que no postejo, deu ser per l’ambient que es respira. De cop i volta, l’Aznar ha desaparegut del mapa i sembla que el senyor Zapatero i companyia s’han tancat a treballar de valent. Aquesta calma a Madrid sembla que ha servit per a que el govern català faci el que ha de fer, en comptes d’innumerables rodes de premsa excusant-se pel que havia fet, el que feia, el que deixava de fer i fins i tot per ser català….. o potser simplement tots han anat de vacances i han enviat a parir panteres tota la tensió acumulada (que tampoc els aniria malament).

El fet és que tal i com pertoca, la política, ha passat a segon pla, o si més no, per uns dies, abans que tornem a estar bombardejats per les eleccions dels yanquis. Tampoc caldria fer tant bombo i platillo d’unes eleccions en les que a fi de comptes no hi participa ni el 25% de la població, en la que per a més inri, es vota un dels dirigents més influients en el món (bonica ironia).

El fet és que el món es queixa, tenim guerres arreu, greus problemes ecològics, socials, econòmics, conflictes racistes, xenofòbia, maltractaments…. i a nosaltres només ens preocupa la política. Déu vulgui que tot recobri la normalitat (de moment la LOU i el PHN ja comencen a semblar un malson del passat) i que els vertaders titulars siguin les persones i el món que ens envolta abans que les utòpiques xerrameques de polítics que rarament compleixen el que prometen.

I un altre dia deixarem de banda la política per xerrar del que realment importa…

Aquests dies, els antics càrrecs en funcions s’arrosseguen amb el cap cot per el parlament, el govern i el parlament europeu, evitant aixecar la veu per no ser recriminats pel que van fer o per la seva manera de pensar, ara que ja no tenen cap poder per imposar-se a cap crítica o desacord.

S’ha acabat una època en que el govern ha fet tot el que ha pogut per tibar la situació en les autonomies, tensant la pell de brau fins al punt que perillava la unitat que tant cobejen. Interessant paràbola: La pell de brau, sempre unida, tensada fins a tal punt que s’esquinçen els extrems.

Potser n’eren conscients que havíem arribat a aquest punt, o potser no. Des de la seva posició centralista potser no era apreciable, o no volíen veure que els extrems ens trobàvem cada cop més lluny, i lluny de normalitzar la situació tensaven més la situació.

Personalment, ara respiro tranquil, amb la impressió que aquesta tensió va desapareixent i hi ha una intenció de subsanar els danys que s’han produït en el ja delicat teixit nacional.

No hauria volgut veure com aquesta pell s’esquinçava, i no és que vulgui que segueixi unida. Només Déu sap que hauria passat: exèrcit al carrer, estat d’excepció, potser una segona guerra civil, amb una població que tindria mil motius per posicionar-se en un bàndol o altre. L’escissió del país podria haver estat tan gran degut a la tensió, que hi hauria hagut un abisme inseparable entre les múltiples Espanyes, que probablement haurien lluitat per qualsevol cosa abans que per la unió del país, donada la situació.

I em direu: O es que els independentistes no volem, en petita mesura, que aquesta pell de brau s’esquinçi un tros i siguem NOMES nosaltres qui decidim sobre el nostre futur? doncs si, però la situació d’aquests dies, ara des d’una situació de més calma fa pensar en com hem de lluitar per a aquesta “utopia”. Serem independentistes, però respectem als altres i per sobre de tot, defensem la pau.

I un altre dia ja veurem quin rumb pren el nacionalisme després del 14-M…

Els fets i les persones canvien el curs de la història… darrerament el blog ha tingut un rumb incert davant tot el succeït. Ara com ara, la situació és molt provisional, i a nivell estatal tot està agafat pels pèls.

L’únic del que puc parlar és del que he vist, i he rebut un correu d’una companya de FoCa2 (si Marta, he penjat el correu, puc?) que he trobat molt interessant:

” S’em posa la pell de gallina cada cop que penso en tot el que ha passat últimament. Els esdeveniments esgarrifosos que no pensàvem que ens tocarien tant d’aprop i victòries que crèiem impossibles, com ens ha
sorprès el món en els darrers dies!

P.D: Sempre he pensat que les manifestacions no servien de res, tot i que era necessari fer-les i me’n alegro haver-me equivocat. Hem de seguir per aquest camí, no ens conformem ara que hem arribat tant lluny com no ens imaginàvem.”

By Marta Torma

I un altre dia ja parlarem de la pell de brau…

La Pau no és l’absència de guerra
La Pau no discrimina ningú
La Pau no té color polític
La Pau no té nacionalitat
La Pau no la defensa cap exèrcit
La Pau no té veu, però alhora té molta gent que parla per ella
La Pau no és cap producte que es pugui comprar
La Pau no és propietat de ningú
La Pau no es veu, ni es toca, ni es sent, ni s’olora ni tampoc es tasta

3 lletres… tan poques lletres, que alhora signifiquen una cosa tan complexa, o tan simple. O és que potser pots dir què és la Pau?

Aquests dies ens hem manifestat, i com quan vam fer abans la guerra de l’Irak, tot eren consignes que començaven per no: No al terrorisme, no a la guerra, no més morts…

D’acord, sabem què no volem, però realment sabem què volem? Perquè no diem simplement: Volem la pau?

Potser se’ns fa més fàcil dir que no volem una cosa que tenim molt coneguda. Potser no coneixem ben bé què és la Pau, que se’ns fa més fàcil dir què no és, abans que dir què és realment, així de cares.

Com podem saber quin gust té una fruita si no l’hem provat mai? Potser tu, algun dia em podràs explicar quin gust té la Pau. (Del pal, “a que huelen las nubes?”).

I un altre dia ja parlarem del què va passar el 14-M

PD: Ments inquietes (gràcies Glòria!!) es pregunten què és la pau, i segons el diccionari, aquests la descriuen com:

fer la pau fig Tornar a algú el mal que hom n’havia rebut.

Només se m’acut una cosa al respecte: “Ull per ull i tots acabarem cecs” Ghandi

Primer de tot, remarcar la MAGNÍFICA manifestació conjunta de la majoria dels escoltes de TOT BARCELONA. Només dir que ha estat de les trobades més emotives i amb més càrrega significativa a les que he assistit darrerament (més de 1000 escoltes a la plaça St Agustí al raval). Des d’aquí felicitar als companys de FoCa2 que han fet possible aquest acte.

Després d’això, he de dir que quan he arribat a casa m’he assabentat de la detenció de 5 pressumptes autors dels atacs al tren del dijous.

Oh meravella, a no ser que ETA operi a països islàmics, els detinguts no semblen pas ser bascos… Resulta que ETA, efectivament, no tenia cap tipus de vinculació, i ens trobem davant les conseqüències de la guerra a la que ens van dur.

Seré clar (i després em direu amb raó que això s’està polititzant). El PP és un vaixell que fa aigues pels forats de les seves pròpies mentides. Avui podem respondre a la pregunta que em feia abans d’ahir: 199 morts pesen sobre les espatlles dels dirigents del PP.

I demà? demà els podem fer saber que NO VOLEM MÉS MENTIDES, QUE NO VOLEM UN GOVERN QUE UTILITZA UNA DESGRÀCIA AMB FINS ELECTORALISTES, QUE N’ESTEM FARTS DE LA VIOLÈNCIA SOCIAL GENERADA PER AQUEST PARTIT FEIXISTA.

Demà tenim el poder de decidir el futur del país veí (i de retruc el nostre) durant els propers 4 anys. Tal com Morfeu deia a Neo: “Tu tries. Si esculls la pastilla blava, s’haurà acabat, despertaràs i tot tornarà a ser igual que abans, en canvi, si esculls la pastilla vermella…”

Nota de l’autor: que la pastilla sigui vermella no té cap connotació política, simplement així era al guió de Matrix.

3 trens
3 estacions
13 explosions
Uns 200 morts
Més de 1000 ferits
Centenars d’ambulàncies
Altres tants efectius policials
Una cinquantena d’estacions inoperatives

Més xifres

Més de 12 hores de cobertura informativa
Centenars de periodistes mobilitzats
Tirades especials dels diaris
Més de 30 països fent ressò de la notícia
L’atemptat terrorista més sagnant de la història d’Europa
Minuts de silenci a totes les ciutats Espanyoles
Milions de manifestants arreu

Xifres… però per sobre de tot, persones.

Persones que ajuden a socòrrer els ferits
Persones que ofereixen aixopluc als afectats
Persones que davant la desgràcia, van a donar sang de manera massiva
Persones que, lluny de Madrid, s’agermanen contra el terrorisme
Persones que davant l’horror allarguen la mà a qui més ho necessita
Persones que no es queden indiferents davant la desgràcia aliena
Persones que diuen NO a la violència
Persones que creuen en el poder de la paraula per sobre el de les bombes
Persones que es mouen per a un món en pau
Persones que creuen en les persones
Persones que volen canviar el món
Persones que creuen que tot està per fer i que tot és possible