El Que No Volen Veure

Listening while taking the picture: Yann Tiersen - La Valse D’Amélie

No sé que tinc amb la lluna que les darreres dues setmanes la veig a qualsevol hora del dia, sense importar que faci un sol radiant…

Amb el retorn de la rutina i de tornar al tren de vida que ens duu de manera monòtona cap a les properes vacances, tornen els temps en què ens callem a nosaltres mateixos i no ens regalem cap estona per ser un poc egoistes i escoltar-nos. Sense adonar-me’n, sovint la lluna em fa l’ullet, en el moment més inversemblant i em recorda que tot i que el meu voltant es mogui a velocitats supersòniques hi ha algú a qui he d’escoltar i que intenta fer-se sentir a crits entre tant d’enrenou.

I un altre dia ja parlarem de perquè postejo amb tanta poca freqüència…

O com qui tira monedes al fons d’un pou sense saber si mai es realitzaran els seus somnis, és època de pensar en el futur, de proposar-se metes, de fantasejar, de ser realista i desanimar-se, de tenir ganes de menjar-se el món, de creure’s massa petit com per obrir-se pas…

A cada graó que anem pujant anem trobant les engrunes d’un futur que cada cop ens sembla més proper, però sovint, cada cop més incert. Què ens espera al replà?

Jo em conformo en poder seguir pujant.

I un altre dia ja parlarem sobre si el destí ja està escrit…

O com es pot arribar a estar desubicat en època d’examens.

I un altre dia ja parlarem d’on s’ha d’enganxar…

Ja és nadal al Corte Inglés, al carrer m’han dit que fa temps que han encés les llums de nadal i que a fora ja fa unes setmanes que fa molt fred. Tanmateix, les úniques raons per les que sé que és nadal és perquè a casa hem encès la calefacció, la gent va abrigada i que per manca de coordinació del professorat els ultims examens parcials i els projectes de laboratori s’amunteguen en la mateixa setmana. Si senyor és Nadal, no hi ha prou amb un dia de 24h si es vol dormir un mínim de 6 hores ni amb una setmana de 7 dies si es volen fer totes les coses que se’ns requereixn.

La UPC ens ha demostrat que del concepte d’universitat en queda ben poc i hem donat pas a una empresa “educativa”, que d’igualtat no en gasten a les aules, que els drets de l’estudiant estan en el darrer lloc mentre els deures ens ofeguen i ha aconseguit que la seva comunitat universitària sigui la més maltractada però alhora la més asèptica. Qui ha sortit al carrer per clamar al cel la desaparició del compensable a canvi de quatre engrunes? qui ha reclamat una punyetera segona o tercera convocatòria decent d’examens? qui s’ha enfrontat d’una punyetera vegada al professorat per demanar igualtat en l’avaluació continuada i deixar-nos de loteries i injustícies als examens parcials? Jo, jo no he estat, jo era a casa, o al laboratori, o a la biblioteca, estudiant, fent exercicis previs, barallant-me amb els projectes de laboratori o potser al cau, fent reunió, i ves a saber, fins i tot potser tenia una estona lliure i feia vida social…

I amb aquest panorama arriba Nadal… Per mi, com per tantes persones que estudiem, Nadal no és més que una època que arriba atropellada, just després de l’últim dia de classe (sovint coincidint amb l’últim parcial) i que només marca l’inici del calvari dels examens de gener.

I un altre dia ja parlarem de què coi passa amb la comunitat universitària.

PD: Des d’aquí, una barreja de disculpa i agraïment a qui per molts motius fa temps que no ens veiem. Només puc dir que només puc sentir impotència quan he de refusar qualsevol cosa que em proposeu.

Asseguda al costat d´un llit estrany ella es mira

d´una capsa cansada de guardar fotografies

les mirades d´uns nens que riuen, ben aferrats

a una dona amb la fesomia que de segur li és familiar.

Cap al tard quan baix van arribant les visites

ella posa la ràdio forta i fa com qui té amigues.

El fill gran la trucava, però ara ella no hi sent;

la petita amb tanta canalla no té temps.

Gent gran, procura no fer nosa, tirant amb poca cosa.

Els reis els portaran per Nadal reuma i soledat com cada any.

Amoïnada perquè no troba enllocles sabatilles

pensa que necessita més petons i menys pastilles.

En veu alta recorda coses i parla amb ell

que l´escolta des de la vall del riu vermell.

Gent gran,procura no fer nosa, tirant amb poca cosa.

Els reis els portaran per Nadal reuma i soledat com cada any.

“Gent gran” Els Pets (Respira,2001)

I un altre dia ja parlarem de qui surt a la foto

In Memoriam

Estiu… època de viatges…

Sovint, sense necessitat d’anar gaire lluny, partim, deixem enrere imatges, records, persones… accelerem la nostra vida, sembla que fugim lluny, ben rapid, en busca de nosequé.

Aquesta fugida es converteix en una successió d’imatges borroses, una concatenació dels instants que volen i que després potser voldríem que s’aturessin per poder-los contemplar de lluny, com el pintor, que satisfet, s’allunya del quadre per veure’l en la seva totalitat. El turista (que no viatger) no s’atura i es troba furgant en el record d’una foto moguda, feta amb pressa.

A la tornada, com qui mira l’album de fotos, fent revisió de tot el que hem “viscut” durant l’estiu, trobem que la vivència es desdibuixa com si fos una foto presa des d’un bòlid, en que el primer pla, com en tota foto presa en moviment, es veu mogut i indefinit, sovint irreconeixible, mentre que per altra banda, el fons, tot i que llunyà, es mostra nítid i diàfan.

No sé vosaltres, però un servidor troba sempre la mateixa foto a la tornada de vacances… la cuneta de la carretera moguda, amb un fons nítid, producte del que molts anomenen vacances d’estiu i tants altres s’ho prenen com una (literal) fugida “estival” sense fre.

Potser aquest any volia que l’estiu passés ràpid, volia tornar a retrobar-me amb el fons, nítid, clar, familiar de la foto, aquella planura que s’intueix al final de tan esbojarrada fugida. Potser l’estiu és fet per fugir i córrer. Potser m’agradaria haver-me detingut i haver fet les fotos com Déu mana i no trobar-me amb tants records borrosos i córrer el risc que ara el que fos borrós fos el fons… Potser mai hem deixat de fugir i el fons només és un utòpic miratge… Potser la felicitat es mesura en milles.

I un altre dia ja parlarem de perquè collons faig tantes i tan complicades preguntes

Thank you for an incredible and wonderful july!!

(The dream team @ london eye)

Buenu… m`he apoderat de un PC (quin perill) a Gilwell Park, Chingford, vora Londres. Aps, pels que no ho sapiguen, estic fent de staff en un campament scout internacional per tot el Juliol (aviam si millora el meu angles).

Convisc amb tota la gent de l`International Staff, en una especie de caseta dins el campament (molt acollidor), i potser la barreja cultural que aqui es respira em fa pensar en Catalunya i com d`especial es la gent que hi habita.

Ah! aquest post estara ple d`errades ortografiques perque aqui a anglaterra no saben que son els accents…

De tota la gent que corre per aqui soc l`unic que pertany a una nacio que no esta reconeguda com a pais, i a aixo no tothom hi respon de la mateixa manera.

Per exemple, els francesos (n`hi ha tres) tenen punts de vista diferents. Els d`esquerres ho comprenen i accepten el fet nacionalista, mentre que els de dretes se n`en foten i no ho accepten (a franca, la situacio nacionalista tampoc va gaire be que diguem…).

La gent de l`est i nord d`europa (1 suec, 1 txeca i 1 letona) ho entenen en part perque arrosseguen el passat d`estar units a un pais com Russia (no pas el Suec!), del qual encara que vulguin desprendre`s, actualment molta gent els associa amb la mare patria que va ser anys enrere.

Sembla que tothom respecti molt totes les banderes que penjen del “den” (la caseta que compartim), pero el que crea mes polemica son les dues senyeres que hi ha a l`habitacio que comparteixo amb dos francesos. Tot i que el breto te la bandera del seu departament penjada vora el seu llit, no entenen perque jo no visc el meu nacionalisme com ell, ressignant-se a ser un departament i sentint-se plenament frances (i orgullos de ser-ho).

Senzillament el que no veuen es perque tot i parlar idiomes diferents tenir cultures diferents i historia diferent a la d`espanya, els catalans no ens conformem amb ser una autonomia poderosa com la que som (i mes poderosa si el financament nacional fos equitatiu).

Apa, m`acomiado que em queden mes de 12 hores de treball (avui a Gilwell park estem celebrant el que s`anomena Gilwell24, 24 hores non-stop d`activitats scout i no scout i m`ha tocat treballar durant les 24!!).

I un altre dia (que estigui mes despert i menys ocupat) ja parlarem de quin model de nacionalisme vull…

Vaja, primera foto al blog.

El tema és que algun comentari m’ha fet pensar en certs posicionaments. Ei! que cadascú és lliure de defensar el que cregui! Tanmateix és freqüent trobar-se amb postures diametralment diferents que per la seva pròpia naturalesa intenten evitar aproximar les posicions.

No dic que tothom hagi de pensar igual, déu méu! Del que es tracta és de fer apologia del diàleg i de la crítica constructiva. En un país on la situació política és majoritàriament bipartidista (esquerres o dretes), sovint s’arriba a un cul de sac perquè un no vol apropar-se a l’altre. El fet és que s’ha convertit en una qüestió cultural (i molt practicada pels polítics).

Et diré la paraula conflicte i tu immediatament pensaràs en coses negatives. Quan dos postures semblen impossibles de conciliar sembla que haguem arribat a un carreró sense sortida.

Jo et diria que potser és l’inici del què et farà obrir els ulls. Potser una situació així et farà entendre coses que fins ara no havies ni vist (o volgut veure). Potser deixaràs de veure-hi en blanc i negre per veure la vasta escala de grisos que salva els dos extrems que abans semblaven inabastables.

I un altre dia ja parlarem del positivisme…