El Que No Volen Veure

Que avui en dia tots els canals de televisió deixin la dignitat aparcada per a guanyar alguns punts en audiència no ens ve de nou, però els principis periodístics en els telenotícies i programes d’opinió de tele5 estan tocant fons.

Un servidor no és periodista però se suposa que s’hauria d’exigir cert esperit crític a algú que ens ha de fer veure el món a través del que ens diu. En concret, dos programes, els telenotícies i “La mirada crítica” de tele5 tenen alguna cosa que grinyola (bé, que grinyola només dos, que fan fàstic, tota la resta).

L’esperit crític impera a “La mirada crítica”: a Barcelona es jutgen dos joves per agredir a vianants i gravar-ho pel mòbil. Al jutjat només se’n presenta un i donat el seu arrepentiment i que ell no va participar en el succés se’l multa amb 50 euros. Al seu company, que sí va participar se li demanen 900 euros i fins i tot pena de presó (més informació aquí)

Al programa “La mirada crítica” de tele5 es presenta el succés valorant com a més important que el fet ha succeït a Barcelona (no sense recordar que pertany a Catalunya) i es criminalitza el nano que no va fer res sense dir ni piu del que no es va presentar al jutjat. Seguidament es llença la notícia als contertulians (tots propers a l’ultra dreta del PP) per a què la utilitzin tant com puguin per carregar contra Catalunya i el seu sistema judicial. I sí, aquest programa es diu “La mirada crítica”, sobren els comentaris.

La riquesa lingüística als telenotícies: Avui Marta Cid en una roda de premsa ha respost al cas de la denúncia a Badalona a un centre escolar per no impartir l’assignatura de castellà. Tal i com s’ha fet en totes les denúncies presentades i amb totes les famílies que ho demanen, els seus fills rebran totes les classes en castellà mentre que la resta ho faran en català (és a dir, que el nen tindrà un traductor simultani). La veritat és que les dades presentades deixen bastant clar que és un cas aïllat i que fer sarau d’això és força ridícul, però no seré jo qui les digui aquí (a elPeriódico ja ho fan)

Al telenotícies es presenta la notícia amb la serietat que requereix i es presenten les imatges de la roda de premsa (com sempre, subtitulades al castellà). Si fins aquí és el que faria qualsevol noticiari estatal, el col·lofó és el que distingeix tele5. La presentadora explica que es va demanar a la consellera que ho repetís en castellà i que s’hi va negar, i si això no fos poc, la notícia s’adjunta amb les imatges en què Marta Cid, en català i fent gala de gran ironia diu que prefereix que la subtitulin com al conseller Sevilla ja que és car de sentir un accent com el seu (recordar que la consellera és d’Amposta) en una televisió estatal.

Si fins aquí, aquest afegitó ja sobrava, el que trobo indecent és el que han fet amb aquesta última declaració: en comptes de ser subtitulada, la consellera ha estat doblada. Sí, fins i tot li neguen el dret a que sigui ella qui s’expressi, ja que el seu accent i el seu idioma semblen ser censurables a tele5.

Aquests no són casos aïllats, són el dia a dia dels programes de tele5, que s’apunten al carro del PP a l’hora de crispar i llençar tanta merda com es pugui. I a tele5, de merda, en tenen per donar i per vendre.

I un altre dia ja parlarem de què val la pena veure a la televisió…

Widge..què?¿

Potser una de les meves facetes que no he explotat al blog és la meva vessant tecnològica, que em fa desmuntar i tornar a muntar qualsevol cosa quan em pica la curiositat saber com coi funciona.

I darrerament, les meves víctimes han estat els “widgets”, petites aplicacions que s’incrusten a l’escriptori (tant de Mac com de Windows) i que permeten realitzar tasques des del mateix escriptori i/o automatitzar feines que repetim sovint.

Explicar així què és un widget és complicat i no seré jo qui ho expliqui. Els desenvolupadors, ara associats amb Yahoo!, ho expliquen molt millor que jo aquí. (ja em perdonareu, però tot i que ho expliquen molt bé, ho fan en anglès).

Hi ha widgets que trobo molt útils, calendaris, previsions del temps, indicadors de bateria (per al portàtil), i el que darrerament em portava de cap, un widget que permet usar l’iTunes (el reproductor/arxivador d’mp3 d’Apple) des de l’escriptori.

De fet no només n’hi ha un, només cal que busqueu a la galeria de widgets i en trobareu un munt, però el que em mosquejava és que cap m’acabava de fer el pes, així que què millor que fer-me’n un?¿

Després de perdre hores i hores desxifrant el codi xml i javascript d’aquestes coses i desfigurar el que fins ara era el que més m’agradava, aquí tenim el WoLfTunes v1.0. No és res nou (el disseny és basat en un altre widget, anomenat “JasmineTunes”) però compleix el que jo espero d’un widget (petit, poc obtrusiu, bon ús de les transparències) i té les funcionalitats que busco en una aplicació d’aquest tipus.

Així doncs, us invito a tots a que proveu els widgets i que els usuaris d’iTunes s’animin a provar el WoLfTunes.

Descarregar WoLfTunes

PS: L’autor no es fa responsable de cap conseqüència que es pugui derivar de l’execució del fitxer. “Use at your own risk”, que diuen els anglesos.

I un altre dia ja parlarem de què més podria fer en el meu temps lliure…

Any nou, vida nova, i tants bons propòsits que tots ens fem per cap d’any, d’acord, hauria de començar aquest post amb un feliç any nou seguit de molts signes d’admiració, però tot i que us el desitjo a tots i cadascú ja em deixareu que sigui així d’escèptic.

Ganes de canviar el món, conviccions que ens regeixen, voluntat de fer tot el possible per a que tot sigui millor i perquè no, uns valors i uns ideals pels que seguir treballant. Segur que Nadal ve carregat de bona voluntat… i hipocresia. Quan al març, o a qualsevol època de l’any et trepitgen i t’estampen contra la paret penses què coi ha passat amb els teus valors, conviccions i voluntat de canviar-ho tot a millor que suposadament comparties amb tothom.

Què ha de fer un idealista durant tot l’any? O sense anar més lluny, algú que dóna el seu temps de manera altruïsta, altrament dit voluntariat (paraula provinent de voluntat, voluntat de canviar el món) durant l’any? Aquest està condemnat a fer el que fan els demés només per Nadal, l’hipòcrita. Potser estem passats de moda, els valors, els ideals, la voluntat de canviar les coses només tornen per Nadal, i en canvi, durant l’any hem de fer veure que això no va amb nosaltres si no es vol rebre més d’un moc.

No seré jo qui digui quina és la postura més fàcil i tampoc seré qui assenyali quin és el destí al qual ens duu aquesta situació. Posats a preferir, prefereixo sentir-me malament un mes que la resta de tot l’any i a no ser que algú tingui vocació de màrtir optarà pel mateix camí.

Bé, potser ara sí que és el moment de desitjar-vos un feliç any nou… i una pròspera hipocresia.

I algun dia ja parlarem de les raons per a no ser hipòcrita.

Vés per on! ara a la ràdio!

Recentment, i juntament amb en David Muñiz, hem començat a emetre un programa sobre música a Ràdio ART, la ràdio univesitària de la facultat de telecomunicacions de la UPC a Barcelona.

No us n’esteu d’escoltar-la!

Primera entrega: Descoberta de The Sunday Drivers i crítica de “(What’s the Story?) Morning Glory”, d’Oasis, a la secció Escolta Obligatòria.
Podries viure sense música? (16/11/2005)

I un altre dia ja parlarem de com podria aprofitar d’altres maneres el temps…

Un altre post sense foto. Sembla que quan hi ha quelcom que m’emprenya no tinc la capacitat/ganes de currar-me una foto pel blog.

Avui hem arribat al súmum dels absurds tot llegint el diari. Resulta que un inofensiu i venerable home de 74 anys ha estat detingut en anar a renovar el seu DNI. El fet és que estava en busca i captura des de feia temps. El més estrany del cas és que es tracta d’una personalitat pública, arrelada a la cultura i la societat catalana, com és en Lluís Maria Xirinacs, algú que com pocs ha alçat la veu per fer-se sentir i fer sentir un poble. I doncs, no és pas un fugitiu, i sent conegut com és, perquè no l’han anat a buscar si estava en busca i captura? (I no pas per cap crim, sinó per les opinions expressades en una xerrada). Deixant de banda que es tracta d’una personalitat pública i d’envergadura cultural, trobo que la situació no deixa de ser surrealista, per no dir patètica.

D’altra banda, apuntant-me al carro del boicot i dels boicotejadors, anuncio que des de fa poc, aquest blog i jo com a persona ens hem declarat com a boicotejables per a qui li interessi. La iniciativa surt des de www.boicatejam.org on es dóna la oportunitat a persones, empreses i pàgines web per a proclamar-se boicotejables ja que promouen la cultura catalana i/o reneguen dels atacs del nacionalisme/imperialisme espanyol.

Personalment, trobo un contrasentit que els nacionalistes espanyols siguin qui promouen el boicot ja que amb aquesta iniciativa no fan més incentivar el separatisme nacional que ells tan rebutgen. Si el que busquen és el divorci econòmic entre Catalunya i Espanya, doncs que no posin tantes trabes a la creació d’una entitat tributària catalana.

Des d’aquí us animo a donar-los un cop de mà en aquest aïllament comercial; al teu cistell només productes catalans, i si són estrangers, millor dels pirineus en amunt! Si Catalunya és un dels motors econòmics d’Espanya, és on es fan més transaccions i s’inverteix més, perquè invertir en productes espanyols? Perquè no fer-los veure que el seu boicot són rebequeries de nen petit, i fer-los prendre consciència que aquí qui talla el bacallà a nivell econòmic podem ser nosaltres?

I si a algú no li agrada, que em boicotegi (estaré encantat de facilitar la informació que calgui, només cal que m’envieu un correu).

I un altre dia ja parlarem de l’Estatut…

Avui no hi ha foto, és el que passa quan porto dies rumiant, tot emprenyat, com explicar què em ronda pel cap sense fer-me molts embolics (no sempre s’aconsegueix).

Fa temps que no escric, i la veritat és que volia parlar sobre l’Estatut, sobre els “nostres” polítics catalans i estava esperant un desenllaç. No entraré en si els polítics catalans han fet un paperot estirant la corda de manera innecessària en les negociacions, el que per mí compta és que el 90% de la representació política catalana s’ha posat d’acord i per primera vegada Catalunya presenta un Estatut d’Autonomia en un escenari de pau i democràcia (cal recordar que els Estatuts dels anys 30 i 70 van venir atropellats, primer per la república i després per la transició).

El que m’inquieta és quina rebuda pot tenir aquesta proposta del que seria la representació del 90% de la població catalana. I no he tardat gaire a tenir resposta. Qui més qui menys s’apunta a descalificar, insultar, difamar, acusar i desprestigiar el que de moment només és una mostra de salut democràtica, com és que un país s’assegui a pensar cap a on vol anar (cosa que els espanyols també haurien de fer).

El que encara em preocupa més és que aquestes calificacions, o més aviat descalificacions, no són fruït del document que es presenta. Només cal mirar articles de diari totalment contradictoris en què el nombre d’articles inconstitucionals que conté l’Estatut poden variar des de 5 fins a més de 50. Aquests atacs responen a quelcom més profund que un simple desacord polític i m’espanta veure tanta ira darrere d’algunes paraules.

El que és inadmissible és que la població catalana sigui desprestigiada i insultada d’aquesta manera. Tothom, absolutament tothom es creu en ple dret de deixar-la anar encara més grossa sobre els catalans. Què hi fa un president de la Junta de Andalucia despotricant sobre què fem els catalans? no té prou feina a la seva comunitat que ha de tenir cura d’altres? Siguis qui siguis, si dius que l’Estatut és una aberració i totalment inconstitucional, les teves paraules seran escoltades en mitjans de comunicació com si fossis el més erudit en la matèria.

N’hi ha que fins i tot es fan un embolic i diuen que ETA ha “patrocinat” aquest estatut o que el govern s’ha venut a Catalunya per així poder pactar una pau al País Vasc. I ningú diu res, ningú s’exclama. He arribat a sentir el cap de l’exèrcit insinuar que treuran els tancs al carrer si l’Estatut s’aprova. Que ningú recorda la guerra civil? Ningú té res a dir-li a aquest brètol o és que ha dit el que molts polítics voldrien veure a curt termini? Si hi ha res que m’alarma és veure que es pugui arribar a imposar la força militar.

Ja em perdonareu però sovint tinc la sensació que som la puta d’Espanya i tothom té dret de fotre’ns mà, ja sigui per insultar-nos o per treure’ns els calers. No faig més que trobar-hi paral·lelismes; No se’ns estima, se’ns utilitza, i ja se sap, quan els volem lluny és quan més a la vora ens volen.

I un altre dia ja parlarem de si realment els catalans estem manipulats per els mitjans (com deia un amic de Sevilla) i veiem el que no és.

Hi there! I’m really proud to announce that a handful of Gilwell pictures are already posted here: gilwellmemories.orgfree.com

I’ve created a webpage which gathers some of the memories I keep from the wonderful time I’ve spent at Gilwell this year.

I hope you enjoy the pictures as much as I do and feel free to keep them on your computer.

Thank you for the great time we’ve got together.

See you soon all, somewhere, someday, somehow…

PD: Well, I see this is gonna be the first post in any other language than catalan!
PD2: I’m also really proud to announce I’ve been recently told that I’ve passed my Cambridge Proficency exam!!! Thanks to all of you who have been speaking english to me!!

De camí a la universitat em creuo amb 25 clons teus. Vols cridar l’atenció amb una samarreta amb els colors del brasil quan el vagó del metro n’és ple? Miro a terra i arreu veig les mateixes bambes de pilot de la puma. Creus que és molt original un pantalò texà, o de pinces, que et va un pam llarg i té els baixos oberts pel costat??

En el teu afany per a definir el teu estil només intentes assemblar-te a la resta de borregos que pensen com tu i que no dubten en posar-se trossos de goma de coloraines al canell sense tenir la més puta idea d’on vénen i què signifiquen.

Desconeixes més de la meitat de la oferta cultural de la teva ciutat i tant se te’n fum. No tens altra inquietud que saber si avui nit posaran Gigi d’Agostino a la discoteca i consideres música independent la que no està a l’estanteria de supervendes del Carrefour.

Saps qui són i què fan o deixen de fer tots els contertulians de Crónicas Marcianas però no tens ni la més remota idea de qui parlen al programa Silenci o als documentals de l’Sputnik (en el cas que els arribis a conèixer).

Encara no te n’has adonat? No sents la teva autèntica personalitat intentant fer-se sentir? … Ja veig, tu passes d’aquestes coses. Escoltar una veueta que em diu que jo no sóc així? Bah!, tonteries, jo sóc super guai (només cal veure al Labanda).

La societat ha fet una bona feina amb tu. T’ha fet creure que tens una personalitat, malhauradament, la mateixa que tants altres com tu també creuen tenir. Amb cada intent de tenir un estil més trencador no deixes de ser cada cop més patèticament semblant a tots els altres.

Ja és hora que despertis. La decisió és teva: si esculls la pastilla vermella tot tornarà a ser igual i no tornaràs a sentir aquella veueta que clama per ser escoltada, però si esculls la blava…

I un altre dia ja parlarem dels documentals de l’Sputnik i el programa Silenci…

Per a ments inquietes: Yeah!!!

(Photo courtesy of Airsparrow, thx! ;P)
(Listening to: Jamiroquai - Soul Education)

No hi ha res com 3 dies de cap de setmana… descansar, estar amb qui estimes (si, si, aquesta noia que té aquest somriure tan bonic!), dormir força, passejar i SORTIR!!!

Ja tocava fer una escapadeta per anar a prendre algo i com qui no vol la cosa acabar ballant a vés a saber on i retrobar-se amb la música que t’agrada! Per cert, després d’examens s’imposa una trobada a Razzmatazz, qui s’apunta???

I un altre dia ja parlarem de perquè surto TAN malament a les fotos…

P.S: A diferència de fotolog (i sense ànims de fer ràbia, que hi ha floggers a qui respecto/admiro, léase lyona i la seva alter ego alyona, inspida, airsparrow, philip mondrian) aquí no hi ha cap problema per a postejar, osia, que res d’excuses per a fer un “post a comment”, ok?

Listening while taking the picture: Yann Tiersen - La Valse D’Amélie

No sé que tinc amb la lluna que les darreres dues setmanes la veig a qualsevol hora del dia, sense importar que faci un sol radiant…

Amb el retorn de la rutina i de tornar al tren de vida que ens duu de manera monòtona cap a les properes vacances, tornen els temps en què ens callem a nosaltres mateixos i no ens regalem cap estona per ser un poc egoistes i escoltar-nos. Sense adonar-me’n, sovint la lluna em fa l’ullet, en el moment més inversemblant i em recorda que tot i que el meu voltant es mogui a velocitats supersòniques hi ha algú a qui he d’escoltar i que intenta fer-se sentir a crits entre tant d’enrenou.

I un altre dia ja parlarem de perquè postejo amb tanta poca freqüència…