El Que No Volen Veure

Pel que sembla a Alemanya conviuen moltes conductes a l’hora d’anar al lavabo i han d’informar als usuaris…

Tot i que jo no ho vaig arribar a veure, Aitor Garcia sí que ho va trobar.

I un altre dia ja parlarem de lavabos…

La Unió Europea ha posat fi a una de les hipocresies més flagrants i acceptades de l’aviació civil de les últimes dècades: l’ús del telèfon mòbil dins els avions. Puc arribar a comprendre que no es permeti l’ús de receptors o emissors de ràdio FM/AM (que per altra banda són del tot inútils dins de l’aparell), però també cal tenir en compte que un trasto que costa xifres amb més de 6 zeros (i en euros) i que part del preu de l’aparell és degut a la instrumentació, ha d’estar ben aïllat i protegit davant del munt d’interferències que pot patir (ai!.. si només fos pels telèfons mòbils…). Ningú s’hauria d’exclamar si reconec que sovint viatjo en avió amb el mòbil encès (per error o oblit), i crec que més d’un ja ho ha fet.

Així que les úniques raons que se m’acudeixen per les quals no es permetia l’ús de telefonia mòbil dins els avions són tres:

• La més important és que qualsevol servei dins d’un avió ha de comportar una despesa per part de l’usuari i que retribueixi directament a l’aerolínia. Si ja no et dónen ni cacauets, perquè t’haurien de deixar parlar pel telèfon mòbil per la cara si també t’ho poden cobrar?
• El potencial perturbant d’un telèfon mòbil, no només per les molèsties que pot causar en un passatge enllaunat en els seus minúsculs seients sinó també per la possibilitat d’intercanviar informació amb l’exterior que pugui causar el panic dins l’aparell.
• A més de 3.000 metres i a velocitats de més de 300km/h no es té cobertura. Tot i que sembli una raó que inhabiliti qualsevol teoria anterior, tècnicament no és cap obstacle.

Així doncs, quan les aerolínies han vist la oportunitat de negoci i han convencut a la UE per a que les recolzi, no han dubtat ni un moment en saltar-se les seves pròpies normes de seguretat (la pela és la pela). Així, d’aquí quatre dies, literalment, tots els avions ja duran instal·lada una petita estació base que crearà una pico-cel·la, donant cobertura a l’interior de l’avió, i aquesta es comunicarà amb les estacions base situades a terra. Aquesta solució és fàcil i barata per a les aerolínies (comparat amb el cost d’un avió) i promet ser el negoci del segle, per a companyies aèries i operadores de telefonia. No m’imagino el que pot costar el roaming.

Tot i això, els americans tornen a donar la nota i donen l’esquena a  aquesta mesura de la UE per motius que s’escapen a la meva raó. Certament, un mòbil és una arma de destrucció massiva.

I un altre dia ja parlarem de què pot passar ara que les aerolínies fiquen mà a les “telecos”…

Ja són famoses les pel·lícules de Rambo, en que, com en totes les pel·lícules d’acció Nord-Americanes, les baixes es compten per centenars i no fan gala de molt realisme, que diguem.

Però gent amb poca feina ha fet un rigurós estudi de quants morts es comptabilitzen en cada una de les múltiples pel·lícules de Rambo, aquí tenim la Rambo Death Chart:

Curiosa distinció entre les baixes que causa Rambo amb o sense samarreta, a més a més de constatar que les sequeles han anat potenciant el mètode de sang-i-fetge. Només cal veure el MPM (Morts Per Minut, però important, descomptant els títols de crèdit) per a fer-se una idea de què va la 4ª pel·lícula.

Segurament, la dada més curiosa és el nombre d’escenes de sexe, que es manté en un rigurós 0. Imagino que la censura Motion Picture Association of America pensa que és menys nociu veure violència irreal a mansalva que una cosa tan quotidiana com una escena pujada de to.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de pel·lícules…

No ho he pogut evitar…

If you cast a pointer to a integer,
it becomes the integer,
if you cast a pointer to a struct,
it becomes the struct…
Be a pointer my friend…

Això de ser teleco m’està afectant.

D’acord, d’acord, ja fa temps que no hi postejo i la veritat és que fa dies que volia fer-ho, encara que fos per parlar de les eleccions, dels possibles o impossibles pactes que s’han succeït (algunes vegades la realitat supera la política-ficció) o fins i tot de com pinta el panorama per la propera legislatura (no m’atreviria a dir quatre anys).

Però ahir em va caure a les mans un correu que corre per internet i extret de www.busot.ca i que en comptes de reenviar-lo (odio les cadenes i coses similars) us el postejo aquí.

La realitat és que més de 90.000 persones han votat a un partit (el “partido de los Ciudadanos”) que ha portat el neo-feixisme al parlament de la mà d’un bufó ranci.

Si bé tothom és lliure de votar a qui vulgui, també som lliures de saber què s’amaga darrere aquests titelles amb ganes de donar la nota:

El dirigent de Ciudadanos, que va dir que Catalunya ‘em sua la polla’, va ser expedientat per assetjar sexualment a alumnes de l’Autònoma.

Els dirigents de Ciudadanos de Catalunya són un grapat de freaks. No descobrim la sopa d’all. dissabte estaven d’allò més exultants després d’haver omplert fins dalt el Palau de la Música. Segons confessava un dirigent ciutadà a alungs periodistes presents, van triar fer l’acte al Palau a proposta d’Albert Boadella perquè ‘és un temple del nacionalisme català’. Per ‘tocar els collons als pujolistes i als d’Esquerra’, va dir textualment. Quin nivell. Boadella, per cert, no va ser present a l’acte i va despatxar la seva absència enviant una salutació escrita que va resultar ser la mateixa que va llegir en la presentació de Ciudadanos al teatre Tívoli al mes de març. Quin farsant, quin dropo.

Però el bo i millor van ser les intervencions de la cúpula del partit lerrouxista i els seus líders espirituals. d’entre elles va destacar la d’Ivan Tubau que, en un clar intent de cridar l’atenció, va repetir les paraues de Pepe Rubianes a TV3. Tots els busotaires recordaran que en ple debat de l’Estatut i davant l’ofensiva del front mediàtic del PP, Rubianes, a preguntes de què li semblava la unitat d’Espanya va respondre que li ’suava la polla’. Tubau, el molt notes, va repetir aquestes afirmacions de l’actor canviant Espanya per Catalunya. L’única diferència: Rubianes i Albert Om van haver d’anar a judici i a Tubau li sortirà gratis. Així és l’oasi català.

El ciutadà tubau és un personatge amb un currículum ben peculiar. Va començar vinculat al cine porno escrivint guions i dirigint algun curt d’aquest gènere. Anys més tard va aconseguir plaça de professor de redacció periodística de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on avui és catedràtic de periodisme cultural i alhora articulista de El Mundo, entre altres.

A tots els sidrals d’exaltació espanyolista que hi han hagut els darrers anys a la universtitat hi ha estat present encarat-se violentament amb estudiants que protestaven per la presència de Vidal-Quadras i Jon Juaristi a la UB (desembre de 1999) o Fernando Savater i Goztone Mora (2003) també a la Central.

Però Tubau, a més del seu caràcter violent i exaltat, és conegut a la seva universitat pels capítols d’assetjament sexual a alumnes que ha protagonitzat. Un dels més sonats va succeir el 1993 quan a mitja classe de redacció periodística va callar en sec i es va quedar mirant una alumna tot dient-li en veu alta ‘no puedo concentrarme viendo tu cara porque tienes pinta de chuparla tan bien…’. Els alumnes presents en aquella aula ho recorden molt bé. D’aquella promoció n’han sortit coneguts periodistes de TV3, caps de premsa o redactors de diaris que no obliden aquella escena tan desagradable. La vexació de Tubau es va saldar amb un expedient que finalment no el va arribar a inhabilitar. Per això potser va continuar tirant la canya de manera vil a diverses alumnes, fet que va motivar altres expedients tot i que cap alumna va atrevir-se a portar-lo a la justícia ordinària i, tot plegat, també li ha sortit gratis.

Així són els líders de Ciudadanos. No ens estranya doncs que a Tubau, de tan calent que va, li suï la polla. Quin pocavergonya.

Sobren els comentaris, però si encara us queden ganes de saber més sobre en Tubau, trobareu un bon anàlisi aquí.

I un altre dia ja parlarem de què hem fet els catalans per mèreixer un xarnego com a president…

L’autor del blog (o sia, jo) subscriu TOTES les opinions exposades en el text (sinó seria de tontos publicar-lo…).

Edit1: Artices i opinions extrets de Busot i Racó Català.

Fa molt temps que no postejo. Moltes coses han passat des de llavors… I una d’elles és que el servidor on tenia allotjat Gilwell Memories ha desaparegut. Ja que és un pal buscar un nou servidor (estic en plans de fer-ne un) i que me’l tornin a tancar… què millor que YouTube per a que tothom tingui els records que allà estàven!!

I un altre dia ja parlarem de tot el que ha passat durant tant temps…

Translation to english:
It has been long time since my last post. Lots of things have happened and changed… One’s the server where Gilwell Memories was allocated, it has just disappeared. I know it’s a pain in the ass looking for a new server (A server of my own it’s on the way) and it being shut down again. I thought, what’s gonna be better than YouTube to share this memories again!?

It’s gonna be another day when we talk about what has happened during this time…

Lamentable situació que es dóna al congrés d’un país “democràtic” quan un diputat no pot exercir el seu dret a la lliure expressió. Un diputat! Se suposa que és una persona que representa la veu de milers de persones!

Qui es cregui amb el dret de no permetre la paraula a tanta gent és que o té una actitud pueril o senzillament té fums de dictador. I els congressistes i diputats del PP ens han demostrat aquesta setmana que ténen força de totes dues qualitats.

No farem comentaris sobre el show que van muntar els populars a l’Assamblea de Madrid, on van interrompre la sessió “emmanillats” amb manilles de joguina davant la passivitat de la presidenta de la cambra (que vés per on també és Popular). Deixant de banda el to infantil de la protesta (per la detenció “il·legal” d’activistes del PP després de l’agressió a un ministre), m’agradaria entendre perquè coi el PP, o qualsevol partit, hauria de muntar un show com aquest en una cambra en la qual té majoria absoluta. Sent fins i tot la presidenta del PP, actes com aquest no els ajuden gaire a mantenir un to polític acceptable. Potser (i em podràs dir innocent) és que no els interessa.

El que he trobat més denigrant és l’actuació d’un tal Vicente Martínez Pujalte, que combina amb força gràcia les maneres infantils amb els aires dictatorials. No només es veu amb cor d’insultar i no permetre (juntament amb tot l’elenc Popular) la veu a algú que representa milers de ciutadans sinó que a més a més, després de ser expulsat del ple, se’n va amb to burleta i provocant a la mesa. Qui s’ha cregut que és? No hi haurà cap sanció per a aquest energúmen?

Jo, el mínim que li exigiria són unes disculpes públiques a tota la nació. Lluny d’això, l’endemà es reafirmava en la seva postura als diaris.

Quin tipus de polítics permetem que entrin als òrgans de govern? Com es poden permetre aquests insults? No entraré a valorar què penso de la manera de fer política al país veí perquè trobo lleig deixar anar insults gruixuts en el blog però qualsevol que em conegui sap que detesto profundament aquesta classe política (en termes d’actitud i no de color).

I un altre dia ja parlarem de si veritablement vivim en democràcia…

Si al nord d’Europa de l’estiu mediterrani n’és famós el sol, a l’hivern n’és famosa la platja de Madrid. Els nens i nenes nòrdics saben prou bé que els tres reis mags vénen de la platja de Madrid fins que mirant al mapa descobreixen que a Madrid no hi ha platja (santa innocència).

El PP creia innocentment que Catalunya és una autonomia més i que s’ha de sotmetre a Espanya però de mica en mica va descobrint que Catalunya no es regeix per la seva moral ni la seva manera de veure les coses. L’espai polític del PP no és, no ha estat ni serà mai Catalunya i comença a ser moment de que això quedi clar a tots aquells que encara no saben què s’hi cou aquí.

A cada dia que passa el líder del PP a Catalunya, Josep Piqué, es troba més desplaçat de la política catalana, defensant postures indefensables que s’imposen des de Madrid. Qualsevol diria que hi està obligat o coaccionat doncs ningú en el seus cabals no acceptaria fer el que fa.

Res més allunyat de la realitat. Si fem memòria històrica, Josep Piqué va tenir els seus més i els seus menys amb l’empresa privada, en concret amb l’empresa ERCROS, la cúpula directiva de la qual va ser jutjada i condemnada a presó per malversació econòmica. Tota la cúpula? No! Josep Piqué al qual se li imputava haver-se embutxacat més de 300.000 milions de pessetes va lliurar-se estranyament del judici gràcies als contactes del PP amb el Fiscal General de l’Estat i el Fiscal en cap. Corrien els anys 90, quan el PP en majoria absoluta i aires dictatorials feia i desfeia com volia. Tribunal i jutjats eren favorables als Populars i Piqué es va deslliurar de la mateixa sort que els seus ex-col·legues (dubto que ho segueixin sent).

Gran estratègia doncs ara el PP té agafat pels collons un cap de llista a Catalunya que farà tot el que li manin sense dir ni piu. A fi de comptes, Piqué també disfruta d’una posició privilegiada al no poder ser jutjat a l’ocupar un càrrec electe, situació que s’acabaria si el PP l’expulsés de les seves files, com més d’un cop s’ha rumorejat.

No resulta difícil pensar què passaria si Piqué deixés o perdés el càrrec…

I un altre dia parlarem d’altres maneres de deixar clar al PP que aquest no és el seu espai …

Hi ha paraules que tenen connotacions que sovint no són justificades. Sempre ens entristeix dir Adéu, la paraula pacte ens sona a perdre, negociació és sinònim d’un estira i arronsa truculent i conflicte ens evoca a violència o guerra.

Avui, a quarts d’una, ETA ha anunciat el seu adéu a les armes, posant fi permanentment a les seves activitats. Estranya situació, doncs a pocs ens sabrà greu dir adéu a aquesta situació (o això espero).

És estrany també pensar que a fi de comptes, pactar o negociar per aconseguir l’abandó de les armes no és ni perdre ni entrar en cap estira i arronsa amb trampa ja que s’hi té molt a guanyar, i avui s’ha donat un pas més cap a aquest objectiu, que és la Pau.

Exceptuant aquells que no veuen el que tenen més enllà del nas (AVT i PP per si no s’hi veien reflectits), avui hem rebut una nova lliçó, i és que el “no” tàcit i la oposició frontal a qualsevol postura diferent a la nostra ens duu a un enfrontament (i no conflicte) que es va agreujant si no s’adopten mesures com el pacte o la negociació (si, aquelles paraules tan lletges que recordàvem al principi).

Entrem en una nova etapa (i em perdonareu la llicència de ser tan optimista) en què les armes no tenen més cabuda al país basc ni a qualsevol lloc de l’estat espanyol. Això no resol automàticament el conflicte que es produeix allà. Tant Catalunya com Euskadi, com a nacions oprimides i vexades, es troben en un conflicte profund que no para d’aflorar.

Ara és moment de convertir la paraula conflicte en alguna cosa positiva i treure’n una actitud constructiva, així que senyors polítics, toca arremangar-nos les mànigues i oblidar-nos de l’altre tipus de violència (la social, generada pels propis polítics i gent amb ganes de crispar) o auguro poca vida a aquesta nova oportunitat que ens ha estat brindada.

I un altre dia… un altre dia ja buscarem un afegitó més oportú, i és que amb temes com aquests no podem dir “Un altre dia ja parlarem de coses serioses…”

Ha tornat a començar la universitat, nou quadrimestre, noves assignatures (perquè crèieu que postejava tan poc darrerament?) i també nova temporada del programa “Podries Viure Sense Música?”, ara els dimarts als volts de les 15h, i com sempre, a ràdio ART, la primera ràdio universitària a internet.

I què millor per començar que un programa rodó: Anem a descobrir Arctic Monkeys i repassem un clàssic, Play de Moby, a la secció Escolta Obligatòria. Fins i tot vam rebre una trucada-visita en directe (gràcies Maria!).

A què espereu, descarregeu-vos el programa i si us agrada, ja sabeu on trobar-nos!

I un altre dia ja parlarem de l’Estatut…