El Que No Volen Veure

La notícia tecnològica de la setmana és que s’ha iniciat l’apagada analògica de forma parcial a Catalunya. Sí, encara que n’hem sentit molt poc a parlar (la tecnologia no ven diaris ni dóna audiència), una part significativa de la població catalana només pot veure la TDT des d’ahir.

La notícia, però, no hauria de ser que es realitza l’apagada analògica ni que en algunes zones on es realitza encara no hi ha una cobertura total de TDT, sinó que el més curiós de tot és que en la situació actual no s’hagi aplaçat de nou la tan allargada migració.

M’explicaré. La UE va estipular un marge entre 2005 i 2012 per a realitzar la apagada analògica en els seus països membres. Si fins i tot Itàlia ens ha passat la mà per la cara ha estat perquè des de 2007 s’han anat allargant les dates límit a nivell estatal, precisament per la manca de cobertura de TDT en zones rurals, especialment.

I doncs, perquè no s’han tornat a aplaçar les respectives apagades analògiques en aquells llocs on encara no hi ha una implantació total de la TDT? Com sol passar en aquests dies en què vivim, la crisi té un gran pes per a respondre aquesta pregunta.

Un dels béns més preuats per a qualsevol estat és el seu espectre radioelèctric, és a dir, la gestió de l’ús de les freqüències a través de les quals s’emet ràdio, televisió i moltes altres coses. És obvi que a l’estat no li costa ni un duro mantenir l’espectre radioelèctric (en realitat li costa un poquet en tasques de control) perquè aquest sempre ha estat allà, com l’aire que respirem. Ara bé, per operar en alguna freqüència i emetre, per exemple, un canal de televisió, cal pagar els drets d’ús d’aquesta freqüència, i no són barats, precisament. Literalment, es paga l’aire. A l’estat no li costa un duro i cobra per una cosa que ni es veu ni es toca. Negoci rodó.

No costa pas d’imaginar doncs, que l’estat, en temps de crisi, tingui pressa per a ventilar-se els canals de televisió analògica, que operen a la banda UHF (de 300 a 3000MHz), per així poder tornar a vendre llicències per a aquesta banda i treure’n un cabasset.

I per si us pregunteu si les freqüències són realment tan cares, a Espanya tenim el cas sonat d’Xfera (actual Yoigo), una empresa que s’havia de menjar el món de les telecomunicacions mòbils i que va acabar mig arruïnant-se després de pagar bilions de les difuntes pessetes per a poder operar en exclusiva la banda de telefonia UMTS (3G pels amics).

I un altre dia ja parlarem d’emissions …

A diferència del que passa amb “almóndiga” y “albóndiga“, intercanviar una m i una b a les paraules milions i bilions té efectes més desastrosos, i sinó que els ho diguin als informatius que s’omplen la boca de bilions i milions de dòlars i euros destinats a reflotar l’economia mundial mentre els la pela la bestiesa de zeros que s’estan menjant o afegint.

Com no podia ser d’altra manera, salvant les generalitzacions, els anglosaxons i els europeus (és a dir, els que fan servir sistemes arcaics de mesura i els que utilitzem el sistema mètric decimal), tenim un concepte diferent del que és un bilió. Amb els milions ja ens posem més d’acord, i aquí el consens general és que un milió és un 1 seguit de 6 zeros (àlies 10⁶), però… ai! la cosa ja és més complicada amb els bilions.

Si creuem l’atlàntic, un bilió és estrictament mil milions, és a dir, un 1 seguit de 9 zeros (a.k.a 10⁹), és a dir, que en termes econòmics, les xifres als EUA s’enfilen amb relativa facilitat cap al bilions (amb B). En canvi, si ens quedem a casa, un bilió és un monstre d’un milió de milions, és a dir un 1 seguit de la barbaritat de 12 zeros (o altrament dit 10¹² que no per estar en notació científica fa menys por), i pel nostre bé, espero que les xifres de deute econòmic a europa no arribin al bilió d’euros (o emigro als EUA).

El problema és quan sentim els nostres rigurosos mitjans de comunicació barrejant alegrement milions, milers de milions i bilions sense tenir en compte d’on han tret les fonts ni de quants zeros se’ls han colat pel camí. Realment no aporten cap tipus d’informació, tot al contrari, però de fet, tant fa de si parlen de milions, de bilions, de milions de bilions o de googols, total, el que compta és donar una xifra enorme i que la rigurositat que tant exigeixen en altres temes es quedi a casa.

I un altre dia ja parlarem de xifres astronòmiques…

Estem d’enhorabona, una de les millors sèries d’humor torna a les pantalles, angleses, això sí. Channel 4 ha començat a emetre la 3ª temporada de The IT Crowd, de la qual hem disfrutat enormement les dues anteriors temporades. Tot i l’intent fallit aquí amb “Los informáticos”, encara és possible seguir-la gràcies als torrents.

I un altre dia ja parlarem de perquè és tan bona aquesta sèrie…

L’accident aeri de Barajas és la notícia del dia, el més in, periodísticament parlant, i segurament serà la notícia de la setmana, fins que el dilluns tots ens oblidem del que ha passat, de les pobres famílies i els cadenes de televisió tornaran a omplir els seus insípids telenotícies d’estiu amb successos de sèrie B.

No penso valorar la desgràcia, ni l’accident, ni tant sols faré elocubracions sobre el que pot haver passat o ha deixat de passar. La blogosfera va bastant plena de comentaris crítics sobre la cobertura que s’està donant a l’accident, i no és per menys. Fins i tot els propis invitats dels programes informatius arriben a recriminar als presentadors i les cadenes el tracte que s’està donant a la informació, i no és un fet aïllat.

Com a espectador agraeixo la informació veraç, sense sensacionalismes i amb mesura, i en això destaca la blogosfera, amb punts de vista objectius, actualitzats, contrastats i amb una immediatesa sorprenent, que queda patent en la classe de periodisme dels de Microsiervos amb un article superb que segueix moment a moment tot el que ha anat succeïnt en un article molt complet on s’aporta informació que encara no he vist a cap cadena televisiva.

Admetem-ho, la televisió fa fàstic i ni els telenotícies són capaços d’informar sense caure en els mateixos paranys que la premsa sensacionalista. El morbo ven, i és més rendible mostrar morts, mares i pares plorant, fum i ferralla que no informar com Déu mana. Ens espera un final de setmana ple d’imatges morboses repetides fins la sacietat, connexions en directe absurdes al més pur estil de “No Está Pasando” en què cal generar notícia encara que no n’hi hagi cap.

Com sempre, la blogosfera també s’encarrega de dir la seva i clamar al cel aquest despropòsit. El sempre mordaç Mi Mesa Cojea llença veritats com a punys: “La muerte es el mejor espectáculo del mundo, y las televisiones lo saben tan bien como lo sabes tú“, mentre que la Chica de la Tele apunta sàviament el malbaratament informatiu del qual fan gala les televisions per acabar fent-ho malament i tard.

I un altre dia ja parlarem de crítica televisiva…

Yes we can!

Fa molt temps que no veig Eurovisió… no sé perquè, però aquest any toca.

I un altre dia ja parlarem de les grans coses que fa El Terrat…

Seguint en la meva desesperació per la baixa qualitat de la televisió de l’estat espanyol, i per molt que em sàpiga greu, ara li toca el rebre a cuatro. Tot i que aquesta cadena simpàtica ha acabat esdevenint una de les meves preferides amb programes divertits i bones sèries, també s’ha de dir que ha desaprofitat una gran oportunitat amb el format Factor X que han llançat per la borda convertint-lo en la prova de la dita: “pon un circo y te crecerán los enanos“.

Només cal veure com pintava la primera edició del mateix format a anglaterra: Britain’s got Talent (English ahead!)

Emotiu i simpàtic, un programa que ha comptat amb molt seguiment i en el què el guanyador s’enduu un premi en metàl·lic i la oportunitat d’actuar davant la Reina (sí, ho heu entès bé en el vídeo). Ara s’inicia la segona edició, després que un venedor de telèfons mòbils que canta òpera s’endugués el premi en la anterior edició.

Com sempre, entre tantes actuacions sempre hi ha algú que ha de donar la nota, però el programa es presenta com una cosa seriosa, força lluny del que hem arribat a veure aquí, en què sembla que té més importància les sortides fora de to de Miqui Puig que les pròpies actuacions.

I un altre dia ja parlarem de Fama (¡a bailar!)…

No seria la primera vegada que em quedo enganxat a un anunci només per la seva música. Puc estar dies i dies amb una cançó al cap que no sé com es diu ni de qui és fins que aconsegueixo (d’alguna manera més o menys complicada) saber-ne alguna cosa més.

Casualment, els astres s’han alineat i últimament la televisió ens brinda coses força interessants:

Per als que esteu contínuament bombardejats per anuncis i altres productes televisius (qui no?) crec que ho haureu reconegut tot, però seríeu capaços de dir qui són els autors de les cançons??

1. Anunci iGolf: Rock With the Hot 8 de The Hot 8 Brass Band (New Orleans). No us podeu perdre la seva versió de Sexual Healing. Malhauradament, no he trobat cap disc d’aquesta banda disponible a les botigues de Barcelona (i no, tampoc hi ha torrents)
2. Careta de Cuestión de Sexo (Sèrie de Cuatro): Young Folks de Peter Bjorn & John (Suècia). A part del ja conegut xiulet, la línia de baix és memorable. (I la sèrie inclou cançons de The Sunday Drivers!!!)
3. Careta de House (Sèrie de Cuatro): Teardrop de Massive Attack (UK). Potser la més coneguda de les sèries, però no per això menys interessant.

I a vosaltres, hi ha alguna cançó de la tele que us agradi particularment?

I un altre dia ja parlarem de televisió…

Si no en vam tenir prou amb el Dramatic Chipmunk, Youtube ataca de nou amb uns altres 9 segons memorables:

- Pretty much everywere, it’s gonna be hot (gran previsió)

- Then I don’t need a jacket!

- Heee Hee Heeee Heeee

- Thanks Arthur

Si la previsió ja és delirant (de per sé) no m’acabo d’imaginar com va la resta del programa.

I un altre dia ja parlarem de moments televisius…

L’altre dia, tot parlant dels late night americans i com la televisió espanyola fa pena en comparació amb la creativitat que gasten a l’altra banda de l’oceà, no vaig poder evitar fer-me una pregunta: Com pot ser que haguem arribat a aquest punt? i el més important: Com va començar aquesta debacle?

És complicat donar noms i dates, però després de discutir-ho amb la meva crítica de societat personal, podriem posar noms i dates a l’origen d’aquesta epidèmia televisiva.

No m’és gaire difícil recordar l’auge dels freaks a la televisió, i el responsable té nom propi: Alfons Arús. Ja corria l’any 95 quan TV3 es va emportar aquest visionari televisiu i va apropiar-se del programa Força Barça que originalment presentava al segon canal estatal públic en desconnexió per Catalunya. Però aquesta vegada en una versió millorada i augmentada amb noves seccions i un altre monstre televisiu: Javier Cárdenas (que després es diplomaria amb honors en l’especialització de freaks televisius).

Però sens dubte, un nom propi brilla per sobre tots els altres pel que fa a la teleescombraria: Pepe Navarro. A aquest personantge se li pot atribuïr el mèrit de ser el primer en importar a Espanya amb èxit un format molt explotat als EEUU com és el late night amb el seu Esta Noche Cruzamos El Mississippi. D’altra banda, també li podem atribuïr el mèrit de ser el precursor de la teleescombraria amb el mateix programa, guanyador de varis premis TP d’or i fins i tot un premi Ondas al llarg dels dos anys en què va ser emés (1995-1997).

I abans que algú m’ho retregui, ho he de reconèixer: tant un com l’altre són enormes professionals, visionaris en el seu camp, que han aportat molt a la televisió que avui coneixem. El que també queda clar és que aquests dos grans professionals només van posar les bases per a que altres afegissin el seu granet de sorra a fer que la televisió espanyola faci fàstic.

Ja és ben sabut que la línia que separa la genialitat de la bogeria és ben fina, però en el seu cas queda demostrat que de la creativitat al mal gust només hi ha un pas.

I un altre dia ja parlarem de televisió…