El Que No Volen Veure

Com cada any hem tornat a assistir a la posada en escena de la gran mentida gala dels Goya, en què es premien les pel·lícules per les que ningú donava un cèntim (que com a tals, necessiten tota l’ajuda del món per a guanyar protagonisme!). D’uns anys ençà, a aquesta fal·làcia conjunta entre Acadèmia, artistes i directors sembla que s’hi ha sumat la SGAE i enguany, en comptes d’una entrega de premis de cinema semblava una manifestació pels drets d’autor. 


Vam sentir moltes protestes i queixes clamant que el cinema espanyol morirà per culpa de les descàrregues il·legals. Si bé per començar hauríem de dir que en aquest país les descàrregues són totalment legals i que paguem un cànon per còpia privada per a compensar-los, algú els hauria de recordar un parell de coses, tal i com molt bé fan a Soitu amb l’article “Internet, el menor de los problemas del cine español“.


Abans de fer-se la víctima de tal manera, hauríem de deixar les coses clares. Aquesta mateixa gent que es queixa es va repartir 25 milions d’euros durant l’any 2008 en concepte de compensació de còpia privada (el que coneixem com a canon, vaja). I que si el cinema espanyol es troba en declivi és perquè no interessa a ningú: de tot el volum de descàrregues gratuïtes de pel·lícules durant l’any 2008, el volum corresponent a les pel·lícules espanyoles no representaven ni un 1% del total.Per sort, entre tanta demagògia i mitges veritats, Alex de la Iglesia posava els punts sobres les is en un article a El País. 


I un altre dia ja parlarem de cinema…

M’han passat prou coses per a començar a pensar que pertanyo a un grup social llargament discriminat i la meva alegria ha estat majúscula quan avui, Eduard Punset em donava la raó. Sóc un jove amb ingressos normals, un treball normal i una situació familiar normal. Visc de lloguer i no m’ha explotat el pis, no m’han estafat amb les hipoteques SubPrime, no m’han fet fora de cap empresa i no sóc cap banquer en bancarrota. Pertanyo a la majoria.

Lo peor que le puede pasar al ciudadano corriente, a las mujeres y hombres de la calle, es formar parte de la inmensa mayoría a la que no le pasa nada

Eduard Punset 

El que podria semblar una tonteria és el que m’aparta de poder accedir a un pis de protecció oficial, a pisos de protecció ofical de La Caixa, a poder disposar d’una ajuda al lloguer sense haver d’esperar més d’un any per a rebre-la o fer llargues esperes a la Seguretat Social. I tot, perquè ni l’opinió pública ni els mitjans de comunicació consideren que la majoria és prou important per a que se’ls tingui en compte. Les minories són les que venen diaris, les que fan guanyar audiencia als telenotícies i les que fan guanyar unes eleccions.I un altre dia ja parlarem d’empatia….

La setmana passada em vaig topar amb una foto del nou president Obama, que fora del hype que ja cansa, trobo sublim:

Un president, amb les soles gastades. Tot i que a ma mare només li faria pensar que és un deixat i l’enviaria a comprar-se unes sabates noves (que no li farien cap mal, la veritat), a mi em fa pensar en una persona inquieta i que no només es queda amb les paraules.

I un altre dia ja parlarem de si el temps li dóna la raó al meu pressentiment…

Així de clar -o complicat, segons es miri- :

Mentre les empreses i patronals proposen la reducció de producció per no haver de plegar veles, a la Unió Europea aposten per treballar més, fins a 65h.

Perdonin, però no ho entenc.

I un altre dia ja parlarem de la cultura de treball espanyola…

Sembla que l’excusa de la crisi no només ha sortit rodona als bancs, sinó que l’ATM (Agència del Transport Metropolità) es suma al carro i puja gairebé un 7% el preu del títol més utilitzat, la T-10, amparant-se en un Índex de Preus de carburants i transports que s’han tret de la màniga. Perquè jo no puc modificar l’IPC al meu gust per a que m’apugin més el sou?

La cirereta del pastís és que un títol que s’anuncia com “Gratuït” per als escolars menors de 12 anys costa 35€. Per despeses d’emissió. O jo tinc un problema al no saber que gratuït no significa 0€ o algú ens està estafant. Ni emetre un DNI costa 35€! Obvietats a part, no sé en quin país viuen els caps pensants de l’ATM, però en aquest país, l’escolarització és obligatòria per a tots els menors de 16 anys. Perquè un títol per a menors de 12? Que els de 13 no van a escola? I ja millor serà que no parli de les T-Jove i les facilitats que es donen als universitaris…

El que trobo més greu és que estem parlant d’un servei públic, que per norma general és deficitari i no es regeix per les regles de joc de les empreses privades, o no hauria de fer-ho. En aquest cas, però, i sense cap tipus de vergonya, estan traspassant a l’usuari una despesa derivada de la”gratuïtat” del transport per a menors de 12 anys. I no la paguem barata, per cert. Poc m’importa si l’administració assumeix un màxim del 50 o 60% de la despesa del transport si d’aquí poc moure’s amb els transports públics serà prohibitiu i els transports ja no seran públics, en el sentit útil de la paraula.

I un altre dia ja parlarem d’una T-10 per sobre els 10€ l’any 2010 (per a fer números rodons)…

El govern es torna a cobrir de glòria i ha cedit davant les pressions entitats de gestió de drets d’autor (a.k.a. SGAE) per a que tots paguem una campanya publicitària penosa del ministerio de cultura (com si no paguéssim prou pel cànon).

El més greu de tot és que aquesta campanya inclou un decàleg de “mentides” sobre la propietat intel·lectual, que es troben al nivell (intel·lectual) de l’anunci que s’emet per televisió (que òbviament, prou es guarden de distribuïr-lo lliurement per a que el pugui encastar aquí).

Molt bé senyors, potser colareu un gol a algú, però amb aquestes mitges mentides embolicades amb una bona dosi de dubtosa moralitat no em feu més que fàstic. JO SÓC LEGAL, i conec els meus drets, tal i com avui es publicava a El País (copio textualment):

1.- Lo que está en Internet es gratis

Ministerio de Cultura: ¡Falso! La música, el cine, las imágenes, los textos, los videojuegos que están en Internet han sido creados por personas. Es a ellas a las que corresponde disponer si su utilización es libre y gratuita o, por el contrario, poner un precio a su uso.
Antidecálogo: ¡Verdadero! Lo que está en Internet puede ser gratis, de pago o incluso de ambas categorías, gratis por un tiempo con opción a compra (share). En el caso de los vídeos y la música, los creadores pueden exigir un precio a los que comercializan esos contenidos o se lucran con ellos (iTunes, Google, Yahoo, etcétera)

2.-Bajarse música o películas de Internet es legal

Cultura: ¡Falso! Cuando los dueños de contenidos autorizan la descarga gratuita, sí es legal. Si la descarga no está autorizada por los titulares de los derechos, tiene lugar una infracción de la propiedad intelectual.
Antidecálogo: ¡Verdadero! Las descargas de música son legales o, más precisamente, no son ilegales. Lo dice una sentencia de 2006 del juzgado de lo Penal número 3 de Santander que absolvió a un internauta, para quien se pedían dos años de cárcel por descargar y compartir música en Internet, por considerar que esa práctica no es delito, si no existe ánimo de lucro, y está amparada por el derecho de copia privada.

3.- Si no aparece el símbolo © en un contenido en Internet lo puedo utilizar

Cultura: ¡Falso! La ausencia del símbolo no indica que el contenido es de utilización libre. Para que así sea el titular lo ha tenido que hacer constar expresamente.
Antidecálogo: ¡Verdadero! Siempre que no tenga ánimo de lucro, el usuario particular no tiene medios a su alcance para comprobar si un contenido está o no protegido por copyright. Corresponde a las empresas de la Red poner los medios tecnológicos para garantizar este derecho. Por ejemplo, YouTube ha creado su sistema Video ID que permite a los titulares de los derechos identificar sus contenidos y decidir que hacer con ellos: bloquearlos, autorizarlos o comercializarlos.

4.- Es legal copiar o utilizar un contenido de Internet siempre que se cite al autor

Cultura: ¡Falso! Debemos mencionar la fuente y el autor cuando utilizamos una cita en un trabajo de investigación o en un artículo. En estos casos, el fragmento ha de ser corto y proporcionado al fin de la incorporación. Y si no estamos citando, sino utilizando una obra sin autorización, debemos obtener una autorización del titular.
Antidecálogo: Verdadero. El propio enunciado de Cultura se contradice. Una cosa es usar un contenido y otra plagiar. El plagio es perseguible dentro y fuera de Internet. La cita, no. Respecto a la copia, en España se paga un canon por todo aparato o servicio que es susceptible de copiar o grabar (DVD, mp3, móviles, fotocopiadora, memorias flash y usb, etcétera) contenidos protegidos. El importe de ese canon digital (118 millones de euros este año) se reparte entre los autores y creadores.

5.- Cuando intercambio música y contenidos a través de programas peer to peer (P2P), no necesito autorización

Cultura: ¡Falso! La utilización de estos programas supone la explotación de derechos de propiedad intelectual que no han sido autorizados, por lo que constituye una infracción de los derechos de propiedad intelectual.
Antidecálogo:¡Verdadero!. En España, no hay ningún fallo judicial que diga que el p2p necesita autorización. Al contrario, una sentencia firme de la Audiencia Provincial de Madrid del pasado mes de septiembre absolvió a los promotores de Sharemula, una página web de enlaces, señalando que enlazar a las redes de p2p “no supone vulneración de los derechos de propiedad intelectual”.

6.- Los intercambios de archivos a través de las redes P2P son legales

Cultura: ¡Falso! Si estos intercambios tienen lugar sin la autorización de los titulares de los derechos de propiedad intelectual, son actos ilegales.
Antidecálogo: ¡Verdadero! Además de lo dicho en el punto cinco, la doctrina de la Fiscalía General del Estado (circular de mayo de 2006) señala que el intercambio de archivos través del sistema p2p no es incriminable penalmente. Es cierto que la Fiscalía señala que pueden constituir un ilícito civil, pero tampoco ha habido un fallo judicial en vía civil contra internautas que hayan usado el p2p sin ánimo de lucro.

7.- Las redes P2P son seguras

Cultura: ¡Falso! La seguridad es un grave problema ya que damos entrada a nuestro ordenador a todos aquellos que estén conectados a ella. Cualquiera puede circular libremente y acceder a nuestros datos: IP, tipo de descargas que estamos haciendo, número de teléfono y otra información de seguridad que figure en el ordenador.
Antidecálogo: ¡Verdadero! Las redes p2p son tan seguras como lo quiera el usuario, que puede decidir libremente los contenidos que comparte de su ordenador y filtrar mediante antivirus los contenidos que se descarga. Es curioso que Cultura denuncie esta falta de seguridad cuando quiere implantar un modelo de control de las descargas como el francés por el que una autoridad extrajudicial tendría acceso a todos esos datos de nuestro ordenador.

8. La industria cultural y los artistas ya ganan suficiente así que no perjudico a nadie si no pago

Cultura: ¡Falso! Los autores, los artistas y las industrias de contenidos de propiedad intelectual tienen el derecho legítimo a ganar dinero, triunfar y tener una carrera exitosa, como ocurre en cualquier sector profesional. No se justifica que a este sector se le discrimine y se cuestione su derecho a ser retribuido.
Antidecálogo: ¡Verdadero! La industria cultural como todas debe adaptarse a los nuevos tiempos y a los cambios tecnológicos. Con los mismos argumentos, los linotipistas estarían autorizados a pedir la prohibición de la informática. En contra de lo que dice Cultura, es la propia industria audiovisual la que exige una discriminación positiva (subvenciones, prohibición del P2P, canon digital, etcétera) de la que no goza ningún otro sector productivo.

9.- Las descargas ilegales promocionan a los artistas y a los autores, que ven difundidos sus trabajos y se dan a conocer sin necesidad de la industria

Cultura: ¡Falso! Detrás de los autores y los artistas hay una industria que les da trabajo, los da a conocer e invierte en ellos.
Antidecálogo: ¡Verdadero! Ningún artista famosos se ha arruinado por las descargas ni siquiera los que como Prince han tratado de perseguirlas (pidió una indemnización a una madre que le puso una canción suya a su bebé). En cuanto a los modestos, Internet ha dado la posibilidad a cientos de grupos, entre ellos algunos tan famosos como Arctic Monkeys, de acceder al público, sin tener que pasar por el filtro de las discográficas que decidían hasta ahora quién publicaba y quién no.

10.- El acceso a los productos culturales tiene que ser gratis y eso es lo que consiguen las redes P2P

Cultura: ¡Falso! Las infracciones de derechos de propiedad intelectual realizadas a través de Internet (descargas ilegales) no pueden confundirse con el derecho de acceso a la cultura, una forma de libertad de expresión o de desobediencia civil legítima, ni tampoco como algo inevitable e intrínseco a la Red.
Antidecálogo:¡Verdadero! Las redes P2P democratizan el acceso a los contenidos culturales permitiendo disfrutar de obras que no se comercializan por falta de rentabilidad o porque están descatalogadas. La industria debe encontrar nuevas formas de rentabilizar sus activos. iTunes, Amazon y otras plataformas de pago ya han demostrado que se puede hacer.

Poc falta per a que ens trobem anuncis com els que vèiem a The IT Crowd a la tele real:

I un altre dia ja parlarem de la demagògia dels discursos pro-P2P…

Ja podem respirar tranquils. Sembla que Barack Obama serà finalment el nou president dels EEUU i els mitjans de televisió europeus deixaran de dedicar tots els seus esforços informatius en parlar d’unes eleccions que són el paradigma de la mala organització democràtica.

No n’he parlat al blog. És un tema que considero que ha desgastat enormement als mitjans de comunicació i en el qual nosaltres, com a espectadors, no tenim altre paper que aquest: Observar. Intentar analitzar, avaluar i preveure el procés electoral i polític d’un país tan trastocat diferent al nostre és un exercici tan banal i intranscendent com una tertúlia de futbol. Serà per això que se’n parla tant…

Deixant de banda colors polítics i considerant que no hi ha cap partit en cap país que suposi realment un canvi, he de reconèixer que aquestes eleccions marquen una fita històrica, per múltiples motius, que espero marqui un punt d’inflexió de cara al futur:

• Primer president negre de la Casa Blanca: Potser el més impactant no és que el nou president sigui negre sinó que sigui d’una raça diferent a l’”establishment” nord-americà. Tot i això, donades les circumstàncies històriques del país, estem davant d’un moment que podrem rememorar amb els nostres néts amb un orgullós “jo ho vaig veure”.Tot i que Obama no s’escapa de l’estereotip de pare-de-família-modèlica-amb-gos-per-la-gràcia-de-Déu que sembla que ha de tenir tot president dels EEUU, els democràtics han demostrat anar molt per endavant dels republicans pel que fa a la normalització de la diversitat de gènere i color en la política. Per quan una presidenta dels EEUU??
• Rècord absolut de participació: Tots dos candidats han aconseguit quelcom impensable: dur a les urnes a la gran majoria de la població d’un país que normalment no superava el 40% de participació. M’agradaria pensar que com a individuals ens hem adonat del nostre paper com a motor de la societat, començant pel nostre dret més bàsic: el vot.
• Europa també compta: Tot i que nosaltres no podem votar, tampoc s’ha fet estrany que els candidats deixessin caure algun detall de cara a la galeria Europea i Internacional, arribant a fer gires europees. Com no, la globalització és ja un efecte conegut pels polítics i no poden deixar de banda els seus “aliats” internacionals.
• Les noves tecnologies han acabat amb l’enganxada de cartells: Virals, cançons, vídeos a YouTube, paròdies… si les eleccions a Espanya ja van ser les eleccions d’Internet, les eleccions dels EEUU han estat les eleccions 2.0. El futur ve marcat per Internet i les xarxes socials, que aporten un ressò i una proximitat a molts enters de distància que els cartells i els espais electorals a la televisió.La relació i ús de les noves tecnologies és un factor decisiu i ha estat un dels grans punts forts de la gran campanya d’Obama, volcat amb la comunitat internauta, a diferència de McCain, un complet analfabet digital. Aquí no podem dir gaire més que els polítics se’n recorden de l’existència de la web 2.0 quan s’han de fer autobombo a Facebook, doncs a diferència del que Obama proposa, les tecnologies de la informació i el seu desenvolupament com a factor estratègic són encara un autèntic desconegut en aquesta riba de l’Atlàntic. Temps al temps.

En general, i un cop vistes les reaccions dels polítics Nord-Americans després dels resultats, crec que molts polítics d’aquí haurien d’emmirallar-se amb l’actitud i la capacitat d’il·lusionar l’electorat, sobretot quan les últimes eleccions generals van ser notícia per la baixa participació.

I un altre dia ja parlarem de si realment Obama estableix un canvi…

Els diaris en van plens, els telenotícies no paren d’afegir llenya al foc, només falta que els programes de teleescombraria en facin debats, doncs resulta que més de 30 anys després d’una transició modèlica encara hi ha molts (i amb molt poder) que posen el crit al cel quan es volen dir les coses pel seu nom i es vulgui restablir l’honor dels morts que es troben desapareguts en fosses comuns.

A Espanya no hi ha transició que valgui. Els vencedors se’n vanaglorien al seu intocable Valle de los Caídos mentre que els vençuts callen en silenci a les seves, també intocables, fosses comuns. L’única cosa modèlica del que es pot fardar a Europa és de ser uns hipòcrites i estar-ne orgullosos.

Serem clars: Franco i el seu govern haurien de ser jutjats com a assassins que són, portant a la presó a aquells que continuen vius i revocant tots els privilegis dels que gaudeixen els seus hereus. La Falange, hereva directa del passat feixista del país, hauria de ser il·legalitzada i perseguida. Les víctimes haurien de veure restablert el seu honor i les seves famílies els seus records. Encara que sigui massa democràtic per a aquest país hipòcrita.

I un altre dia ja parlarem de transicions modèliques…

Permeteu-me que avui ens posem una mica tècnics i us parli del proper hype dels sistemes de comunicació que més poden afectar a la manera a la que ens connectem a Internet i de tots els punts foscos que l’envolten i que molts no volen que vegis.

Si mirem enrere (que és una bonica manera de preveure el futur), per allà quan es va pensar en un sistema de distribució d’una senyal digital modulada per a la comunicació digital, que esdevindria Internet , l’elecció del medi de transport (digues-li xarxa) era un factor important i que suposava un compromís: havia de permetre la transmissió de senyals digitals modulades, pel que havia de complir uns requeriments tècnics, i alhora havia de donar accés al màxim nombre de persones utilitzant una xarxa comuna, a poder ser ja existent, evitant al màxim la instal·lació i implantació de noves xarxes de comunicacions (procés car i llarg). En aquest segon cas és on entra un concepte de nom estrany anomenat capil·laritat, que és un grau de mesura de com una xarxa de comunicacions cobreix la totalitat d’una població, arribant al domicili de l’usuari.

Per allà als anys 80, la xarxa amb més capil·laritat que complia els requeriments tècnics era la xarxa telefònica. Molts recordem els nostres vells mòdems a 14kbps connectats al telèfon fent sorollets estranys (això ja és cosa d’un altre post), però el pas del temps ha anat portant més i més altes velocitats a les connexions d’Internet, portant als proveïdors d’Internet a implantar les seves pròpies xarxes de comunicacions (fibra òptica, majoritàriament) per a abastir els seus clients, oferint més velocitat, però a un cost molt elevat.

Tot això a què ve?¿ Si rebobinem una miqueta, ens adonarem que l’elecció inicial de la xarxa telefònica va influir molt en com hem enfocat la distribució de la senyal fins a data d’avui, però durant tot aquest temps hem obviat una xarxa amb MOLTA més capil·laritat que la telefònica i que arriba a la majoria de llars de tot el món (es trobin on es trobin), i és la xarxa elèctrica.

O no tens endolls a casa? Imagina’t poder connectar el mòdem a QUALSEVOL endoll de casa i tenir accés a Internet. Això és la tecnologia PLC o Power Line Communications (amb mil perdons per la gran simplificació). Oblidem-nos de distribuir Internet a través de satèl·lit i altres tècniques de gairebé-ciència-ficció (que existeixen) per a arribar als llocs més remots, allà ja tenen endolls.

D’acord, i perquè no hi hem pensat abans? La xarxa elèctrica fa molts anys que es troba present a les ments pensants de moltes universitats i laboratoris per a transmetre senyals, però resulta que dels dos grans requeriments d’una xarxa de distribució de senyals digitals modulades, característiques tècniques i capil·laritat, la xarxa elèctrica només destaca en el segon. S’ha hagut d’avançar molt i refer moltes proves fallides per a poder combatre totes les interferències (i altres coses lletges) que hi ha dins un cable d’electricitat , però la tecnologia PLC ja és una realitat i es comença a sentir com una remor de fons.

Quan em podré connectar a Internet a través de l’endoll? Ja existeixen solucions comercials domèstiques per a distribuir la senyal d’Internet per tot un domicili utilitzant la xarxa elèctrica d’aquest, però sembla que som lluny de veure com Endesa o Iberdrola ens facturen la llum i Internet a la vegada, doncs sembla que en aquest país es pateix certa esquizofrènia corporativista.

Curiosament, Espanya és capdavantera mundial en el disseny de xips per a la modulació de senyals PLC (qui ho havia de dir!). Dins de qualsevol aparell amb tecnologia PLC s’hi troba un xip dissenyat per l’empresa DS2, amb seu a València, però contràriament al que indicaria la lògica, Espanya es troba a la cua de la Unió Europea pel que fa a implantació d’aquesta tecnologia.

Com ja ve sent normal, Telefònica i el càrtel que constitueix amb la CMT (Comissió del Mercat de les Telecomunicacions), ha impedit que Espanya pugui evolucionar tecnològicament i millori les seves infraestructures de telecomunicacions. No és difícil d’entendre que a Telefònica no li agradi l’aparició d’un sistema de comunicacions que deixi gairebé obsoleta la xarxa telefònica, que aporta tants ingressos a la companyia (d’això també n’hauríem de parlar en un altre post), i prefereix posar pals a les rodes a un procés de modernització abans que veure com Endesa o Iberdrola li prenen un mercat en el que es trobava tan còmode. Per a això té la seva amiga-sucursal CMT, que sent l’organisme amb més poder sobre aquests temes no té cap problema ni vergonya per a aturar la implantació de la tecnologia PLC en aquest país. Vés per on.

Com sempre, m’acabo animant amb un post quilomètric, però com a mínim ja sabem de què van aquestes sigles que tant donaran a parlar en un futur no gaire llunyà.

I un altre dia ja parlarem de companyies de telecomunicacions…

No es muy buena idea creer las predicciones de los que llevan corbata

Desacceleració del creixement econòmic, dificultats per a mantenir l’índex de creixement… han utilitzat molts eufemismes per a descriure una cosa tan simple com la crisi econòmica de campionat que ens ve a sobre.

En la seva usual clarividència, Eduard Punset apunta cinc pautes que hauríem de prendre tots per a afrontar una situació com la que vivim, basant-se en els interessants (i ignorats) vaticinis de Nassim Nicholas Taleb de “the Black Swan“, de la qual se’n poden extreure frases lapidàries com la que introdueix el text.

I un altre dia ja parlarem de perquè no sempre s’ha de ser optimista…