El Que No Volen Veure

Sembla que la societat civil catalana comença a veure que ha d’agafar el toro per les banyes (mai més ben dit) i iniciatives com les d’Arenys de Munt donen molts motius per a ser optimista.

Fora de les xifres conegudes: més del 96% de vots favorables a la independència de Catalunya sobre un poc més del 41% de participació (menys que les últimes generals però més que a les europees), Arenys de Munt encapçala un moviment civil que sense complexes i sense animar a l’enfrontament planteja de tu a tu quina és la Catalunya que volem.

“Taca d’oli” és la metàfora que més he pogut llegir avui. Jo la canviaria per “reacció en cadena”, un poc menys contaminant, i que sent Arenys de Munt el detonant, s’hauria d’estendre per tots aquells municipis i comunitats que lliurement vulguin fer sentir la seva opinió.

La futura i comentada resolució del TC sobre l’Estatut, el finançament autonòmic i la oberta campanya de crispació del PP contra activitats totalment legítimes no haurien de fer més que animar a tots aquells que volem dir què en pensem de tot plegat. Ara és hora que el poble tregui de l’armari “el seny i la rauxa” catalana i sense complexes ni interessos polítics prengui el poder que legítimament té.

I un altre dia ja parlarem de com volem celebrar la Diada…

Aquest tipus de notícies no fan més que fer-me pensar que la monarquia se’n riu d’ella mateixa:

Cayo Lara explica al Rey los planes de IU para lograr el fin de la Monarquía

Senzillament genial. M’imagino la conversa:

- Hola, que venia a explicar-te com penso derrocar-te.
- No creus que amb més de 4 milions de parats ja en tenim prou?
- Sí, però pensa que tu fa molt temps que vius del cuento i jo tinc un públic…
- Val, val, passa passa…

D’aquí a que els laics s’associïn i el papa els rebi per a que li expliquin com acabaran amb l’església només hi ha un pas.

I un altre dia ja parlarem del surrealisme de la política.

No fa gaire ens assabentàvem amb preocupació i incredulitat que una dona nord-americana havia estat condemnada a pagar 222.000$ per la descàrrega de 24 cançons utilitzant el software Kazaa. Si bé és cert que als EUA és delicte la descàrrega d’arxius amb copyright (aquí la llei empara la còpia privada i només es considera delicte si hi ha finalitats de lucre), la sentència era una autèntica barbaritat i, òbviament, va ser apel·lada i declarada nul·la per la desproporció de la pena en comparació amb els danys causats. La cirereta del pastís és que la RIAA (la SGAE nord-americana, per entendre’ns), no només va dur el cas a la cort federal sinó que finalment va aconseguir augmentar la pena fins a l’astronòmica xifra de 1.920.000$ de multa.

Fent xifres, i considerant que un àlbum té com a preu mitjà, per exemple 20$ (un poc menys de 15€ al canvi), la dona en qüestió ha pagat 24 cançons al preu del que vindrien a ser 96.000 àlbums. No només queda clar que s’està utilitzant aquest cas com a cap de turc sinó que per a la RIAA és molt més beneficiós perseguir als “pirates” i extreure’ls multes astronòmiques que intentar vendre 96.000 discs.

Tot i que en última instància la imputada pot evitar haver de pagar la integritat de la multa al·legant la bancarrota, queda clar quin és el nou model de negoci de les discogràfiques: monetitzar les descàrregues “il·legals” per la via civil i fins i tot penal (com és el cas).

Encara que a Espanya, recordem-ho, la llei empara les descàrregues sense ànim de lucre, la SGAE ja pren bona nota i des de ja fa un temps “empapera” per la via civil a qualsevol persona física involucrada en tecnologies P2P o pàgines d’enllaços (on d’altra banda no hi ha cap contingut). D’aquesta manera s’eviten costosos i llargs judicis i s’aconsegueix un ingrès de capital ràpid gràcies a les amenaces de demanda. Qui necessita vendre discs?¿

I un altre dia ja parlarem de quin rumb pren el model de negoci de la indústria discogràfica …

Després d’un diumenge electoral en què sota la tònica “total, són les europees” els partits majoritaris es vanagloriaven dels resultats obtinguts en el seu concurs de popularitat particular sense ni mencionar el més del 60% d’abstenció podríem pensar que això no porta res de bo, però si fugim una mica del circ que ens han muntat, crec que en el fons hi ha uns fets destacables, que com sol passar, sembla que no volen veure.

A nivell local, Ciutadans, o com a mínim, els pocs que no han pogut abandonar el vaixell, acaben de signar el seu testament, amb uns resultats que no són ni discrets. Fins i tot el partit anti-taurí (admirable, però minoritari, res personal) ha estat més votat que els nois que parlen castellà al parlament (perque veníen a això, no?). Assistirem a la fi de la crònica d’una mort anunciada l’any que ve? Alguna cosa em diu que sí.

A nivell europeu, l’abstenció ha arribat a tal punt que fins i tot han guanyat terreny els euroescèptics. Fantàstic, hem aconseguit que els antisistema entrin al sistema per a carregar-se’l des de dins. Si els anti-europeus ténen més poder de convocatòria que els pro-europeistes (més preocupats a llençar-se els plats pel cap per temes regionals), la democràcia europea té un seriós problema d’enfocament.

Per sort, a Suècia (dubto que mai sentim a parlar d’això en un telenotícies d’àmbit estatal), el partit pirata, nascut arrel de la persecució legal a The Pirate Bay, ha aconseguit un escó al parlament després d’aconseguir més d’un 7% dels vots. Fent bona la dita de “Reculls el que sembres”, les mesures tramitades a diversos països d’Europa que atempten contra la neutralitat de la xarxa han fet saltar a la població en la seva contra, que vol dir la seva com en tota bona democràcia. Alguna cosa em diu que a Espanya ens falta molt de camí per a que ningú es plantegi seriosament incloure propostes com les del partit pirata en el seu programa electoral (I no, al Sr. Rajoy dient que abolirà el cànon no se’l creu ningú).

I un altre dia ja parlarem de la ultradreta europea …

Permeteu-me una petita batalleta de les meves trifulgues per Alemanya. Resulta que el mercat d’electrònica de consum d’allà, a diferència dels múltiples actors que tenim aquí, estava copat per dos franquícies predominants: Saturn i MediaMarkt, acarnissades en agressives campanyes publicitàries directament adreçades a desprestigiar l’altra cadena.

La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig assabentar-me que l’empresa propietària de les dues cadenes (si, són propietat de la mateixa empresa), havia estat demandada per pràctiques monopolístiques. Certament, la publicitat i les pràctiques mercantils havien dut a eliminar gairebé tota competència establint una bipolaritat fingida que venia a amagar un càrtel no formal.

Els paral·lelismes no falten quan dia a dia presenciem el circ d’una campanya electoral en la que ningú s’hi juga res, políticament parlant, és clar. S’ha obert la veda de les desqualificacions, les barbaritats i la demagògia a tutiplén.

Què ha d’importar si el meu programa és inexistent o tret de la dictadura més rància? L’important és que hi ha un paio que fa campanya amb recursos públics. I la seva campanya no és menys deshonrosa: “Si no ens votes vindrà l’home del sac”.

Només sóc jo o s’està intentant portar la política a un bipartidisme malaltís que arracona als partits que només tenen les seves propostes i idees per a obrir-se pas? De què serveix un programa polític en un escenari de bipartidisme radical?

La crua realitat és que és més divertit veure com dos partits polítics es tiren els plats pel cap fins a extrems absurds. Total, si no votes a un, votaràs a l’altre, així que perquè fer una campanya avorrida si em puc dedicar únicament a llençar merda al contrari?

Les conseqüències econòmiques d’un càrtel són ben conegudes, ara bé, tenim prou nivell polític per a que una situació de bipartidisme PSOE – PP aporti res de bo?

I un altre dia ja parlarem de si el poc contingut ideològic de tots dos partits és tan diferent en el fons …

L’actualitat està aconseguint que llevar-se al matí i escoltar les notícies et faci pensar dues vegades si realment has despertat. Sembla que de nou, la crisi, més que econòmica, és de falta d’enteniment.

Per algun lloc campa un president autonòmic que tot i trobar-se en un procés judicial és ratificat pel seu partit, igualment esquitxat pels escàndols. Les veus de dimissió, tan properes per a altres càrrecs que varen cometre patinades menors i sense conseqüències penals, ara queden ben lluny i sembla que ningú recordi res.

I per presidents, el del govern espanyol, que de nou desafia la dignitat política venent-se al millor postor tot fent equilibrismes de gran calibre. Repartim ajudes! 1500 euros per al que es compri un cotxe! Jo invito! (pagues tu…). Els 210 euros amb els que “m’ajudes” des d’octure els segueixo posant jo. Per quan m’ajudes de debò?

A casa, això, lluny d’aixecar la polseguera que hauria d’aixecar, només dóna arguments per a que els de sempre es tirin els mateixos plats pel cap (curiosament els mateixos caps de sempre). Com a mínim en treiem una novetat lingüística: “la pinça catalana”, la que per una banda PP i per l’altra PSOE fa unes quantes dècades ens apliquen a Catalunya. Què bé que ja té un nom! Per quan un nom per al desastre de negociacions pel finançament, el fiasco de la nova llei d’educació, la impassibilitat davant l’atac al nostre Estatut i l’inacabable traspàs de rodalies¿? Ah, és veritat, és que això, això no té nom.

Com a mínim, la llei de la memoria històrica té un nou abanderat. El “nostre” Pedroooooooooo! s’ha posat entre cella i cella fer una pel·lícula sobre la guerra civil. Fantàstic, només faltaven republicans homosexuals, nacionals transexuals i altres folklorismes per a acabar d’amanir un tema tan oblidat pel cinema. Llàstima que ja li van prendre un bon títol per a la pel·lícula: “Tú asesina que yo limpio la sangre”.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats folklòriques …

O com a mínim, no n’acaben d’aprendre. Que TVE decideixi retirar la publicitat del mitjans públics (recordem que RTVE no només són dos canals de televisió) pot ser més o menys encertat, considerant que si l’ens públic ja té pèrdues de per se, no s’entén que s’elimini una font d’ingressos. Puc arribar a entendre que sent un servei públic es primi la qualitat (ejem) per sobre del benefici pur.

El que si que no és de rebut és que es plantegi gravar amb un impost del 0,9% a les empreses de telecomunicacions (a.k.a telecos). Òbviament, a les telecos els ha faltat temps per a desfer-se del mort i deixar clar que traspassaran qualsevol recàrrec sobre els seus clients, afortunats de disposar del servei de banda ampla més car i menys ràpid del vell continent. Fantàstic, fem pagar la televisió pública als usuaris que ja han demostrat en fan menys ús (només cal mirar els resultats de les estadístiques anuals de l’organització d’internautes).

No hi ha plans “avanza” que valguin si a l’hora de la veritat, les telecos només constitueixen una bossa de diners on poder ficar mà, ja sigui el govern, o la nostra tan estimada SGAE, que sembla que tampoc n’aprén, i com que les grans notícies mai vénen soles, aquesta setmana ens hem assabentat que la SGAE ha constituit un holding immobiliari amb un capital inicial de 300 Milions d’euros. On són els artistes per a reclamar el que és seu?.

I un altre dia ja parlarem de notícies desafortunades …

Ja és notícia. Al govern campen uns nous ministres mentre els anteriors s’escapen dels flaixos per la porta del darrere, i com qui no vol la cosa, el govern, en tota una declaració de prinicipis, nomena a Ángeles González-Sinde com a Ministra de Cultura.

Tot bé si no fos perquè aquesta senyora, per així dir-ho, s’ha erigit, com a directora de cinema i Presidenta de l’Acadèmia, com una abanderada contra el que ells anomenen pirateria, arribant a deixar anar barbaritats com “¿Para qué necesitamos ADSL a no sé cuántos gigas?” . I ja posats, perquè necessitem cotxes, si els carros ja ens duien d’un lloc a un altre? Cal felicitar a la SGAE, doncs ha aconseguit nomenar a una ministra que comparteixi la opinió que tothom qui disposi d’una connexió a Internet a Espanya la utilitza per a usos fraudulents.

No s’escapa a ningú que Espanya va a la cua de la banda ampla a Europa amb la penetració més baixa i els preus més alts, i lluny de ser un problema estratègic que preocupi per igual al Govern i a les Entitats de gestió, no es fa altra cosa que difamar sobre un mitjà que desconeixen en la seva totalitat i legislar i governar donant l’esquena a una realitat que no tardarà en afectar-los, en el millor dels casos, electoralment.

I un altre dia ja parlarem de quants cops obre la boca la nova ministra abans de ser cessada …

Claríssim. Al PSC cada cop li molesta més haver d’adoptar un paper esquizofrènic i directament llença per la borda qualsevol intenció de semblar nacionalista i compromès. El PSOE pot estar dient setmana sí setmana també que el finançament ja està enllestit, que falten pocs serrells, que “això ja s’acaba” i esbombar la informació que li plagui per a condicionar la opinió pública. Tanmateix, aquí sembla que no podem obrir boca i que toca callar i aguantar el que vingui si no volem rebre represàlies per ser poc professionals o “nens dolents” que no saben guardar secrets.Quan més es parla d’unió entre els partits nacionalistes i quan sembla que realment estem davant un escenari en què és possible aquest front comú per plantar cara de forma enèrgica a les imposicions estatals pel finançament, el Sr. Montilla s’atura en sec i defensa a Madrid abaixant el cap com un gos penedit tot reconeixent que hauríem de mantenir la boqueta tancada. Molta unió, si senyor, o potser el PSC ja li ha vist les orelles a CiU i es desmarca abans que aquests es baixin els pantalons la unió a l’altura dels tormells davant el Sr. Zapatero i de passada es pengin una medalla?

Ni la llei de partits, ni el pacte antiterrorista, ni la crisi econòmica mundial, ni la política exterior, res havia estat capaç d’acostar les ribes dels dos partits majoritaris a espanya, PP i PSOE, que semblaven destinats a no trobar punts d’entesa comú… fins avui. El que no s’havia aconseguit fins ara ho ha aconseguit el nacionalisme basc. O hauria de dir anti-nacionalisme?

Tot i que a un nivel més baix tot es resol a poder i diners (el país vasc gaudeix d’un concert econòmic envejable), és com a mínim curiós que el PP estengui la mà al PSOE per a que, tot i no participar en el govern, aquest últim pugui governar en solitari i en minoria, posant en perill la governabilitat d’una nació amb l’última intenció d’erradicar el nacionalisme vasc de la classe governant.

Tantmateix, el que demostra una baixesa política alarmant és el cas de les eleccions gallegues. Vergonya sento de votar a les mateixes urnes en les que s’ha donat el poder a un partit presumptament corrupte i feixista. Poc importa si són corruptes mentre condemnin els atemptats terroristes, cap partit ha estat il·legalitzat per embutxacar-se diners públics, però, ai de no ser el primer en deixar anar la llagrimeta! Per a la seva sort, la memòria col·lectiva pateix d’un alzheimer galopant que no recordarà més enllà de les eleccions autonòmiques i ràpidament es trobarà la noticia que vingui a treure de la palestra un cas de corrupció tan incòmode pels temps que corren, ja sigui un jutge que va a fer una calçotada amb el DNI caducat o un alcalde que no sap anar en bicicleta.

I un altre dia ja parlarem dels apunts que pren l’Artur Mas al País Basc …