El Que No Volen Veure

Suposo que faig un poc salat comentant la notícia precisament avui, però és el que té viure a l’estranger, no perquè els diaris tardin més a arribar o perquè la radio dugui retard, sinó per una cosa tan senzilla com l’ambient. Ningú, absolutament ningú del meu entorn em comentarà el pollastre del Gallardón o la última campanya del PSOE a YouTube. Tot i que obvi, fa que visqui en una situació curiosa de la que algun dia n’escriuré alguna cosa.

Però al que anàvem. Amb tota la polseguera aixecada, la gran majoria dels humoristes gràfics espanyols (que no són pocs ni dolents, precisament) s’han posat les botes, i en Manel Fontdevila, del que ja us en vaig parlar, no s’ha quedat curt i resumeix en una sola vinyeta quin és el rumb que agafa el PP.

I un altre dia ja parlarem de polítics…

Potser una mica eclipsat per tot el rebombori del malhaurat Sr. Gallardón, avui s’ha anunciat oficialment que YouTube, que recentment estrenava la versió espanyola, crearà un canal especialment dedicat a les eleccions del 9 de Març.

Aquest es farà públic els propers dies (no s’ha determinat una data concreta) i intentarà emular el hype que ha creat la mateixa iniciativa amb el seguiment de les eleccions Nord-Americanes, on Internet està jugant un paper clau.

A diferència de l’experiència Nord-Americana, el canal espanyol no només s’obrirà a partits polítics sinó també a tota la ciutadania que vulgui contribuïr amb la seva opinió o inquietuds (amb una estricta vigilància als continguts inadequats, espero), fent més fluïda la comunicació dels polítics amb els ciutadans.

Crec molt encertada aquesta proposta de YouTube que sembla que finalment es posa les piles a Europa i demostra connexió amb una realitat de la que ja fa uns dies comentàvem aquí.

I un altre dia ja parlarem de política i polítics…

Malauradament, aquest cap de setmana no era a Barcelona. Tinc ganes de tornar i ho faré per Nadal encara que només siguin uns dies, però aquest cap de setmana m’hauria agradat ser a la manifestació pel Dret a Decidir sobre les nostres infraestructures.

Uns que sí que hi éren

Catalunya passa per un moment delicat i les infraestructures només són la punta de l’iceberg d’altres problemes, problemes causats, majoritàriament, perquè Espanya fa massa temps que ens dóna l’esquena (però d’altra banda ens té ben lligats) i perquè sembla que a Catalunya ens falta el que ténen a França: Lideratge (i que consti que això no té cap connotació de dretes ni de refundacions de catalanismes…).

Però això ja passa de taca d’oli. No només tenim un ministeri de Foment que demostra la seva incompetència dia rere dia sinó que a sobre ens les hem de veure amb una insolència pròpia del PP més canalla. És imperdonable que milers de catalans pateixin la desídia d’un ministeri que està dirigit per una persona que posa els seus interessos personals/polítics per davant de la població i que a sobre airegi un comportament maleducat i groller.

Però, certament, els catalans tenim tendència a fer el ploricó i llençar totes les culpes a l’altra banda de la frontera (no, els francesos no en ténen la culpa, ja m’enteneu). La classe política catalana sembla que només es dediqui a apagar focs mentre que la seva aspiració és llençar els plats pel cap de l’altre. Amb partits nacionalistes coartats pel caciquisme al PSOE i d’altres que pixen colònia en un paper d’oposició que els hi queda massa gran, qui esperem que governi Catalunya?

La veritat és que Catalunya està governada pel PSOE i la culpa és nostra. Per haver votat un partit que ha posat un xarnego al capdavant del nostre país, per donar suport a uns nacionalistes que venen el seu programa per unes quantes conselleries i a uns altres nacionalistes que no saben fer oposició.

I sí, he dit xarnego. De la mateixa manera que tothom accepta que MAI hi haurà un president del govern d’Espanya que sigui català, jo no he d’acceptar que algú que no ho sigui em governi. Ja és coneguda la rauxa i el seny dels catalans i, sentint-ho molt, el Sr. Montilla no en té cap de les dues, per molt català que estudii.

I un altre dia ja tornarem als vells temes de sempre…

Senyors, estem al S.XXI i sembla que finalment la política comença a adonar-se’n, com a mínim en la forma, perquè en el fons estem penosament lluny d’arribar-hi…

Tal i com indica Arturo J. Paniagua des de fa temps, segurament, les properes seran les eleccions d’Internet. Si fa un temps ningú s’imaginava a un polític escrivint un blog, des de les autonòmiques ho fan gairebé per sistema i ja ens hem acostumat també a sentir parlar dels “confidencials” (que si tinguessin res de confidencial seria de tontos publicar-ho a internet…).

Però d’un temps ençà, sembla que els nostres polítics haguessin descobert els serveis Web 2.0. Que si vídeos, que si Facebook, que si Second Life…

• El senyor Llamazares, d’Izquierda Unida, va demostrar estar a la última quan mesos enrere va començar a fer campanya a Second Life. Després d’ell, molts partits polítics tenen allà una seu virtual (que en alguns casos ha estat atacada).

• Partits polítics com el PSOE i el PP tenen el seu propi canal a YouTube. Sembla que finalment han descobert que la viralitat no està en els cartells electorals sinó en els vídeos, que corren més que la pólvora (i encara que en qualitat pèssima, els medis tradicionals en fan ressò).

• Rajoy té el seu (suposat) perfil a Facebook, on el PP i el PSOE també compten amb els seus propis grups tot i que a Espanya Facebook no té gaires adeptes (segons els últims estudis un 0,38% de la població).

És això un gir cap a la modernitat política, o com en podríem dir, política 2.0? Francament, crec rotundament que NO. La classe política segueix totalment desconnectada de la realitat tecnològica dels nostres dies però saben que Internet és una gran arma per a fer proselitisme. Mostra d’això és la quantitat de blogs de polítics que mesos després de les autonòmiques clamen per a ser actualitzats, en el millor dels casos.

I un altre dia ja parlarem de proselitisme polític…

No n’havia parlat gaire al blog, però la SGAE sempre m’ha cabrejat bastant amb les seves pràctiques poc raonables per embutxacar-se diners sense gaires motius.

Crec que avui val la pena parlar-ne:

La Asociación de Internautas (AI), Asociación de Usuarios de Internet (AUI), Asociación Española de Pequeñas y Medianas Empresas de Informática y Nuevas Tecnologías (APEMIT) y, la Asociación Española de Hosteleros Víctimas del Canon (VACHE), obligados por la Ley de Enjuiciamiento Criminal (art. 264), han puesto en conocimiento de la Fiscalía Anticorrupción los hechos publicados en diferentes medios de comunicación, sobre supuestas ilicitudes cometidas en la gestión económica de los recursos de la Sociedad General de Autores y Editores.

Aquesta gent de la SGAE ha arribat a portar a judici a webmasters per comentaris deixats en els seus blogs en que es titllava als seus directius de lladres. Doncs bé, no falta gaire perquè la seva reputació es posi a judici i puguem dir que són uns lladres i uns estafadors si finalment es tramiten els càrrecs.

En concret, se’ls acusa d’apropiació indeguda, d’estafa i d’un frau de subvencions (per subvenció s’entén la cessió a la SGAE per part de l’estat per a ser l’empresa encarregada de gestionar la protecció de la cultura), i podeu trobar tots els detalls recollits a la pròpia pàgina de l’associació d’internautes.

(Vía ALT1040)

I un altre dia ja parlarem d’estafadors…

PS: Avui cal felicitar a una lectora del blog… per molts anys Heroneta!!

Avui matí, després del ja típic repàs de les notícies de casa, m’he hagut d’assegurar que no fos 28 de Desembre o primer d’Abril (April Fools’ Day). Si no fos perquè ja sé de què som capaços a casa ja m’hauria pensat que ens hem tornat bojos. En ma vida m’havia trobat amb tal sorpresa/despropòsit informatiu.

Tot s’ha de dir, la primera sorpresa que m’ha deixat de pedra ha estat l’anunci de la malaltia de Pasqual Maragall, i encara més poder veure de quina manera ho ha fet públic. Crec que, independentment del color polític de cadascú, tots lamentem la malaltia d’algú que ha fet tant per la ciutat de Barcelona i per Catalunya. Òbviament, la notícia cau a la categoria de sorprenent, i no a la de despropòsit, tot i que el despropòsit és la cobertura que se n’ha donat doncs l’ÚNIC video que hi havia a YouTube (ElPeriodico no permet encastar els seus vídeos a altres llocs) és el de Libertad Digital TV (i a sobre subtitulat al castellà), no, si ja té nassos…

Tanmateix, llegint el diari hom pensaria que el món és al revés. Començant per la irònica victòria de Raikkonen al mundial de F1 (massa just pel meu gust com per ser un càstig diví/casualitat amb els temps que corren al circ de la FIA) i continuant per les notícies de casa. Com pot ser que a Reus no et pugui casar un regidor disfressat d’Elvis? Si a les esglésies casa un home disfressat de capellà…

El que sí és un despropòsit en tota regla és que Esperanza Aguirre intercedeixi per Losantos davant el Rei i a sobre siguin tan ximples de permetre que es faci públic deixant en evidència de quin pal gasten a Madrid (demostrant per altra banda que la corona no té un pèl de tonta en permetre que això es faci públic). Com a mínim el Rei demostra connexió amb la realitat i li diu que seria millor que el Losantos aquest deixi de difamar la corona. Si és que el món està capgirat…

I per estar capgirat, el temps a Aachen també ens fa innocentades i el fred s’ha instal·lat de sobte. 22 d’Octubre i la gent ja rasca el gel dels parabrises dels cotxes! El jardí de Philips està ple de gebre, i és que tot i fer bon temps ja fa un parell de dies que no passem dels 10ºC i no sembla que vagi a canviar. Sembla doncs, que ja és hivern al Corte Inglés a Aachen.

I un altre dia ja parlarem del Losantos…

Sembla que em vulguin donar la raó amb el post d’ahir quan avui m’arriba aquesta entrevista a Jaime Mayor Oreja, eurodiputat al parlament europeu, defensant els seus ideals a La Voz de Galicia:

Jaime Mayor Oreja critica duramente la Ley de la Memoria Histórica y no cree que haya que condenar el franquismo.

-¿Qué opina de la Ley de la Memoria Histórica?

-Hacer de una tragedia de nuestra historia un elemento de división es fácil, pero es un disparate. Si hicimos un esfuerzo en la transición para que este tema no siguiera dividiendo a los españoles, ¿para qué resucitar otra vez quiénes fueron más asesinos en la guerra?

-¿Por qué le cuesta tanto al PP condenar el franquismo?

-Porque eso forma parte de la historia de España. Yo no lo he condenado, yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?

-Por esa misma lógica, tampoco condenará el nazismo o el estalinismo, porque muchos alemanes y soviéticos los apoyaron.

-En la guerra hubo dos bandos y en el nazismo solo uno.

-En el franquismo solo hubo un bando que reprimía.

-También hubo dos, porque el franquismo fue la consecuencia de una Guerra Civil en la que hubo dos bandos. No es lo mismo que el régimen nazi, donde había un solo verdugo.

-Entonces, dejando al margen la Ley de la Memoria Histórica, ¿no considera pertinente condenar el franquismo?

-No, por muchas razones. ¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos. Fue mucho peor la guerra que el franquismo. Algunos dicen que las persecuciones en los pueblos vascos fueron terribles, pero no debieron serlo tanto cuando todos los guardias civiles gallegos pedían ir al País Vasco. Era una situación de extraordinaria placidez. Dejemos las disquisiciones sobre el franquismo a los historiadores.

Gran entrevista (s’ha de dir que Enrique Clemente, el periodista, els té ben posats), que posa al seu lloc a aquest element que es cobreix de glòria. Lluny de condemnar el franquisme declara obertament que no ho pensa fer i que no té motius… fins i tot seria un compliment titllar-lo de feixista.

i un altre dia ja parlarem de franquisme…

(Via ALT1040)

Em llevava avui amb la notícia del debat de la llei de la recuperació de la memòria històrica. És vergonyós que es puguin beatificar catòlics assassinats durant la guerra civil però no es pugui restituir l’honor de centenars de famílies. A Catalunya, encara hi ha gent que espera els SEUS papers, segrestats a Salamanca. Lluís Companys, encara és considerat com un criminal penat a mort. Tants altres defensors de la seva llibertat són morts sense honor. Sense parlar de les infraestructures, seguim sent ciutadans de segona.

A qui volen enganyar? No fa massa temps que s’escuden darrera d’una transició que no va ser ni molt menys modèlica? Algú realment es creu que hem superat l’etapa franquista? Ni més ni menys, aquestes actituds no fan més que recordar-nos que en el país que anomenen Espanya encara hi ha qui es creu vencedor amb el dret de sotmetre als suposats vençuts. I a més a més se les fan de moderns…

Si a alguns els sap tan greu que em consideri català i no espanyol com em van demostrar aquest dissabte (feixistes amb estudis universitaris! On anirem a parar…), aquí van més motius per a fer-ho: em nego a ser d’un país manifestament hipòcrita i xenòfob.

I un altre dia ja parlarem de què hem d’arreglar a ca nostra…

Cal felicitar-nos per la notícia d’avui. Si, els uns als altres: S’aprova la llei de la Igualtat Efectiva entre Homes i Dones (o Dones i Homes) que equipara els seus drets com a treballadors/es i en general, en tot l’àmbit de la societat.

Tampoc cal que llancem cohets. Espanya no ha aprovat cap llei revolucionària. Senzillament ens hem adequat a les directives europees que fan referència a aquest àmbit.

El més sorprenent del cas és que s’ha aprovat amb el sí de tots els representants de la cambra excepte el PP que s’ha abstingut.

Com sempre, els actes del PP tenen la capacitat de fer-me fàstic. Tots sabem que representen un model de país que “és més proper a un altre tipus de règims polítics” i que ja ha passat a la història tot i que sembla que no els importaria tornar a viure’l. Moments en què la dona no tenia els mateixos drets socials que avui, en que Espanya era una, gran i lliure, les banderes duien àligues (vaja, aquest dissabte se’n van veure algunes) i eres un criminal pel sol fet de ser català i estar orgullós de ser-ho (uhmm… m’estalvio els paral·lelismes).

I personalment, els motius que al·leguen per abstenir-se no em valen com a excusa però pel que es veu aquí tot s’hi val.

I un altre dia ja parlarem d’alguna cosa que no em faci fàstic…

Ja n’hi ha prou. Seguint amb la tònica habitual del PP d’atemptar contra la intel·ligència, aquest cap de setmana es convoca una nova manifestació (com les que ja ha fet de bracet amb la AVT) per… bé, pel de sempre, llançar merda i fer el que si fessin altres partits polítics, acabarien il·legalitzats.

I com sempre, es creuen que els seus simpatitzants son curts d’enteniment o senzillament són prou crèduls per creure que el cas de De Juana és una reducció brutal de pena per un cas d’assassinat, tot orquestrat pel govern del PSOE, quan la versió que a ells els agrada sentir és força lluny de la crua realitat pel PP.

Avís a navegants! Jo aquí no defenso a un Etarra. Qualsevol persona que mata a altri amb tota la seva decisió i no se n’arrepenteix em repugna i mereix tot el nostre menyspreu. Ara bé, també em repugna el que tergiversa la veritat amb fins electoralistes.

De Juana Chaos va rebre una condemna de 1000 anys pel crim d’assassinar a 25 persones i pertànyer a ETA. Tal condemna venia emparada per la llei antiterrorista de l’executiu del PP, però per legislació, cap pres podia trobar-se a presó més de 30 anys.

Si a això li sumem que la reducció de pena per bon comportament, els seus estudis a la Universitat de Navarra i el llibre “Días” que va escriure a la presó (pel qual l’haurien d’haver tornat a condemnar), la pena va quedar reduïda a 12 anys.

Cal dir que tampoc va ser un cas aïllat, doncs gràcies a aquesta política anti-terrorista tan magnànime del PP, 306 terroristes van sortir al carrer durant la seva legislatura, i alguns, pel que es veu, no gaire arrepentits.

Podem dir, que pel nou executiu, la sortida immediata de presó de De Juana era un “marrón” i es va haver de tapar de qualsevol manera. -Que aquest home escriu articles de to crispant i amenaçant? Processem-lo!- Devien pensar. 12 anys de presó li van caure per dos articles al diari Gara. Déu meu, mai agrairé prou no haver fet periodisme…

Tal sentència era aberrant i així va començar la seva vaga de fam, la reducció de pena, l’excarceració per motius humanitaris… I també és aquí on apareix el PP, que sense haver-s’ho proposat, acaba beneficiant-se de la seva pèssima gestió i lluny d’aclarir la veritat, torna a l’atac més ranci i a aprofitar-se d’un drama com és el terrorisme.

Moltes preguntes em vénen al cap… Quants dels eixelebrats que es manifestaran aquest dissabte saben això? què passaria si una manifestació amb aquest to la convoqués el partit comunista de les terres basques? El que s’emet per la COPE no es pot portar a judici com a crim d’opinió? Calen autobusos per portar la gent a Madrid? No es poden manifestar a totes les ciutats o es que l’extraradi no compta?

No acabaríem avui… i encara ens deixaríem el paperot que fan els polítics insultant-se al parlament i al senat i saber on s’amaguen durant les sessions de control que no hi ha marro per a que l’hemicicle sembli tan buit…

I un altre dia ja parlarem del que us anava a explicar…

fonts: “El País”