El Que No Volen Veure

Permeteu-me que avui ens posem una mica tècnics i us parli del proper hype dels sistemes de comunicació que més poden afectar a la manera a la que ens connectem a Internet i de tots els punts foscos que l’envolten i que molts no volen que vegis.

Si mirem enrere (que és una bonica manera de preveure el futur), per allà quan es va pensar en un sistema de distribució d’una senyal digital modulada per a la comunicació digital, que esdevindria Internet , l’elecció del medi de transport (digues-li xarxa) era un factor important i que suposava un compromís: havia de permetre la transmissió de senyals digitals modulades, pel que havia de complir uns requeriments tècnics, i alhora havia de donar accés al màxim nombre de persones utilitzant una xarxa comuna, a poder ser ja existent, evitant al màxim la instal·lació i implantació de noves xarxes de comunicacions (procés car i llarg). En aquest segon cas és on entra un concepte de nom estrany anomenat capil·laritat, que és un grau de mesura de com una xarxa de comunicacions cobreix la totalitat d’una població, arribant al domicili de l’usuari.

Per allà als anys 80, la xarxa amb més capil·laritat que complia els requeriments tècnics era la xarxa telefònica. Molts recordem els nostres vells mòdems a 14kbps connectats al telèfon fent sorollets estranys (això ja és cosa d’un altre post), però el pas del temps ha anat portant més i més altes velocitats a les connexions d’Internet, portant als proveïdors d’Internet a implantar les seves pròpies xarxes de comunicacions (fibra òptica, majoritàriament) per a abastir els seus clients, oferint més velocitat, però a un cost molt elevat.

Tot això a què ve?¿ Si rebobinem una miqueta, ens adonarem que l’elecció inicial de la xarxa telefònica va influir molt en com hem enfocat la distribució de la senyal fins a data d’avui, però durant tot aquest temps hem obviat una xarxa amb MOLTA més capil·laritat que la telefònica i que arriba a la majoria de llars de tot el món (es trobin on es trobin), i és la xarxa elèctrica.

O no tens endolls a casa? Imagina’t poder connectar el mòdem a QUALSEVOL endoll de casa i tenir accés a Internet. Això és la tecnologia PLC o Power Line Communications (amb mil perdons per la gran simplificació). Oblidem-nos de distribuir Internet a través de satèl·lit i altres tècniques de gairebé-ciència-ficció (que existeixen) per a arribar als llocs més remots, allà ja tenen endolls.

D’acord, i perquè no hi hem pensat abans? La xarxa elèctrica fa molts anys que es troba present a les ments pensants de moltes universitats i laboratoris per a transmetre senyals, però resulta que dels dos grans requeriments d’una xarxa de distribució de senyals digitals modulades, característiques tècniques i capil·laritat, la xarxa elèctrica només destaca en el segon. S’ha hagut d’avançar molt i refer moltes proves fallides per a poder combatre totes les interferències (i altres coses lletges) que hi ha dins un cable d’electricitat , però la tecnologia PLC ja és una realitat i es comença a sentir com una remor de fons.

Quan em podré connectar a Internet a través de l’endoll? Ja existeixen solucions comercials domèstiques per a distribuir la senyal d’Internet per tot un domicili utilitzant la xarxa elèctrica d’aquest, però sembla que som lluny de veure com Endesa o Iberdrola ens facturen la llum i Internet a la vegada, doncs sembla que en aquest país es pateix certa esquizofrènia corporativista.

Curiosament, Espanya és capdavantera mundial en el disseny de xips per a la modulació de senyals PLC (qui ho havia de dir!). Dins de qualsevol aparell amb tecnologia PLC s’hi troba un xip dissenyat per l’empresa DS2, amb seu a València, però contràriament al que indicaria la lògica, Espanya es troba a la cua de la Unió Europea pel que fa a implantació d’aquesta tecnologia.

Com ja ve sent normal, Telefònica i el càrtel que constitueix amb la CMT (Comissió del Mercat de les Telecomunicacions), ha impedit que Espanya pugui evolucionar tecnològicament i millori les seves infraestructures de telecomunicacions. No és difícil d’entendre que a Telefònica no li agradi l’aparició d’un sistema de comunicacions que deixi gairebé obsoleta la xarxa telefònica, que aporta tants ingressos a la companyia (d’això també n’hauríem de parlar en un altre post), i prefereix posar pals a les rodes a un procés de modernització abans que veure com Endesa o Iberdrola li prenen un mercat en el que es trobava tan còmode. Per a això té la seva amiga-sucursal CMT, que sent l’organisme amb més poder sobre aquests temes no té cap problema ni vergonya per a aturar la implantació de la tecnologia PLC en aquest país. Vés per on.

Com sempre, m’acabo animant amb un post quilomètric, però com a mínim ja sabem de què van aquestes sigles que tant donaran a parlar en un futur no gaire llunyà.

I un altre dia ja parlarem de companyies de telecomunicacions…

No es muy buena idea creer las predicciones de los que llevan corbata

Desacceleració del creixement econòmic, dificultats per a mantenir l’índex de creixement… han utilitzat molts eufemismes per a descriure una cosa tan simple com la crisi econòmica de campionat que ens ve a sobre.

En la seva usual clarividència, Eduard Punset apunta cinc pautes que hauríem de prendre tots per a afrontar una situació com la que vivim, basant-se en els interessants (i ignorats) vaticinis de Nassim Nicholas Taleb de “the Black Swan“, de la qual se’n poden extreure frases lapidàries com la que introdueix el text.

I un altre dia ja parlarem de perquè no sempre s’ha de ser optimista…

Que El Mundo i El País no comparteixin el mateix pla polític ja és de tots conegut, però ara resulta que tampoc comparteixen la mateixa realitat.

La comparació entre la web de El Mundo i la de El País és digna d’un anàlisi científic.

Via Mi Mesa Cojea

I un altre dia ja parlarem de mentiders…

S’apropen les eleccions i els polítics s’entesten a demanar-nos el vot, que segons ells, només és útil si és per a ells (òbviament, són polítics però no tontos). Així que avui m’he alegrat molt de trobar-me aquesta eina per internet.
Per a tots aquells que us pregunteu què coi deu saber en Duran o en Ridao de si el meu vot és útil, aquí tenim l’eina definitiva: El Utilómetro.

De tots és sabut que un vot té un pes diferent depenent d’on visquem, i a més a més, cada zona té una distribució política força particular que fa que un vot més o menys per a un partit o un altre representi una diferència. Així doncs, la web t’indica el valor del teu vot (d’una manera molt qualitativa, això sí) depenent d’on visquis i a qui votis. Súmament interessant.

Un altre punt a favor és que en una època en què només trobem enquestes sobre qui guanyarà, en un principi aquesta web no guarda la teva consulta i no s’utilitza més que per a la teva pròpia informació. Però jo em pregunto: no és més útil per a la ciutadania saber com repercuteix el teu vot que no pas saber qui diuen que guanyarà? sempre he pensat que les enquestes només afavoreixen l’abstenció en la base de “no cal que vagi a votar perquè ja sé qui guanyarà“.

Ah! i per als interessats de la província de Barcelona, el panorama polític i l’alta demografia fan que excepte el vot en blanc, qualsevol altre vot sigui extremadament útil, així que sembla que tenim la paella pel mànec i podem demostrar al PP quines gastem!

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem d’eleccions…

Els amics de The Kronecker Distance ens sorprenen amb www.estaenmicabeza.com on podem fer-nos amb una samarreta per a fer saber a tot el món si la nena de Rajoy ens importa un rave o realment ens sentim la pròpia nena personificada. A més a més, els beneficis obtinguts de la venda seràn donats a una ONG (encara per determinar).

El millor del tema és que podem seguir el recompte de vendes de cada model a mode d’enquesta popular. Només dir que de moment, als que la nena de Rajoy ens la porta al pairo guanyem de llarg.

I un altre dia parlarem de la il·lusió que m’ha fet veure un post de ALT1040 parlant d’aquest tema… Felicitats Jordi!

No li vaig donar molta importància al cara a cara de la setmana passada, però tot just fa uns minuts que ha acabat el debat polític a TV3 on, per única vegada en la campanya electoral, hem pogut sentir als partits polítics catalans i no una posada de llarg del bipartidisme que regna a Madrid. Tot i ser a l’estranger, no me l’he deixat perdre.

Demà, els diaris aniran plens sobre aquest debat, i des d’aquí no serem menys. Amb la distància que em separa del periodisme i la humilitat que això imposa, no volia estar-me d’entrar a parlar de què m’ha semblat aquest interessant debat, a través dels polítics presents:

• Carme Chacón (PSC-PSOE): Tot i que sovint es feia guanyadora no va donar la sensació de seguretat que això suposaria. Es va mantenir a la defensiva, arribant a semblar que el debat li anava un poc gran, sense arribar a proposar res concret. Massa vegades va quedar clar que parlava en nom d’una altra persona que no era present al debat i que acabava defensant amb el “i tu més” més infantil.
• Josep Antoni Duran i Lleida (CIU): El fair play personificat. En el seu lloc, demostrant les seves taules com a polític amb carrera. Tot i que en un començament li va costar arrencar en les seves intervencions va acabar presentant el seu programa elegantment. Va constituïr-se com la única dreta vàlida en el panorama català però va evitar qualsevol sensacionalisme absurd amb un tracte brillant. Malhauradament va fer una menció molt desafortunada al transvassament del Roine (que tot i que CIU el presenta com la panacea no fa més que donar motius per a reobrir el debat del transvassament de l’Ebre).
• Joan Ridao (ERC): Va ser el que va mantenir un nivell polític més alt juntament amb el Sr. Duran. Va saber trencar la tensió quan calia i obrir el debat quan feia falta. Tot i fer poques intervencions, les seves eren clares i concises, potser arribant a ser el que va presentar més propostes de tots els presents. Va mantenir un to molt educat i va presentar el programa de forma brillant. Tot i ser força conservador en alguns punts, va ser dels pocs en posar l’accent en la necessitat que es publiquin les balances fiscals.
• Dolors Nadal (PPC-PP): Fora de lloc, mal educada, poc respectuosa, grollera… el PP s’hauria de plantejar qui té com a número 1 a les llistes. Tanmateix, no semblava parlar per Catalunya sinó per Espanya, quedant-se sense cap tipus d’arguments a debatre en un marc que no era el seu. Les seves propostes es van reduïr a 2: una xenòfoba llei d’immigració i una crida populista a abolir l’”impost” del canon digital. Llàstima que no sigui un impost i quedés clar que no sap de què parla. Només va tenir veu per a atacar el PSOE i va ignorar totalment la resta de partits. Les seves mentides, més pròpies dels feixistes del carrer Gènova, van arribar al seu punt més àlgid en el bloc de la relació de Catalunya amb Espanya, on tots els altres ponents alhora li van haver de fer notar que estava pixant fora de test.
• Joan Herrera (ICV-EUIA): Imaginatiu i divertit, va donar la nota de color al debat. Sovint fora de lloc, intervenint quan no tocava, va tallar a algun dels altres ponents. Sovint va donar la impressió que es passava una mica de llest donada la seva situació però va fer una grandíssima exposició del seu projecte, que amb diferència, es desmarcava com el més imaginatiu i progressista, arribant a cotes de nacionalisme més pròpies dels bons temps d’ERC.

Com a detalls interessants, cal remarcar com el Sr. Duran es va pujar al carro d’ERC a l’hora de demanar la publicació de les balances fiscals, com qui no vol la cosa. El més inquietant de tot és que o es va passar de frenada o pensen condicionar un pacte CIU-PSOE a que es publiquin les balances fiscals (em temo que és la primera opció).

I com a moment delirant vam poder disfrutar de veure com se li desencaixava la cara al Sr. Duran quan la Sra. Chacón es treia un full de la màniga titulat “Crítiques a CIU” (tal i com en Duran es va encarregar d’assenyalar) on li repassava totes les bestieses i cambis de rumb que CIU ha deixat caure a la premsa les últimes setmanes. El detall brillant, però, el posa Herrera afegint de fons: “pero tot i així s’acaben entenent”.

No esperava tant d’un debat com aquest, i sincerament, després d’això, un segon cara a cara entre Rajoy i Zapatero està de més, a no ser que finalment es dignin a respondre preguntes fetes pels ciutadans.

Per sort torno a Barcelona el mateix diumenge dia 9, a temps per a votar!!

I un altre dia ja parlarem de debats televisius…

Després de 50 anys com a “Comandante en Jefe” de la Revolución Cubana i 19 mesos de convalescència per culpa d’una malaltia intestinal, Fidel Castro comunicava avui al matí (hora peninsular) que renuncia, tal i com apareix al diari Granma:

“Els comunico que no aspiraré ni acceptaré, repeteixo, no aspiraré ni acceptaré el càrrec de president del Consell d’Estat i comandant en cap”

Raúl Castro, el seu germà i ministre de les F.A.R. ocupa el seu càrrec però el futur polític de Cuba queda en suspens tot i que la renúncia de Fidel Castro era previsible.

Crec que amb els enemics que s’ha guanyat el règim Castrista i tota la controvèrsia del Bloqueig dels EEUU, més els convindria aprofitar la ocasió, sanejar el seu règim i advocar per un sistema més democràtic (que a ulls dels EEUU això és equivalent a dir “més capitalista”) o estarem davant un altre objectiu militar dels EEUU en la seva croada per la llibertat mundial (amb les ganes que ja li teníen a aquesta petita illa).

I un altre dia ja parlarem de política internacional…

En aquests dies en que a falta de mesos per a les eleccions generals ja no sabem si estem en període de campanya electoral, pre-campanya o de senzilla tonteria electoral, s’acaba d’inaugurar oficialment la campanya electoral 2.0. Si fa uns dies ja parlàvem de YouTube i les eleccions, avui s’ha fet públic el canal específic que aquesta plataforma dedica a les generals del 9 de Març.

Impulsat gràcies a l’acord amb RTVE, a la pàgina principal ja tenim un vídeo on el Lorenzo Milà a l’estil Tengo Una Pregunta Para Usted introdueix el canal, que segueix la filosofia del programa: tens fins el 28 de Febrer per a formular una pregunta als candidats pujant un vídeo-pregunta a YouTube. Les preguntes seran votades pels mateixos usuaris i les que rebin més vots seran traslladades als polítics. El resultat el podrem veure tant a YouTube com a TVE. Sembla que els medis tradicionals s’han tret la son de les orelles i saben què es cou més enllà de les ones herzianes, interessant.

Personalment li posaré atenció al que allà es cogui doncs la viralitat que YouTube ha demostrat darrerament pot ser un factor important, a part que trenca totalment els dogmes electorals establerts proposant noves vies de comunicació.

I un altre dia ja parlarem de vídeos virals…

Suposo que faig un poc salat comentant la notícia precisament avui, però és el que té viure a l’estranger, no perquè els diaris tardin més a arribar o perquè la radio dugui retard, sinó per una cosa tan senzilla com l’ambient. Ningú, absolutament ningú del meu entorn em comentarà el pollastre del Gallardón o la última campanya del PSOE a YouTube. Tot i que obvi, fa que visqui en una situació curiosa de la que algun dia n’escriuré alguna cosa.

Però al que anàvem. Amb tota la polseguera aixecada, la gran majoria dels humoristes gràfics espanyols (que no són pocs ni dolents, precisament) s’han posat les botes, i en Manel Fontdevila, del que ja us en vaig parlar, no s’ha quedat curt i resumeix en una sola vinyeta quin és el rumb que agafa el PP.

I un altre dia ja parlarem de polítics…

Potser una mica eclipsat per tot el rebombori del malhaurat Sr. Gallardón, avui s’ha anunciat oficialment que YouTube, que recentment estrenava la versió espanyola, crearà un canal especialment dedicat a les eleccions del 9 de Març.

Aquest es farà públic els propers dies (no s’ha determinat una data concreta) i intentarà emular el hype que ha creat la mateixa iniciativa amb el seguiment de les eleccions Nord-Americanes, on Internet està jugant un paper clau.

A diferència de l’experiència Nord-Americana, el canal espanyol no només s’obrirà a partits polítics sinó també a tota la ciutadania que vulgui contribuïr amb la seva opinió o inquietuds (amb una estricta vigilància als continguts inadequats, espero), fent més fluïda la comunicació dels polítics amb els ciutadans.

Crec molt encertada aquesta proposta de YouTube que sembla que finalment es posa les piles a Europa i demostra connexió amb una realitat de la que ja fa uns dies comentàvem aquí.

I un altre dia ja parlarem de política i polítics…