El Que No Volen Veure

Després de bolcar rius de demagògia i declaracions políticament correctes després de que es conegués la intenció de l’ajuntament de Vic de vetar el padró a estrangers no regularitzats (a.k.a. “sense papers”), aquesta setmana encara ens depararà un espectacle més dantesc.


Per si encara faltava llenya al foc, l’il·lustríssim cognom Roca i Junyent ha fet acte de presència, encara que només sigui com a bufet d’advocats, per a recordar al govern de l’estat que el que vol fer Vic és legal. Per als desmemoriats, no cal anar gaire enrere, va ser aquest Novembre quan es van aprovar les modificacions a la llei d’estrangeria que permetrien tal situació, com apuntaven les ONG mesos abans.


Tanmateix, la política té aquests girs inesperats que permeten tancar una situació tan complicada com aquesta com si no hagués passat res, i ja comencem a veure la llum al final del túnel tot escoltant les declaracions d’ahir de les respectives seus centrals dels partits. Ningú està disposat a mullar-se, encara menys algú que diu ser d’esquerres, així que ni per tu ni per mi, total, no serà el primer cop que canvio el discurs, encara que sigui per passar de la xenofòbia a la demagògia al pensament més progressista tolerant. Mentre els de Vic segueixen encapçalant una croada poc defensable dins el marc del “som molt guays i políticament correctes”, els partits tancaran files i forçaran que mesures com aquesta no prosperin, que cal sortir ben guapos a la foto electoral.


El millor de tot és que de tal manera, en un any d’eleccions, aconsegueixen apropar-se als extrems de la paleta cromàtica política, quedant-se en un to intermedi, que ja se sap que el gris combina amb tot.


I un altre dia ja parlarem de si el to intermedi és el gris o més aviat un marró llefiscós…

A Vic han decidit tancar l’aixeta del padró i requerir el permís de residència a qualsevol ciutadà que es vulgui empadronar en aquella ciutat. Segur que ho has sentit o llegit, així que abans que continui, per un segon ens apuntem al carro de la demagògia que corre pels telenotícies i els diaris i els titllem de xenòfobs per amunt. Ja? Ok. Ara pensem en una població com Vic, que òbviament no és com Barcelona i on el percentatge de població immigrant gairebé supera el 50%. Problemes socials i prejudicis a part, podem començar a entreveure un problema greu en la sostenibilitat d’una ciutat que empadrona a qui vulgui, tingui o no papers.


El sistema actual requereix que per a contractar a algú és necessari un permís de residència i de treball, però per a accedir a la majoria d’ajudes d’habitatge o escolars, per exemple, només es requereix padró. Si ens posem catastròfics, una població on el 50% de la població sigui immigrant sense permís de residència però es trobi empadronada és el mateix que una població on només tributa el 50% de la ciutadania però el 100% té dret a beneficis socials. I òbviament no anirem a deixar sense escola ni hospitals a ningú, vingui d’on vingui, perque això sí que seria racista, xenòfob i moltes coses més, no?


Endavant, padró per a tothom, tributin o no, siguem els més guays del planeta, però si jo tributo, què menys que exigir que tothom (sense importar d’on vingui) que vulgui accedir a serveis públics tributi, no? Perquè no es permet la obtenció del padró o l’accés als ajuts públics en base a si es tributa o no?


La línia entre la discriminació positiva i la negativa és tan fina que hi haurà que pensarà que em quedo curt i n’hi haurà d’altres que em diràn que sóc un xenòfob, un racista, un separatista i altres paraules lletges que acaben en -ista, però tinc ben clar que es vingui d’on es vingui, aquest país el fem entre tots, així que a tots i cadascú de nosaltres ens toca posar de la nostra part, ja que només d’aquesta manera podrem gaudir dels beneficis de la societat del benestar.


I un altre dia ja parlarem de la demagògia de la discriminació positiva…

Suposo que ningú queda al marge de la polseguera que ha aixecat la disposició primera que el lobby format pel ministeri de cultura i les entitats de gestió de drets d’autor (SGAE, promusicae, etc….) han colat a la nova llei d’economia sostenible.


Ara com ara ens juguem que d’un dia per l’altre l’accés a determinats articles de la wikipedia estiguin bloquejats (aquells que per algun motiu no agradin al Sr. Ramoncín, per exemple), o que els resultats de les cerques de google siguin filtrats, sí, tal i com passa a països com la Xina, on la democràcia encara no ha fet acte de presència. Fort, no?¿


En realitat, aquesta estratagema només pretén permetre que les entitats de gestió de drets d’autor siguin jutge, fiscal i acusació, prenent el poder a l’estament judicial. D’aquesta manera, SGAE i promusicae podran tancar les webs que els jutges no han considerat il·legals.


Encara penses que no ens hi juguem gaire cosa? Si no és així, avui, a les 20h tens la oportunitat de fer sentir la teva opinió, pacíficament, a Plaça Sant Jaume, on es repartiran còpies del manifest i s’informarà a la gent sobre aquestes mesures.


I un altre dia ja parlarem de perquè mai s’aprovarà una llei així…

Més enllà de colors polítics, d’interessos i de possibles tibantors, avui, els 12 diaris editats a Catalunya fan pinya amb una superba editorial en què es posen els punts sobre les i pel que fa a les connotacions de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.


No només és una encertada i profunda reflexió sobre el pols social -i no polític- en què viu aquesta nació sinó que s’erigeix com una declaració de principis en què es comença a veure aquesta espurna, cada cop més necessària, per a que la societat civil s’aixequi per a defensar els seus drets.


Potser ja l’heu llegit, però encara que només sigui per a que en quedi constància, permeteu-me que el transcrigui (les negretes són meves):


“Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.


L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.


Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.


No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.


Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.


Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”


Com no, els diaris més rancis ja han avançat amb tons més que desafiants que demà en caurà una de grossa, i fins i tot en els diaris suposadament més vermells no falten els comentaris despectius i insultants cap a la “dignitat catalana”. La realitat és que per molt que cridin dubto que mai arribin a publicar una editorial conjunta i unànime amb la força que ha demostrat la premsa catalana.


I un altre dia ja parlarem dels poders fàctics…

Potser sonarà a poc i superficial després d’una setmana d’inactivitat impròpia d’aquest blog (o potser més pròpia d’altres èpoques), però avui he tornat a saltar, i això, indefectiblement, implica un d’aquests posts que acaben parlant de política sense proposar-m’ho.

IU-ICV (àlies “els verds”, tot i que a alguns prefereixen dir-los “los rojos”, així, en castellà), proposen l’eliminació de la casella de l’IRPF destinada a l’església. Encertat, i curiós que no es plantegés una mesura d’aquest tipus abans, considerant que vivim en un país legalment laic.

El que cadascú faci amb els seus diners és problema seu, però l’església, sense cap tipus de motiu, gaudeix d’una posició predominant i afavorida davant altres institucions sense ànim de lucre, i aquesta casella n’és la viva mostra.

Potser, el primer que hauríem de deixar clar és que l’església sí que té ànim de lucre, i totes aquestes persones que marquen la casella en que donen, a ulls clucs, part dels seus impostos, ho fan a una entitat que es lucra a base d’invertir en empreses i fons d’inversions de dubtosa fiabilitat, i encara menys moralitat. I ja no entro a discutir els mitjans de desinformació que governen…

Què pot pensar algú que dóna diners a l’església, quan aquesta es destapa estafada pel Sr. Madoff, o un participant de la marxa antiabortista, quan es filtra que l’església, com a entitat protectora de la família, inverteix en Pfizer, empresa farmacèutica productora (entre d’altres), de la famosa i discutida pastilla de l’endemà?

És obvi que qualsevol persona que comulgui amb l’església catòlica que ens venen ja haurà deixat ben guardat al calaix el sentit crític, així que, abans d’intentar convèncer al personal, sempre és més fàcil disposar d’una innocent casella que la gent acaba marcant per inconsciència, desconeixement o perquè “sempre ho he fet”, i així evitar que s’ho repensin dues vegades.

I un altre dia ja parlarem de les famoses ONG…

Aquest cap de setmana a Madrid s’ha batut un rècord mundial. I no em refereixo als 2.000.000 de suposats manifestants que no sabien ben bé a què anaven, sinó a la brutal xifra que mai s’havia aconseguit. Aglutinar més de 41 persones en un metre quadrat. Nens, no ho proveu a casa.

Ja ho apunta Ignacio Escolar a “La Multitud y las mentiras”. Quan ningú es pren la molèstia de fer un càlcul mínimament aproximat i senzillament es mou pel fanatisme (molt en consonància amb la manifestació del cap de setmana) passa això i es fa un ridícul espantós, quan algú amb una mica de seny es pren la molèstia en fer quatre números.

Si el PP o la Comunitat de Madrid haguéssin tret llapis i paper sabrien que amuntegar 41 o 20 persones per metre quadrat (depenent de quants milions de manifestants hi haguéssin) és impossible a no ser que fos una manifestació de castells de nou amb folre i manilles.

Una vista aèria o una simple inspecció de la manifestació a peu de carrer posa en evidència les dades: no es creu que hi hagués més de 70.000 assistents. En alguns casos es considera que n’hi havia menys que a la manifestació del dia de l’orgull gay-lesbià (58.000 assistents).

Total, havent robat i estafat milions d’euros no vindrà d’una trista mentida per uns quants milions de manifestants.

I un altre dia parlarem de manifestacions…

Grans pel·lícules les d’aquests paios, que retrataven l’obertura d’un país de boina i bastó a una realitat social que havia estat amagada durant més de 30 anys i molts trobaven inimaginable. Era divertit veure com s’exagerava la figura del “paleto” (amb perdó), que quedava fascinat per l’elegància i la classe que venia de fora a veure les nostres costes fantàstiques, una paròdia de l’època en què els turistes venien pels preus més propis d’una república bananera, amb les platges verges i un servei que només faltava que els petonegés els peus.

Una sensació semblant m’embarga ara quan en un esforç d’imparcialitat intento informar-me dels casos d’obscena corrupció en mitjans obertament parcials cap a la dreta més rància. Potser serà el comentari més repetit per mi en els últims mesos, però vivim en un país de boina i bastó. I és que l’electorat troba tan monos uns Ricardos Costa repentinats i amb tics més propis d’un gag de Martes i Trece que de la política seriosa que els perdona tots els pecats. Mira que n’és de guapo i elegant el Camps! I qui no s’ha embutxacat mai uns quants dinerons?

Potser, per a fer honor a la veritat, hauria de dir que no tota espanya és un país de boina i bastó. La gent que encara no ha desenvolupat un encefalograma pla per culpa de la programació merda de T5 s’amaga sota una pedra quan s’acosten les eleccions. Per vergonya. Per vergonya a que es digui la festa de la democràcia a una espècie de concurs de popularitat on tot s’hi val i cal exhibir al populatxo uns “trajes” i uns rellotges que emmirallin a la plebe per aspirar a un escó que només ocuparan quan els vagi bé però que cobraran al preu de tots els contribuents als que representen estafen.

Repeteixo i animo a tothom que en les properes eleccions exercim la nostra OBLIGACIÓ a votar davant la situació, indicant clarament amb insígnies que no votem a cap lladre (cadascú votarà qui vulgui, però jo, encara que sigui per precaució, votaré en blanc).

I un altre dia ja parlarem de com s’hauria de penalitzar la no assistència al congrés per part dels senyors diputats…

Francament, mai m’he amagat de sentir-me més català i europeu que espanyol. A dir veritat, em considero més francès que espanyol, però en els temps que corren cada dia em pesa més haver de dur un DNI a la butxaca on diu que sóc ciutadà d’un país que dia rere dia es posa en evidència.

Ignacio Escolar toca la fibra sensible a l’article “Lo que nos jugamos con la Gürtel”, donant de ple en les nefastes conseqüències que ja ara està portant una situació que fa molta, però molta pudor.

Si bé el que queda més patent és que la Justícia, com a tal, com a concepte, corre el perill de desvirtuar-se des dels seus fonaments més bàsics, la societat política està perdent el pols a la societat civil. Si ara com ara hagués de donar un pronòstic, a les pròximes eleccions haurien de guanyar els vots en blanc i l’abstenció per majoria més que absoluta. I encara així, el problema seria dels altres.

No només com diu Escolar es troba en joc el saber si espanya és un país de dret o de dretes ni si realment la transició és encara avui una assignatura pendent. Ara és el moment de demostrar les pròpies voluntats i treure’s les màscares.

I un altre dia ja parlarem d’altres sectors on la transició va quedar pendent…

Sembla que la societat civil catalana comença a veure que ha d’agafar el toro per les banyes (mai més ben dit) i iniciatives com les d’Arenys de Munt donen molts motius per a ser optimista.

Fora de les xifres conegudes: més del 96% de vots favorables a la independència de Catalunya sobre un poc més del 41% de participació (menys que les últimes generals però més que a les europees), Arenys de Munt encapçala un moviment civil que sense complexes i sense animar a l’enfrontament planteja de tu a tu quina és la Catalunya que volem.

“Taca d’oli” és la metàfora que més he pogut llegir avui. Jo la canviaria per “reacció en cadena”, un poc menys contaminant, i que sent Arenys de Munt el detonant, s’hauria d’estendre per tots aquells municipis i comunitats que lliurement vulguin fer sentir la seva opinió.

La futura i comentada resolució del TC sobre l’Estatut, el finançament autonòmic i la oberta campanya de crispació del PP contra activitats totalment legítimes no haurien de fer més que animar a tots aquells que volem dir què en pensem de tot plegat. Ara és hora que el poble tregui de l’armari “el seny i la rauxa” catalana i sense complexes ni interessos polítics prengui el poder que legítimament té.

I un altre dia ja parlarem de com volem celebrar la Diada…

Aquest tipus de notícies no fan més que fer-me pensar que la monarquia se’n riu d’ella mateixa:

Cayo Lara explica al Rey los planes de IU para lograr el fin de la Monarquía

Senzillament genial. M’imagino la conversa:

- Hola, que venia a explicar-te com penso derrocar-te.
- No creus que amb més de 4 milions de parats ja en tenim prou?
- Sí, però pensa que tu fa molt temps que vius del cuento i jo tinc un públic…
- Val, val, passa passa…

D’aquí a que els laics s’associïn i el papa els rebi per a que li expliquin com acabaran amb l’església només hi ha un pas.

I un altre dia ja parlarem del surrealisme de la política.