El Que No Volen Veure

Una de ràpida per aquest diumenge d’una setmana sense connexió a Internet (i diria que per llarg). Seguint amb la tònica de la cançó dels diumenges, un tribut a tots aquells artistes/grups que després de tocar l’estrellat amb la punta dels dits cauen irremeiablement en l’oblit, eclipsats pel seu propi èxit d’una sola cançó.

Prometo explorar aquesta subcultura (que diu molt de la cultura musical), i per a començar, un clàssic de clàssics: Pino D’angio. Que no saps qui és? Tranquil, jo tampoc ho sabia fa poca estona.

Sí, el gran i versionat “Que Idea”, que no sé si em xoca més per l’estètica, per la veu profunda de Pino D’angio o per veure’l fumar com un carreter (fins i tot mentre canta).

I un altre dia ja parlarem de grups d’una sola cançó…

En aquest blog es parla de música, i força. La categoria de música del blog en dóna fe i hi ha un parell de posts que m’agrada revisitar, i és per això que feia temps que volia començar una sèrie de posts que em fan moltes ganes d’escriure.

Amb aquest primer post matarem dos ocells d’un tret i també presentarem Deezer, un reproductor de música online que últimament fa les delícies de les meves estones en què no tinc la meva música a mà (gràcies Jordi!). Ja fa temps que vaig parlar de Songza, un servei similar que permetia escoltar música en streaming, en majoria provinent de l’àudio dels vídeos de Youtube i amb un repertori força interessant. Deezer fa bàsicament el mateix, però té un buscador més potent, una interfície no tan simple i també permet enllaçar cançons o incrustar el reproductor en un altre lloc web, molt útil per la sèrie de posts que comença avui.

El que ve avui és una classe magistral del Rock,  el que les generacions futures hauríen de trobar a l’enciclopèdia en buscar la paraula “Rock”, acompanyada del seu autor. Parlo, ni més ni menys que de “Gimme Shelter” dels Rolling Stones:

Aquesta cançó va veure la llum el 5 de desembre del 1969 de la mà dels Rolling Stones, sent la primera cançó de l’aclamat àlbum “Let it Bleed”, el primer de la banda en vendre  més de 4.000.000 de còpies només als Estats Units (Wow!).

I perquè escullo aquesta cançó i no l’archiconeguda “I Can’t Get no Satisfaction” del 1965 que va canviar el terme Rock’n’Roll? I Can’t Get no Satisfaction és un himne, però trobo que Gimme Shelter reuneix tot el que una cançó de Rock ha de reunir: Una progressió amb un clímax potent, un acompanyament vocal que dongui profunditat, ritme (molt ritme!), un riff de guitarra que es desmarqui i una línia de baix que ompli el tema. No és per desmerèixer un clàssic de clàssics, però trobo que Gimme Shelter, només 4 anys després, demostra un estil molt més depurat de les intencions rockeres d’aquesta mítica banda, i què coi, m’agrada i no puc deixar d’escoltar-la i sovint em trobo cantussejant el chorus.

Si t’ha agradat: You Can’t Always Get What You Want, del mateix album (bonus televisiu: ha aparegut 4 vegades a la sèrie House), Sympathy for the Devil (imprescindible!), She’s A Rainbow, Start me Up i You Got Me Rocking.

I un altre dia ja parlarem de Rock’n’Roll…

Fa un temps vam poder veure què és la música elèctrica, però avui ens arriba una autèntica mostra de música electrònica:

Quins records de les disqueteres i la seva -no tan agradable- música.

Però creieu que una disquetera queda una mica pobre, sempre podem muntar una banda amb una ZX-Spectrum, uns discs durs, una impressora i un escàner per a fer la competència a Radiohead:

No tinc paraules per a descriure la genialitat que desborda aquest últim video (i la línia de baix de l’escàner en particular).

I un altre dia ja parlarem de sorolls informàtics…

Bebo, last.fm, myspace, youtube, iTunes… actualment tenim una miriada de serveis musicals 2.0 on la gent comparteix, proposa i descobreix artistes i preferències musicals. O si ens ho mirem d’una altra manera, tots aquests serveis representen una mostra força fiable de què escolta la gent i què els hi agrada.

Això no és res nou per a la indústria, que continuament monitoritza llocs com aquests per a saber què esta in, però sembla que en altres àmbits segueix imposant-se les llistes de nosequina revista en que es treuen de la màniga els millors tropocientos àlbums de la història. No seria més fiable veure què escolta la gent realment?

Això mateix és el que ha fet la BBC, amb la llista musical definitiva: Sound Index, que et diu en temps real què és el que escolta la gent a Internet, i no em refereixo a quatre gats, sinó a més de 24 milions d’usuaris dels serveis web 2.0 especialitzats més coneguts.

Tot i això, com és d’esperar, aquesta llista només representa una mostra instantània del panorama i encara queda lluny de dir-nos quin és el millor àlbum de la història, però temps al temps.

I un altre dia ja parlarem de llistes…

Mai havia sentit res com aquesta versió de Smoke on the Water (Deep Purple)

Per als amants del risc també existeix la versió de We Will Rock You.

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem de versions…

Finalment vam poder veure en directe a The Sunday Drivers! Què dir del seu fenomenal directe? Vam disfrutar, vam cantar fins quedar-nos sense veu però per desgràcia i vergonya aliena, he de començar parlant del públic.

Programar un concert en una sala de teatre petita és una arma de doble tall. Per una banda tens la oportunitat de crear un ambient íntim i únic, però per l’altra banda… pot passar el que va passar dissabte. La meva era la única samarreta amb el nom de la banda i per arreu se sentien comentaris com “anem a veure aquest grup de Toledo” o “Ahir em vaig descarregar el seu últim àlbum”. Si a això (no necessàriament negatiu) hi sumem una actitud totalment passiva, com la d’aquell que va a veure una obra de teatre (per alguna cosa som en un teatre…), tenim que el pobre Jero va quedar totalment frustrat quan va pretendre que el públic cantés (o que s’arribés a sentir als que cantàvem).

Tot i això, la banda va fer gala d’un directe sobri i potent que, tot i arrencar amb un programat calc de l’últim àlbum va aconseguir arrencar moments elèctrics amb On My Mind o arribar al clímax amb Little Chat durant la hora i mitja de concert. De nou per culpa de la freda acollida del públic, els Sunday es van cenyir a un tracklist estrictament planejat en que no es van atendre les peticions (encara que les fes des de segona fila) ni en els bisos.

Al seu favor cal dir que, com sempre, van fer gala d’un directe impecable on vam poder apreciar l’evolució de les seves cançons, perfectament defensades amb una energia desigual a la que el públic demostrava. Tot i això, encara que tard, van aconseguir aixecar a tota l’audiència amb una desmesuradament enèrgica Little Heart Attacks, en què tot el públic va acabar cantant davant una emocionada banda i que va servir per tancar una de les millors actuacions que es veuràn a Tarragona en força temps.

Com a contrapunt, mencionar a Russian Red, una petita formació de veu i guitarra, que en aquesta ocasió va ser (immensament) acompanyada al teclat per Charlie Bautista (The Sunday Drivers) i que va enamorar per la melosa i innocent veu de la cantant.

En definitiva, no podiem esperar altra cosa d’aquesta banda de Toledo que tant ens agrada i que va fer que sortíssim del Metropol amb un somriure d’orella a orella. Jero, Miguel, Fausto, Carlos, Lyndon (una de les millors veus d’Espanya) i Charlie (el germà guapo de la família Romero): Gràcies.

I un altre dia ja parlarem de concerts íntims…

Finalment! Després de parlar d’ells tantes vegades i perdre’m l’últim concert a Barcelona, aquest dissabte ens escapem a Tarragona per anar a veure, finalment, The Sunday Drivers en directe!!

Per als interessats, encara hi sou a temps, el concert és dissabte dia 26 d’abril a les 22h al Teatre Metropol, així que el concert promet ser força interessant i íntim. Tot i que trobar lloc on passar nit a Tarragona no és fàcil amb només un dia d’antelació, pot valdre la pena.

I un altre dia ja parlarem de com ha anat el concert…

No seria la primera vegada que em quedo enganxat a un anunci només per la seva música. Puc estar dies i dies amb una cançó al cap que no sé com es diu ni de qui és fins que aconsegueixo (d’alguna manera més o menys complicada) saber-ne alguna cosa més.

Casualment, els astres s’han alineat i últimament la televisió ens brinda coses força interessants:

Per als que esteu contínuament bombardejats per anuncis i altres productes televisius (qui no?) crec que ho haureu reconegut tot, però seríeu capaços de dir qui són els autors de les cançons??

1. Anunci iGolf: Rock With the Hot 8 de The Hot 8 Brass Band (New Orleans). No us podeu perdre la seva versió de Sexual Healing. Malhauradament, no he trobat cap disc d’aquesta banda disponible a les botigues de Barcelona (i no, tampoc hi ha torrents)
2. Careta de Cuestión de Sexo (Sèrie de Cuatro): Young Folks de Peter Bjorn & John (Suècia). A part del ja conegut xiulet, la línia de baix és memorable. (I la sèrie inclou cançons de The Sunday Drivers!!!)
3. Careta de House (Sèrie de Cuatro): Teardrop de Massive Attack (UK). Potser la més coneguda de les sèries, però no per això menys interessant.

I a vosaltres, hi ha alguna cançó de la tele que us agradi particularment?

I un altre dia ja parlarem de televisió…

Missió arriscada en la que s’han embrancat els de Entertainment Weekly en intentar nomenar els millors 25 discs d’indie dels últims 25 anys.

Les regles, senzilles: un disc per cada any i només bandes que haguéssin firmat per un segell “independent”, han donat com a resultat una cosa així:

• 2008: Radiohead - In Rainbows
• 2007: Spoon - Ga Ga Ga Ga Ga
• 2006: The Hold Steady - Boys and Girls in America
• 2005: Bright Eyes - I’m Wide Awake, It’s Morning
• 2004: Arcade Fire – Funeral
• 2003: The White Stripes - Elephant
• 2002: Interpol - Turn on the Bright Lights
• 2001: The Shins - Oh, Inverted World
• 2000: Yo La Tengo - And then Nothing Turned Itself Inside Out
• 1999: Sleater-Kinney - The Hot Rock
• 1998: Neutral Milk Hotel - In the Aeroplane Over the Sea
• 1997: Modest Mouse - Lonesome Crowded West
• 1996: Belle And Sebastian - If You’re Feeling Sinister
• 1995: Archers of Loaf - Vee Vee
• 1994: Guided by Voices - Bee Thousand
• 1993: Built to Spill - Ultimate Alternative Wavers
• 1992: Pavement - Slanted and Enchanted
• 1991: My Bloody Valentine - Loveless
• 1990: Fugazi - Repeater
• 1989: The Pixies - Doolittle
• 1988: Sonic Youth - Daydream Nation
• 1987: Dinosaur Jr. - You’re Living All Over Me
• 1986: R.E.M. - Life’s Rich Pageant
• 1985: The Smiths - Meat Is Murder
• 1984: The Replacements- Let It Be

Del qual no puc estar gaire en desacord (Arctic Monkeys, Travis, The Strokes, UNKLE o Kings of Leon no són independents?), sobretot pel que fa a Radiohead, Spoon, Arcade Fire i Interpol, però no sóc qui per a jutjar una llista que engloba més anys que els que jo tinc…

La propera missió descabellada podria ser seleccionar el millor disc indie de la història, tot i que primer hauriem de concretar si certs discs de Rock psicodèlic (llegeixi’s Dark Side Of The Moon o Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band) encaixen en la categoria. Algunes propostes?

Via Cuchara Sónica

I un altre dia ja parlarem d’indie…

No és nou que parli de música al blog i encara menys que reconegui que la història de la música moderna m’apassiona. Sóc d’aquells que disfruto recordant discs dels 70 o els 60 intentant trobar les arrels del rock, o el precís moment on es va acunyar la paraula Pop.

Per a tots aquells que compartim gust per la música (que no gustos musicals), tenim els més que recomanables reportatges del dijous a la nit de l’Sputnik, al canal 33. No és la primera vegada que hem coincidit en gustos, temps enrere ja em van sorprendre amb l’encertada emissió de “Standing in the Shadows of Motown“, però s’ha de dir que estàn fent números per a ser un programa de culte.

L’última meravella que ens porten són els set reportatges dedicats a la història de la música moderna, des dels inicis del rock als anys 60 passant pel pop i el punk. No cal dir que la producció de la BBC “Seven Ages of Rock” és més que recomanable, encara més pels testimonis de primera fila: només en el primer episodi podem veure a Keith Richards (Rolling Stones), Eric Clapton (Cream) o Pete Townsend (The Who) entre d’altres, parlant emocionadament de la vida (i mort) de Jimi Hendrix tot repassant els inicis del rock i la decadència del moviment hippie.

I per als impacients o els que ens agrada sentir la veu dels artistes, sempre tenim la V.O. en un impecable accent britànic (bé, com a mínim el locutor…), així també podem tenir aquesta enciclopèdia visual de la música moderna al nostre ordinador o a la prestatgeria, en el lloc que li correspon.

I un altre dia ja parlarem de cultura musical…