El Que No Volen Veure

Segurament, si no hagués estat per la oportuna invitació d’en Manu (gràcies) al concert del Poble Espanyol, aquesta cançó mai hagués aparegut aquí:

Sí, Bombón Mallorquin no és un disc fàcil d’escoltar, però en veure a Joan Miquel Oliver en concert tot va prendre sentit i ara no puc deixar d’escoltar el seu disc sense entrar en una espècie d’estat hipnòtic.

Després d’això només puc dir dues coses: aquest home té un directe sensacionalment potent per la humil posada en escena i (dos), quin art a la guitarra!

I un altre dia ja parlarem d’artistes illencs…

No ens en anem dels 90 per a recuperar un tema que va fer història:

Si la setmana passada parlàvem de com Oasis va marcar els 90, avui recordem com Radiohead va tancar una dècada per a obrir un nou món en el món de la música indie.
 
Corria l’any 97 quan Thom Yorke i els seus van passar pàgina de tot el conegut i avançant-se fins i tot a la histèria de l’efecte 2000 van marcar la fi del que fins ara s’havia escoltat amb OK Computer, un àlbum que també ha marcat la música, però en aquest cas, la del S. XXI, tot i haver-se editat el segle anterior.

És de justícia dir que si molts grups d’avui en dia no existirien si no fos per Definitely Maybe d’Oasis, tampoc existirien de no ser per aquesta gran obra mestra que es troba a cavall de l’indie més experimental i el rock conceptual.

I un altre dia parlarem dels inicis del s.XXI…

Si potser Oasis són més recordats pel seu impecable (What’s the Story) Morning Glory ?, el 1994, aquests irreverents de Manchester estaven colze a colze amb Blur en popularitat, gràcies a cançons com aquesta:





Supersonic va ser el primer single del seu primer àlbum, editat el 1994, anomenat Definitely Maybe.



Menció apart mereix aquest àlbum, sovint aclamat com el millor àlbum de la història (fins i tot per sobre dels Beatles) i tot i que discrepo amb tal exageració britànica, el que és innegable és que Definitely Maybe hauria de ser considerat amb el guardó que m’acabo d’inventar i és el millor primer àlbum de la història, sens dubte.


No només va catapultar a Oasis a la fama mundial, corroborada amb escreix amb el seu segon àlbum abans mencionat, sinó que per mi, és el millor àlbum de la meva dècada, és a dir, la dels 90, quan vaig crèixer i vaig formar el meu gust musical, a la vegada que aquest àlbum marcava l’inici d’una nova era de la música (el rock alernatiu). Sense aquest àlbum no haurien existit Franz Ferdinand, ni Muse, ni Coldplay, ni Arctic Monkeys, ni els Strokes, per dir-ne alguns …


I un altre dia parlarem dels precursors del Brit-pop (que no són ni Oasis ni Blur) …

Als inicis dels 90 va i arriben un grupet de londinencs disposats a encunyar un nou so:





D’acord, Blur potser no és el grup més important o influent del brit-pop però el seu àlbum Parklife té perles com aquesta, que van fer que el 1994 fos un any mogudet en l’escena musical britànica.


I un altre dia ja parlarem de l’àlbum més influent de la meva dècada (és a dir, dels 90) …

Calia reemprendre l’activitat com cal, així que no podia passar un diumenge més sense una bona cançó:





Un dels clàssics del rock de la dècada dels 70, quan els Pink Floyd omplien estadis i portaven els concerts a la categoria d’art escènic.


I un altre dia ja parlarem de perquè no m’agraden els concerts en grans estadis…

Segurament els més afèrrims ja ho sabran, d’altres no sabran ni qui són els Sunday Drivers (i no serà perquè no m’hagi fet pesat) i de ben segur és la forma més desafortunada de posar en ordre aquest blog, però per algun lloc havíem de començar i francament, va ser un xoc quan el mateix dia del concert de l’Apolo 2 m’assabentava a través del seu blog que aquell seria el seu últim concert a Barcelona abans de la seva dissolució definitiva aquest estiu, i per conseqüència, de ben segur la darrera vegada que els veuria sobre un escenari.


Aquests manxecs que cantaven en anglès i semblaven sortits de Birmingham sempre seran uns referents de l’indie espanyol. Directes desacomplexats i molt propers i l’entusiasme que transmetien en cada cosa que feien fan encara més gran aquesta banda que mai va buscar el beneplàcit dels quals cal tenir el beneplàcit per a sobreviure en aquest país. No, per a sort per a nosaltres, els Sunday no volien ser un subproducte per a la venda en el top ten del Carrefour fent-se passar per músics. Són autèntics, fan bona música, ens fan passar una gran estona i prou, que no és poc.


Pot ser que sigui també la darrera vegada que els Sunday apareguin per aquí també, tot i que en el tag de música recopilen un bon munt d’entrades. El que sí sabem és que a partir del 17 Juliol, després del seu darrer concert, al FIB de Benicàssim, els Sunday abaixaran el teló i el panorama musical estatal serà un poc més trist del que a vegades ja és.


I un altre dia ja parlarem de com va anar el darrer concert a l’Apolo 2 …

Pulp encara no havia fet acte de presència per aquí i calia posar-hi remei:





“Common People” ha acabat converint-se en un himne, catapultant a aquesta banda britànica a la posteritat, així que segurament tampoc serà l’últim cop que els sentim per aquí.


I un altre dia ja parlarem de la gran versió que n’ha fet Manel…

Si ja fa força temps que no hi ha activitat per aquí, encara en fa més que no gaudim d’una bona cançó:





Una de les revelacions del 2009, Kasabian, no podia faltar aqui, sobretot ara que comencen a sonar cada cop més fort en l’escena musical.


Prometo que no decaurà!


I un altre dia ja parlarem de la punyetera mania de youtube de no permetre encastar els vídeos…

Sembla mentida que mai hagi sortit per aquí aquesta cançó:





Tot i que d’aquesta fantàstica cançó de Nina Simone no tenim videoclip, a molts us sonarà per ser la BSO de “The Thomas Crown Affair”, àlies “El secreto de Thomas Crown”, en una escena esplèndida, en gran part, per aquesta cançó.


I tornant a la meva afició de trobar versions inverosímils d’una cançó, el mateix Bob Marley en va fer la seva a la seva particular manera:





I pel que em sembla, en els propers temps, la versió més recordada serà la que es va adaptar als nous temps gràcies a un rentat de cara dels grans èxits del segell Verve:





No us queixareu, avui n’hi ha per a tots els gustos!


I un altre dia ja parlarem de quina és la versió que més m’agrada…

Sembla mentida, però Oasis encara no havia fet presència per aquesta secció:

Corria l’any 96 quan Noel Gallagher va substituir al seu germà Liam com a vocalista per motius de salut, en un dels millors concerts desendollats de la banda que es recorden (en part, pel fet de l’absència de Liam).

Ja és fina ironia que recentment Liam anunciés que (aquest cop sí) que posen fi a la carrera de la longeva banda, ara els germans van per separat.

I un altre dia ja parlarem de bandes longeves…