El Que No Volen Veure

Tornem després d’un cap de setmana sense cançó amb un grup que feia temps del que en volia parlar. Potser no serà el hype del moment però fa coses com aquesta:

Burn My Shadow de UNKLE és de les cançons que no puc deixar d’escoltar i de les que segurament en cauran algunes quantes més per aquí.

Per si us ha agradat, el seu disc War Stories és segurament una de les millors produccions de l’any passat. Per a no perdre-se’l.

I un altre dia ja parlarem d’altres grups sense renom…

No, això no té res a veure amb la recent visita de Gloria Gaynor a Barcelona ni amb el concert d’ahir a Madrid (amb Boney M), sinó amb una de les versions més originals que s’han fet mai d’aquesta més que coneguda cançó.

De tant en tant, escoltes una cançó que et sona d’alguna cosa i t’acabes adonant que és una versió d’una cançó que coneixes des de fa temps. He de reconèixer que m’ha passat més d’un cop i em fascina la capacitat d’alguns artistes per a reversionar cançons conegudes per tothom i fer que sonin tant bé com ho fa Cake (i en directe):

I amb aquest post em penjo un Hat Trick amb una versió que va ser un èxit televisiu gràcies a un anunci de Telefónica i que va donar a conèixer aquest grup amb la mala fortuna que Cake es va convertir en un dels tants grups d’una sola cançó. Post rodó!

I un altre dia ja parlarem de cançons versionades…

Tot i ser una setmana molt apretada, no volia que arribés dissabte sense haver dit la meva sobre la festa de la Mercè que se’ns tira a sobre i en particular, sobre el Barcelona Acció Musical aka BAM, que porta uns quants anys portant molta, bona i variada música a la ciutat per a celebrar les festes com cal.

El cartell del BAM sempre ha estat com una caixa de bombons: tens els que tant t’agraden, els que et sorprenen, els que diuen que són tan bons i aquells que no has vist en ta vida però ja que és gratis, perquè no veure’ls? Així doncs, entre tanta oferta, quatre humils recomanacions fora del més conegut del cartell:

Love Of Lesbian (Barcelona, pop-rock/indie), dissabte 20, Pl. Reial (sidecar), 21:30h: Val, d’acord, aquests són força coneguts, però no es veu cada dia a Love Of Lesbian tocant en directe i per la cara a Barcelona, així que si us va agradar Maniobras de Escapismo no us podeu perdre la posada en escena de Cuentos Chinos Para Niños del Japón.

La Brigada (Vilanova i la Geltrú, Pop), dimarts 23, Plaça dels Àngels, 20:45h: The Light Brigade s’ha passat al català i ha perdut part del nom en el procés. Potser no són el grup més promocionat, però prometen fer-se sentir i aquesta és la millor oportunitat per a veure’ls en directe en un escenari molt interessant.

Russian Red (Madrid, Folk) dimarts 23, Plaça del Rei, 22:30h: Mai has sentit una veu igual. Els teloners dels Sunday Drivers al concert de Tarragona (o hauria de dir la telonera) prometen un concert més que agradable en un escenari irrepetible per a l’ocasió. Assistència obligada.

lo:muêso (Premià de Mar, rock experimental), dissabte 20, Maremagnum, 22:30h:  A part d’endur-s’en el premi al nom més estrafolari de les festes (tot i ser de casa), vénen al BAM acompanyats d’unes crítiques inmillorables després de presentar el seu últim disc, Giant Catarzêe. És el concert ideal per a descobrir una banda que donarà que parlar.

Vetusta Morla (Madrid, pop rock alternatiu), dissabte 20, Fòrum, 00:20h: La nova esperança del pop rock alternatiu. El seu primer disc, Un día en el mundo, arriba ni més ni menys que després de 9 anys de treball de la banda. Tota una perla en brut.

Com sempre, els concerts s’aglutinen en un parell de nits i hem de lamentar que Vetusta Morla actui al Fòrum, que any darrere any demostra que no és el millor lloc per a segons quins concerts.

Ens veiem al BAM!

I un altre dia ja parlarem de la discriminació positiva en el món de la música en català…

Seguint amb la tònica de les bandes d’una sola cançó avui ve La Rabia del Milenio amb una memorable canço que tots recordem i que va eclipsar completament una banda que malhauradament no ho va aconseguir.

Delgadito va ser un dels molts èxits que van sortir de la fàbrica de grups-d’una-sola-cançó que es va treure de la butxaca la marca Pepsi sota el nom de Generation Next cap a les acaballes dels 90, i em sembla que no serà el primer cop que surti per aquí doncs serà la gran mecenes d’aquesta secció.

Bonus Televisiu! Sembla que els caps pensants de la televisió em llegeixin el pensament i  des de fa uns dies corre un anunci televisiu de formatge light que utilitza el chorus d’aquesta cançó, així que segurament ja us sonarà més.

Malhauradament només arribarem a escoltar aquestes cançons en anuncis. Tot i que en el seu moment ens la van fer escoltar enèsimes vegades per televisió i ràdio i ser francament bones, acaben desgastades i es perden ràpidament, sovint, acompanyades pel seu creador. Algú recorda el “Chiki-chiki”??

I un altre dia ja parlarem de campanyes publicitàries…

Corria l’any 67 quan els Beatles, vora la seva dissolució i en plena època d’experimentació i excessos es van apuntar al carro del rock psicodèlic i van parir això:

No es veuen cada dia als Beatles fent rock del bo, i pel que sembla Jimi Hendrix pensava el mateix, així que no va dubtar en fer un cover de la cançó en una actuació en directe, quan feia menys d’una setmana que havia sortit el disc dels Beatles. D’això se’n diu se precoç!

En pròpies declaracions de Hendrix, la cançó dels Beatles era terriblement potent i no se l’havia pogut treure del cap des del primer cop que la va sentir. Paraula de mestre.

I un altre dia ja parlarem d’artistes precoços….

Una de ràpida per aquest diumenge d’una setmana sense connexió a Internet (i diria que per llarg). Seguint amb la tònica de la cançó dels diumenges, un tribut a tots aquells artistes/grups que després de tocar l’estrellat amb la punta dels dits cauen irremeiablement en l’oblit, eclipsats pel seu propi èxit d’una sola cançó.

Prometo explorar aquesta subcultura (que diu molt de la cultura musical), i per a començar, un clàssic de clàssics: Pino D’angio. Que no saps qui és? Tranquil, jo tampoc ho sabia fa poca estona.

Sí, el gran i versionat “Que Idea”, que no sé si em xoca més per l’estètica, per la veu profunda de Pino D’angio o per veure’l fumar com un carreter (fins i tot mentre canta).

I un altre dia ja parlarem de grups d’una sola cançó…

En aquest blog es parla de música, i força. La categoria de música del blog en dóna fe i hi ha un parell de posts que m’agrada revisitar, i és per això que feia temps que volia començar una sèrie de posts que em fan moltes ganes d’escriure.

Amb aquest primer post matarem dos ocells d’un tret i també presentarem Deezer, un reproductor de música online que últimament fa les delícies de les meves estones en què no tinc la meva música a mà (gràcies Jordi!). Ja fa temps que vaig parlar de Songza, un servei similar que permetia escoltar música en streaming, en majoria provinent de l’àudio dels vídeos de Youtube i amb un repertori força interessant. Deezer fa bàsicament el mateix, però té un buscador més potent, una interfície no tan simple i també permet enllaçar cançons o incrustar el reproductor en un altre lloc web, molt útil per la sèrie de posts que comença avui.

El que ve avui és una classe magistral del Rock,  el que les generacions futures hauríen de trobar a l’enciclopèdia en buscar la paraula “Rock”, acompanyada del seu autor. Parlo, ni més ni menys que de “Gimme Shelter” dels Rolling Stones:

Aquesta cançó va veure la llum el 5 de desembre del 1969 de la mà dels Rolling Stones, sent la primera cançó de l’aclamat àlbum “Let it Bleed”, el primer de la banda en vendre  més de 4.000.000 de còpies només als Estats Units (Wow!).

I perquè escullo aquesta cançó i no l’archiconeguda “I Can’t Get no Satisfaction” del 1965 que va canviar el terme Rock’n’Roll? I Can’t Get no Satisfaction és un himne, però trobo que Gimme Shelter reuneix tot el que una cançó de Rock ha de reunir: Una progressió amb un clímax potent, un acompanyament vocal que dongui profunditat, ritme (molt ritme!), un riff de guitarra que es desmarqui i una línia de baix que ompli el tema. No és per desmerèixer un clàssic de clàssics, però trobo que Gimme Shelter, només 4 anys després, demostra un estil molt més depurat de les intencions rockeres d’aquesta mítica banda, i què coi, m’agrada i no puc deixar d’escoltar-la i sovint em trobo cantussejant el chorus.

Si t’ha agradat: You Can’t Always Get What You Want, del mateix album (bonus televisiu: ha aparegut 4 vegades a la sèrie House), Sympathy for the Devil (imprescindible!), She’s A Rainbow, Start me Up i You Got Me Rocking.

I un altre dia ja parlarem de Rock’n’Roll…

Fa un temps vam poder veure què és la música elèctrica, però avui ens arriba una autèntica mostra de música electrònica:

Quins records de les disqueteres i la seva -no tan agradable- música.

Però creieu que una disquetera queda una mica pobre, sempre podem muntar una banda amb una ZX-Spectrum, uns discs durs, una impressora i un escàner per a fer la competència a Radiohead:

No tinc paraules per a descriure la genialitat que desborda aquest últim video (i la línia de baix de l’escàner en particular).

I un altre dia ja parlarem de sorolls informàtics…

Bebo, last.fm, myspace, youtube, iTunes… actualment tenim una miriada de serveis musicals 2.0 on la gent comparteix, proposa i descobreix artistes i preferències musicals. O si ens ho mirem d’una altra manera, tots aquests serveis representen una mostra força fiable de què escolta la gent i què els hi agrada.

Això no és res nou per a la indústria, que continuament monitoritza llocs com aquests per a saber què esta in, però sembla que en altres àmbits segueix imposant-se les llistes de nosequina revista en que es treuen de la màniga els millors tropocientos àlbums de la història. No seria més fiable veure què escolta la gent realment?

Això mateix és el que ha fet la BBC, amb la llista musical definitiva: Sound Index, que et diu en temps real què és el que escolta la gent a Internet, i no em refereixo a quatre gats, sinó a més de 24 milions d’usuaris dels serveis web 2.0 especialitzats més coneguts.

Tot i això, com és d’esperar, aquesta llista només representa una mostra instantània del panorama i encara queda lluny de dir-nos quin és el millor àlbum de la història, però temps al temps.

I un altre dia ja parlarem de llistes…

Mai havia sentit res com aquesta versió de Smoke on the Water (Deep Purple)

Per als amants del risc també existeix la versió de We Will Rock You.

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem de versions…