El Que No Volen Veure

Ni Google Wave. Si fa un temps anàvem com a bojos darrere una invitació (fins i tot aqui al blog) per a provar el nou i revolucionari servei de Google (no recordo tanta expectació des de gMail), Google ha posat fi a la seva aposta de futur.

Segurament morirà sense que ningú entengui encara com funciona i perquè serveix, i m’agradaria pensar que és perquè Google ha vist més enllà del que nosaltres ara com ara som capaços de veure. Mai se sap, potser d’aquí uns anys ens semblarà una eina vital com ho és ara gMail.

De moment, tot i no considerar-ho un fracàs absolut, cal reconèixer que ha estat un fiasco pel que fa a les expectatives creades. Senyors dels Fiasco Awards, es repensen el títol que ara poseeix, injustificadament, l’iPad i nomenem a Google Wave el fiasco del 2010?

I un altre dia ja parlarem de fiascos de Google…

Sembla que els drets d’autor i la propietat intel·lecual estan de moda. Tothom sembla aterrit en pensar que algú pugui clausurar llocs web, i francament, és un fet greu.


Tot i això, m’estic fent un fart de sentir autèntiques barbaritats sobre drets d’autor, així que quatre pinzellades sobre les tesis que he anat escoltant no aniran malament:


- “No totes les obres tenen drets d’autor”:

FALS. Totes les obres tenen drets d’autor. Si demà pareixes un temazo i per ingenuitat no el registres enlloc (SGAE, per exemple) ningú vetllarà pels teus drets, però aquella cançó és teva i tens drets sobre ella. Ara bé, el complicat serà que puguis demostrar que és teva doncs no està registrada enlloc, però en teoria hi ha altres mitjans. 

- “Si creo una obra la he de registrar a l’SGAE”:

FALS. En contra al que es pensa, la SGAE no és la única empresa concessionària de la gestió dels drets de propietat intel·lectual. Només en l’àmbit de la música existeix un bon grapat d’altres sangoneres empreses, com l’altra gran del sector: promusicae, igual o més polèmica que la pròpia SGAE. A més a més, aquestes empreses es troben segmentades per sectors, així que podem trobar altres entitats gestionant drets de propietat intelectual en els sectors editorial, industrial, etc…. 

En crear una obra, l’autor o el propietari dels drets (en el cas musical, molt probablement sigui una discogràfica) cedeix la gestió dels drets de l’obra a una entitat, que no necessàriament ha de ser la SGAE. Fins i tot, pot decidir registrar la seva música amb altres tipus de llicència, com Creative Commons (que és sota la que es troba aquest blog), per exemple, permetent la lliure distribució, reproducció i modificació de l’obra sota els condicionants que el creador estipuli.

- “El canon per còpia privada és un impost”:

FALS. En contra del que es pensa, el canon per còpia privada és això, un canon, i si mai t’emeten una factura detallada per la compra dels teus DVD verges te n’adonaràs que l’IVA també aplica sobre el canon! Deixant de banda aquesta picaresca de l’estat per a gravar-nos impostos de forma reprobable, cal tenir en compte que la SGAE no és un ens públic estatal sinó una entitat privada a la que se li ha concedit la gestió dels drets de propietat intel·lectual, juntament amb altres empreses, i com a tals, no poden aplicar cap tipus d’impost doncs només el govern central pot fer-ho. Ras i curt.

- “No puc escapar de la SGAE”:

DEPÈN. Pots escapar de la SGAE. Tot i que sempre pots reclamar el canon que pagues per a gairebé qualsevol aparell d’emmagatzematge i si tens un local pots programar música amb altres llicències, la quantitat d’esforç i temps que cal dedicar-li fa que a la pràctica sigui gairebé impossible escapar del tot de les llargues urpes de la SGAE.

- “Tinc una banda de música i faig versions, però no venc discs ni guanyo diners, però he de pagar a la SGAE”: 

FALS. La llei estipula que la reproducció o còpia de material amb drets d’autor només és delicte si es realitza amb ànim de lucre, i fins ara s’ha entès el lucre com a benefici econòmic. Si no guanyes ni un cèntim per tocar versions ni per les activitats associades (venda de begudes en concerts, etc…) tampoc et poden exigir res.


Ara bé, en el moment en què guanyis un sol cèntim vindrà la SGAE (molt probablement) a passar-te factura, a no ser que no facis versions sinò paròdies. En tal situació, i curiosament, la llei estableix que no se’t poden reclamar royalties

Com hem vist, no tot el que es diu és cert i el més important de tot és que hi ha gent que té interessos en què es desconegui. Com a usuaris, és el nostre deure conèixer quins són els nostres drets perquè les obligacions ja ens les recordaran fins a avorrir-nos.
I un altre dia ja parlarem de quina serà la pensió de Teddy Bautista, president d’una organització sense ànim de lucre (literalment)…

Genial columna de Issac Rosa a Público a mode de “chist” sobre com els grans lobbies eludeixen les seves responsabilitats:


“Qué le dice un broker a un cardenal” 


Veritats com a punys. Trist però cert.


I un altre dia parlarem de perquè l’església maltracta els nens que alhora diu protegir amb la seva creuada contra l’avortament…

I un altre dia ja parlarem d’altres singularitats d’aquest món digital …

Suposo que ningú queda al marge de la polseguera que ha aixecat la disposició primera que el lobby format pel ministeri de cultura i les entitats de gestió de drets d’autor (SGAE, promusicae, etc….) han colat a la nova llei d’economia sostenible.


Ara com ara ens juguem que d’un dia per l’altre l’accés a determinats articles de la wikipedia estiguin bloquejats (aquells que per algun motiu no agradin al Sr. Ramoncín, per exemple), o que els resultats de les cerques de google siguin filtrats, sí, tal i com passa a països com la Xina, on la democràcia encara no ha fet acte de presència. Fort, no?¿


En realitat, aquesta estratagema només pretén permetre que les entitats de gestió de drets d’autor siguin jutge, fiscal i acusació, prenent el poder a l’estament judicial. D’aquesta manera, SGAE i promusicae podran tancar les webs que els jutges no han considerat il·legals.


Encara penses que no ens hi juguem gaire cosa? Si no és així, avui, a les 20h tens la oportunitat de fer sentir la teva opinió, pacíficament, a Plaça Sant Jaume, on es repartiran còpies del manifest i s’informarà a la gent sobre aquestes mesures.


I un altre dia ja parlarem de perquè mai s’aprovarà una llei així…

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sosteniblede modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de lesllibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura através d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals icreadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, ideclarem que…


1. - Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels dretsfonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat,a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a lallibertat d’expressió.


2. - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sentcompetència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sensesentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -unorganisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir alsciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.


3. - La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sectortecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament ide futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses,introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.


4. - La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeixla creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològicss’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de contingutsde tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústriesculturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.


5. - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de laseva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitatsassociades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvislegislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nouentorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava enel control de les còpies de les obres i en Internet això no és possiblesense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.


6. - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviurealternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüinals nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades comineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.


7. - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferènciespolítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets modelsde negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.


8. - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxaa Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marcper al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara alfutur.


9. - Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectualorientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement,promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.


10. - En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovardesprés de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes lesparts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius queafecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.


Aquest manifest és de tots i ningú en particular. Si vols demostrar el teu suport i adherir-te al manifest, fes-lo córrer!

Suposo que a tots els que hem estat a Tòquio, aquest video ens durà molts records.

I un altre dia ja parlarem de perquè aquests dies no hi ha hagut cançó del diumenge…

En els propers dies tindrem una allau de notícies als diaris, ràdios i teles sobre el nou servei de Google: Google Wave. En poques i honroses excepcions, algú explicarà alguna cosa que sigui mig veritat sobre aquest nou i misteriós servei de Google que des d’ahir es troba disponible en format de preview només per a gent amb invitació. Per això, i aprofitant que un servidor ha rebut una invitació del seu àngel de Google (gràcies!!) intentarem explicar què és això de Google Wave.

El primer que ens trobem és una disposició de pantalla en tres columnes, similar a qualsevol gestor de correu electrònic: llista de carpetes, contactes, llista de missatges (o “waves” com n’hi diuen) i una darrera on veure els “waves”.

La veritat és que l’ús, al més baix nivell, seria equiparable al correu, amb les seves safates d’entrada, esborranys, etc… però si ens hi fixem bé, es tracta d’un correu hipervitaminat, en el que es permet la col·laboració activa en cada correu, sent capaços d’editar-los en grup i encastar-hi diferents tipus de continguts (vídeos, àudio, ….). De tot el que s’ha dit, potser, la millor definició que he trobat és que es tracta de la perfecta combinació del correu i de les whiteboard col·laboratives, aquestes aplicacions que et permeten modificar un document entre múltiples usuaris a la vegada, amb una interfície d’ús exquisida i una velocitat impressionant per a ser només una preview.

Tot i això, com a bona preview, té les seves limitacions. Només els usuaris de la última versió del navegador Chrome poden disfrutar de Wave Tot i que falla segons el navegador, tant els usuaris de Firefox com Chrome poden disfrutar de Wave (no disposo d’Explorer per a provar-ho, tot i que imagino que només a partir del 7 oferirà una experiència d’usuari mínimament satisfactòria), i les prometedores extensions, que ens han de permetre fer virgueríes encara es troben reduïdes a dues a un petit grup del qual hi ha dos interessants demos: una que ens permet realitzar una espècie d’enquesta als nostres colegues (útil per saber si algú vindrà a una festa) i l’extensió que permet afegir mapes als waves.

Entenc que el millor encara és per arribar: integració amb google docs, google maps, gmail i google calendar, entre d’altres, integració d’eines externes a google, com twitter, i la publicació de l’API de Wave per a que programadors externs puguin crear les seves extensions i el més important, que els “waves” es puguin encastar i importar a altres webs, blogs, etc…

No ens trobem, com alguns han predit, davant el gmail-killer ni el facebook-killer, doncs google wave, al meu parer, no es troba dins el mateix nínxol de mercat que aquests, sinó que en crea un de nou i que farà que d’aquí no gaire, naveguem i ens comuniquem de forma diferent.

I un altre dia ja parlarem de si podria haver trobat un títol menys sobat…

PS: Per al primer comentari tinc reservada una invitació a google wave! (L’enviaré al correu que introduïu al identificar-vos, així que assegureu-vos que sigui una direcció de gmail vàlida!)

Edito: A posteriori he descobert que he ficat la pota en els navegadors que suporten Wave i en les extensions disponibles. Ah! i sentint-ho molt, només el primer s’endú la glòria (a.k.a. una invitació).

N’estic segur que tots els que tenim gats ja ens ho ensumàvem

Recordeu, l’estratègia és fer pensar al vostre amo que només voleu cridar la seva atenció.

Classe de tecles de comandes per a gats:

Com fer el que tu vols sense que el teu humà se n’adoni:

- navegar per internet

- xatejar amb gatets i gatetes

- enviar missatges secrets

- enviar informació al centre de comandament felí.

Del sempre recomanable The Joy of Tech, que no sempre parlen de gats.

I un altre dia ja parlarem de còmics…

Sí, sembla mentida que es puguin arribar a ajuntar aquestes paraules en un sol títol, però els que us hagueu barallat amb IP’s i tingueu una miqueta de curiositat per l’arquitectura de xarxes ja coneixereu la bonica història amb barrufets inclosos que ja fa temps volia escriure per aquí.

Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del bosc, és on es troben… les direccions IP de broadcast (què sinò?). Aquestes direccions IP es caracteritzen perquè acaben en 255 o directament són 255.255.255.255 i es diuen de broadcast perquè identifiquen TOTES les ip d’una xarxa (bastant obvi si saps anglès). És com si tinguessis totes les ip d’una xarxa en una sola direcció (podent arribar a fer virgueríes amb ip broadcast de subxarxa, tot i que això ja són figues d’un altre paner…).

Aquí, l’usuari vermell envia informació a una direcció broadcast i la informació la reben tots els usuaris de la xarxa

A primer cop d’ull, aquest tipus d’adreces són fantàstiques per a enviar informació de forma massiva a un conjunt d’equips d’una xarxa (actualitzacions de programari, alertes, etc…), però òbviament, no tot és tan maco com sembla i aquí és on entren en escena els paquets de ping.

Un paquet de ping és una cosa tan senzilla com un truc a la porta per a preguntar “que hi ha algú”? i pertany al tipus que paquets ICMP, de senyalització IP, molt lleugers, que gairebé només contenen la direcció d’origen (el que pregunta), i la direcció de destí (el que volem saber si hi és). El seu funcionament, com és d’esperar, segueix la tònica de jo-pregunto-tu-em-respons en base a les adreces orígen i destí. Per als més intrèpids només cal que proveu d’obrir la línia de comandes i executeu: ping 127.0.0.1 i veureu com algú respon a la vostra crida retornant-vos missatges ICMP (tot i que els més entesos ja sabeu que la resposta que rebeu no ve de gaire lluny).

És obvi que aquests paquets, tan petits com són, no poden fer gaire mal a un servidor, que accepta centenars de paquets per segon i això no els fa ni pessigolles, però què passaria si milers d’ordinadors enviessin pings a un servidor a la vegada? En teoria, els programadors són paios increïbles i els recursos són il·limitats, però la realitat és que tot servidor té el seu límit i arribarà un punt que tancarà la paradeta i dirà que no pot més. Això tan senzill i obvi és un tipus d’atac DoS (Denial of Service) o de Denegació de Servei, apa que no fardareu a partir d’ara.

I per si us preguntàveu si els barrufets eren al títol per a fer-vos empassar aquest post quilomètric, dir-vos que no, que els afortunats que hagueu arribat fins aquí sabreu què és l’atac Barrufet (Smurf, en anglès) i en què consisteix. Tècnicament és un atac DoS que utilitza missatges broadcast amb spoofing per a inundar un sistema, el que en cristià significa que és una manera força enginyosa de manipular paquets de ping per a que se n’enviïn una carretada de cop a una víctima, i no és gaire complicat entendre com.

Amb tot el que ja sabem, partint d’un missatge de ping, cal trobar una manera d’enviar un munt de missatges ping alhora. Nosaltres solets no podrem, així que ens calen a) molts (però molts) amics ben coordinats, o b) una xarxa sencera enviant pings a la vegada. Considerant que la nostra vida social és apassionant però no suficient per a fer un atac DoS a pèl, optarem per la solució b, però encara ens queda saber com podem fer que una xarxa sencera enviï pings a la vegada, i aquí és on entren en joc les direccions de broadcast.

Què passaria si manipuléssim un ping i li poséssim la direcció de la víctima com a remitent i una direcció de broadcast com a destinatari? Va, vinga, ara ja hauríeu de ser capaços… temps! La resposta és que tindríem tots els ordinadors de la nostra xarxa responent al ping que hem enviat, però com que hàbilment hem canviat la direcció del remitent, seria un altre equip (en aquest cas, la víctima), la que rebés els milers de respostes al nostre ping a la vegada. Les conseqüències podrien variar dins del rang de petita catàstrofe –el servidor casolà del nostre amic- a desastre macroeconòmic –Amazon caigut durant hores-.

Ara que ja teniu els coneixements per a fer un atac barrufet i esteu disposats a carregar-vos el primer servidor que us passi pel cap (no, carregar-se a Google no és bona idea) ve la mala notícia, doncs fa unes quantes dècades que heu deixat de ser hackers en potència. Davant la possibilitat de que qualsevol energumen, amb un sol ordinador, pogués atacar el que li donés la real gana, es va establir com a regla que els routers eliminessin a discreció tots els paquets ICMP (paquets de ping, per exemple) que tinguéssin com a destinatari una direcció broadcast. És a dir, que pots fer un ping a una direcció broadcast (255.255.255.255) amb la tranquil·litat (o frustració) que aquest segurament serà descartat sense miraments pel router que tens a casa, fins i tot abans que la teva vena anti-sistema, materialitzada en un ping disfressat de barrufet, arribi a sortir de les parets de ca teva.

I un altre dia ja parlarem de perquè es diu atac barrufet… (si algú ho sap ens pot il·luminar als comentaris, jo no en tinc ni la més remota idea)