El Que No Volen Veure

El darrer any ha estat un episodi mogudet del culebrot dels navegadors. Mentre que Safari presentava la versió 3, desenvolupada sobre WebKit (una plataforma oberta i molt eficient), i Firefox també s’actualitzava amb un navegador gairebé perfecte (salvant els ja crònics problemes d’ús de memòria i velocitat), Explorer quedava de nou desfassat tot i haver-se actualitzat fa poc i Opera seguia sense aixecar el cap en la guerra de navegadors tot i ser un contrincant més que digne.

Enmig de tot aquest panorama només podia faltar un personatge, de tots conegut: l’omnipresent Google. Tot i haver presentat iniciatives força interessants orientades cap als navegadors, com és Google Gears, els de Mountain View encara no havien posat cullerada en l’aplicació que hom té a l’ordinador i que és la base de totes les seves activitats. Estrany, no?

No és estrany, però, que enmig de tota aquest batibull de navegadors i versions aparegués Google Chrome, el nou navegador, de la mà de Google. És el nou hype d’internet i segurament ja ho haureu llegit, però no podia deixar de parlar-ne aquí. Tot i que no serà presentat fins demà, sembla que a algú se li ha anat la mà i ja han publicat una presentació en forma de còmic, molt clara i extensa sobre totes les bondats d’aquest nou navegador, i en el seu blog també en fan cinc cèntims.

No em posaré a parlar de què pot suposar això ni de totes les coses bones que intenten vendre i que espero trobar en aquest navegador, però crec que és una important notícia que algú amb aquest pes específic com és Google vingui a portar un navegador que pot ser definitiu, unificant les bondats i virtuts de tots els navegadors que existeixen, sent a més a més de codi obert.

Ja fa força temps que Firefox em satisfà, però darrerament Safari (la versió de Mac) li comença a fer un poc d’ombra, però el que tinc clar és que demà em penso descarregar la versió de Mac de Google Chrome, ansiós per a comprobar la bona feina dels de Google, que cada cop són més presents en el meu dia a dia digital.

I un altre dia ja parlarem de què fa aquest navegador…

Reconeixem-ho, l’estàndard de facto USB (Universal Serial Bus) s’ha colat a les nostres vides electròniques, i no tan electròniques, per quedar-s’hi. Segur que tens més de dos (i tres!) cables USB desperdigats per casa o per l’escriptori. Que si el mòbil, que si el mp3, que si la càmera, etc…

Ja fa temps que hi havia la remor de fons sobre el proper estàndard USB. Actualment s’utilitza USB 2.0 (depenent del hardware del teu ordinador), que millorava la transferència de dades respecte la primera versió, però després de molts rumors sobre la tercera versió de l’estàndard, finalment tenim un interessant article sobre totes les novetats que ens depara, fins i tot donant alguna pinzellada sobre el no-tan-utòpic USB Wireless.

Molt recomanable la lectura per a tots aquells que sigueu USB-dependents, que no som pocs!

I un altre dia ja parlarem d’estàndards…

En el seu moment no en vaig parlar perquè creia que era vox populi, però indefectiblement m’he vist estafat pel canon revolucionari de la SGAE en primera persona i com a blogger… doncs ja us imagineu què ve a les properes línies.

No, no entraré en que si és una estafa, que si són uns lladres (encara acabaríem malament), que si existeix un dret a còpia privada, que és una mesura desmesurada per a protegir un mercat obsolet, etc… només dos exemples.

El primer el va viure (el mismísimo) Enrique Dans, que es va veure literalment robat en pagar més de canon que per una bobina de 50 CD:

I jo ho he viscut en la meva pròpia carn, quan en comprar una gravadora de DVD interna m’he vist estafat pagant més del 10% del valor del que comprava, però el que ja és el colmo és que a sobre (redoble de tambors) l’IVA aplica al canon!!! d’aquesta manera, no només paguem el canon religiosament sinó que a sobre, hisenda s’endú el 16% (ni més ni menys) d’impostos sobre el que ja és un impost revolucionari (ho sé, legalment no és un impost…).

Tot i que podem pensar que només es paga per les gravadores i els CD/DVD, perquè són els medis on es grava material protegit per drets d’autor, estem a pocs passos de que haguem de pagar canon al comprar uns altaveus, doncs els discs durs (fins i tot els interns que vénen de fàbrica amb l’ordinador, per si el SO és pirata…), escàners, impressores, reproductors de mp3 i mòbils paguen canon (i no precisament poc).

Jo, mentre espero saber on van a petar tots aquests diners (la SGAE no sap què és la crisi) seré demagog i penso gravar-me tot el que em peti, que per alguna cosa PAGO (altra cosa no sé).

I un altre dia ja parlarem de quan veurem els energúmens Bautista & Ramoncín a la presó…

Bonus!: I un altre dia ja parlarem de Googlebombing…

Ja fa temps que utilitzo Google Calendar. Poder tenir una espècie d’agenda amb infinitat d’opcions per a compartir-la i gestionar-la en qualsevol ordinador amb connexió és tot un luxe… però a casa prefereixo tenir una aplicació com cal (digues-li Outlook, Thunderbird o iCal) per a organitzar-me correus, agenda, toDo’s …. però resulta que aquí era on Google Calendar no era tan fantàstic.

Fins ara, per a poder veure calendaris de Google Calendar calia subscriure’s al calendari a través del teu programa preferit. Fins aquí perfecte, però no permetia l’edició, i per tant, no podies tenir cap calendari “sincronitzat”.

Pel que sembla, la gent de Mountain View ha descobert (tard, però ho ha descobert) que aquesta gran eina requeria d’una funcionalitat que permetés tal sincronització i han implementat CalDAV en Google Calendar. Tot i que no és pas nova, aquesta eina permet, finalment, mantenir un calendari sincronitzat entre la teva aplicació preferida i l’aplicació Web, fent mooooooolt més fàcil i còmode gestionar els teus calendaris personals i compartits.

La configuració, com a mínim per a iCal és extremadament senzilla i aporta tota la flexibilitat d’aquesta gran aplicació de Google i ells mateixos expliquen com fer-ho. Si ja disposes de calendaris a Google Calendar no pots passar aquesta funcionalitat, que de ben segur et farà molt més còmode la gestió dels teus calendaris, i si no tens compte de Google… ja fas tard per a aconseguir-ne un!!

I un altre dia ja parlarem de com Google està envaïnt les nostres vides…

N’he parlat un munt de cops i em segueix fascinant cada vídeo i notícia que envolta aquest home: Matt Harding.

Ha fet de la seva falta de ritme en el ball un projecte extraordinari: ballar arreu del món i amb les persones que ha anat trobant (i convocant), i si ja ens va sorprendre en el seu primer viatge, el segon deixa sense paraules:

Sembla que Madrid va ser de les capitals amb més convocatòria, i és una llàstima que no es deixés caure per Barcelona doncs hagués anat a ballar amb ell gustosament.

I un altre dia ja parlarem de viatges…

Sempre he estat maniàtic amb l’ordre, encara més en el meu escriptori a l’ordinador, i al llarg del temps he anat recopilant els estalvis de pantalla que trobo més utils i elegants d’entre la insultant quantitat d’screensavers que circulen per Internet (competint per a ser el més hortera de la xarxa). D’un estalvi de pantalla només en demano que mostri l’hora -i a poder ser la data- i que sigui sobri, amb colors neutres i si pot ser, amb el fons fosc (potser direu que demano molt).

En canviar a mac em vaig topar amb la incompatibilitat de molts dels que ja tenia, així que va tocar buscar-se la vida, i per a tots aquells que vulguin canviar d’estalvi de pantalla, aquí el resultat:

• Word Clock (Simon Heys): elegant i sobri, només per a usuaris de Mac, és el que més m’ha cridat l’atenció per la originalitat en mostrar la data i per ser molt configurable:

Una altra de les seves avantatges és que es troba programat en XML i trastejant un poc el codi font no és gaire complicat traduïr el text per a que es mostri la data i l’hora en l’idioma que es vulgui. Així doncs, també tenim la versió en català (descarregar), traduïda per un servidor i que és l’estalvi de pantalla que tinc per defecte.

PS: Pel que veig acaba de publicar una variació del mateix concepte que té molts números de ser el meu nou estalvi de pantalla per defecte.

PS2: Certament, la nova variació (el Rotary Clock), és visualment molt atractiu i sobri però malhauradament, encara li fa falta força desenvolupament per a que no consumeixi tants recursos… (impredonable per ser un estalvi de pantalla)

• FLIQLO: El rellotge més sobri que he trobat sense arribar a ser cutre. Gran i clar, disponible per a Mac i Windows, només té un parell de bugs en mac que han fet que deixi d’utilitzar-lo.

• Polar Clock (Pixelbreaker): Rellotge extremadament original i configurable que mostra la data i l’hora de forma polar. És elegant i curiós de veure en moviment i és disponible tant per a Mac com per Windows, però per altra banda pot resultar una mica massa cridaner si no se’n configuren bé els colors.

• Industrious Clock (Yugop): Originalment un rellotge en flash extremadament original d’un dissenyador japonès. No es va tardar a fer un estalvi de pantalla amb el flash original però malhauradament només he trobat versions per a Windows. Durant molt de temps va ser el meu estalvi de pantalla per defecte i ho seria ara d’existir una versió per a Mac (no cal dir que estaré eternament agraït a qui la trobi/faci).

I un altre dia ja parlarem d’altres punyetetes…

No passa cada dia que ens trobem davant del dibuix més gran de la història, i amb diferència.

La Terra com a llenç i un receptor GPS com a llapis…

Autorretrat, Eric Nordenankar, GPS sobre planeta, 40076592m x 4009153m

 I un altre dia ja parlarem de virals de DHL…

Actualitzat (29/5/08): Resulta que tot es queda en una idea interessant ja que DHL ha comunicat que tot és un muntatge. Jo hauria posat la mà al foc que es tractava d’un viral de DHL però resulta que es queda en una brillant proposta a l’espera que algú la posi en pràctica

Ja fa temps que Microsoft semblava rondar a Yahoo!, amb clares intencions de destronar l’indiscutible oracle d’Internet que és Google, però encara que inverosímil, el culebrot acaba d’iniciar un nou episodi.

Els de Redmond es deixen de tonteries, deixen de banda Yahoo! i finalment s’encaren al seu vertader rival, ara per a adjudicar-se la publicitat contextual de Yahoo! (que inicialment ja havien pactat amb Google i així fugir la oferta de compra de Microsoft).

Definitivament es mostren les cartes, i potser, la pitjor cara de Microsoft ara que semblen anar a per totes en una confrontació directa.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de qui té més a pelar…

Mai m’havia acabat d’agradar la química, però això fa que la vegi amb altres ulls…

Gran encert de la Unió Europea amb el seu programa Marie Curie Actions

Via Fogonazos

I un altre dia ja parlarem de ciència…

Bebo, last.fm, myspace, youtube, iTunes… actualment tenim una miriada de serveis musicals 2.0 on la gent comparteix, proposa i descobreix artistes i preferències musicals. O si ens ho mirem d’una altra manera, tots aquests serveis representen una mostra força fiable de què escolta la gent i què els hi agrada.

Això no és res nou per a la indústria, que continuament monitoritza llocs com aquests per a saber què esta in, però sembla que en altres àmbits segueix imposant-se les llistes de nosequina revista en que es treuen de la màniga els millors tropocientos àlbums de la història. No seria més fiable veure què escolta la gent realment?

Això mateix és el que ha fet la BBC, amb la llista musical definitiva: Sound Index, que et diu en temps real què és el que escolta la gent a Internet, i no em refereixo a quatre gats, sinó a més de 24 milions d’usuaris dels serveis web 2.0 especialitzats més coneguts.

Tot i això, com és d’esperar, aquesta llista només representa una mostra instantània del panorama i encara queda lluny de dir-nos quin és el millor àlbum de la història, però temps al temps.

I un altre dia ja parlarem de llistes…