El Que No Volen Veure

Últimament veig autobusos que fan mal als ulls

Divirteix-te amb la ciència, diuen…. millor ens apliquem amb l’ortografia.

I un altre dia ja parlarem de cartells..
.

Ja podem gairebé dir que hi ha un nou enginyer a la ciutat i, com no podia ser d’altra manera, aquest enginyer no pot estar ociós per sempre i busca ocupació.

De moment, i com sol passar en aquests casos, ja estic barallant-me amb departaments de recursos humans i burocràcia variada:

I un altre dia ja parlarem de com pot ser que una visita prèvia a una entrevista duri més de 3h…

Si fa temps que rumies en la reencarnació i vols tenir més perspectiva, existeix un servei (en català) per a conèixer més de les teves anteriors vides. (Gràcies Isabel!)

Sembla ser que he tingut una vida apassionant que es remunta fins al 898 a.C! Des d’una gavina voladora fins a una mula de càrrega o un ós panda (genial) passant per una dona analfabeta i un monjo budista… gens malament, però que serà el proper?

I un altre dia ja parlarem de serveis inútils…

Google no para de sorprendre’ns i ara ofereix un nou servei:

Cerca de pàgines web del futur

De moment només està disponible a la web australiana, però temps al temps!

I un altre dia parlarem de l’April Fools’ Day…

Estant a Alemanya m’he retrobat amb aquesta espècie, variant del mestre ras, que representa un reducte molt particular de la docència. Es tracta del professor d’idiomes, una raça estesa arreu del món i que massa sovint passa desapercebuda.

Entre alguns dels mèrits atribuibles a aquesta casta, ells són els responsables que ara com ara hi hagi més gent que parli malament l’anglès que gent que el parli bé, convertint-nos als que parlem la llengua de Shakespeare amb accent de Girona en igual de vàlids que aquells que ténen accent de Iowa.

Tots hem topat alguna vegada amb aquest estrat de la societat, sovint marginat, però que tants bons moments ens ha fet passar. Ja han passat els temps de Mai tailour is ritx (My taylor is rich), tot i que alguns joves encara recorden el famós Open de dour, clous de guindou (Open the door, close the window), tots dos vius reflexos de l’època a la que pertanyen i la societat que representen. Els temps canvien, i les acaballes del S. XX van portar nous reptes als professors d’idiomes: els aparells audiovisuals, àlies radiocassette i reproductor de vídeo.

El professor d’idiomes modern és fàcilment identificable pel radiocassette, que ja forma part de la seva anatomia, convertit en una extensió del seu braç i constitueix la millor arma del professor. Quantes vegades ha aparegut el professor d’idiomes amb un radiocassette i no l’ha emprat en tota la classe? És en aquestes ocasions quan el radiocassette deixa de costat la seva funció última per a desvetllar la seva autèntica missió: acaparar l’atenció de tothom en l’espera que entri en acció, cosa que fa només en algunes ocasions.

Tantmateix, és quan el professor d’idiomes es disposa a emprar l’aparell quan aquest desenvolupa tot el potencial. Deixa de ser un ésser inanimat a ser una font de caos en constant evolució. Cintes de cassette o discs compactes que funcionaven 10 minuts abans ara no només no es poden reproduïr sinó que causen reaccions imprevistes: cintes que emeten missatges satànics o platines que expulsen els cassettes de manera violenta convertint la classe d’idiomes en una sessió d’exorcisme o una demostració de l’efecte Poltergeist en el cas que l’aparell sigui un reproductor de vídeo.

<mode Iker Jiménez on>Dia a dia en tenim més mostres i, potser, vosaltres en sereu testimonis en breu. Pareu atenció i no baixeu la guàrdia quan veigueu un inofensiu professor d’idiomes amb un pacífic radiocassette.<mode Iker Jiménez off>

I un altre dia ja parlarem dels monòlegs que es podrien fer sobre els professors d’idiomes…

Amb la nova eina de Clonació!

Via WTF? Microsiervos (que darrerament estan sembrats)

I un altre dia parlarem de perquè em fan tanta gràcia aquestes tonteries

Casualitats de la vida, ahir un munt de coincidències em van portar a trobar el despropòsit més gran de la història de la música de l’estat espanyol. Ni més ni menys.

Segurament tots hem sentit algun cop a “El príncipe gitano” destrossant “In the ghetto” i ens hem quedat amb les ganes de saber què coi deia, i encara més important, de saber a on havia après l’anglès. En el següent vídeo, com a mínim, ens podem fer una idea de què va la cançó.

I un altre dia ja parlarem de karaoke…

Sé que d’Epi i Blas se n’han fet milions de paròdies, però no puc evitar pixar-me de riure cada cop que en veig alguna de bona.

Malauradament no puc encastar el vídeo al blog però el podeu trobar a la seva web.

Els de Milinkito ens tornen a sorprendre amb coses tan surrealistes com aquesta. Val la pena esperar al final d’aquesta grandiosa actuació.

I un altre dia parlarem de paròdies…

Suposo que faig un poc salat comentant la notícia precisament avui, però és el que té viure a l’estranger, no perquè els diaris tardin més a arribar o perquè la radio dugui retard, sinó per una cosa tan senzilla com l’ambient. Ningú, absolutament ningú del meu entorn em comentarà el pollastre del Gallardón o la última campanya del PSOE a YouTube. Tot i que obvi, fa que visqui en una situació curiosa de la que algun dia n’escriuré alguna cosa.

Però al que anàvem. Amb tota la polseguera aixecada, la gran majoria dels humoristes gràfics espanyols (que no són pocs ni dolents, precisament) s’han posat les botes, i en Manel Fontdevila, del que ja us en vaig parlar, no s’ha quedat curt i resumeix en una sola vinyeta quin és el rumb que agafa el PP.

I un altre dia ja parlarem de polítics…

Encertada i directa anotació la que trobo a haineault.com, amb l’explícit títol “I’m already listening to music, so shut the fuck up. thanks“, una cosa com “Ja estic escoltant música així que calla’t. Gràcies”.

Jo solc navegar escoltant música (en general, SEMPRE escolto música) i trobo MOLT molest que una pàgina web llanci musiqueta sense que jo ho demani, sobretot perque la mélange resultant no sol ser gaire agradable, però l’autor dóna les seves pròpies raons (que humilment tradueixo):

• És molt probable que la teva selecció musical sigui una porqueria , i en el cas que no ho sigui, passarà de moda ràpidament.
• Encara que posis un punyeter botó d’Stop, primer cal que el trobis a la pàgina, després d’endevinar quina pàgina de les que tens obertes és la que està emprenyant.
• Encara que cliqui el botó d’Stop, molts programadors Flash no tenen ni punyetera idea de què són les cookies i has d’anar clicant de nou el maleït Stop cada cop que refresques la pàgina.
• Si els teus visitants volen escoltar música escoltaran els seus mp3. La teva pàgina no és una ràdio. En realitat, molts dels teus visitants ja escolten música i la teva només contribueix a crear un caos musical insofrible.
• A excepció que siguis una banda de música o alguna cosa per l’estil, això no t’ajudarà a vendre el teu producte, només emprenyarà enormement als teus visitants.

Via ALT1040

Així que si voleu que els vostres altaveus i targetes de so visquin tranquiles, passeu el missatge!

I un altre dia ja parlarem de músiques insofribles…