El Que No Volen Veure

Pareu atenció, que aquesta va per nota:

Què? Interessant veure com canvia de color la baralla de cartes… però sembla que no és l’únic que canvia de color. Veritable il·lusionisme per als que no som multitask.

Via Ion Litio

I un altre dia ja parlarem de màgia…

Segur que molts heu vist la pseudo-escultura feta amb paper de vàter que aprofita l’aire que surt d’unes reixes al terra al final del Passeig de Gràcia. No sóc cap autoritat per a parlar artísticament d’aquest atemptat a l’ecologia, però sembla que aquesta peculiar idea pot haver generat inspiració en altres

Força espectacular i molt aconseguit. Una nova forma de reciclatge-art-modern?

Via Pixel y Dixel

I un altre dia ja parlarem d’art…

Espectacular post (com ja va sent la costum) de Fogonazos amb un ampli repertori fotogràfic de les cabanes deixades a l’Antàrtida pels pioners de l’Antàrtida Scott i Shackleton.

Quan a principis del S. XX arrencava la cursa per arribar al pol Sud, aquests exploradors van arrencar la seva fatídica expedició (cadascun per la seva banda) deixant enrere unes cabanes, plenes de queviures i material, que degut al fred i a l’aïllament, han quedat congelades en el temps a l’espera de la tornada dels exploradors des de fa gairebé un segle.

Es tracta d’un patrimoni declarat d’interès mundial i actualment s’estan fent molts esforços per a que els fongs no acabin definitivament amb aquesta relíquia de les expedicions antàrtiques.

I un altre dia ja parlarem d’expedicions…

Ja comentàvem que els mp3 d’avui en dia no ténen res a veure amb els que van aparèixer fa 10 anys, i qui més qui menys ja no escolta mp3 amb bitrates per sota 128kbps a no ser que tingui moltes limitacions d’espai o realment no li agradi la música.

Durant molt temps es va establir la convenció que un mp3 a bitrate entre 128 i 192 kbps assolia una qualitat similar a la del CD original amb els algoritmes de compressió moderns, però més i més gent comença a estar insatisfeta amb aquesta qualitat i ja trobem mp3 codificats per sobre els 300kbps.

És senzillament esnobisme? Les empreses fabricants de discs durs estan darrere aquest auge? o realment els mp3 a tanta qualitat sonen millor? Obviament, sobre el paper podríem dir que sonen millor, és clar, però som nosaltres capaços de notar-ho? Ara ho podràs comprovar tu mateix

Posa’t a prova i intenta esbrinar quin dels dos clips té més qualitat, i no qualsevol clip, sinó el mateix Luciano Pavarotti cantant ‘O sole mio, en que un clip està codificat a 128kbps i l’altre a 320kbps.

Jo he arribat a distingir-los (a la primera) parant molta atenció i amb els altaveus a força volum, però he de reconèixer humilment que la diferència és mínima i que la sort també m’hi deu haver ajudat.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de bitrates…

No acabo de trobar l’adjectiu adequat per la mula de càrrega dissenyada per Boston Dynamics. Un trasto quadrúpede amb un impressionant sentit de l’equilibri que ells anomenen Big Dog i que ara com ara pot fer totes les peripècies del vídeo carregat amb 150Kg d’equipatge. Però per més que el miro, de gos en té poc. Més aviat em recorda una vaca que es mou com una cabra… i fa el soroll d’una mosca.

És impressionant veure les seves reaccions tan naturals per recuperar l’equilibri. D’acord, veure com patina sobre el gel i es pega la nata del segle és divertidíssim, però juntament amb l’escena on salta com una cabra són situacions gairebé surrealistes, precisament per la naturalesa amb què es mou una màquina (a mi em recorda als vedells que aprenen a caminar). Malhauradament, aquesta meravella de l’enginyeria, impulsada pel mateix departament que va inventar el concepte d’internet, està destinada a ser l’animal de càrrega de l’armada dels EEUU.

Via Gizmodo

I un altre dia ja parlarem de com seran les guerres del futur…

Potser un poc tard, però abans d’ahir, dia 14 de Març, es va celebrar el dia del nombre pi (π). Internacionalment es considera que el dia 3-14 (els anglesos sempre posen primer el mes i després el dia) és el dia internacional d’aquest número tan particular, tot i que altres defensen que hauria de ser el 22 de Juliol doncs 22/7=3′14285714, que vindria a ser el dia internacional de l’aproximació del nombre pi.

Per alguna raó, aquest nombre sempre ha aixecat molta expectació i molta gent treballa al seu voltant. Se’n memoritzen tants nombres decimals possibles o s’en calculen milions de milions de la tira infinita, però també hi ha altres maneres de calcular el nombre força originals.

Un dels experiments més originals que he vist va ser presentat com un joc informàtic a mitjans dels 80 i consisteix en disparar canonades virtuals sobre un quadrat que conté un bassal perfectament circular. Si considerem que les canonades van a parar de manera aleatòria sobre qualsevol punt del quadrat, el nombre pi serà aproximadament 4 vegades la proporció de llançaments dins del bassal respecte el nombre total de llançaments.

Tot i que inútil, l’experiment no deixa de ser un divertimento matemàtic força curiós. I si us pregunteu amb quina precisió podem calcular pi amb aquest sistema tan tosc, podeu fer vosaltres mateixos una simulació a la web d’Entropía. Com és d’esperar, a més llançaments, més precisió, però la cosa no sembla passar del segon decimal.

Via C Microsiervos

I un altre dia ja parlarem de matar mosquits a canonades…

Mentre aquí veiem “está pasando” o “donde estás corazón“, als EUA tenen això (alerta! Explicit Content, que dirien):

Un vídeo que a youtube ja porta més de 5 milions de visionats de com la televisió nord-americana perd els complexes i fa humor sense malícia i amb gràcia, fins al punt que als actors no els importa entrar en el joc… i fins i tot fer les seves rèpliques (més explicit content):

Cap televisió és perfecta, però a l’estat espanyol només hi ha un parell de lates que valguin la pena i ells mateixos admeten que la televisió espanyola perd la connexió amb els artistes. Les cadenes monten el seu circ pagant famosets per a que treguin els draps bruts d’algú encara menys interessant. Mentrestant, molts posen el crit al cel perquè un actor amb una interpretació amb molt ganxo representi espanya a Eurovisió…

Via Mi Mesa Cojea

I un altre dia ja parlarem de sketchs…

Tornar a casa significa retrobar-se amb una televisió que entenc i amb la publicitat que inunda les cadenes de l’estat. Però per alguna raó m’ha semblat tenir un déjà vu

Com sempre, els publicistes fan gala d’haver de tenir molts estudis per a parir anuncis com el de telefònica, que després de molts brainstormings i una producció cuidada… van optar per copiar el que ja està a youtube. Patètic.

No només diu molt poc de la professió de publicista (que en aquest cas tampoc és que facin gala d’estar a la última doncs el vídeo ja té bastants mesos) sinó també de l’evolució dels continguts dels canals de televisió, que tiren de youtube i deixen de produïr material propi per a omplir minuts. Després que no es queixin que Internet els treu el share, total, puc veure el mateix a l’ordinador i uns quants mesos abans.

I un altre dia ja parlarem de si cal estudiar cinc anys per a parir anuncis com aquests i tenir la barra de no pagar royalties…

Avui tornava cap a casa i tot escoltant una cançó he recordat com vaig conèixer l’mp3. Precisament, era la mateixa cançó que estava escoltava en aquell moment la que per primer cop va introduïr-me en el món de la música digital sense suport físic.

Deu fer cosa d’uns 11 anys, cap allà al 97, quan el meu pare va portar en múltiples disquettes el que ell deia seria el format musical del futur (i el temps s’ha encarregat de donar-li la raó). Tot just en 4 disquettes portava 3 cançons. Si, llavors no coneixíem el bitrate variable (VBR) i les primeres cançons que vaig arribar a escoltar amb un Winamp primitiu en un pentiumI a 133MHz estaven codificades a bitrate constant (CBR) i a una qualitat que com a molt arribava als 96Kbps, al que cal afegir que els 96Kbps de la època no són el mateix que ara (els algoritmes de compressió han millorat molt).

Així que la primera cançó que mai vaig arribar a escoltar en mp3 va ser The Times They Are A’Changin’ de Bob Dylan, un clàssic de clàssics, i encara que sembli estrany per la quantitat d’mp3 que he escoltat en la meva vida, encara me’n recordo. I s’ha de dir que sonava fatal, com si en Bob Dylan toqués dins una llauna de sardines.

El temps va passar i ja cap al 98 vam començar a veure els primers reproductors d’mp3 portàtils, que amb 32Mb de memòria ja eren l’amenaça dels reproductors de CD portàtils… i es que 32Mb eren 32Mb… També va aparèixer Napster, on amb una connexió del juràssic tardava gairebé un dia sencer per a descarregar-me les 3Mb que solien ocupar les cançons. D’ençà llavors tot ha anat ben ràpid, fins que avui puc tenir tota la meva llibreria musical amb més de 3000 cançons en mp3 (i fins i tot vídeos!) en un iPod de 80Gb que cap perfectament a la butxaca.

I un altre dia ja parlarem de com passa el temps…

Darrerament estic força enganxat a la PSP i fa un parell de setmanes vaig descobrir aquest gran joc de tennis publicat per SEGA. La veritat és que VirtuaTennis3 és un completíssim joc i es troba publicat per a PSP, PC, Xbox360 i Playstation3.

Ja, és veritat, no solc parlar de videojocs al blog, però aquest joc em va sorprendre gratament amb un detall que no esperava. El joc no només inclou l’Open de Barcelona amb gran nivell de detall sinó que a més a més inclou les veus de l’àrbitre en català (això sí, només en aquesta pista). El detall és encara més sorprenent si es té en compte que els àrbitres del joc nomes tenen veus en anglès i francès a part del català de la pista barcelonina. Tot un detall.

I un altre dia ja parlarem de videojocs…