El Que No Volen Veure

Qui no és optimista és perquè no vol. I sinó, que li diguin a tots els mitjans de comunicació que avui es feien ressó del revolucionari canvi en les telecomunicacions de l’exèrcit espanyol:

El Ejército jubila a las últimas 300 palomas mensajeras “alistadas”

En una impressionant mostra de modernitat pròpia del S.XXI, l’exèrcit prescindeix dels últims coloms missatgers. Sembla que han descobert la telefonia mòbil, Internet i les comunicacions via satèl·lit.


Ara, per fi, les associacions columbofíliques (que no és cap parafilia, malpensats…) ja no depenen del Ministeri de Defensa, tot i que ja sigui per nostàlgia o perquè sempre serem una república bananera, els “palomos” encara no deixen les armes doncs l’exèrcit encara conserva potestat per a reclamar els seus serveis.


I un altre dia ja parlarem de perquè en llegir la notícia m’he fet la imatge mental d’uns pobres coloms més vells que matusalem disfrutant d’una merescuda jubilació en un colomar ple de pols…

Avui no he pogut estar-me de jugar a alguna maquineta de les moltes que et pots trobar per Tòquio. I ja posats, no hem anat pel camí fàcil:

Una màquina recreativa en què jugues a tocar tambors. Tot i que la idea és entre freak, tradicional i absurda, crec que són aquestes coses les que la fan sumament divertida. Per quan podrem jugar a això a casa?

I un altre dia ja parlarem de si tinc prou poca vergonya per a penjar el vídeo on se’m veu jugant…

Què millor per celebrar el 30è aniversari de Gundam:

Una reproducció d’un robot de la sèrie en qüestió de més de 20m d’alçada a Odaiba. Tot i que ahir Kirai ja ho explicava, veure’l en directe movent-se (ejem) és digne de menció.

I un altre dia ja parlarem de menjar…

Finalment sembla que sí que podré postejar des del Japó, on des d’avui fa unes hores he començat les meves vacances estiuenques.

Tot i les poques hores que fa que sóc al país (més les hores d’avió que ens hem deixat a l’esquena), només unes petites impressions:

- Qui s’ha deixat la calefacció encesa? Els japonesos s’han importat els banys àrabs. A l’aire lliure. Quina xafogor!!

- Aquí tenen maquinetes fins al lavabo:

Per als encuriosits, a youtube hi ha algú que ha pogut provar (i gravar!) amb una mica més de traça el que pot arribar a fer una andròmina d’aquesta.

I un altre dia ja parlarem de com se sent un vàter com aquest…

Fa un temps llegia una reflexió més que interessant sobre el que molts de nosaltres algun cop hem fet, o hem deixat de fer per mandra. Parlo de la tan afortunada situació de trobar-se diners pel carrer, allà, esperant al terra que algú els agafi.

És clar que tots recolliríem un bitllet, encara que fos de 5 euros. N’estic segur que per 1 euro també estaríem disposats a flexionar les cames i l’esquena i que tampoc li faríem fàstics a 50 cèntims, i perquè no, a uns solitaris 20 cèntims. Potser per les meves arrels catalanes, jo recolliria encantat 10 cèntims i segurament per menys faria un esforç, però fins quina quantitat estaries disposat a ajupir-te? S’accepten apostes.

N’estic segur que molts no s’ajupirien per 1 cèntim i fins i tot algun reconeixerà amb un poc de vergonya que 5 cèntims tampoc s’ho valen, però deixeu-me fer-vos canviar d’opinió amb quatre números per veure què et costa guanyar-te un cèntim.

Si agafem com a referència un sou més que mileurista, posem 1200€ mensuals (nets, i així fem números rodons), estaríem guanyant 40€ diaris, i si considerem jornades de 8 hores diríem que guanyem 5€ l’hora. Pas malament.

Ara bé, si ets una persona àgil no et prendrà més que uns 3 segons recollir un cèntim del terra. Si la teva feina fos exclusivament recollir cèntims del terra i els recollissis a aquest ritme, guanyaries 12€ l’hora, més del doble del que guanyes treballant.

En definitiva: proporcionalment, et costa més aconseguir un cèntim treballant que recollint-lo del terra. Au va, no siguis gandul.

I un altre dia ja parlarem de què cal estudiar per a treballar de “recol·lector de cèntims” …

Sí, sembla mentida que es puguin arribar a ajuntar aquestes paraules en un sol títol, però els que us hagueu barallat amb IP’s i tingueu una miqueta de curiositat per l’arquitectura de xarxes ja coneixereu la bonica història amb barrufets inclosos que ja fa temps volia escriure per aquí.

Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del bosc, és on es troben… les direccions IP de broadcast (què sinò?). Aquestes direccions IP es caracteritzen perquè acaben en 255 o directament són 255.255.255.255 i es diuen de broadcast perquè identifiquen TOTES les ip d’una xarxa (bastant obvi si saps anglès). És com si tinguessis totes les ip d’una xarxa en una sola direcció (podent arribar a fer virgueríes amb ip broadcast de subxarxa, tot i que això ja són figues d’un altre paner…).

Aquí, l’usuari vermell envia informació a una direcció broadcast i la informació la reben tots els usuaris de la xarxa

A primer cop d’ull, aquest tipus d’adreces són fantàstiques per a enviar informació de forma massiva a un conjunt d’equips d’una xarxa (actualitzacions de programari, alertes, etc…), però òbviament, no tot és tan maco com sembla i aquí és on entren en escena els paquets de ping.

Un paquet de ping és una cosa tan senzilla com un truc a la porta per a preguntar “que hi ha algú”? i pertany al tipus que paquets ICMP, de senyalització IP, molt lleugers, que gairebé només contenen la direcció d’origen (el que pregunta), i la direcció de destí (el que volem saber si hi és). El seu funcionament, com és d’esperar, segueix la tònica de jo-pregunto-tu-em-respons en base a les adreces orígen i destí. Per als més intrèpids només cal que proveu d’obrir la línia de comandes i executeu: ping 127.0.0.1 i veureu com algú respon a la vostra crida retornant-vos missatges ICMP (tot i que els més entesos ja sabeu que la resposta que rebeu no ve de gaire lluny).

És obvi que aquests paquets, tan petits com són, no poden fer gaire mal a un servidor, que accepta centenars de paquets per segon i això no els fa ni pessigolles, però què passaria si milers d’ordinadors enviessin pings a un servidor a la vegada? En teoria, els programadors són paios increïbles i els recursos són il·limitats, però la realitat és que tot servidor té el seu límit i arribarà un punt que tancarà la paradeta i dirà que no pot més. Això tan senzill i obvi és un tipus d’atac DoS (Denial of Service) o de Denegació de Servei, apa que no fardareu a partir d’ara.

I per si us preguntàveu si els barrufets eren al títol per a fer-vos empassar aquest post quilomètric, dir-vos que no, que els afortunats que hagueu arribat fins aquí sabreu què és l’atac Barrufet (Smurf, en anglès) i en què consisteix. Tècnicament és un atac DoS que utilitza missatges broadcast amb spoofing per a inundar un sistema, el que en cristià significa que és una manera força enginyosa de manipular paquets de ping per a que se n’enviïn una carretada de cop a una víctima, i no és gaire complicat entendre com.

Amb tot el que ja sabem, partint d’un missatge de ping, cal trobar una manera d’enviar un munt de missatges ping alhora. Nosaltres solets no podrem, així que ens calen a) molts (però molts) amics ben coordinats, o b) una xarxa sencera enviant pings a la vegada. Considerant que la nostra vida social és apassionant però no suficient per a fer un atac DoS a pèl, optarem per la solució b, però encara ens queda saber com podem fer que una xarxa sencera enviï pings a la vegada, i aquí és on entren en joc les direccions de broadcast.

Què passaria si manipuléssim un ping i li poséssim la direcció de la víctima com a remitent i una direcció de broadcast com a destinatari? Va, vinga, ara ja hauríeu de ser capaços… temps! La resposta és que tindríem tots els ordinadors de la nostra xarxa responent al ping que hem enviat, però com que hàbilment hem canviat la direcció del remitent, seria un altre equip (en aquest cas, la víctima), la que rebés els milers de respostes al nostre ping a la vegada. Les conseqüències podrien variar dins del rang de petita catàstrofe –el servidor casolà del nostre amic- a desastre macroeconòmic –Amazon caigut durant hores-.

Ara que ja teniu els coneixements per a fer un atac barrufet i esteu disposats a carregar-vos el primer servidor que us passi pel cap (no, carregar-se a Google no és bona idea) ve la mala notícia, doncs fa unes quantes dècades que heu deixat de ser hackers en potència. Davant la possibilitat de que qualsevol energumen, amb un sol ordinador, pogués atacar el que li donés la real gana, es va establir com a regla que els routers eliminessin a discreció tots els paquets ICMP (paquets de ping, per exemple) que tinguéssin com a destinatari una direcció broadcast. És a dir, que pots fer un ping a una direcció broadcast (255.255.255.255) amb la tranquil·litat (o frustració) que aquest segurament serà descartat sense miraments pel router que tens a casa, fins i tot abans que la teva vena anti-sistema, materialitzada en un ping disfressat de barrufet, arribi a sortir de les parets de ca teva.

I un altre dia ja parlarem de perquè es diu atac barrufet… (si algú ho sap ens pot il·luminar als comentaris, jo no en tinc ni la més remota idea)

Ja fa un any que em paguen per programar aplicacions web i la veritat, sempre he pensat que si em paguen és perquè programo ràpid i bé (i barat, això és primordial). Potser peco d’innocent, però el lema de les famoses 3B (Bo, bonic i barat) sempre m’ha semblat el súmmum del disseny industrial, però certament, peco d’innocent. I per a mostra un botó.

Casualment, el meu terminal mòbil (àlies mòbil, o senzillament telèfon, tot i que jo prefereixo dir-li “catxarro”) ha començat a demostrar una tendència a aturar-se solet. Qualsevol diria que en un any d’ús (tinguem en compte que les mans d’un enginyer no són unes mans qualsevols) es mereix que li permeti aquests lapsus, fins i tot deixant-me a mitja conversa. El més curiós del cas és que els símptomes van aparèixer de forma espontània just 5 dies després que el mòbil celebrés el seu primer aniversari, anant a més en una setmana, fins al punt de ser totalment inusable.

El que ja supera la casualitat, el destí o qualsevol altre fenòmen provinent d’un pla d’existència superior és que el telèfon mòbil de la meva parella comencés a mostrar els mateixos símptomes el mateix dia que el meu. I ella no és enginyera. Dos telèfons Motorola RIZR Z8 (el pecat és prou gros com per dir-ne el pecador), mateixa antiguitat, ús diferent, mateixos símptomes, tots dos totalment inútils just una setmana després els caduqués la garantia. Les meves sinceres felicitacions al programador que va parir aquest ou de pascua, ha fet molta gràcia, em podeu retornar el meu mòbil catatònic o ja l’hem perdut per sempre?

Ingenu? El que sóc ara és un paio mosquejat. D’acord, cada terminal ens va costar menys de 10€ però no per això ha de dur un sistema d’autodestrucció, que m’obligui a canviar de terminal a 6 mesos vista d’expirar el meu contracte de permanència.

I un altre dia ja parlarem del meu proper terminal …

Cansat o massa crescudet per anar enganxat llufes al personal? Busques alguna cosa especial per a donar la nota? Si has respost afirmativament a les dues anteriors preguntes i ets un geek de cap a peus, tenim el que busques: Stealth USB CapsLocker

Aquest petit gadget que es connecta al port USB és reconegut pel PC com a un teclat, però força particular. A intervals aleatoris entre 30 segons i 8 minuts, aquest petit xip enviarà la senyal de CAPS LOCK (bloqueig de majúscules) a l’ordinador. Devastador.

No cal que us digui les hores de diversió per a una víctima d’aquest petit engendre del dimoni (ben amagat darrere l’ordinador, això sí): canvis de teclat, reinicis del sistema, reconfiguració de l’idioma i del teclat… [/to malvat on] mhuaaahaahahahaha!! [/to malvat off]

La mala notícia és que si vols muntar aquesta arma de destrucció massiva per demà t’hauràs d’afanyar, doncs tot i que a la web del creador t’explica fil per randa com fer el teu propi dispositiu, hauràs de reunir els components i, soldador en mà, posar en pràctica les teves dots d’enginyer electrònic (o teleco, segons es miri).

I un altre dia ja parlarem d’innocentades d’oficina…

Un petit dubte cinematogràfico-existencial mentre no acaba d’arribar la connexió a casa:

Perquè les pel·lícules de Grecs o Romans semblen transcòrrer en un estiu perpetu i en canvi les pel·lícules d’edat mitjana representen una època gairebé glacial on SEMPRE neva i plou?

Misteris del cinema o del canvi climàtic?

I un altre dia ja parlarem de pel·lícules mal ambientades…

Fa un temps vam poder veure què és la música elèctrica, però avui ens arriba una autèntica mostra de música electrònica:

Quins records de les disqueteres i la seva -no tan agradable- música.

Però creieu que una disquetera queda una mica pobre, sempre podem muntar una banda amb una ZX-Spectrum, uns discs durs, una impressora i un escàner per a fer la competència a Radiohead:

No tinc paraules per a descriure la genialitat que desborda aquest últim video (i la línia de baix de l’escàner en particular).

I un altre dia ja parlarem de sorolls informàtics…