El Que No Volen Veure

Permeteu-me que avui ens posem una mica tècnics i us parli del proper hype dels sistemes de comunicació que més poden afectar a la manera a la que ens connectem a Internet i de tots els punts foscos que l’envolten i que molts no volen que vegis.

Si mirem enrere (que és una bonica manera de preveure el futur), per allà quan es va pensar en un sistema de distribució d’una senyal digital modulada per a la comunicació digital, que esdevindria Internet , l’elecció del medi de transport (digues-li xarxa) era un factor important i que suposava un compromís: havia de permetre la transmissió de senyals digitals modulades, pel que havia de complir uns requeriments tècnics, i alhora havia de donar accés al màxim nombre de persones utilitzant una xarxa comuna, a poder ser ja existent, evitant al màxim la instal·lació i implantació de noves xarxes de comunicacions (procés car i llarg). En aquest segon cas és on entra un concepte de nom estrany anomenat capil·laritat, que és un grau de mesura de com una xarxa de comunicacions cobreix la totalitat d’una població, arribant al domicili de l’usuari.

Per allà als anys 80, la xarxa amb més capil·laritat que complia els requeriments tècnics era la xarxa telefònica. Molts recordem els nostres vells mòdems a 14kbps connectats al telèfon fent sorollets estranys (això ja és cosa d’un altre post), però el pas del temps ha anat portant més i més altes velocitats a les connexions d’Internet, portant als proveïdors d’Internet a implantar les seves pròpies xarxes de comunicacions (fibra òptica, majoritàriament) per a abastir els seus clients, oferint més velocitat, però a un cost molt elevat.

Tot això a què ve?¿ Si rebobinem una miqueta, ens adonarem que l’elecció inicial de la xarxa telefònica va influir molt en com hem enfocat la distribució de la senyal fins a data d’avui, però durant tot aquest temps hem obviat una xarxa amb MOLTA més capil·laritat que la telefònica i que arriba a la majoria de llars de tot el món (es trobin on es trobin), i és la xarxa elèctrica.

O no tens endolls a casa? Imagina’t poder connectar el mòdem a QUALSEVOL endoll de casa i tenir accés a Internet. Això és la tecnologia PLC o Power Line Communications (amb mil perdons per la gran simplificació). Oblidem-nos de distribuir Internet a través de satèl·lit i altres tècniques de gairebé-ciència-ficció (que existeixen) per a arribar als llocs més remots, allà ja tenen endolls.

D’acord, i perquè no hi hem pensat abans? La xarxa elèctrica fa molts anys que es troba present a les ments pensants de moltes universitats i laboratoris per a transmetre senyals, però resulta que dels dos grans requeriments d’una xarxa de distribució de senyals digitals modulades, característiques tècniques i capil·laritat, la xarxa elèctrica només destaca en el segon. S’ha hagut d’avançar molt i refer moltes proves fallides per a poder combatre totes les interferències (i altres coses lletges) que hi ha dins un cable d’electricitat , però la tecnologia PLC ja és una realitat i es comença a sentir com una remor de fons.

Quan em podré connectar a Internet a través de l’endoll? Ja existeixen solucions comercials domèstiques per a distribuir la senyal d’Internet per tot un domicili utilitzant la xarxa elèctrica d’aquest, però sembla que som lluny de veure com Endesa o Iberdrola ens facturen la llum i Internet a la vegada, doncs sembla que en aquest país es pateix certa esquizofrènia corporativista.

Curiosament, Espanya és capdavantera mundial en el disseny de xips per a la modulació de senyals PLC (qui ho havia de dir!). Dins de qualsevol aparell amb tecnologia PLC s’hi troba un xip dissenyat per l’empresa DS2, amb seu a València, però contràriament al que indicaria la lògica, Espanya es troba a la cua de la Unió Europea pel que fa a implantació d’aquesta tecnologia.

Com ja ve sent normal, Telefònica i el càrtel que constitueix amb la CMT (Comissió del Mercat de les Telecomunicacions), ha impedit que Espanya pugui evolucionar tecnològicament i millori les seves infraestructures de telecomunicacions. No és difícil d’entendre que a Telefònica no li agradi l’aparició d’un sistema de comunicacions que deixi gairebé obsoleta la xarxa telefònica, que aporta tants ingressos a la companyia (d’això també n’hauríem de parlar en un altre post), i prefereix posar pals a les rodes a un procés de modernització abans que veure com Endesa o Iberdrola li prenen un mercat en el que es trobava tan còmode. Per a això té la seva amiga-sucursal CMT, que sent l’organisme amb més poder sobre aquests temes no té cap problema ni vergonya per a aturar la implantació de la tecnologia PLC en aquest país. Vés per on.

Com sempre, m’acabo animant amb un post quilomètric, però com a mínim ja sabem de què van aquestes sigles que tant donaran a parlar en un futur no gaire llunyà.

I un altre dia ja parlarem de companyies de telecomunicacions…

Qualsevol persona que tingui mínima relació profesional amb la informática m’entendrà, i es que del que us vull parlar és una epidemia que patim tots els enginyers/es informàtics / telecos que ens agrada el que fem. Que aixequi la mà un sol informàtic/a al que no l’hi hagin demanat mai que arreglés un ordinador o al que no l’han trucat per a preguntar perquè sortia aquell error tan estrany que no els permetia iniciar Windows. En el cas dels telecos, l’espectre d’aparells sobre els que podem assessorar s’amplia a telèfons mòbils, telèfons fixes, televisors i fins i tot microones. Jo mateix m’he vist responent per telèfon ben entrada la nit a preguntes inversemblants d’algú que ni coneixia que no podía iniciar Windows o intentant configurar a distancia un router Wi-Fi que no era Wi-Fi.
Suposo que ens ho haureu sentit dir moltes vegades, però els enginyers/es informàtics / telecos no som un servei tècnic gratuït 24h. No sé amb quants gremis teniu relació però demaneu a un arquitecte, un mestre, un mecànic o un metge que us facin els plànols d’una reforma, donguin clases particulars als vostres fills, us facin la revisió del cotxe o us estenguin una recepta, respectivament. El més probable és que us diguin que ells cobren per fer això i si hi teniu força amistat potser us faran tracte d’amic. La professió d’informàtic s’ha devaluat tant a nivel social que ningú valora el que es fa i es creu que estem davant un ordinador perquè ens agrada (que és cert) i no per a guanyar-nos la vida. Els serveis tècnics informàtics es paguen, i no són precisament barats.

Això no vol dir que com a bona persona que som la majoria d’enginyers/es tinguem vocació i disfrutem aprenent tot resolent els problemes d’altres, tot al contrari, més d’una vegada m’he vist embolicat en ajudar a resoldre algún problema que realment era un repte i del qual n’he après molt, tot i que ho he fet per amor a l’art. El problema, com he dit, és que la societat ha devaluat la nostra professió fins a tal punt que sembla que estiguem obligats a ajudar al primer que ens demani vés-a-saber-què.

Per això, vull trencar una llança a favor de tots els enginyers/es que s’han trobat en aquesta situació i donar uns quants consells a tots aquells necessitats d’ajut informàtic que segur que agraïrem tant vosaltres com nosaltres quan ens trobem en alguna dificultat:

• Busca: El que et passa a tu li ha passat abans a uns quants milers d’internautes amb prou vocació com per explicar el problema i la solució a internet. Google serveix per moltes més coses que per a buscar el teu nom o comprovar si es pot trencar internet buscant Google a Google. Intenta buscar el teu problema, segur que amb sort i una mica d’anglès pots trobar la resposta i la satisfacció de resoldre el problema tu mateix.
• A qui ho demanes: Ostres, el router ha explotat, no tens connexió a internet i necessites conectar-te al Messenger imperiosament per a fer el xafarder/a. La solució no és trucar a aquell ex-nòvio/a amb qui vas tallar fa 5 anys o l’amic/a que fa 2 anys que no veus per a demanar-li que et solucioni el problema corre-cuita. Segur que agrairan més tornar a xerrar amb tu quan et torni a funcionar el router que rebre una trucada després de tant de temps per a assabentar-se que el teu router ha petat.
• Formula bé la pregunta: Encara no conec cap enginyer/a que tingui capacitats telepàtiques amb ordinadors, així que si has de demanar ajuda a una persona que no té accés al teu ordinador primer investiga què té. Jo no sé que puc fer-li al teu ordinador si no s’inicia perquè li falta el fitxer “DUISNBIO32.ARF” i et dóna un error amb un número molt llarg ni configurar una connexió Wi-Fi si primer no em dius si el teu portátil i el teu router són inalàmbrics. Pren-te temps i estudia els símptomes.
• Aprèn: Jo disfruto aprenent tot i que no m’apassioni el tema. Potser la informática t’importa un rave, però prou que corres a demanar ajuda quan el Messenger no es connecta. Si algú t’ajuda, el mínim que pots fer per a agraïr-li és aprendre com ho ha fet per a que no hagis de tornar a demanar ajuda pel mateix problema. Mai se sap, potser en un futur t’agrada i tot!

No sóc el primer i estic segur que no sóc l’últim en explicar alguna cosa similar però tampoc estic dient res que no dicti el sentit comú. Amb això no em desmarco com un talibà que no donarà ajut a ningú més a partir d’ara, tot al contrari! Espero poder ajudar a molts i que amb aquests consells sigui molt més fácil per a tots!

I un altre dia ja parlarem d’ajudes per a usuaris més experimentats…

Reconeixem-ho, l’estàndard de facto USB (Universal Serial Bus) s’ha colat a les nostres vides electròniques, i no tan electròniques, per quedar-s’hi. Segur que tens més de dos (i tres!) cables USB desperdigats per casa o per l’escriptori. Que si el mòbil, que si el mp3, que si la càmera, etc…

Ja fa temps que hi havia la remor de fons sobre el proper estàndard USB. Actualment s’utilitza USB 2.0 (depenent del hardware del teu ordinador), que millorava la transferència de dades respecte la primera versió, però després de molts rumors sobre la tercera versió de l’estàndard, finalment tenim un interessant article sobre totes les novetats que ens depara, fins i tot donant alguna pinzellada sobre el no-tan-utòpic USB Wireless.

Molt recomanable la lectura per a tots aquells que sigueu USB-dependents, que no som pocs!

I un altre dia ja parlarem d’estàndards…

En el seu moment no en vaig parlar perquè creia que era vox populi, però indefectiblement m’he vist estafat pel canon revolucionari de la SGAE en primera persona i com a blogger… doncs ja us imagineu què ve a les properes línies.

No, no entraré en que si és una estafa, que si són uns lladres (encara acabaríem malament), que si existeix un dret a còpia privada, que és una mesura desmesurada per a protegir un mercat obsolet, etc… només dos exemples.

El primer el va viure (el mismísimo) Enrique Dans, que es va veure literalment robat en pagar més de canon que per una bobina de 50 CD:

I jo ho he viscut en la meva pròpia carn, quan en comprar una gravadora de DVD interna m’he vist estafat pagant més del 10% del valor del que comprava, però el que ja és el colmo és que a sobre (redoble de tambors) l’IVA aplica al canon!!! d’aquesta manera, no només paguem el canon religiosament sinó que a sobre, hisenda s’endú el 16% (ni més ni menys) d’impostos sobre el que ja és un impost revolucionari (ho sé, legalment no és un impost…).

Tot i que podem pensar que només es paga per les gravadores i els CD/DVD, perquè són els medis on es grava material protegit per drets d’autor, estem a pocs passos de que haguem de pagar canon al comprar uns altaveus, doncs els discs durs (fins i tot els interns que vénen de fàbrica amb l’ordinador, per si el SO és pirata…), escàners, impressores, reproductors de mp3 i mòbils paguen canon (i no precisament poc).

Jo, mentre espero saber on van a petar tots aquests diners (la SGAE no sap què és la crisi) seré demagog i penso gravar-me tot el que em peti, que per alguna cosa PAGO (altra cosa no sé).

I un altre dia ja parlarem de quan veurem els energúmens Bautista & Ramoncín a la presó…

Bonus!: I un altre dia ja parlarem de Googlebombing…

La setmana passada vam poder viure un moment històric, com és la inauguració d’uns jocs olímpics. Tots coincidim en que va ser força espectacular, però ni la inauguració d’uns jocs olímpics s’escapa de la temible BSOD de Windows.

Ni més ni menys que durant l’encesa de la torxa olímpica, el moment més vist de tots, Windows havia de donar la nota. I mira que els organitzadors i Lenovo (ex-IBM), encarregada del desplegament tècnic dels JJOO, van decidir utilitzar Windows XP per la seva estabilitat, donats els coneguts bugs de Vista.

Via ALT1040

I un altre dia ja parlarem de missatges d’error…

Ja fa temps que utilitzo Google Calendar. Poder tenir una espècie d’agenda amb infinitat d’opcions per a compartir-la i gestionar-la en qualsevol ordinador amb connexió és tot un luxe… però a casa prefereixo tenir una aplicació com cal (digues-li Outlook, Thunderbird o iCal) per a organitzar-me correus, agenda, toDo’s …. però resulta que aquí era on Google Calendar no era tan fantàstic.

Fins ara, per a poder veure calendaris de Google Calendar calia subscriure’s al calendari a través del teu programa preferit. Fins aquí perfecte, però no permetia l’edició, i per tant, no podies tenir cap calendari “sincronitzat”.

Pel que sembla, la gent de Mountain View ha descobert (tard, però ho ha descobert) que aquesta gran eina requeria d’una funcionalitat que permetés tal sincronització i han implementat CalDAV en Google Calendar. Tot i que no és pas nova, aquesta eina permet, finalment, mantenir un calendari sincronitzat entre la teva aplicació preferida i l’aplicació Web, fent mooooooolt més fàcil i còmode gestionar els teus calendaris personals i compartits.

La configuració, com a mínim per a iCal és extremadament senzilla i aporta tota la flexibilitat d’aquesta gran aplicació de Google i ells mateixos expliquen com fer-ho. Si ja disposes de calendaris a Google Calendar no pots passar aquesta funcionalitat, que de ben segur et farà molt més còmode la gestió dels teus calendaris, i si no tens compte de Google… ja fas tard per a aconseguir-ne un!!

I un altre dia ja parlarem de com Google està envaïnt les nostres vides…

Ja sabíem que Windows Vista consumeix més recursos… però això ja és exagerat!

Sembla que Google Sketch Up és especialment demandant en Vista, necessitant un 3000% més d’espai en disc que el seu antecessor (tot i que, ei!, de memòria només necessita el doble!). Això sí que és optimitzar!

I un altre dia ja parlarem de l’ús de disc i memòria de les aplicacions actuals…

Ja sé que no he parlat gaire bé del teletext en el passat, però davant la (ejem) imminent apagada analògica crec que val la pena recordar una de les invencions amb més enginy, que es perdrà pel camí. I és que el teletext, tot i estar passat de moda i ser de qüestionable utilitat, va ser la primera eina en introduïr la interactivitat, encara que molt limitada, en un sistema completament unidireccional com és la televisió. Som molts els que hem esperat pacientment davant una pantalla pixelada, veient com passaven uns numerets a tota velocitat, esperant que aparegués la programació del canal que estàvem veient en el teletext, i ja ha arribat l’hora de saber què feien aquells numerets corrent tant ràpid (sí, això vol dir que ve un post llarg).

Com tots els sistemes de vídeo, el televisor mostra imatges en moviment gràcies a la projecció d’imatges fixes de forma successiva i a molta velocitat. En concret, els sistemes de televisió europeus projecten 25 imatges per segon (en realitat són 50 entrellaçades, tot i que això són figues d’un altre paner), i per entendre el funcionament del teletext hem de viatjar fins als temps dels gairebé difunts televisors de tub de raigs catòdics (àlies CRT, sí, aquells que són gairebé més fons que amples). Aquests televisors mostren cada imatge fixa gràcies a un feix d’electrons (i per tant, molt fi), que recorre les 625 línies del televisor (si és europeu), il·luminant el fòsfor que té la pantalla, i això ho fa per a cada imatge, és a dir, que el pobre feix d’eletrons va de bòlid fent línies i més línies.

Recorregut del feix d’eletrons anant de bòlid amunt i avall on es pot veure el temps de blanking

Com es pot veure, el pobre feix d’electrons en acabar de “pintar” cada imatge ha de tornar a l’inici de la pantalla per a començar a “pintar” la següent, i és llavors quan se li dona un petit (molt petit) descans perquè es pugui prendre aquesta tornada amb més calma, i és el que s’anomena temps de blanking. Tot i ser un instant molt petit, durant aquest temps la senyal de televisió és totalment inútil i sol estar buida, mentre espera que el feix d’electrons torni a la posició inicial per a tornar a començar. Doncs bé, resulta que aquest temps no és del tot inútil, doncs la senyal del teletext es troba codificada dins aquest trosset de la senyal que fins l’aparició del teletext estava totalment desaprofitat. Aquest detall és certament enginyós, encara més si pensem que no afecta en absolut la senyal de vídeo de la televisió i que per tant, els aparells receptors que no “entenguin” la informació de teletext, senzillament ignoraràn aquesta senyal i seguiràn mostrant la imatge tan campants…

Però… encara no sé com és que passen els numerets! - Tot al seu temps, hi som tots? ja falta poquet. La senyal de teletext que rebem en cada temps de blanking (l’instant que necessita el feix d’eletrons per a tornar a la posició inicial entre imatge i imatge), és exactament una pàgina del teletext, així que en tant sols un segon rebrem 25 consecutives (en el cas entrellaçat). Certament, el teletext ofereix una interactivitat limitada doncs no podem modificar els continguts, ja que l’únic que fa el teletext és enviar les 888 pàgines una darrere l’altre entre cada imatge fixa en un bucle infinit, és a dir que un cop envia l’última pàgina torna a començar per la primera.

En realitat, doncs, quan nosaltres volem veure una pàgina del teletext introduïnt el seu número, el que fem realment és esperar a que arribi la pàgina que hem demanat per a mostrar-nos-la, és llavors quan veiem passar els numerets, indicant la pàgina que s’està rebent en aquell moment, fins arribar a la que toca. Molts de vosaltres pensareu que us estic colant un gol perquè el vostre televisor us mostra la pàgina només posant el número i no us heu d’esperar ni veure numerets que passen, però amics meus, el que us enganya és el vostre televisor, que se la sap molt llarga i memoritza totes les pàgines del teletext cada cop que canvieu de canal (i no necessita ni un minut per a fer-ho).

Com podeu veure, el teletext és ben senzill però ha estat utilitzat durant més de 20 anys per un munt de persones, i és per això que els televisors cada cop ténen més funcions per al teletext (memorització de les pàgines, botons d’accés ràpid, etc…), passant a ser una funció que es considera gairebé per defecte. El pas a la TDT ha portat el dilema de si cal eliminar un servei tan passat de moda, que queda llargament superat per les guies de programació, més amigables i que permeten fins i tot programar la gravació del DVD, però si ho proveu, el teletext segueix funcionant en la majoria de canals que emeten per TDT (i sense haver d’esperar que passin els números).

I un altre dia ja parlarem de perquè el teletext només arriba fins les 888 pàgines…

No solc parlar de companyies ni productes al blog i de moment descarto fer posts patrocinats (de manera que aquest no n’és un), però encara que sigui per un sol cop i perquè no digueu que sempre estic despotricant a tort i a dret, no puc més que desfer-me en elogis amb aquesta jove companyia de telefonia mòbil.

Tot just acabo de rebre la primera factura, del Maig. Passar d’un consum de més de 20€ mensuals (quedant-me sense saldo uns quants dies i sense poder fer trucades) a 11,5€ IVA inclòs sense haver-me preocupat de quant, quan i a qui trucava i sense haver-me quedat sense saldo en cap moment és una millora substancial.

I la millora és en tots els sentits, doncs he pogut renovar el terminal per només 9€, disposo de cobertura 3G a la gairebé totalitat de llocs que freqüento i disposo d’una tarifa de dades immillorable (màxim 1,20€ al dia sense límit de tràfic), que em permet utilitzar el mòbil com a mòdem pel portàtil en llocs on no disposo de Wi-Fi, i a una velocitat de gairebé 3MB de baixada gràcies a HSDPA.

En aquest mes també he pogut comprovar el bon tracte al client, que ha resolt sense problemes una incidència de facturació, i en general, m’enduc un excel·lent sabor de boca del servei que rebo ara, sobretot comparat amb el que rebia.

I un altre dia ja parlarem de posts patrocinats…

Sempre he estat maniàtic amb l’ordre, encara més en el meu escriptori a l’ordinador, i al llarg del temps he anat recopilant els estalvis de pantalla que trobo més utils i elegants d’entre la insultant quantitat d’screensavers que circulen per Internet (competint per a ser el més hortera de la xarxa). D’un estalvi de pantalla només en demano que mostri l’hora -i a poder ser la data- i que sigui sobri, amb colors neutres i si pot ser, amb el fons fosc (potser direu que demano molt).

En canviar a mac em vaig topar amb la incompatibilitat de molts dels que ja tenia, així que va tocar buscar-se la vida, i per a tots aquells que vulguin canviar d’estalvi de pantalla, aquí el resultat:

• Word Clock (Simon Heys): elegant i sobri, només per a usuaris de Mac, és el que més m’ha cridat l’atenció per la originalitat en mostrar la data i per ser molt configurable:

Una altra de les seves avantatges és que es troba programat en XML i trastejant un poc el codi font no és gaire complicat traduïr el text per a que es mostri la data i l’hora en l’idioma que es vulgui. Així doncs, també tenim la versió en català (descarregar), traduïda per un servidor i que és l’estalvi de pantalla que tinc per defecte.

PS: Pel que veig acaba de publicar una variació del mateix concepte que té molts números de ser el meu nou estalvi de pantalla per defecte.

PS2: Certament, la nova variació (el Rotary Clock), és visualment molt atractiu i sobri però malhauradament, encara li fa falta força desenvolupament per a que no consumeixi tants recursos… (impredonable per ser un estalvi de pantalla)

• FLIQLO: El rellotge més sobri que he trobat sense arribar a ser cutre. Gran i clar, disponible per a Mac i Windows, només té un parell de bugs en mac que han fet que deixi d’utilitzar-lo.

• Polar Clock (Pixelbreaker): Rellotge extremadament original i configurable que mostra la data i l’hora de forma polar. És elegant i curiós de veure en moviment i és disponible tant per a Mac com per Windows, però per altra banda pot resultar una mica massa cridaner si no se’n configuren bé els colors.

• Industrious Clock (Yugop): Originalment un rellotge en flash extremadament original d’un dissenyador japonès. No es va tardar a fer un estalvi de pantalla amb el flash original però malhauradament només he trobat versions per a Windows. Durant molt de temps va ser el meu estalvi de pantalla per defecte i ho seria ara d’existir una versió per a Mac (no cal dir que estaré eternament agraït a qui la trobi/faci).

I un altre dia ja parlarem d’altres punyetetes…