El Que No Volen Veure

Alguns ja sabreu de la meva afició a la fotografia, i que recentment m’he tornat a engrescar amb energies equip digital renovat. Coincidint amb l’arribada de les vacances, quan molts de nosaltres millorem o completem l’equip fotogràfic per tornar amb grans instantànies i fart de la batalla dels megapíxels en la fotografia digital (a.k.a. jo la tinc més gran), aquí va un petit recull de les coses que humilment, crec que cal mirar-se amb cura a l’hora de buscar l’equip que ens donarà millor resultat, sempre des de l’òptica de la fotografia digital i intentant cobrir el que seria un usuari estandard.

Què és millor? Com tot en aquest món, això és una qüestió de compromisos i de què s’ajusta més a les nostres necessitats. A grans trets, si l’únic que esperes d’una camera és que no t’estorbi i faci fotos decents sense preocupar-te gaire, agencia’t una càmera compacta amb una òptica de qualitat i et farà feliç. Si el que busques, però, és anar una mica més enllà, jugar amb la llum, els desenfocs i tenir més control sobre la camera per a aconseguir fotos més nítides, les dslr són el que busques, i segurament, no et sortirà tan car com et penses.


I un altre dia ja parlarem dels nikonistes i dels canonistes …

De ben segur ja heu sentit algun cop la mateixa pregunta o fins i tot us la heu feta vosaltres, i de la mateixa manera, n’estic segur que no deixarem d’escoltar el que ve a ser la gran inquietud del nostre segle. Com a teleco puc intentar esclarir les coses, si més no, per a que tingueu quelcom per a fer-vos els interessants mentre espereu a que la tele canvii de canal (això de ben segur deixa impressionades a les cites, ja ho veureu).


El fet és que la TDT, i en general, la majoria dels nous formats digitals, tenen una manera força curiosa de codificar (i per tant, de descodificar) la imatge en moviment, així que aquest funcionament aplica per a la TDT com per a tots els formats MPEG (incloent el famós H.264), però primer, tirem un poc enrere, com a mínim fins quan no sabíem ni que era la TDT.


La televisió analògica, també coneguda com UHF pels nostres pares, entre moltes coses que feia, només es limitava a enviar tots i cada un dels fotogrames un darrere l’altre. Si, si ets un estudiós del tema, he obviat un abisme de detalls tècnics, però no estem aquí per a formar experts en formats obsolets, així que ens cenyirem a la idea que les teles d’abans rebien una senyal a través de l’antena que venia a ser un fil d’informació on s’anaven arrenglerant un darrere l’altre els fotogrames que anaven passant per la pantalla, en concret, 25 fotogrames per segon a Europa (30 als EEUU), i per si fos poc, entre un i l’altre encara hi encabien les pàgines d’una cosa prehistòrica que es deia Teletext.


Tot i que el teletext de la TDT segueix tenint la mateixa aparença prehistòrica que el de la televisió analògica, la senyal de TDT És un altre món. Per la mateixa antena que teníem, ara ens arriben més de 4 senyals de televisió i ràdio diferents per a cada antic canal UHF, i a més a més alguns tenen més definició (fins i tot HD) i fins i tot continguts extra. Així que seguint la màxima que d’on no n’hi ha no en raja, alguna cosa han tret per a posar tot això, no?


Efectivament, i ja posats a treure coses de la rancia televisió analógica han tret ni més ni menys que la majoria dels fotogrames que s’enviaven, en alguns casos fins a més del 50% dels fotogrames! Però llavors, com és que veiem la tele “tan” bé si rebem menys de la meitat de les imatges que abans? Pot semblar un sense sentit, i fins i tot còmic, però literalment, la tele (o més aviat, el descodificador) s’inventa els fotogrames que no rep. De debò. Bé, ells no n’hi diuen inventar, però així ja ens entenem.


Per a suplir la falta de fotogrames, per exemple, si el sistema només envia 1 fotograma cada 4, quan la nostra tele rep la senyal, entre dos fotogrames s’ha d’inventar els 3 que no ha rebut pel mig. Aquí el terme “inventar-se” pot semblar ofensiu per als enginyers que van dissenyar un algoritme que donats dos fotogrames genera els que falten enmig per a fer que la imatge sembli fluïda, i creieu-me, no és fàcil.

grup de fotogrames on els fotogrames P i I són els que rep la televisió (fotogrames clau, sí a més a més n’hi ha de varis tipus) i els B són els que el descodificador s’inventa entre els dos fotogrames clau que el comprenen

Amb tota aquesta barbaritat de coses el que ens podríem preguntar és perquè podem arribar a veure la tele, però tornant a la pregunta del post, ara ja tenim més informació per a respondre-la. Si pensem en el moment que seleccionem un canal, per a mostrar res, el descodificador necessita tenir com a mínim dos fotogrames per a inventar-se els del mig (i ja no entro en els diferents tipus de fotogrames que hi ha), així que primer caldrà que el descodificador rebi un fotograma i que després rebi el següent per a descodificar els fotogrames d’enmmig, que són els que ja hauriem d’haver vist i que són els que s’ens mostraran (aquí, els més espavilats entendran perquè ja han cantat el gol a la ràdio quan el veiem a la tele).


El més curiós de tot és que el temps que tardarà la nostra tele en canviar de canal mai serà el mateix perquè dependrà de quant temps haurà d’esperar a rebre els fotogrames que li fan falta, i això depèn del moment en que pitjem el botó (potser s’acaba d’enviar un i haurem d’esperar més o potser tot just rep el primer en aquell moment). Tot i això, els fabricants, coneixedors d’això i de com fem servir la tele, quan seleccionem un canal algunes televisions ja emmagatzemen la informació dels fotogrames dels canals següent i anterior per a que els que tenen el dit ràpid canviant de canal no es desesperin.


I un altre dia ja parlarem de la barbaritat de coses que m’he passat pel forro explicant això… peticions?

La notícia tecnològica de la setmana és que s’ha iniciat l’apagada analògica de forma parcial a Catalunya. Sí, encara que n’hem sentit molt poc a parlar (la tecnologia no ven diaris ni dóna audiència), una part significativa de la població catalana només pot veure la TDT des d’ahir.

La notícia, però, no hauria de ser que es realitza l’apagada analògica ni que en algunes zones on es realitza encara no hi ha una cobertura total de TDT, sinó que el més curiós de tot és que en la situació actual no s’hagi aplaçat de nou la tan allargada migració.

M’explicaré. La UE va estipular un marge entre 2005 i 2012 per a realitzar la apagada analògica en els seus països membres. Si fins i tot Itàlia ens ha passat la mà per la cara ha estat perquè des de 2007 s’han anat allargant les dates límit a nivell estatal, precisament per la manca de cobertura de TDT en zones rurals, especialment.

I doncs, perquè no s’han tornat a aplaçar les respectives apagades analògiques en aquells llocs on encara no hi ha una implantació total de la TDT? Com sol passar en aquests dies en què vivim, la crisi té un gran pes per a respondre aquesta pregunta.

Un dels béns més preuats per a qualsevol estat és el seu espectre radioelèctric, és a dir, la gestió de l’ús de les freqüències a través de les quals s’emet ràdio, televisió i moltes altres coses. És obvi que a l’estat no li costa ni un duro mantenir l’espectre radioelèctric (en realitat li costa un poquet en tasques de control) perquè aquest sempre ha estat allà, com l’aire que respirem. Ara bé, per operar en alguna freqüència i emetre, per exemple, un canal de televisió, cal pagar els drets d’ús d’aquesta freqüència, i no són barats, precisament. Literalment, es paga l’aire. A l’estat no li costa un duro i cobra per una cosa que ni es veu ni es toca. Negoci rodó.

No costa pas d’imaginar doncs, que l’estat, en temps de crisi, tingui pressa per a ventilar-se els canals de televisió analògica, que operen a la banda UHF (de 300 a 3000MHz), per així poder tornar a vendre llicències per a aquesta banda i treure’n un cabasset.

I per si us pregunteu si les freqüències són realment tan cares, a Espanya tenim el cas sonat d’Xfera (actual Yoigo), una empresa que s’havia de menjar el món de les telecomunicacions mòbils i que va acabar mig arruïnant-se després de pagar bilions de les difuntes pessetes per a poder operar en exclusiva la banda de telefonia UMTS (3G pels amics).

I un altre dia ja parlarem d’emissions …

No fa gaire ens assabentàvem amb preocupació i incredulitat que una dona nord-americana havia estat condemnada a pagar 222.000$ per la descàrrega de 24 cançons utilitzant el software Kazaa. Si bé és cert que als EUA és delicte la descàrrega d’arxius amb copyright (aquí la llei empara la còpia privada i només es considera delicte si hi ha finalitats de lucre), la sentència era una autèntica barbaritat i, òbviament, va ser apel·lada i declarada nul·la per la desproporció de la pena en comparació amb els danys causats. La cirereta del pastís és que la RIAA (la SGAE nord-americana, per entendre’ns), no només va dur el cas a la cort federal sinó que finalment va aconseguir augmentar la pena fins a l’astronòmica xifra de 1.920.000$ de multa.

Fent xifres, i considerant que un àlbum té com a preu mitjà, per exemple 20$ (un poc menys de 15€ al canvi), la dona en qüestió ha pagat 24 cançons al preu del que vindrien a ser 96.000 àlbums. No només queda clar que s’està utilitzant aquest cas com a cap de turc sinó que per a la RIAA és molt més beneficiós perseguir als “pirates” i extreure’ls multes astronòmiques que intentar vendre 96.000 discs.

Tot i que en última instància la imputada pot evitar haver de pagar la integritat de la multa al·legant la bancarrota, queda clar quin és el nou model de negoci de les discogràfiques: monetitzar les descàrregues “il·legals” per la via civil i fins i tot penal (com és el cas).

Encara que a Espanya, recordem-ho, la llei empara les descàrregues sense ànim de lucre, la SGAE ja pren bona nota i des de ja fa un temps “empapera” per la via civil a qualsevol persona física involucrada en tecnologies P2P o pàgines d’enllaços (on d’altra banda no hi ha cap contingut). D’aquesta manera s’eviten costosos i llargs judicis i s’aconsegueix un ingrès de capital ràpid gràcies a les amenaces de demanda. Qui necessita vendre discs?¿

I un altre dia ja parlarem de quin rumb pren el model de negoci de la indústria discogràfica …

Sí, sembla mentida que es puguin arribar a ajuntar aquestes paraules en un sol títol, però els que us hagueu barallat amb IP’s i tingueu una miqueta de curiositat per l’arquitectura de xarxes ja coneixereu la bonica història amb barrufets inclosos que ja fa temps volia escriure per aquí.

Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del bosc, és on es troben… les direccions IP de broadcast (què sinò?). Aquestes direccions IP es caracteritzen perquè acaben en 255 o directament són 255.255.255.255 i es diuen de broadcast perquè identifiquen TOTES les ip d’una xarxa (bastant obvi si saps anglès). És com si tinguessis totes les ip d’una xarxa en una sola direcció (podent arribar a fer virgueríes amb ip broadcast de subxarxa, tot i que això ja són figues d’un altre paner…).

Aquí, l’usuari vermell envia informació a una direcció broadcast i la informació la reben tots els usuaris de la xarxa

A primer cop d’ull, aquest tipus d’adreces són fantàstiques per a enviar informació de forma massiva a un conjunt d’equips d’una xarxa (actualitzacions de programari, alertes, etc…), però òbviament, no tot és tan maco com sembla i aquí és on entren en escena els paquets de ping.

Un paquet de ping és una cosa tan senzilla com un truc a la porta per a preguntar “que hi ha algú”? i pertany al tipus que paquets ICMP, de senyalització IP, molt lleugers, que gairebé només contenen la direcció d’origen (el que pregunta), i la direcció de destí (el que volem saber si hi és). El seu funcionament, com és d’esperar, segueix la tònica de jo-pregunto-tu-em-respons en base a les adreces orígen i destí. Per als més intrèpids només cal que proveu d’obrir la línia de comandes i executeu: ping 127.0.0.1 i veureu com algú respon a la vostra crida retornant-vos missatges ICMP (tot i que els més entesos ja sabeu que la resposta que rebeu no ve de gaire lluny).

És obvi que aquests paquets, tan petits com són, no poden fer gaire mal a un servidor, que accepta centenars de paquets per segon i això no els fa ni pessigolles, però què passaria si milers d’ordinadors enviessin pings a un servidor a la vegada? En teoria, els programadors són paios increïbles i els recursos són il·limitats, però la realitat és que tot servidor té el seu límit i arribarà un punt que tancarà la paradeta i dirà que no pot més. Això tan senzill i obvi és un tipus d’atac DoS (Denial of Service) o de Denegació de Servei, apa que no fardareu a partir d’ara.

I per si us preguntàveu si els barrufets eren al títol per a fer-vos empassar aquest post quilomètric, dir-vos que no, que els afortunats que hagueu arribat fins aquí sabreu què és l’atac Barrufet (Smurf, en anglès) i en què consisteix. Tècnicament és un atac DoS que utilitza missatges broadcast amb spoofing per a inundar un sistema, el que en cristià significa que és una manera força enginyosa de manipular paquets de ping per a que se n’enviïn una carretada de cop a una víctima, i no és gaire complicat entendre com.

Amb tot el que ja sabem, partint d’un missatge de ping, cal trobar una manera d’enviar un munt de missatges ping alhora. Nosaltres solets no podrem, així que ens calen a) molts (però molts) amics ben coordinats, o b) una xarxa sencera enviant pings a la vegada. Considerant que la nostra vida social és apassionant però no suficient per a fer un atac DoS a pèl, optarem per la solució b, però encara ens queda saber com podem fer que una xarxa sencera enviï pings a la vegada, i aquí és on entren en joc les direccions de broadcast.

Què passaria si manipuléssim un ping i li poséssim la direcció de la víctima com a remitent i una direcció de broadcast com a destinatari? Va, vinga, ara ja hauríeu de ser capaços… temps! La resposta és que tindríem tots els ordinadors de la nostra xarxa responent al ping que hem enviat, però com que hàbilment hem canviat la direcció del remitent, seria un altre equip (en aquest cas, la víctima), la que rebés els milers de respostes al nostre ping a la vegada. Les conseqüències podrien variar dins del rang de petita catàstrofe –el servidor casolà del nostre amic- a desastre macroeconòmic –Amazon caigut durant hores-.

Ara que ja teniu els coneixements per a fer un atac barrufet i esteu disposats a carregar-vos el primer servidor que us passi pel cap (no, carregar-se a Google no és bona idea) ve la mala notícia, doncs fa unes quantes dècades que heu deixat de ser hackers en potència. Davant la possibilitat de que qualsevol energumen, amb un sol ordinador, pogués atacar el que li donés la real gana, es va establir com a regla que els routers eliminessin a discreció tots els paquets ICMP (paquets de ping, per exemple) que tinguéssin com a destinatari una direcció broadcast. És a dir, que pots fer un ping a una direcció broadcast (255.255.255.255) amb la tranquil·litat (o frustració) que aquest segurament serà descartat sense miraments pel router que tens a casa, fins i tot abans que la teva vena anti-sistema, materialitzada en un ping disfressat de barrufet, arribi a sortir de les parets de ca teva.

I un altre dia ja parlarem de perquè es diu atac barrufet… (si algú ho sap ens pot il·luminar als comentaris, jo no en tinc ni la més remota idea)

Avui al vespre, hora local, s’espera que la sonda KAGUYA, de l’agència espacial japonesa (JAXA) finalitzi la seva missió de 18 mesos al voltant del nostre satèl·lit, havent realitzat l’estudi topogràfic més exhaustiu que tenim de la Lluna i aconseguint enregistrar fantàstiques imatges en alta definició del nostre planeta, entre d’altres coses:

La tranquil·litat i pau que transmeten aquest tipus d’imatges sempre em fa recordar a la foto que donava títol al llibre de Carl Sagan: “Pale Blue Dot” (Punt blau pàlid), en referència a la foto de la terra que va enregistrar la sonda Voyager 1 l’any 1990 des de 6.000.000.000 Km de la terra:

… Mira aquest punt. És aquí. És la nostra casa. Sóm nosaltres. En aquest, cada persona que has estimat, cada persona que coneixes, cada persona de qui has sentit a parlar, cada ésser humà que hagi existit alguna vegada, ha viscut la seva vida. El conglomerat de la nostra joia i sofriment, milers de religions confidents, ideologies, doctrines econòmiques, cada caçador i cercador, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada pare i mare, fill esperançador, inventor i explorador, cada professor d’ètica, cada polític corrupte, cada “superestrella”, cada “líder suprem”, cada sant i pecador en la història de les nostres espècies ha viscut aquí -en un gra de pols suspès en un raig de sol …

“Pale Blue Dot”, Carl Sagan, 1994

I un altre dia ja parlarem de coses més mundanes…

Moore va establir una regla, afirmant que cada dos anys es duplica el nombre de transistors en una computadora. Aquesta regla, vigent des del 1965 fins avui dia, transcendeix el pròpiament tecnològic i estableix una analogia del creixement tecnològic vertiginós que estem vivint.

Tanmateix, però, l’entrevista a Vinton Cerf, a El País, posa de manifest que cenyir-se a aquesta definició ens duu a caure en una perillosa simplificació de la situació. El pare d’Internet s’allunya del hype de l’HTML5 i de com pot canviar Internet (tecnològicament parlant) i es centra en l’ús que en fem i del repte més gran que ens planteja avui en dia: Organitzar la quantitat ingent d’informació que genera Internet, fer-la accessible a tothom i de quina manera.

Fa dues dècades de l’aparició d’Internet i tot i la seva (recent) explosió, la penetració social i l’ús que se’n fa segueix sent el punt que ens afecta avui en dia. Fins i tot els mitjans han encunyat un nou palabro per a parlar d’una cosa tan abstracta: “La brecha digital” (Segurament, un terme tan sobat que ja ha perdut tot el seu sentit).

Es parlen de molts avanços tecnològics, però no serem capaços de fer un salt qualitatiu fins que no haguem digerit i incorporat la (no tan) actual tecnologia en les nostres vides. L’ordinador que tens avui al davant pot ser més petit, més ràpid, amb connexions a Internet més ràpides i amb més coloraines que el que tenies fa 5 o fins i tot 10 anys enrere, però no deixa de ser el mateix ordinador, supervitaminat. No representa un avanç tecnològic qualitatiu com a tal, senzillament s’ha anat adaptant a l’ús que li dónes amb millores quantitatives (GHz, Gb, Mbps,…)

Ordinadors quàntics, nanotecnologia, transistors moleculars, l’abandó definitiu del silici… no són ciència ficció i representen el dia a dia de molts investigadors que toquen aquestes tecnologies. Només queda un pas per a que arribem a tocar i experimentar aquesta tecnologia, i no depèn exclusivament d’aquests investigadors…

I un altre dia ja parlarem de si és o no casualitat que Vinton Cerf s’assembli tant a L’Arquitecte de The Matrix …

Ja fa un any que em paguen per programar aplicacions web i la veritat, sempre he pensat que si em paguen és perquè programo ràpid i bé (i barat, això és primordial). Potser peco d’innocent, però el lema de les famoses 3B (Bo, bonic i barat) sempre m’ha semblat el súmmum del disseny industrial, però certament, peco d’innocent. I per a mostra un botó.

Casualment, el meu terminal mòbil (àlies mòbil, o senzillament telèfon, tot i que jo prefereixo dir-li “catxarro”) ha començat a demostrar una tendència a aturar-se solet. Qualsevol diria que en un any d’ús (tinguem en compte que les mans d’un enginyer no són unes mans qualsevols) es mereix que li permeti aquests lapsus, fins i tot deixant-me a mitja conversa. El més curiós del cas és que els símptomes van aparèixer de forma espontània just 5 dies després que el mòbil celebrés el seu primer aniversari, anant a més en una setmana, fins al punt de ser totalment inusable.

El que ja supera la casualitat, el destí o qualsevol altre fenòmen provinent d’un pla d’existència superior és que el telèfon mòbil de la meva parella comencés a mostrar els mateixos símptomes el mateix dia que el meu. I ella no és enginyera. Dos telèfons Motorola RIZR Z8 (el pecat és prou gros com per dir-ne el pecador), mateixa antiguitat, ús diferent, mateixos símptomes, tots dos totalment inútils just una setmana després els caduqués la garantia. Les meves sinceres felicitacions al programador que va parir aquest ou de pascua, ha fet molta gràcia, em podeu retornar el meu mòbil catatònic o ja l’hem perdut per sempre?

Ingenu? El que sóc ara és un paio mosquejat. D’acord, cada terminal ens va costar menys de 10€ però no per això ha de dur un sistema d’autodestrucció, que m’obligui a canviar de terminal a 6 mesos vista d’expirar el meu contracte de permanència.

I un altre dia ja parlarem del meu proper terminal …

Cansat o massa crescudet per anar enganxat llufes al personal? Busques alguna cosa especial per a donar la nota? Si has respost afirmativament a les dues anteriors preguntes i ets un geek de cap a peus, tenim el que busques: Stealth USB CapsLocker

Aquest petit gadget que es connecta al port USB és reconegut pel PC com a un teclat, però força particular. A intervals aleatoris entre 30 segons i 8 minuts, aquest petit xip enviarà la senyal de CAPS LOCK (bloqueig de majúscules) a l’ordinador. Devastador.

No cal que us digui les hores de diversió per a una víctima d’aquest petit engendre del dimoni (ben amagat darrere l’ordinador, això sí): canvis de teclat, reinicis del sistema, reconfiguració de l’idioma i del teclat… [/to malvat on] mhuaaahaahahahaha!! [/to malvat off]

La mala notícia és que si vols muntar aquesta arma de destrucció massiva per demà t’hauràs d’afanyar, doncs tot i que a la web del creador t’explica fil per randa com fer el teu propi dispositiu, hauràs de reunir els components i, soldador en mà, posar en pràctica les teves dots d’enginyer electrònic (o teleco, segons es miri).

I un altre dia ja parlarem d’innocentades d’oficina…

La Fira Internacional d’Informàtica, Multimèdia i Comunicacions, àlies SIMO, que havia de celebrar la seva edició número 48 aquest novembre a Madrid, ha comunicat que cancel·la totes les seves activitats i que no es durà a terme un SIMO 2008, sense especificar tampoc si aquesta decisió és permanent.

Després que grans firmes com Apple, Toshiba, Microsoft, Teléfonica, Orange i Vodafone comuniquéssin que no participarien en el SIMO es veia a venir que l’edició d’enguany d’aquesta fira, adreçada als consumidors, seria força descafeinada, seguint el regust de l’any passat.

No sé si sentir llàstima o alegrar-me’n, doncs aquesta situació no fa més que demostrar que Madrid punxa en el monopoli d’acaparar les fires i intentar eliminar competidors i que aquest país és una república bananera pel que a tecnologia i infraestructures de telecomunicacions refereix. La llàstima serà que l’ombra de la crisi acabi sent el cap de turc al que tothom apunti aquest fracàs abans que acceptar la dura i crua realitat.

I un altre dia ja parlarem de fires…