El Que No Volen Veure

…amb mànigues i ben llarga, si us plau.

Un sap que comença a conèixer i a patir la vida de consultor quan es veu identificat en vídeos com aquest:

Seguint amb la tònica predominant de degradació del sector de les telecomunicacions / informàtica a tots els nivells, em trobo en situacions rocambolesques en les que presentant una aplicació de dos mesos de desenvolupament (és a dir, senzilleta), resulta que les especificacions de més de 150 pàgines, un disseny tècnic de tantes altres i un prototip que era en mans del client des de fa un mes es converteixen en paper mullat davant de les pretensions i poca professionalitat de l’usuari, tot amanit amb comentaris de “…total, si no us costa res canviar-ho”.

El més greu no és que realment costi força canviar-ho, sinó que sembla que el client final no creu necessari definir correctament què vol que faci l’aplicació final en un principi perquè es pensa que el que se li mostra com a aplicació final és un prototip sobre el que pot fer tots els canvis i millores que no volia incloure en el paquet inicial de funcionalitats (perquè li pujava força de preu).

Com a resultat, el client vol que una aplicació que originalment no tenia molts requeriments i era de curt abast es converteixi en una potent eina amb més funcionalitats que una navalla suïssa… i al mateix preu que la proposta incial. Total, “no ens costa res canviar-ho…”.

I un altre dia ja parlarem d’abraçar a programadors…

Corria l’any 67 quan els Beatles, vora la seva dissolució i en plena època d’experimentació i excessos es van apuntar al carro del rock psicodèlic i van parir això:

No es veuen cada dia als Beatles fent rock del bo, i pel que sembla Jimi Hendrix pensava el mateix, així que no va dubtar en fer un cover de la cançó en una actuació en directe, quan feia menys d’una setmana que havia sortit el disc dels Beatles. D’això se’n diu se precoç!

En pròpies declaracions de Hendrix, la cançó dels Beatles era terriblement potent i no se l’havia pogut treure del cap des del primer cop que la va sentir. Paraula de mestre.

I un altre dia ja parlarem d’artistes precoços….

Últimament veig autobusos que fan mal als ulls

Divirteix-te amb la ciència, diuen…. millor ens apliquem amb l’ortografia.

I un altre dia ja parlarem de cartells..
.

El darrer any ha estat un episodi mogudet del culebrot dels navegadors. Mentre que Safari presentava la versió 3, desenvolupada sobre WebKit (una plataforma oberta i molt eficient), i Firefox també s’actualitzava amb un navegador gairebé perfecte (salvant els ja crònics problemes d’ús de memòria i velocitat), Explorer quedava de nou desfassat tot i haver-se actualitzat fa poc i Opera seguia sense aixecar el cap en la guerra de navegadors tot i ser un contrincant més que digne.

Enmig de tot aquest panorama només podia faltar un personatge, de tots conegut: l’omnipresent Google. Tot i haver presentat iniciatives força interessants orientades cap als navegadors, com és Google Gears, els de Mountain View encara no havien posat cullerada en l’aplicació que hom té a l’ordinador i que és la base de totes les seves activitats. Estrany, no?

No és estrany, però, que enmig de tota aquest batibull de navegadors i versions aparegués Google Chrome, el nou navegador, de la mà de Google. És el nou hype d’internet i segurament ja ho haureu llegit, però no podia deixar de parlar-ne aquí. Tot i que no serà presentat fins demà, sembla que a algú se li ha anat la mà i ja han publicat una presentació en forma de còmic, molt clara i extensa sobre totes les bondats d’aquest nou navegador, i en el seu blog també en fan cinc cèntims.

No em posaré a parlar de què pot suposar això ni de totes les coses bones que intenten vendre i que espero trobar en aquest navegador, però crec que és una important notícia que algú amb aquest pes específic com és Google vingui a portar un navegador que pot ser definitiu, unificant les bondats i virtuts de tots els navegadors que existeixen, sent a més a més de codi obert.

Ja fa força temps que Firefox em satisfà, però darrerament Safari (la versió de Mac) li comença a fer un poc d’ombra, però el que tinc clar és que demà em penso descarregar la versió de Mac de Google Chrome, ansiós per a comprobar la bona feina dels de Google, que cada cop són més presents en el meu dia a dia digital.

I un altre dia ja parlarem de què fa aquest navegador…

Una de ràpida per aquest diumenge d’una setmana sense connexió a Internet (i diria que per llarg). Seguint amb la tònica de la cançó dels diumenges, un tribut a tots aquells artistes/grups que després de tocar l’estrellat amb la punta dels dits cauen irremeiablement en l’oblit, eclipsats pel seu propi èxit d’una sola cançó.

Prometo explorar aquesta subcultura (que diu molt de la cultura musical), i per a començar, un clàssic de clàssics: Pino D’angio. Que no saps qui és? Tranquil, jo tampoc ho sabia fa poca estona.

Sí, el gran i versionat “Que Idea”, que no sé si em xoca més per l’estètica, per la veu profunda de Pino D’angio o per veure’l fumar com un carreter (fins i tot mentre canta).

I un altre dia ja parlarem de grups d’una sola cançó…

Qualsevol persona que tingui mínima relació profesional amb la informática m’entendrà, i es que del que us vull parlar és una epidemia que patim tots els enginyers/es informàtics / telecos que ens agrada el que fem. Que aixequi la mà un sol informàtic/a al que no l’hi hagin demanat mai que arreglés un ordinador o al que no l’han trucat per a preguntar perquè sortia aquell error tan estrany que no els permetia iniciar Windows. En el cas dels telecos, l’espectre d’aparells sobre els que podem assessorar s’amplia a telèfons mòbils, telèfons fixes, televisors i fins i tot microones. Jo mateix m’he vist responent per telèfon ben entrada la nit a preguntes inversemblants d’algú que ni coneixia que no podía iniciar Windows o intentant configurar a distancia un router Wi-Fi que no era Wi-Fi.
Suposo que ens ho haureu sentit dir moltes vegades, però els enginyers/es informàtics / telecos no som un servei tècnic gratuït 24h. No sé amb quants gremis teniu relació però demaneu a un arquitecte, un mestre, un mecànic o un metge que us facin els plànols d’una reforma, donguin clases particulars als vostres fills, us facin la revisió del cotxe o us estenguin una recepta, respectivament. El més probable és que us diguin que ells cobren per fer això i si hi teniu força amistat potser us faran tracte d’amic. La professió d’informàtic s’ha devaluat tant a nivel social que ningú valora el que es fa i es creu que estem davant un ordinador perquè ens agrada (que és cert) i no per a guanyar-nos la vida. Els serveis tècnics informàtics es paguen, i no són precisament barats.

Això no vol dir que com a bona persona que som la majoria d’enginyers/es tinguem vocació i disfrutem aprenent tot resolent els problemes d’altres, tot al contrari, més d’una vegada m’he vist embolicat en ajudar a resoldre algún problema que realment era un repte i del qual n’he après molt, tot i que ho he fet per amor a l’art. El problema, com he dit, és que la societat ha devaluat la nostra professió fins a tal punt que sembla que estiguem obligats a ajudar al primer que ens demani vés-a-saber-què.

Per això, vull trencar una llança a favor de tots els enginyers/es que s’han trobat en aquesta situació i donar uns quants consells a tots aquells necessitats d’ajut informàtic que segur que agraïrem tant vosaltres com nosaltres quan ens trobem en alguna dificultat:

• Busca: El que et passa a tu li ha passat abans a uns quants milers d’internautes amb prou vocació com per explicar el problema i la solució a internet. Google serveix per moltes més coses que per a buscar el teu nom o comprovar si es pot trencar internet buscant Google a Google. Intenta buscar el teu problema, segur que amb sort i una mica d’anglès pots trobar la resposta i la satisfacció de resoldre el problema tu mateix.
• A qui ho demanes: Ostres, el router ha explotat, no tens connexió a internet i necessites conectar-te al Messenger imperiosament per a fer el xafarder/a. La solució no és trucar a aquell ex-nòvio/a amb qui vas tallar fa 5 anys o l’amic/a que fa 2 anys que no veus per a demanar-li que et solucioni el problema corre-cuita. Segur que agrairan més tornar a xerrar amb tu quan et torni a funcionar el router que rebre una trucada després de tant de temps per a assabentar-se que el teu router ha petat.
• Formula bé la pregunta: Encara no conec cap enginyer/a que tingui capacitats telepàtiques amb ordinadors, així que si has de demanar ajuda a una persona que no té accés al teu ordinador primer investiga què té. Jo no sé que puc fer-li al teu ordinador si no s’inicia perquè li falta el fitxer “DUISNBIO32.ARF” i et dóna un error amb un número molt llarg ni configurar una connexió Wi-Fi si primer no em dius si el teu portátil i el teu router són inalàmbrics. Pren-te temps i estudia els símptomes.
• Aprèn: Jo disfruto aprenent tot i que no m’apassioni el tema. Potser la informática t’importa un rave, però prou que corres a demanar ajuda quan el Messenger no es connecta. Si algú t’ajuda, el mínim que pots fer per a agraïr-li és aprendre com ho ha fet per a que no hagis de tornar a demanar ajuda pel mateix problema. Mai se sap, potser en un futur t’agrada i tot!

No sóc el primer i estic segur que no sóc l’últim en explicar alguna cosa similar però tampoc estic dient res que no dicti el sentit comú. Amb això no em desmarco com un talibà que no donarà ajut a ningú més a partir d’ara, tot al contrari! Espero poder ajudar a molts i que amb aquests consells sigui molt més fácil per a tots!

I un altre dia ja parlarem d’ajudes per a usuaris més experimentats…

En aquest blog es parla de música, i força. La categoria de música del blog en dóna fe i hi ha un parell de posts que m’agrada revisitar, i és per això que feia temps que volia començar una sèrie de posts que em fan moltes ganes d’escriure.

Amb aquest primer post matarem dos ocells d’un tret i també presentarem Deezer, un reproductor de música online que últimament fa les delícies de les meves estones en què no tinc la meva música a mà (gràcies Jordi!). Ja fa temps que vaig parlar de Songza, un servei similar que permetia escoltar música en streaming, en majoria provinent de l’àudio dels vídeos de Youtube i amb un repertori força interessant. Deezer fa bàsicament el mateix, però té un buscador més potent, una interfície no tan simple i també permet enllaçar cançons o incrustar el reproductor en un altre lloc web, molt útil per la sèrie de posts que comença avui.

El que ve avui és una classe magistral del Rock,  el que les generacions futures hauríen de trobar a l’enciclopèdia en buscar la paraula “Rock”, acompanyada del seu autor. Parlo, ni més ni menys que de “Gimme Shelter” dels Rolling Stones:

Aquesta cançó va veure la llum el 5 de desembre del 1969 de la mà dels Rolling Stones, sent la primera cançó de l’aclamat àlbum “Let it Bleed”, el primer de la banda en vendre  més de 4.000.000 de còpies només als Estats Units (Wow!).

I perquè escullo aquesta cançó i no l’archiconeguda “I Can’t Get no Satisfaction” del 1965 que va canviar el terme Rock’n’Roll? I Can’t Get no Satisfaction és un himne, però trobo que Gimme Shelter reuneix tot el que una cançó de Rock ha de reunir: Una progressió amb un clímax potent, un acompanyament vocal que dongui profunditat, ritme (molt ritme!), un riff de guitarra que es desmarqui i una línia de baix que ompli el tema. No és per desmerèixer un clàssic de clàssics, però trobo que Gimme Shelter, només 4 anys després, demostra un estil molt més depurat de les intencions rockeres d’aquesta mítica banda, i què coi, m’agrada i no puc deixar d’escoltar-la i sovint em trobo cantussejant el chorus.

Si t’ha agradat: You Can’t Always Get What You Want, del mateix album (bonus televisiu: ha aparegut 4 vegades a la sèrie House), Sympathy for the Devil (imprescindible!), She’s A Rainbow, Start me Up i You Got Me Rocking.

I un altre dia ja parlarem de Rock’n’Roll…

Reconeixem-ho, l’estàndard de facto USB (Universal Serial Bus) s’ha colat a les nostres vides electròniques, i no tan electròniques, per quedar-s’hi. Segur que tens més de dos (i tres!) cables USB desperdigats per casa o per l’escriptori. Que si el mòbil, que si el mp3, que si la càmera, etc…

Ja fa temps que hi havia la remor de fons sobre el proper estàndard USB. Actualment s’utilitza USB 2.0 (depenent del hardware del teu ordinador), que millorava la transferència de dades respecte la primera versió, però després de molts rumors sobre la tercera versió de l’estàndard, finalment tenim un interessant article sobre totes les novetats que ens depara, fins i tot donant alguna pinzellada sobre el no-tan-utòpic USB Wireless.

Molt recomanable la lectura per a tots aquells que sigueu USB-dependents, que no som pocs!

I un altre dia ja parlarem d’estàndards…

L’accident aeri de Barajas és la notícia del dia, el més in, periodísticament parlant, i segurament serà la notícia de la setmana, fins que el dilluns tots ens oblidem del que ha passat, de les pobres famílies i els cadenes de televisió tornaran a omplir els seus insípids telenotícies d’estiu amb successos de sèrie B.

No penso valorar la desgràcia, ni l’accident, ni tant sols faré elocubracions sobre el que pot haver passat o ha deixat de passar. La blogosfera va bastant plena de comentaris crítics sobre la cobertura que s’està donant a l’accident, i no és per menys. Fins i tot els propis invitats dels programes informatius arriben a recriminar als presentadors i les cadenes el tracte que s’està donant a la informació, i no és un fet aïllat.

Com a espectador agraeixo la informació veraç, sense sensacionalismes i amb mesura, i en això destaca la blogosfera, amb punts de vista objectius, actualitzats, contrastats i amb una immediatesa sorprenent, que queda patent en la classe de periodisme dels de Microsiervos amb un article superb que segueix moment a moment tot el que ha anat succeïnt en un article molt complet on s’aporta informació que encara no he vist a cap cadena televisiva.

Admetem-ho, la televisió fa fàstic i ni els telenotícies són capaços d’informar sense caure en els mateixos paranys que la premsa sensacionalista. El morbo ven, i és més rendible mostrar morts, mares i pares plorant, fum i ferralla que no informar com Déu mana. Ens espera un final de setmana ple d’imatges morboses repetides fins la sacietat, connexions en directe absurdes al més pur estil de “No Está Pasando” en què cal generar notícia encara que no n’hi hagi cap.

Com sempre, la blogosfera també s’encarrega de dir la seva i clamar al cel aquest despropòsit. El sempre mordaç Mi Mesa Cojea llença veritats com a punys: “La muerte es el mejor espectáculo del mundo, y las televisiones lo saben tan bien como lo sabes tú“, mentre que la Chica de la Tele apunta sàviament el malbaratament informatiu del qual fan gala les televisions per acabar fent-ho malament i tard.

I un altre dia ja parlarem de crítica televisiva…

En el seu moment no en vaig parlar perquè creia que era vox populi, però indefectiblement m’he vist estafat pel canon revolucionari de la SGAE en primera persona i com a blogger… doncs ja us imagineu què ve a les properes línies.

No, no entraré en que si és una estafa, que si són uns lladres (encara acabaríem malament), que si existeix un dret a còpia privada, que és una mesura desmesurada per a protegir un mercat obsolet, etc… només dos exemples.

El primer el va viure (el mismísimo) Enrique Dans, que es va veure literalment robat en pagar més de canon que per una bobina de 50 CD:

I jo ho he viscut en la meva pròpia carn, quan en comprar una gravadora de DVD interna m’he vist estafat pagant més del 10% del valor del que comprava, però el que ja és el colmo és que a sobre (redoble de tambors) l’IVA aplica al canon!!! d’aquesta manera, no només paguem el canon religiosament sinó que a sobre, hisenda s’endú el 16% (ni més ni menys) d’impostos sobre el que ja és un impost revolucionari (ho sé, legalment no és un impost…).

Tot i que podem pensar que només es paga per les gravadores i els CD/DVD, perquè són els medis on es grava material protegit per drets d’autor, estem a pocs passos de que haguem de pagar canon al comprar uns altaveus, doncs els discs durs (fins i tot els interns que vénen de fàbrica amb l’ordinador, per si el SO és pirata…), escàners, impressores, reproductors de mp3 i mòbils paguen canon (i no precisament poc).

Jo, mentre espero saber on van a petar tots aquests diners (la SGAE no sap què és la crisi) seré demagog i penso gravar-me tot el que em peti, que per alguna cosa PAGO (altra cosa no sé).

I un altre dia ja parlarem de quan veurem els energúmens Bautista & Ramoncín a la presó…

Bonus!: I un altre dia ja parlarem de Googlebombing…