El Que No Volen Veure

Un clàssic de clàssics per a un diumenge encapotat. Corria l’any 1965 quan un grup d’eixelebrats amb vestits estrafolaris trencaven els esquemes amb Wooly Bully, amb uns arranjaments típics de blues que van esdevenir tot un hit:

Segurament,  Sam the Sham and the Pharaoh’s, un dels grups més eclèctics i estrafolaris del rock, només són recordats per aquesta gran cançó, tot i que la seva Li’l Red Riding Hood (La Caputxeta Vermella) sigui digne d’un altre post d’aquesta categoria.

I un altre dia ja parlararem d’antiguitats…

La Fira Internacional d’Informàtica, Multimèdia i Comunicacions, àlies SIMO, que havia de celebrar la seva edició número 48 aquest novembre a Madrid, ha comunicat que cancel·la totes les seves activitats i que no es durà a terme un SIMO 2008, sense especificar tampoc si aquesta decisió és permanent.

Després que grans firmes com Apple, Toshiba, Microsoft, Teléfonica, Orange i Vodafone comuniquéssin que no participarien en el SIMO es veia a venir que l’edició d’enguany d’aquesta fira, adreçada als consumidors, seria força descafeinada, seguint el regust de l’any passat.

No sé si sentir llàstima o alegrar-me’n, doncs aquesta situació no fa més que demostrar que Madrid punxa en el monopoli d’acaparar les fires i intentar eliminar competidors i que aquest país és una república bananera pel que a tecnologia i infraestructures de telecomunicacions refereix. La llàstima serà que l’ombra de la crisi acabi sent el cap de turc al que tothom apunti aquest fracàs abans que acceptar la dura i crua realitat.

I un altre dia ja parlarem de fires…

Si algo ha quedado claro en esta crisis, o lo que quiera que sea, es que la revolución como motor de cambio de la estructura social ya no es posible.

De nou, Mi Mesa Cojea mossega amb un curt article, deixant a banda comentaris incendiaris, que llença veritats com a punys que ens haurien de fer pensar en el nostre deure com a motor de la societat i com la nostra actitud passiva ens ha dut fins aquí.

I un altre dia ja postejaré la cançó del diumenge (a risc que ja no sigui “del diumenge”)…

Ah! ja diuen que l’ingeni s’aguditza en temps de crisi, i la biblioteca pública Vapor Vell de Sants s’ha vist obligada a re-inventar el seu model de negoci.

Ja ho diuen: “Actualitzar-se o morir”.

I un altre dia ja parlarem de la bústia de retorn de llibres 24h (gran servei) …

Tornem després d’un cap de setmana sense cançó amb un grup que feia temps del que en volia parlar. Potser no serà el hype del moment però fa coses com aquesta:

Burn My Shadow de UNKLE és de les cançons que no puc deixar d’escoltar i de les que segurament en cauran algunes quantes més per aquí.

Per si us ha agradat, el seu disc War Stories és segurament una de les millors produccions de l’any passat. Per a no perdre-se’l.

I un altre dia ja parlarem d’altres grups sense renom…

Permeteu-me que avui ens posem una mica tècnics i us parli del proper hype dels sistemes de comunicació que més poden afectar a la manera a la que ens connectem a Internet i de tots els punts foscos que l’envolten i que molts no volen que vegis.

Si mirem enrere (que és una bonica manera de preveure el futur), per allà quan es va pensar en un sistema de distribució d’una senyal digital modulada per a la comunicació digital, que esdevindria Internet , l’elecció del medi de transport (digues-li xarxa) era un factor important i que suposava un compromís: havia de permetre la transmissió de senyals digitals modulades, pel que havia de complir uns requeriments tècnics, i alhora havia de donar accés al màxim nombre de persones utilitzant una xarxa comuna, a poder ser ja existent, evitant al màxim la instal·lació i implantació de noves xarxes de comunicacions (procés car i llarg). En aquest segon cas és on entra un concepte de nom estrany anomenat capil·laritat, que és un grau de mesura de com una xarxa de comunicacions cobreix la totalitat d’una població, arribant al domicili de l’usuari.

Per allà als anys 80, la xarxa amb més capil·laritat que complia els requeriments tècnics era la xarxa telefònica. Molts recordem els nostres vells mòdems a 14kbps connectats al telèfon fent sorollets estranys (això ja és cosa d’un altre post), però el pas del temps ha anat portant més i més altes velocitats a les connexions d’Internet, portant als proveïdors d’Internet a implantar les seves pròpies xarxes de comunicacions (fibra òptica, majoritàriament) per a abastir els seus clients, oferint més velocitat, però a un cost molt elevat.

Tot això a què ve?¿ Si rebobinem una miqueta, ens adonarem que l’elecció inicial de la xarxa telefònica va influir molt en com hem enfocat la distribució de la senyal fins a data d’avui, però durant tot aquest temps hem obviat una xarxa amb MOLTA més capil·laritat que la telefònica i que arriba a la majoria de llars de tot el món (es trobin on es trobin), i és la xarxa elèctrica.

O no tens endolls a casa? Imagina’t poder connectar el mòdem a QUALSEVOL endoll de casa i tenir accés a Internet. Això és la tecnologia PLC o Power Line Communications (amb mil perdons per la gran simplificació). Oblidem-nos de distribuir Internet a través de satèl·lit i altres tècniques de gairebé-ciència-ficció (que existeixen) per a arribar als llocs més remots, allà ja tenen endolls.

D’acord, i perquè no hi hem pensat abans? La xarxa elèctrica fa molts anys que es troba present a les ments pensants de moltes universitats i laboratoris per a transmetre senyals, però resulta que dels dos grans requeriments d’una xarxa de distribució de senyals digitals modulades, característiques tècniques i capil·laritat, la xarxa elèctrica només destaca en el segon. S’ha hagut d’avançar molt i refer moltes proves fallides per a poder combatre totes les interferències (i altres coses lletges) que hi ha dins un cable d’electricitat , però la tecnologia PLC ja és una realitat i es comença a sentir com una remor de fons.

Quan em podré connectar a Internet a través de l’endoll? Ja existeixen solucions comercials domèstiques per a distribuir la senyal d’Internet per tot un domicili utilitzant la xarxa elèctrica d’aquest, però sembla que som lluny de veure com Endesa o Iberdrola ens facturen la llum i Internet a la vegada, doncs sembla que en aquest país es pateix certa esquizofrènia corporativista.

Curiosament, Espanya és capdavantera mundial en el disseny de xips per a la modulació de senyals PLC (qui ho havia de dir!). Dins de qualsevol aparell amb tecnologia PLC s’hi troba un xip dissenyat per l’empresa DS2, amb seu a València, però contràriament al que indicaria la lògica, Espanya es troba a la cua de la Unió Europea pel que fa a implantació d’aquesta tecnologia.

Com ja ve sent normal, Telefònica i el càrtel que constitueix amb la CMT (Comissió del Mercat de les Telecomunicacions), ha impedit que Espanya pugui evolucionar tecnològicament i millori les seves infraestructures de telecomunicacions. No és difícil d’entendre que a Telefònica no li agradi l’aparició d’un sistema de comunicacions que deixi gairebé obsoleta la xarxa telefònica, que aporta tants ingressos a la companyia (d’això també n’hauríem de parlar en un altre post), i prefereix posar pals a les rodes a un procés de modernització abans que veure com Endesa o Iberdrola li prenen un mercat en el que es trobava tan còmode. Per a això té la seva amiga-sucursal CMT, que sent l’organisme amb més poder sobre aquests temes no té cap problema ni vergonya per a aturar la implantació de la tecnologia PLC en aquest país. Vés per on.

Com sempre, m’acabo animant amb un post quilomètric, però com a mínim ja sabem de què van aquestes sigles que tant donaran a parlar en un futur no gaire llunyà.

I un altre dia ja parlarem de companyies de telecomunicacions…

No ho hauria pogut dir millor:

Com sempre, la saviesa que traspuen les parets del meu barri m’espanta.

PS: Per als curiosos, és una centraleta transformadora de mitja tensió d’Endesa que a falta que construeixin el bloc de pisos on va ubicada es troba al mig del carrer.

I un altre dia ja parlarem de missatges inquietants…

No, això no té res a veure amb la recent visita de Gloria Gaynor a Barcelona ni amb el concert d’ahir a Madrid (amb Boney M), sinó amb una de les versions més originals que s’han fet mai d’aquesta més que coneguda cançó.

De tant en tant, escoltes una cançó que et sona d’alguna cosa i t’acabes adonant que és una versió d’una cançó que coneixes des de fa temps. He de reconèixer que m’ha passat més d’un cop i em fascina la capacitat d’alguns artistes per a reversionar cançons conegudes per tothom i fer que sonin tant bé com ho fa Cake (i en directe):

I amb aquest post em penjo un Hat Trick amb una versió que va ser un èxit televisiu gràcies a un anunci de Telefónica i que va donar a conèixer aquest grup amb la mala fortuna que Cake es va convertir en un dels tants grups d’una sola cançó. Post rodó!

I un altre dia ja parlarem de cançons versionades…

Tot i ser una setmana molt apretada, no volia que arribés dissabte sense haver dit la meva sobre la festa de la Mercè que se’ns tira a sobre i en particular, sobre el Barcelona Acció Musical aka BAM, que porta uns quants anys portant molta, bona i variada música a la ciutat per a celebrar les festes com cal.

El cartell del BAM sempre ha estat com una caixa de bombons: tens els que tant t’agraden, els que et sorprenen, els que diuen que són tan bons i aquells que no has vist en ta vida però ja que és gratis, perquè no veure’ls? Així doncs, entre tanta oferta, quatre humils recomanacions fora del més conegut del cartell:

Love Of Lesbian (Barcelona, pop-rock/indie), dissabte 20, Pl. Reial (sidecar), 21:30h: Val, d’acord, aquests són força coneguts, però no es veu cada dia a Love Of Lesbian tocant en directe i per la cara a Barcelona, així que si us va agradar Maniobras de Escapismo no us podeu perdre la posada en escena de Cuentos Chinos Para Niños del Japón.

La Brigada (Vilanova i la Geltrú, Pop), dimarts 23, Plaça dels Àngels, 20:45h: The Light Brigade s’ha passat al català i ha perdut part del nom en el procés. Potser no són el grup més promocionat, però prometen fer-se sentir i aquesta és la millor oportunitat per a veure’ls en directe en un escenari molt interessant.

Russian Red (Madrid, Folk) dimarts 23, Plaça del Rei, 22:30h: Mai has sentit una veu igual. Els teloners dels Sunday Drivers al concert de Tarragona (o hauria de dir la telonera) prometen un concert més que agradable en un escenari irrepetible per a l’ocasió. Assistència obligada.

lo:muêso (Premià de Mar, rock experimental), dissabte 20, Maremagnum, 22:30h:  A part d’endur-s’en el premi al nom més estrafolari de les festes (tot i ser de casa), vénen al BAM acompanyats d’unes crítiques inmillorables després de presentar el seu últim disc, Giant Catarzêe. És el concert ideal per a descobrir una banda que donarà que parlar.

Vetusta Morla (Madrid, pop rock alternatiu), dissabte 20, Fòrum, 00:20h: La nova esperança del pop rock alternatiu. El seu primer disc, Un día en el mundo, arriba ni més ni menys que després de 9 anys de treball de la banda. Tota una perla en brut.

Com sempre, els concerts s’aglutinen en un parell de nits i hem de lamentar que Vetusta Morla actui al Fòrum, que any darrere any demostra que no és el millor lloc per a segons quins concerts.

Ens veiem al BAM!

I un altre dia ja parlarem de la discriminació positiva en el món de la música en català…

Seguint amb la tònica de les bandes d’una sola cançó avui ve La Rabia del Milenio amb una memorable canço que tots recordem i que va eclipsar completament una banda que malhauradament no ho va aconseguir.

Delgadito va ser un dels molts èxits que van sortir de la fàbrica de grups-d’una-sola-cançó que es va treure de la butxaca la marca Pepsi sota el nom de Generation Next cap a les acaballes dels 90, i em sembla que no serà el primer cop que surti per aquí doncs serà la gran mecenes d’aquesta secció.

Bonus Televisiu! Sembla que els caps pensants de la televisió em llegeixin el pensament i  des de fa uns dies corre un anunci televisiu de formatge light que utilitza el chorus d’aquesta cançó, així que segurament ja us sonarà més.

Malhauradament només arribarem a escoltar aquestes cançons en anuncis. Tot i que en el seu moment ens la van fer escoltar enèsimes vegades per televisió i ràdio i ser francament bones, acaben desgastades i es perden ràpidament, sovint, acompanyades pel seu creador. Algú recorda el “Chiki-chiki”??

I un altre dia ja parlarem de campanyes publicitàries…