El Que No Volen Veure

No solc parlar de cinema al blog però aquesta és una d’aquestes honroses excepcions que val la pena permetre’s. Seré sincer, a casa no som molt d’anar al cinema, però això no vol dir que no disfrutem d’una bona pel·lícula, tot al contrari. Crec que pagar més de 1000 ptes per anar a veure una pel·lícula en un edifici on acabes passant fred, fins i tot a l’estiu, on a més a més de pagar una xifra considerable tampoc t’estalvies els omnipresents anuncis i acabes tenint com a banda sonora original les crispetes del grupet del darrere no paga la pena. Que tenen una pantalla enorme? gràcies, però prefereixo el meu LCD de 32′ HD, sense anuncis, a l’hora que vulgui, sense aguantar maleducats i fent les pauses que vulgui.

És per això que en anar al cinema, l’elecció de la pel·lícula no és trivial. És més, sovint és la pel·lícula la que ens duu al cinema, i després de la recent recomanació d’Origen (Inception) que feien Microsiervos, l’escapada i retrobament amb la sala de cine estava més que justificada.

No desvetllaré res, bàsicament perquè cada paraula que escrigui es pot convertir en un spoiler important, però feia temps que no sortia d’una sala de cinema pensant que el cinema Nord-Americà no és del tot decadent, que encara hi ha lloc per a guions intel·ligents i treballats, trames intrigants, que enganxen, ben narrades, pel·lícules d’acció on no s’insulta la teva intel·ligència i que encara és possible quedar-te més de dues hores enganxat a la butaca sense ni adonar-te’n. Sé que si l’única recomanació que puc fer és que la veigueu (al cine, a casa, etc…). Aqui no hi ha 3D, ni surround que valgui, és una història que us farà pensar i per la que val la pena anar al cinema.

Algú l’ha definida com una barreja de Matrix, Alícia al país de les meravelles, Ocean’s Eleven i moltes coses més. Jo li vaig trobar moltes referències a Escher i 2001: odissea a l’espai, però el més important de tot és que sortiràs del cine amb què pensar i que et rondarà pel cap durant molt de temps, estrany per a una pel·lícula en la que gairebé una hora succeeix mentre cau una furgoneta (i em callo).

I un altre dia ja parlarem de com veiem les pel·lícules a casa …

Segurament, si no hagués estat per la oportuna invitació d’en Manu (gràcies) al concert del Poble Espanyol, aquesta cançó mai hagués aparegut aquí:

Sí, Bombón Mallorquin no és un disc fàcil d’escoltar, però en veure a Joan Miquel Oliver en concert tot va prendre sentit i ara no puc deixar d’escoltar el seu disc sense entrar en una espècie d’estat hipnòtic.

Després d’això només puc dir dues coses: aquest home té un directe sensacionalment potent per la humil posada en escena i (dos), quin art a la guitarra!

I un altre dia ja parlarem d’artistes illencs…

Avui un poc d’egocentrisme fotogràfic, però coi, ser l’únic editor d’aquest blog ha de tenir algun avantage no? Ja fa uns quants posts comentava la meva renovada afició a la fotografia i amb la recent incorporació al meu equip, una petita presentació per a si algú li és d’utilitat saber amb què faig les fotos i què opino del material del què disposo (i que consti que això no és un post patrocinat):

• Cos de la càmera: Canon Rebel XS (a.k.a. 1000D)

La petita de la família Canon i l’entrada al món de les DSLR, en directe competència amb la Nikon D3000 (no entraré a comentar especificacions), però no per ser les germanes petites de la casa deixen de ser unes dignes càmeres amb un potencial enorme per a principiants a un preu molt atractiu.

La meva elecció era fàcil, de tota la vida a casa hem estat Canonistes, pel meu gust són les càmeres més ergonòmiques, sempre m’han agradat els seus tons i el seu processador DIGIC estava demostrant ser millor generació darrere generació, però com en tot, per a gustos, colors.

• Objectiu primari: Canon EF-S 18-55 1:3.5-5.6 IS

M’hagués agenciat només el cos de la càmera si no fos per la troballa d’un kit que duia aquest objectiu, del que diuen és molt més recomanable que el seu germà petit sense establitizador i està demostrant ser un digne objectiu de batalla.

No destaca en res particular, té un rang acceptable, una lluminositat estàndard, és estabilitzat (això sí que s’agraeix), produeix fotos molt nítides i dóna la sensació de ser un objectiu robust des del primer cop que l’agafes.

Al meu parer, un objectiu bàsic per a començar a treure tot el suc a la càmera i per a sortides en què no saps què et trobaràs i vols anar lleuger amb la certesa que no et fallarà.

Com a pegues, l’únic que puc dir és que en ser EF-S només és apte per a sensors APS-C (cosa que per a mi no és un problema) i que l’enfoc és un poc imprecís i lent, però tampoc li demanarem més a un objectiu que al mercat no arriba als 150€…

• Objectiu tele: Canon EF 80-200 1:4.5-5.6 II

Un dels avantatges de que a casa siguem canonistes és que he pogut reaprofitar un vell tele d’una EOS 1000F N de film que corria per casa, cosa que denota que aquest objectiu, a diferència de l’anterior, tingui montura EF (Full Frame ó 35 mm).

És un objectiu antic i no incorpora la majoria de meravelles que han aparegut en els darrers 10 (?) anys, així que res d’estabilització, res de motors ultrasònics, oblidem-nos de lents asfèriques i toquem de peus a terra. És un objectiu bàsic, no molt lluminós i raonablement nítid. No dic que sigui un mal objectiu, tot al contrari, és un contrapunt perfecte per a l’extrem tele del meu equip.

Si estàs buscant un objectiu tele per a completar el teu equip, no t’escarrassis, aquest objectiu està descatalogat. És més, existint-ne un com el Tamron 70-300 per menys de 150€ seria tonteria mirar-ne cap altre (a no ser que siguis un freak de la fotografia “vintage”)…

• Objectiu de focal fixa: Canon EF 50 1:1.8 II

A mesura que he anat fent fotografies, he vist que em trobava força limitat per la lluminositat dels objectius dels que disposava. És cert que existeixen objectius amb similars focals als meus amb obertures de fins 1:2.8 però el seu preu augmenta força enters (en molts casos fins als milers).

En la meva cerca d’un objectiu nítid i amb una obertura interessant vaig acabar inevitablement en el món de les focals fixes i topant-me amb el “vidre” més famós de la marca, el 50mm. Petit, lleuguer, de plàstic joguina, però és armar-lo al cos i de cop i volta tens una bèstia capaç d’obrir el diafragma fins a 1:1.8 en una focal de retrat i amb una nitidesa increible.

Ah, ja he dit que aquesta joguina està al mercat tranquil·lament per sota els 100€ ? Si mai la proves ja estàs perdut…

• Bossa:  Crumpler MuffinTop 3000

Pot semblar trivial, però en anar amunt i avall, sobretot de viatge, la diferència de disfrutar o no de la fotografia és una bossa còmode que et permeti portar l’equip amb seguretat i no t’acabi emprenyant (pensant que una dslr amb els seus objectius no deixa de ser un trasto considerable).

Crumpler, tot i no dedicar-se a la fotografia, fa un material realment bo i a la botiga del carrer Mallorca amb Roger de Llúria podeu trobar bosses com la MuffinTop 3000, còmode i pràctica per a dur la càmera amb un objectiu i un d’extra, i tot sense comptar amb l’estètica, que també és un dels punts forts de la marca i que es desmarca de les típiques bosses, imants dels lladres.

Fora del que mon pare, un altre gran aficionat a la fotografia, m’ha ensenyat, tot el que he après ha estat a base d’autoaprenentatge i en gran mesura, de persones que fan el mateix que jo ara, explicar de què disposen, com ho utilitzen i veure les seves fotografies (la informació EXIF és de gran utilitat per a veure com han estat fetes i aplicar-ho tu mateix). És per a això que sense cap tipus de pretensió més que de compartir el que m’agrada i de rebre qualsevol opinió que tingueu, els posts de fotografia començaran a tenir més presència al blog.

I un altre dia ja parlarem de perquè sóc l’únic editor d’aquest blog…

No ens en anem dels 90 per a recuperar un tema que va fer història:

Si la setmana passada parlàvem de com Oasis va marcar els 90, avui recordem com Radiohead va tancar una dècada per a obrir un nou món en el món de la música indie.
 
Corria l’any 97 quan Thom Yorke i els seus van passar pàgina de tot el conegut i avançant-se fins i tot a la histèria de l’efecte 2000 van marcar la fi del que fins ara s’havia escoltat amb OK Computer, un àlbum que també ha marcat la música, però en aquest cas, la del S. XXI, tot i haver-se editat el segle anterior.

És de justícia dir que si molts grups d’avui en dia no existirien si no fos per Definitely Maybe d’Oasis, tampoc existirien de no ser per aquesta gran obra mestra que es troba a cavall de l’indie més experimental i el rock conceptual.

I un altre dia parlarem dels inicis del s.XXI…

Ni Google Wave. Si fa un temps anàvem com a bojos darrere una invitació (fins i tot aqui al blog) per a provar el nou i revolucionari servei de Google (no recordo tanta expectació des de gMail), Google ha posat fi a la seva aposta de futur.

Segurament morirà sense que ningú entengui encara com funciona i perquè serveix, i m’agradaria pensar que és perquè Google ha vist més enllà del que nosaltres ara com ara som capaços de veure. Mai se sap, potser d’aquí uns anys ens semblarà una eina vital com ho és ara gMail.

De moment, tot i no considerar-ho un fracàs absolut, cal reconèixer que ha estat un fiasco pel que fa a les expectatives creades. Senyors dels Fiasco Awards, es repensen el títol que ara poseeix, injustificadament, l’iPad i nomenem a Google Wave el fiasco del 2010?

I un altre dia ja parlarem de fiascos de Google…

Si potser Oasis són més recordats pel seu impecable (What’s the Story) Morning Glory ?, el 1994, aquests irreverents de Manchester estaven colze a colze amb Blur en popularitat, gràcies a cançons com aquesta:





Supersonic va ser el primer single del seu primer àlbum, editat el 1994, anomenat Definitely Maybe.



Menció apart mereix aquest àlbum, sovint aclamat com el millor àlbum de la història (fins i tot per sobre dels Beatles) i tot i que discrepo amb tal exageració britànica, el que és innegable és que Definitely Maybe hauria de ser considerat amb el guardó que m’acabo d’inventar i és el millor primer àlbum de la història, sens dubte.


No només va catapultar a Oasis a la fama mundial, corroborada amb escreix amb el seu segon àlbum abans mencionat, sinó que per mi, és el millor àlbum de la meva dècada, és a dir, la dels 90, quan vaig crèixer i vaig formar el meu gust musical, a la vegada que aquest àlbum marcava l’inici d’una nova era de la música (el rock alernatiu). Sense aquest àlbum no haurien existit Franz Ferdinand, ni Muse, ni Coldplay, ni Arctic Monkeys, ni els Strokes, per dir-ne alguns …


I un altre dia parlarem dels precursors del Brit-pop (que no són ni Oasis ni Blur) …

Alguns ja sabreu de la meva afició a la fotografia, i que recentment m’he tornat a engrescar amb energies equip digital renovat. Coincidint amb l’arribada de les vacances, quan molts de nosaltres millorem o completem l’equip fotogràfic per tornar amb grans instantànies i fart de la batalla dels megapíxels en la fotografia digital (a.k.a. jo la tinc més gran), aquí va un petit recull de les coses que humilment, crec que cal mirar-se amb cura a l’hora de buscar l’equip que ens donarà millor resultat, sempre des de l’òptica de la fotografia digital i intentant cobrir el que seria un usuari estandard.

Què és millor? Com tot en aquest món, això és una qüestió de compromisos i de què s’ajusta més a les nostres necessitats. A grans trets, si l’únic que esperes d’una camera és que no t’estorbi i faci fotos decents sense preocupar-te gaire, agencia’t una càmera compacta amb una òptica de qualitat i et farà feliç. Si el que busques, però, és anar una mica més enllà, jugar amb la llum, els desenfocs i tenir més control sobre la camera per a aconseguir fotos més nítides, les dslr són el que busques, i segurament, no et sortirà tan car com et penses.


I un altre dia ja parlarem dels nikonistes i dels canonistes …

Als inicis dels 90 va i arriben un grupet de londinencs disposats a encunyar un nou so:





D’acord, Blur potser no és el grup més important o influent del brit-pop però el seu àlbum Parklife té perles com aquesta, que van fer que el 1994 fos un any mogudet en l’escena musical britànica.


I un altre dia ja parlarem de l’àlbum més influent de la meva dècada (és a dir, dels 90) …

De ben segur ja heu sentit algun cop la mateixa pregunta o fins i tot us la heu feta vosaltres, i de la mateixa manera, n’estic segur que no deixarem d’escoltar el que ve a ser la gran inquietud del nostre segle. Com a teleco puc intentar esclarir les coses, si més no, per a que tingueu quelcom per a fer-vos els interessants mentre espereu a que la tele canvii de canal (això de ben segur deixa impressionades a les cites, ja ho veureu).


El fet és que la TDT, i en general, la majoria dels nous formats digitals, tenen una manera força curiosa de codificar (i per tant, de descodificar) la imatge en moviment, així que aquest funcionament aplica per a la TDT com per a tots els formats MPEG (incloent el famós H.264), però primer, tirem un poc enrere, com a mínim fins quan no sabíem ni que era la TDT.


La televisió analògica, també coneguda com UHF pels nostres pares, entre moltes coses que feia, només es limitava a enviar tots i cada un dels fotogrames un darrere l’altre. Si, si ets un estudiós del tema, he obviat un abisme de detalls tècnics, però no estem aquí per a formar experts en formats obsolets, així que ens cenyirem a la idea que les teles d’abans rebien una senyal a través de l’antena que venia a ser un fil d’informació on s’anaven arrenglerant un darrere l’altre els fotogrames que anaven passant per la pantalla, en concret, 25 fotogrames per segon a Europa (30 als EEUU), i per si fos poc, entre un i l’altre encara hi encabien les pàgines d’una cosa prehistòrica que es deia Teletext.


Tot i que el teletext de la TDT segueix tenint la mateixa aparença prehistòrica que el de la televisió analògica, la senyal de TDT És un altre món. Per la mateixa antena que teníem, ara ens arriben més de 4 senyals de televisió i ràdio diferents per a cada antic canal UHF, i a més a més alguns tenen més definició (fins i tot HD) i fins i tot continguts extra. Així que seguint la màxima que d’on no n’hi ha no en raja, alguna cosa han tret per a posar tot això, no?


Efectivament, i ja posats a treure coses de la rancia televisió analógica han tret ni més ni menys que la majoria dels fotogrames que s’enviaven, en alguns casos fins a més del 50% dels fotogrames! Però llavors, com és que veiem la tele “tan” bé si rebem menys de la meitat de les imatges que abans? Pot semblar un sense sentit, i fins i tot còmic, però literalment, la tele (o més aviat, el descodificador) s’inventa els fotogrames que no rep. De debò. Bé, ells no n’hi diuen inventar, però així ja ens entenem.


Per a suplir la falta de fotogrames, per exemple, si el sistema només envia 1 fotograma cada 4, quan la nostra tele rep la senyal, entre dos fotogrames s’ha d’inventar els 3 que no ha rebut pel mig. Aquí el terme “inventar-se” pot semblar ofensiu per als enginyers que van dissenyar un algoritme que donats dos fotogrames genera els que falten enmig per a fer que la imatge sembli fluïda, i creieu-me, no és fàcil.

grup de fotogrames on els fotogrames P i I són els que rep la televisió (fotogrames clau, sí a més a més n’hi ha de varis tipus) i els B són els que el descodificador s’inventa entre els dos fotogrames clau que el comprenen

Amb tota aquesta barbaritat de coses el que ens podríem preguntar és perquè podem arribar a veure la tele, però tornant a la pregunta del post, ara ja tenim més informació per a respondre-la. Si pensem en el moment que seleccionem un canal, per a mostrar res, el descodificador necessita tenir com a mínim dos fotogrames per a inventar-se els del mig (i ja no entro en els diferents tipus de fotogrames que hi ha), així que primer caldrà que el descodificador rebi un fotograma i que després rebi el següent per a descodificar els fotogrames d’enmmig, que són els que ja hauriem d’haver vist i que són els que s’ens mostraran (aquí, els més espavilats entendran perquè ja han cantat el gol a la ràdio quan el veiem a la tele).


El més curiós de tot és que el temps que tardarà la nostra tele en canviar de canal mai serà el mateix perquè dependrà de quant temps haurà d’esperar a rebre els fotogrames que li fan falta, i això depèn del moment en que pitjem el botó (potser s’acaba d’enviar un i haurem d’esperar més o potser tot just rep el primer en aquell moment). Tot i això, els fabricants, coneixedors d’això i de com fem servir la tele, quan seleccionem un canal algunes televisions ja emmagatzemen la informació dels fotogrames dels canals següent i anterior per a que els que tenen el dit ràpid canviant de canal no es desesperin.


I un altre dia ja parlarem de la barbaritat de coses que m’he passat pel forro explicant això… peticions?

Calia reemprendre l’activitat com cal, així que no podia passar un diumenge més sense una bona cançó:





Un dels clàssics del rock de la dècada dels 70, quan els Pink Floyd omplien estadis i portaven els concerts a la categoria d’art escènic.


I un altre dia ja parlarem de perquè no m’agraden els concerts en grans estadis…