El Que No Volen Veure

Ja fa temps que utilitzo Google Calendar. Poder tenir una espècie d’agenda amb infinitat d’opcions per a compartir-la i gestionar-la en qualsevol ordinador amb connexió és tot un luxe… però a casa prefereixo tenir una aplicació com cal (digues-li Outlook, Thunderbird o iCal) per a organitzar-me correus, agenda, toDo’s …. però resulta que aquí era on Google Calendar no era tan fantàstic.

Fins ara, per a poder veure calendaris de Google Calendar calia subscriure’s al calendari a través del teu programa preferit. Fins aquí perfecte, però no permetia l’edició, i per tant, no podies tenir cap calendari “sincronitzat”.

Pel que sembla, la gent de Mountain View ha descobert (tard, però ho ha descobert) que aquesta gran eina requeria d’una funcionalitat que permetés tal sincronització i han implementat CalDAV en Google Calendar. Tot i que no és pas nova, aquesta eina permet, finalment, mantenir un calendari sincronitzat entre la teva aplicació preferida i l’aplicació Web, fent mooooooolt més fàcil i còmode gestionar els teus calendaris personals i compartits.

La configuració, com a mínim per a iCal és extremadament senzilla i aporta tota la flexibilitat d’aquesta gran aplicació de Google i ells mateixos expliquen com fer-ho. Si ja disposes de calendaris a Google Calendar no pots passar aquesta funcionalitat, que de ben segur et farà molt més còmode la gestió dels teus calendaris, i si no tens compte de Google… ja fas tard per a aconseguir-ne un!!

I un altre dia ja parlarem de com Google està envaïnt les nostres vides…

Sembla que finalment tinc connexió a internet a casa i ja estic minimament instal·lat (tot i que pel que sembla i l’experiència d’altres farà falta força temps per a estar-ho del tot), i donant un cop d’ull al blog me n’adono que des del 18 de juliol no escric res… vaja, qui ho diria que no fa gaire escrivia cada dia!

Tot i això, aquest no és un post per dir que plego veles (com alguns grans bloggers que segueixo estan fent) sinó per a deixar clar que he tornat per a quedar-me. Tampoc pretenc fer veure que no ha passat res i postejar les estadístiques que queden pendents (ja us aviso que no diuen res d’espectacular a part que postejo menys) o començar a vomitar una barbaritat de tonteries més o menys interessants que m’han passat pel cap.

Tantmateix, crec que més val la pena ser realista i no caure en el mateix error que altres bloggers que recentment tocaven retirada. No pretenc ni vull mantenir un ritme de posteig diari o quasi-diari, així que ens haurem de conformar amb un terme mig que em permeti disfrutar del que escric, sense forçar-me a enllaçar qualsevol tonteria que trobo per aquests móns de Déu, però sense arribar a avorrir-vos amb un trist post setmanal… què us sembla si ho deixem amb 3-5 posts a la setmana? Algú en dóna més? Ok, doncs.

Pot sonar pretenciós (diuen que els bloggers es suïciden llançant-se des del capdamunt del seu ego), però no pretenc més que tornar a disfrutar del blog i que aquells que el seguiu sapigueu que El Que No Volen Veure no ha desaparegut i que l’únic que vull és que tots en disfrutem d’una manera o altra. De la mateixa manera, no puc deixar de donar les gràcies a tots els que heu comentat (via telemàtica o en persona) el blog durant aquest temps de baixa activitat. Prometo coses interessants.

I un altre dia ja parlarem del declivi de la Web 2.0 ….

Un petit dubte cinematogràfico-existencial mentre no acaba d’arribar la connexió a casa:

Perquè les pel·lícules de Grecs o Romans semblen transcòrrer en un estiu perpetu i en canvi les pel·lícules d’edat mitjana representen una època gairebé glacial on SEMPRE neva i plou?

Misteris del cinema o del canvi climàtic?

I un altre dia ja parlarem de pel·lícules mal ambientades…

Ja fa dies que no postejo, com a mínim, regularment. No tinc connexió, no tinc ordinador a casa, i com qui diu, encara no tinc casa.

Des de la setmana passada estic de mudança, al que si sumem que ho compagino amb 9 hores diàries de feina sembla que això pot ser l’obra de la Seu.

Tot i això, la connexió a Internet al nou pis és a punt d’arribar i tant bon punt trobi temps entre caixa i caixa i els armaris m’ho permetin, tornaré a postejar. Paraula.

I un altre dia ja parlarem del complicat que és viure a cavall de dues cases…

Ja sabíem que Windows Vista consumeix més recursos… però això ja és exagerat!

Sembla que Google Sketch Up és especialment demandant en Vista, necessitant un 3000% més d’espai en disc que el seu antecessor (tot i que, ei!, de memòria només necessita el doble!). Això sí que és optimitzar!

I un altre dia ja parlarem de l’ús de disc i memòria de les aplicacions actuals…

Ja sé que no he parlat gaire bé del teletext en el passat, però davant la (ejem) imminent apagada analògica crec que val la pena recordar una de les invencions amb més enginy, que es perdrà pel camí. I és que el teletext, tot i estar passat de moda i ser de qüestionable utilitat, va ser la primera eina en introduïr la interactivitat, encara que molt limitada, en un sistema completament unidireccional com és la televisió. Som molts els que hem esperat pacientment davant una pantalla pixelada, veient com passaven uns numerets a tota velocitat, esperant que aparegués la programació del canal que estàvem veient en el teletext, i ja ha arribat l’hora de saber què feien aquells numerets corrent tant ràpid (sí, això vol dir que ve un post llarg).

Com tots els sistemes de vídeo, el televisor mostra imatges en moviment gràcies a la projecció d’imatges fixes de forma successiva i a molta velocitat. En concret, els sistemes de televisió europeus projecten 25 imatges per segon (en realitat són 50 entrellaçades, tot i que això són figues d’un altre paner), i per entendre el funcionament del teletext hem de viatjar fins als temps dels gairebé difunts televisors de tub de raigs catòdics (àlies CRT, sí, aquells que són gairebé més fons que amples). Aquests televisors mostren cada imatge fixa gràcies a un feix d’electrons (i per tant, molt fi), que recorre les 625 línies del televisor (si és europeu), il·luminant el fòsfor que té la pantalla, i això ho fa per a cada imatge, és a dir, que el pobre feix d’eletrons va de bòlid fent línies i més línies.

Recorregut del feix d’eletrons anant de bòlid amunt i avall on es pot veure el temps de blanking

Com es pot veure, el pobre feix d’electrons en acabar de “pintar” cada imatge ha de tornar a l’inici de la pantalla per a començar a “pintar” la següent, i és llavors quan se li dona un petit (molt petit) descans perquè es pugui prendre aquesta tornada amb més calma, i és el que s’anomena temps de blanking. Tot i ser un instant molt petit, durant aquest temps la senyal de televisió és totalment inútil i sol estar buida, mentre espera que el feix d’electrons torni a la posició inicial per a tornar a començar. Doncs bé, resulta que aquest temps no és del tot inútil, doncs la senyal del teletext es troba codificada dins aquest trosset de la senyal que fins l’aparició del teletext estava totalment desaprofitat. Aquest detall és certament enginyós, encara més si pensem que no afecta en absolut la senyal de vídeo de la televisió i que per tant, els aparells receptors que no “entenguin” la informació de teletext, senzillament ignoraràn aquesta senyal i seguiràn mostrant la imatge tan campants…

Però… encara no sé com és que passen els numerets! - Tot al seu temps, hi som tots? ja falta poquet. La senyal de teletext que rebem en cada temps de blanking (l’instant que necessita el feix d’eletrons per a tornar a la posició inicial entre imatge i imatge), és exactament una pàgina del teletext, així que en tant sols un segon rebrem 25 consecutives (en el cas entrellaçat). Certament, el teletext ofereix una interactivitat limitada doncs no podem modificar els continguts, ja que l’únic que fa el teletext és enviar les 888 pàgines una darrere l’altre entre cada imatge fixa en un bucle infinit, és a dir que un cop envia l’última pàgina torna a començar per la primera.

En realitat, doncs, quan nosaltres volem veure una pàgina del teletext introduïnt el seu número, el que fem realment és esperar a que arribi la pàgina que hem demanat per a mostrar-nos-la, és llavors quan veiem passar els numerets, indicant la pàgina que s’està rebent en aquell moment, fins arribar a la que toca. Molts de vosaltres pensareu que us estic colant un gol perquè el vostre televisor us mostra la pàgina només posant el número i no us heu d’esperar ni veure numerets que passen, però amics meus, el que us enganya és el vostre televisor, que se la sap molt llarga i memoritza totes les pàgines del teletext cada cop que canvieu de canal (i no necessita ni un minut per a fer-ho).

Com podeu veure, el teletext és ben senzill però ha estat utilitzat durant més de 20 anys per un munt de persones, i és per això que els televisors cada cop ténen més funcions per al teletext (memorització de les pàgines, botons d’accés ràpid, etc…), passant a ser una funció que es considera gairebé per defecte. El pas a la TDT ha portat el dilema de si cal eliminar un servei tan passat de moda, que queda llargament superat per les guies de programació, més amigables i que permeten fins i tot programar la gravació del DVD, però si ho proveu, el teletext segueix funcionant en la majoria de canals que emeten per TDT (i sense haver d’esperar que passin els números).

I un altre dia ja parlarem de perquè el teletext només arriba fins les 888 pàgines…

Ja fa uns dies vaig confessar haver fet el salt a la meva operadora de telefonia mòbil habitual i hegemònica per a tenir un tracte més digne i unes condicions menys draconianes.

Com sol passar en aquestes situacions amb les companyies de telecomunicacions, la realitat ha abandonat qualsevol esperança davant el surrealisme i la estupidesa davant la que em trobo ara com ara. Ja no sóc client de la antiga operadora però sembla importar-los poc a l’hora de bombardejar-me amb SMS i trucades publicitàries.

Tot i haver bloquejat més de quatre nombres de telèfons diferents des dels quals es fa aquest spam, encara rebo alguna trucada oferint-me algun servei (al que no puc ni accedir al no ser client), i que davant la resposta de que ja no estic en aquella companyia no se’m demanen ni les disculpes ni s’emprenen mesures per a aturar-ho.

I sembla que aturar-ho és la gota que fa vessar el got de l’absurditat, doncs he de trucar a un telèfon d’atenció al client per a donar-me de baixa de les comunicacions publicitàries, però resulta que en no ser client no només em facturen la trucada sinó que no me la poden tramitar doncs no estic a la seva base de dades (encara m’hauré de disculpar per trucar al servei d’atenció al client si ja no ho sóc!)

I un altre dia ja parlarem del meravellós món de l’atenció al client…

No es muy buena idea creer las predicciones de los que llevan corbata

Desacceleració del creixement econòmic, dificultats per a mantenir l’índex de creixement… han utilitzat molts eufemismes per a descriure una cosa tan simple com la crisi econòmica de campionat que ens ve a sobre.

En la seva usual clarividència, Eduard Punset apunta cinc pautes que hauríem de prendre tots per a afrontar una situació com la que vivim, basant-se en els interessants (i ignorats) vaticinis de Nassim Nicholas Taleb de “the Black Swan“, de la qual se’n poden extreure frases lapidàries com la que introdueix el text.

I un altre dia ja parlarem de perquè no sempre s’ha de ser optimista…

N’he parlat un munt de cops i em segueix fascinant cada vídeo i notícia que envolta aquest home: Matt Harding.

Ha fet de la seva falta de ritme en el ball un projecte extraordinari: ballar arreu del món i amb les persones que ha anat trobant (i convocant), i si ja ens va sorprendre en el seu primer viatge, el segon deixa sense paraules:

Sembla que Madrid va ser de les capitals amb més convocatòria, i és una llàstima que no es deixés caure per Barcelona doncs hagués anat a ballar amb ell gustosament.

I un altre dia ja parlarem de viatges…

La darrera setmana el blog ha patit una baixada significativa d’activitat, inversament proporcional a la meva activitat personal-professional, i és que no només estic treballant sinó que a més a més estava acabant d’organitzar la presentació del meu Projecte Final de Carrera, que afortunadament ha estat avui.

Després de sis mesos de ser a Alemanya calia demostrar que havia estat fent alguna cosa de profit per a aconseguir el títol i es requeria que posés de llarg una presentació del meu projecte davant d’un tribunal (i tots aquells que han volgut acompanyar-me).

Sembla que els ha agradat…. i finalment sóc enginyer!

I un altre dia ja parlarem de quina fila acaba fent el meu expedient acadèmic…