El Que No Volen Veure

Més enllà de colors polítics, d’interessos i de possibles tibantors, avui, els 12 diaris editats a Catalunya fan pinya amb una superba editorial en què es posen els punts sobre les i pel que fa a les connotacions de la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.


No només és una encertada i profunda reflexió sobre el pols social -i no polític- en què viu aquesta nació sinó que s’erigeix com una declaració de principis en què es comença a veure aquesta espurna, cada cop més necessària, per a que la societat civil s’aixequi per a defensar els seus drets.


Potser ja l’heu llegit, però encara que només sigui per a que en quedi constància, permeteu-me que el transcrigui (les negretes són meves):


“Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.


L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.


Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.


La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.


No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.


Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.


Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”


Com no, els diaris més rancis ja han avançat amb tons més que desafiants que demà en caurà una de grossa, i fins i tot en els diaris suposadament més vermells no falten els comentaris despectius i insultants cap a la “dignitat catalana”. La realitat és que per molt que cridin dubto que mai arribin a publicar una editorial conjunta i unànime amb la força que ha demostrat la premsa catalana.


I un altre dia ja parlarem dels poders fàctics…

Si durant els darrers dies no he pogut escriure res per aquí ha estat gràcies a la magnífica experiència d’haver-me de barallar amb una empresa proveïdora d’Internet (a.k.a. ISP) per a que em restablís el servei, que va decidir deixar-me a l’estacada ja fa una setmana, a traïció.


Per si fos poc, la meva particular batalla amb els serveis d’atenció al client ha estat a dos bandes, doncs encara tinc un front obert amb un reemborsament amb una coneguda empresa d’electrònica de consum, que donaria de parlar per uns quants posts, però el que en el fons m’ha horroritzat no és el pèssim servei que, en majoria, he rebut, sinó el preu al que el pago.M’explico. Si contracto un servei o compro un producte en un determinat establiment, inherentment al servei prestat o producte adquirit, al meu entendre, s’estableix una contracte pel qual dins del període establert pel mateix venedor/proveïdor,  aquests es fan càrrec de les incidències o problemes que puguin sorgir, ja siguin productes que no funcionen dins del període de garantia, devolucions en un plaç acordat o talls del servei. I el més important, quan compro o contracto un producte o servei, estic pagant per aquest servei post-venda, tal i com m’indica el contracte o el rebut. Doncs bé, resulta que la realitat és ben diferent, i fins i tot per exercir els teus drets has de pagar, trucant a un servei d’atenció al client que en majoria comença per 902 o 807, que com sabreu són telèfons de tarifa especial on el minut de pèssima atenció té un preu desorbitat.


Vista la situació, i que en aquests telèfons et fan perdre el temps, diners i paciència de forma desigual a les solucions que t’aporten, he pres tres mesures, encara que un poc dràstiques, per a exercir els meus drets sense sentir-me obertament estafat:

• Establir la comunicació via e-mail o carta certificada: Així tenim proves de la nostra comunicació amb l’empresa des del primer moment, molt útil si s’ha de recórrer a la via legal. A més a més, pots prendre’t el teu temps per a redactar una carta prou educada i amenaçant com creguis convenient.
• Amenaçar amb accions legals des del primer moment: L’Agència Catalana de Consum fa bé la seva feina, prou ho saben les empreses. Una amable petició del CIF i raó social de l’empresa per a obrir una demanda a consum pot desencallar molts problemes.
• Buscar telèfons de tarificació normal del servei d’atenció: No tothom ho sap, i les empreses seran les últimes a dir-t’ho, però per llei (i pel que us comentava abans), les empreses estan obligades a tenir un telèfon d’atenció al client de tarificació normal (un 93 o 91 per exemple). Pàgines com No más números 900s’encarreguen de recollir els telèfons secrets que les empreses ens volen amagar.

Per sort, aquestes tècniques m’han donat resultats molt satisfactoris i no dubtaré en posar-ho en pràctica en un futur si mai em trobo en la mateixa situació.


I un altre dia ja parlarem de les indemnitzacions a les que hom té dret per talls en els serveis…

Sembla mentida, però Oasis encara no havia fet presència per aquesta secció:

Corria l’any 96 quan Noel Gallagher va substituir al seu germà Liam com a vocalista per motius de salut, en un dels millors concerts desendollats de la banda que es recorden (en part, pel fet de l’absència de Liam).

Ja és fina ironia que recentment Liam anunciés que (aquest cop sí) que posen fi a la carrera de la longeva banda, ara els germans van per separat.

I un altre dia ja parlarem de bandes longeves…

Potser sonarà a poc i superficial després d’una setmana d’inactivitat impròpia d’aquest blog (o potser més pròpia d’altres èpoques), però avui he tornat a saltar, i això, indefectiblement, implica un d’aquests posts que acaben parlant de política sense proposar-m’ho.

IU-ICV (àlies “els verds”, tot i que a alguns prefereixen dir-los “los rojos”, així, en castellà), proposen l’eliminació de la casella de l’IRPF destinada a l’església. Encertat, i curiós que no es plantegés una mesura d’aquest tipus abans, considerant que vivim en un país legalment laic.

El que cadascú faci amb els seus diners és problema seu, però l’església, sense cap tipus de motiu, gaudeix d’una posició predominant i afavorida davant altres institucions sense ànim de lucre, i aquesta casella n’és la viva mostra.

Potser, el primer que hauríem de deixar clar és que l’església sí que té ànim de lucre, i totes aquestes persones que marquen la casella en que donen, a ulls clucs, part dels seus impostos, ho fan a una entitat que es lucra a base d’invertir en empreses i fons d’inversions de dubtosa fiabilitat, i encara menys moralitat. I ja no entro a discutir els mitjans de desinformació que governen…

Què pot pensar algú que dóna diners a l’església, quan aquesta es destapa estafada pel Sr. Madoff, o un participant de la marxa antiabortista, quan es filtra que l’església, com a entitat protectora de la família, inverteix en Pfizer, empresa farmacèutica productora (entre d’altres), de la famosa i discutida pastilla de l’endemà?

És obvi que qualsevol persona que comulgui amb l’església catòlica que ens venen ja haurà deixat ben guardat al calaix el sentit crític, així que, abans d’intentar convèncer al personal, sempre és més fàcil disposar d’una innocent casella que la gent acaba marcant per inconsciència, desconeixement o perquè “sempre ho he fet”, i així evitar que s’ho repensin dues vegades.

I un altre dia ja parlarem de les famoses ONG…

Vist que fa uns quants diumenges que la cançó brilla per la seva absència i sempre acaba fent acte de presència els dies no festius, s’instaura un rentat de cara al nom de la secció setmanal per a fer el que em dongui la gana amb la cançó flexibilitzar la dosi musical setmanal.


I com ja ens ensumavem després del concert del passat dijous i la recent publicació del seu primer videoclip “oficial”, avui venim de la mà de La Banda Municipal del Polo Norte





No us els perdeu en directe!!I un altre dia ja parlarem de dosis musicals…

Aquest cap de setmana a Madrid s’ha batut un rècord mundial. I no em refereixo als 2.000.000 de suposats manifestants que no sabien ben bé a què anaven, sinó a la brutal xifra que mai s’havia aconseguit. Aglutinar més de 41 persones en un metre quadrat. Nens, no ho proveu a casa.

Ja ho apunta Ignacio Escolar a “La Multitud y las mentiras”. Quan ningú es pren la molèstia de fer un càlcul mínimament aproximat i senzillament es mou pel fanatisme (molt en consonància amb la manifestació del cap de setmana) passa això i es fa un ridícul espantós, quan algú amb una mica de seny es pren la molèstia en fer quatre números.

Si el PP o la Comunitat de Madrid haguéssin tret llapis i paper sabrien que amuntegar 41 o 20 persones per metre quadrat (depenent de quants milions de manifestants hi haguéssin) és impossible a no ser que fos una manifestació de castells de nou amb folre i manilles.

Una vista aèria o una simple inspecció de la manifestació a peu de carrer posa en evidència les dades: no es creu que hi hagués més de 70.000 assistents. En alguns casos es considera que n’hi havia menys que a la manifestació del dia de l’orgull gay-lesbià (58.000 assistents).

Total, havent robat i estafat milions d’euros no vindrà d’una trista mentida per uns quants milions de manifestants.

I un altre dia parlarem de manifestacions…

Doncs això, casualitats de la vida i una samarreta dels Sunday Drivers van permetre que ahir, després del concert “semidespullat” i íntim de La Banda Municipal del Polo Norte al Fantástico Club poguéssim conèixer a la banda i fins i tot endur-nos una còpia firmada cap a casa del seu disc “La Mejor Hora Para Despertarse” (previsors de nosaltres de portar el disc per si les mosques…). Revisant al blog descobreixo que no semblo haver parlat d’aquesta bona gent, així que em sembla que ja tenim grup candidat a reprendre el temporalment desaparegut cicle de cançons diumengerils.

És d’agrair que es facin concerts com els d’ahir, en que una quarantena d’espectadors teníem a tocar a la banda sense amplis ni escenaris pel mig, on la complicitat fa que ens acabessin regalant uns quants temes que ja tenen al sarró pel que promet ser el seu segon àlbum d’estudi i que a jutjar pel que vam escoltar ahir, no defraudarà.

I un altre dia ja parlarem de la cara que se’m va quedar quan l’Oscar Andreu passa pel meu costat i em fa un comentari sobre la samarreta que no arribo ni a recordar…

Grans pel·lícules les d’aquests paios, que retrataven l’obertura d’un país de boina i bastó a una realitat social que havia estat amagada durant més de 30 anys i molts trobaven inimaginable. Era divertit veure com s’exagerava la figura del “paleto” (amb perdó), que quedava fascinat per l’elegància i la classe que venia de fora a veure les nostres costes fantàstiques, una paròdia de l’època en què els turistes venien pels preus més propis d’una república bananera, amb les platges verges i un servei que només faltava que els petonegés els peus.

Una sensació semblant m’embarga ara quan en un esforç d’imparcialitat intento informar-me dels casos d’obscena corrupció en mitjans obertament parcials cap a la dreta més rància. Potser serà el comentari més repetit per mi en els últims mesos, però vivim en un país de boina i bastó. I és que l’electorat troba tan monos uns Ricardos Costa repentinats i amb tics més propis d’un gag de Martes i Trece que de la política seriosa que els perdona tots els pecats. Mira que n’és de guapo i elegant el Camps! I qui no s’ha embutxacat mai uns quants dinerons?

Potser, per a fer honor a la veritat, hauria de dir que no tota espanya és un país de boina i bastó. La gent que encara no ha desenvolupat un encefalograma pla per culpa de la programació merda de T5 s’amaga sota una pedra quan s’acosten les eleccions. Per vergonya. Per vergonya a que es digui la festa de la democràcia a una espècie de concurs de popularitat on tot s’hi val i cal exhibir al populatxo uns “trajes” i uns rellotges que emmirallin a la plebe per aspirar a un escó que només ocuparan quan els vagi bé però que cobraran al preu de tots els contribuents als que representen estafen.

Repeteixo i animo a tothom que en les properes eleccions exercim la nostra OBLIGACIÓ a votar davant la situació, indicant clarament amb insígnies que no votem a cap lladre (cadascú votarà qui vulgui, però jo, encara que sigui per precaució, votaré en blanc).

I un altre dia ja parlarem de com s’hauria de penalitzar la no assistència al congrés per part dels senyors diputats…

Suposo que a tots els que hem estat a Tòquio, aquest video ens durà molts records.

I un altre dia ja parlarem de perquè aquests dies no hi ha hagut cançó del diumenge…

En els propers dies tindrem una allau de notícies als diaris, ràdios i teles sobre el nou servei de Google: Google Wave. En poques i honroses excepcions, algú explicarà alguna cosa que sigui mig veritat sobre aquest nou i misteriós servei de Google que des d’ahir es troba disponible en format de preview només per a gent amb invitació. Per això, i aprofitant que un servidor ha rebut una invitació del seu àngel de Google (gràcies!!) intentarem explicar què és això de Google Wave.

El primer que ens trobem és una disposició de pantalla en tres columnes, similar a qualsevol gestor de correu electrònic: llista de carpetes, contactes, llista de missatges (o “waves” com n’hi diuen) i una darrera on veure els “waves”.

La veritat és que l’ús, al més baix nivell, seria equiparable al correu, amb les seves safates d’entrada, esborranys, etc… però si ens hi fixem bé, es tracta d’un correu hipervitaminat, en el que es permet la col·laboració activa en cada correu, sent capaços d’editar-los en grup i encastar-hi diferents tipus de continguts (vídeos, àudio, ….). De tot el que s’ha dit, potser, la millor definició que he trobat és que es tracta de la perfecta combinació del correu i de les whiteboard col·laboratives, aquestes aplicacions que et permeten modificar un document entre múltiples usuaris a la vegada, amb una interfície d’ús exquisida i una velocitat impressionant per a ser només una preview.

Tot i això, com a bona preview, té les seves limitacions. Només els usuaris de la última versió del navegador Chrome poden disfrutar de Wave Tot i que falla segons el navegador, tant els usuaris de Firefox com Chrome poden disfrutar de Wave (no disposo d’Explorer per a provar-ho, tot i que imagino que només a partir del 7 oferirà una experiència d’usuari mínimament satisfactòria), i les prometedores extensions, que ens han de permetre fer virgueríes encara es troben reduïdes a dues a un petit grup del qual hi ha dos interessants demos: una que ens permet realitzar una espècie d’enquesta als nostres colegues (útil per saber si algú vindrà a una festa) i l’extensió que permet afegir mapes als waves.

Entenc que el millor encara és per arribar: integració amb google docs, google maps, gmail i google calendar, entre d’altres, integració d’eines externes a google, com twitter, i la publicació de l’API de Wave per a que programadors externs puguin crear les seves extensions i el més important, que els “waves” es puguin encastar i importar a altres webs, blogs, etc…

No ens trobem, com alguns han predit, davant el gmail-killer ni el facebook-killer, doncs google wave, al meu parer, no es troba dins el mateix nínxol de mercat que aquests, sinó que en crea un de nou i que farà que d’aquí no gaire, naveguem i ens comuniquem de forma diferent.

I un altre dia ja parlarem de si podria haver trobat un títol menys sobat…

PS: Per al primer comentari tinc reservada una invitació a google wave! (L’enviaré al correu que introduïu al identificar-vos, així que assegureu-vos que sigui una direcció de gmail vàlida!)

Edito: A posteriori he descobert que he ficat la pota en els navegadors que suporten Wave i en les extensions disponibles. Ah! i sentint-ho molt, només el primer s’endú la glòria (a.k.a. una invitació).