El Que No Volen Veure

Als inicis dels 90 va i arriben un grupet de londinencs disposats a encunyar un nou so:





D’acord, Blur potser no és el grup més important o influent del brit-pop però el seu àlbum Parklife té perles com aquesta, que van fer que el 1994 fos un any mogudet en l’escena musical britànica.


I un altre dia ja parlarem de l’àlbum més influent de la meva dècada (és a dir, dels 90) …

De ben segur ja heu sentit algun cop la mateixa pregunta o fins i tot us la heu feta vosaltres, i de la mateixa manera, n’estic segur que no deixarem d’escoltar el que ve a ser la gran inquietud del nostre segle. Com a teleco puc intentar esclarir les coses, si més no, per a que tingueu quelcom per a fer-vos els interessants mentre espereu a que la tele canvii de canal (això de ben segur deixa impressionades a les cites, ja ho veureu).


El fet és que la TDT, i en general, la majoria dels nous formats digitals, tenen una manera força curiosa de codificar (i per tant, de descodificar) la imatge en moviment, així que aquest funcionament aplica per a la TDT com per a tots els formats MPEG (incloent el famós H.264), però primer, tirem un poc enrere, com a mínim fins quan no sabíem ni que era la TDT.


La televisió analògica, també coneguda com UHF pels nostres pares, entre moltes coses que feia, només es limitava a enviar tots i cada un dels fotogrames un darrere l’altre. Si, si ets un estudiós del tema, he obviat un abisme de detalls tècnics, però no estem aquí per a formar experts en formats obsolets, així que ens cenyirem a la idea que les teles d’abans rebien una senyal a través de l’antena que venia a ser un fil d’informació on s’anaven arrenglerant un darrere l’altre els fotogrames que anaven passant per la pantalla, en concret, 25 fotogrames per segon a Europa (30 als EEUU), i per si fos poc, entre un i l’altre encara hi encabien les pàgines d’una cosa prehistòrica que es deia Teletext.


Tot i que el teletext de la TDT segueix tenint la mateixa aparença prehistòrica que el de la televisió analògica, la senyal de TDT És un altre món. Per la mateixa antena que teníem, ara ens arriben més de 4 senyals de televisió i ràdio diferents per a cada antic canal UHF, i a més a més alguns tenen més definició (fins i tot HD) i fins i tot continguts extra. Així que seguint la màxima que d’on no n’hi ha no en raja, alguna cosa han tret per a posar tot això, no?


Efectivament, i ja posats a treure coses de la rancia televisió analógica han tret ni més ni menys que la majoria dels fotogrames que s’enviaven, en alguns casos fins a més del 50% dels fotogrames! Però llavors, com és que veiem la tele “tan” bé si rebem menys de la meitat de les imatges que abans? Pot semblar un sense sentit, i fins i tot còmic, però literalment, la tele (o més aviat, el descodificador) s’inventa els fotogrames que no rep. De debò. Bé, ells no n’hi diuen inventar, però així ja ens entenem.


Per a suplir la falta de fotogrames, per exemple, si el sistema només envia 1 fotograma cada 4, quan la nostra tele rep la senyal, entre dos fotogrames s’ha d’inventar els 3 que no ha rebut pel mig. Aquí el terme “inventar-se” pot semblar ofensiu per als enginyers que van dissenyar un algoritme que donats dos fotogrames genera els que falten enmig per a fer que la imatge sembli fluïda, i creieu-me, no és fàcil.

grup de fotogrames on els fotogrames P i I són els que rep la televisió (fotogrames clau, sí a més a més n’hi ha de varis tipus) i els B són els que el descodificador s’inventa entre els dos fotogrames clau que el comprenen

Amb tota aquesta barbaritat de coses el que ens podríem preguntar és perquè podem arribar a veure la tele, però tornant a la pregunta del post, ara ja tenim més informació per a respondre-la. Si pensem en el moment que seleccionem un canal, per a mostrar res, el descodificador necessita tenir com a mínim dos fotogrames per a inventar-se els del mig (i ja no entro en els diferents tipus de fotogrames que hi ha), així que primer caldrà que el descodificador rebi un fotograma i que després rebi el següent per a descodificar els fotogrames d’enmmig, que són els que ja hauriem d’haver vist i que són els que s’ens mostraran (aquí, els més espavilats entendran perquè ja han cantat el gol a la ràdio quan el veiem a la tele).


El més curiós de tot és que el temps que tardarà la nostra tele en canviar de canal mai serà el mateix perquè dependrà de quant temps haurà d’esperar a rebre els fotogrames que li fan falta, i això depèn del moment en que pitjem el botó (potser s’acaba d’enviar un i haurem d’esperar més o potser tot just rep el primer en aquell moment). Tot i això, els fabricants, coneixedors d’això i de com fem servir la tele, quan seleccionem un canal algunes televisions ja emmagatzemen la informació dels fotogrames dels canals següent i anterior per a que els que tenen el dit ràpid canviant de canal no es desesperin.


I un altre dia ja parlarem de la barbaritat de coses que m’he passat pel forro explicant això… peticions?

Calia reemprendre l’activitat com cal, així que no podia passar un diumenge més sense una bona cançó:





Un dels clàssics del rock de la dècada dels 70, quan els Pink Floyd omplien estadis i portaven els concerts a la categoria d’art escènic.


I un altre dia ja parlarem de perquè no m’agraden els concerts en grans estadis…

“Todos los colectivos están formados por imbéciles en un porcentaje más o menos elevado. Cuanto más dogmáticos son los principios del colectivo (es decir, cuanto menos crítica sea capaz de asumir el colectivo) mayor será el porcentaje de imbéciles adoctrinados (ya que aquellas personas con capacidad crítica y valor para exponerla acaban siendo expulsadas). De ahí que los partidos políticos y las religiones congreguen a una inmensa mayoría de imbéciles y a una minoría de personas inteligentes.”

De nou, veritats com a punys de la mà de Mi Mesa Cojea.


I un altre dia ja parlarem de perquè hi ha imbècils de tots els colors (polítics) possibles …

Qui hauria de dir que una cosa tan quotidiana com anar a fer la compra els dissabtes comportaria tant de perill per a la meva salut visual:





Carn i Pescat, si senyor, així, tal com raja.


I un altre dia ja parlarem del corrector ortogràfic del Consum…

Segurament els més afèrrims ja ho sabran, d’altres no sabran ni qui són els Sunday Drivers (i no serà perquè no m’hagi fet pesat) i de ben segur és la forma més desafortunada de posar en ordre aquest blog, però per algun lloc havíem de començar i francament, va ser un xoc quan el mateix dia del concert de l’Apolo 2 m’assabentava a través del seu blog que aquell seria el seu últim concert a Barcelona abans de la seva dissolució definitiva aquest estiu, i per conseqüència, de ben segur la darrera vegada que els veuria sobre un escenari.


Aquests manxecs que cantaven en anglès i semblaven sortits de Birmingham sempre seran uns referents de l’indie espanyol. Directes desacomplexats i molt propers i l’entusiasme que transmetien en cada cosa que feien fan encara més gran aquesta banda que mai va buscar el beneplàcit dels quals cal tenir el beneplàcit per a sobreviure en aquest país. No, per a sort per a nosaltres, els Sunday no volien ser un subproducte per a la venda en el top ten del Carrefour fent-se passar per músics. Són autèntics, fan bona música, ens fan passar una gran estona i prou, que no és poc.


Pot ser que sigui també la darrera vegada que els Sunday apareguin per aquí també, tot i que en el tag de música recopilen un bon munt d’entrades. El que sí sabem és que a partir del 17 Juliol, després del seu darrer concert, al FIB de Benicàssim, els Sunday abaixaran el teló i el panorama musical estatal serà un poc més trist del que a vegades ja és.


I un altre dia ja parlarem de com va anar el darrer concert a l’Apolo 2 …

Si en aquesta sequera bloguera m’he animat a postejar de nou ha estat perquè finalment, i entre tant de pessimisme, he vist els famosos “brots verds” que alguns diuen que veuen. I senyor, jo també he vist la llum.


Ha estat el cas Pretòria el que ha fet adonar-me de la grandesa d’aquest país, aquest matí, tot escoltant per la ràdio com desgranaven el secret de sumari que tot just s’havia aixecat. En unes escoltes telefòniques, Bartomeu Muñoz, cap de la trama i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, es queixava amargament que el Sr. Laporta no li agafava el telèfon i davant tal contratemps no li enviava un SMS tot reconeixent que no en sabia.


Amics, qui no vegi brots verds en tal notícia és que no els vol veure. I no parlo de la corrupció, parlo d’un país ple d’oportunitats, Espanya, on fins i tot un analfabet tecnològic que no sap enviar SMS amb un telèfon mòbil que segurament costa el mateix que la meva moto ha arribat a alcalde i s’ha embutxacat milions d’euros.


Vivim uns temps que ens volen fer creure són difícils, però francament, a diari ens demostren que tot són oportunitats si t’has deixat la moral a ca’l veí, ets prou caradura i fas carrera per a lladre.


i un altre dia ja parlarem de si pel blog també hi ha brots verds…

Sembla que els drets d’autor i la propietat intel·lecual estan de moda. Tothom sembla aterrit en pensar que algú pugui clausurar llocs web, i francament, és un fet greu.


Tot i això, m’estic fent un fart de sentir autèntiques barbaritats sobre drets d’autor, així que quatre pinzellades sobre les tesis que he anat escoltant no aniran malament:


- “No totes les obres tenen drets d’autor”:

FALS. Totes les obres tenen drets d’autor. Si demà pareixes un temazo i per ingenuitat no el registres enlloc (SGAE, per exemple) ningú vetllarà pels teus drets, però aquella cançó és teva i tens drets sobre ella. Ara bé, el complicat serà que puguis demostrar que és teva doncs no està registrada enlloc, però en teoria hi ha altres mitjans. 

- “Si creo una obra la he de registrar a l’SGAE”:

FALS. En contra al que es pensa, la SGAE no és la única empresa concessionària de la gestió dels drets de propietat intel·lectual. Només en l’àmbit de la música existeix un bon grapat d’altres sangoneres empreses, com l’altra gran del sector: promusicae, igual o més polèmica que la pròpia SGAE. A més a més, aquestes empreses es troben segmentades per sectors, així que podem trobar altres entitats gestionant drets de propietat intelectual en els sectors editorial, industrial, etc…. 

En crear una obra, l’autor o el propietari dels drets (en el cas musical, molt probablement sigui una discogràfica) cedeix la gestió dels drets de l’obra a una entitat, que no necessàriament ha de ser la SGAE. Fins i tot, pot decidir registrar la seva música amb altres tipus de llicència, com Creative Commons (que és sota la que es troba aquest blog), per exemple, permetent la lliure distribució, reproducció i modificació de l’obra sota els condicionants que el creador estipuli.

- “El canon per còpia privada és un impost”:

FALS. En contra del que es pensa, el canon per còpia privada és això, un canon, i si mai t’emeten una factura detallada per la compra dels teus DVD verges te n’adonaràs que l’IVA també aplica sobre el canon! Deixant de banda aquesta picaresca de l’estat per a gravar-nos impostos de forma reprobable, cal tenir en compte que la SGAE no és un ens públic estatal sinó una entitat privada a la que se li ha concedit la gestió dels drets de propietat intel·lectual, juntament amb altres empreses, i com a tals, no poden aplicar cap tipus d’impost doncs només el govern central pot fer-ho. Ras i curt.

- “No puc escapar de la SGAE”:

DEPÈN. Pots escapar de la SGAE. Tot i que sempre pots reclamar el canon que pagues per a gairebé qualsevol aparell d’emmagatzematge i si tens un local pots programar música amb altres llicències, la quantitat d’esforç i temps que cal dedicar-li fa que a la pràctica sigui gairebé impossible escapar del tot de les llargues urpes de la SGAE.

- “Tinc una banda de música i faig versions, però no venc discs ni guanyo diners, però he de pagar a la SGAE”: 

FALS. La llei estipula que la reproducció o còpia de material amb drets d’autor només és delicte si es realitza amb ànim de lucre, i fins ara s’ha entès el lucre com a benefici econòmic. Si no guanyes ni un cèntim per tocar versions ni per les activitats associades (venda de begudes en concerts, etc…) tampoc et poden exigir res.


Ara bé, en el moment en què guanyis un sol cèntim vindrà la SGAE (molt probablement) a passar-te factura, a no ser que no facis versions sinò paròdies. En tal situació, i curiosament, la llei estableix que no se’t poden reclamar royalties

Com hem vist, no tot el que es diu és cert i el més important de tot és que hi ha gent que té interessos en què es desconegui. Com a usuaris, és el nostre deure conèixer quins són els nostres drets perquè les obligacions ja ens les recordaran fins a avorrir-nos.
I un altre dia ja parlarem de quina serà la pensió de Teddy Bautista, president d’una organització sense ànim de lucre (literalment)…

Si de petit la teva roba era d’aquesta botiga, no et queixis, és que estaves predestinat





I un altre dia ja parlarem de com ha anat la setmana santa per Donostia …

Genial columna de Issac Rosa a Público a mode de “chist” sobre com els grans lobbies eludeixen les seves responsabilitats:


“Qué le dice un broker a un cardenal” 


Veritats com a punys. Trist però cert.


I un altre dia parlarem de perquè l’església maltracta els nens que alhora diu protegir amb la seva creuada contra l’avortament…