El Que No Volen Veure

“Todos los colectivos están formados por imbéciles en un porcentaje más o menos elevado. Cuanto más dogmáticos son los principios del colectivo (es decir, cuanto menos crítica sea capaz de asumir el colectivo) mayor será el porcentaje de imbéciles adoctrinados (ya que aquellas personas con capacidad crítica y valor para exponerla acaban siendo expulsadas). De ahí que los partidos políticos y las religiones congreguen a una inmensa mayoría de imbéciles y a una minoría de personas inteligentes.”

De nou, veritats com a punys de la mà de Mi Mesa Cojea.


I un altre dia ja parlarem de perquè hi ha imbècils de tots els colors (polítics) possibles …

Qui hauria de dir que una cosa tan quotidiana com anar a fer la compra els dissabtes comportaria tant de perill per a la meva salut visual:





Carn i Pescat, si senyor, així, tal com raja.


I un altre dia ja parlarem del corrector ortogràfic del Consum…

Segurament els més afèrrims ja ho sabran, d’altres no sabran ni qui són els Sunday Drivers (i no serà perquè no m’hagi fet pesat) i de ben segur és la forma més desafortunada de posar en ordre aquest blog, però per algun lloc havíem de començar i francament, va ser un xoc quan el mateix dia del concert de l’Apolo 2 m’assabentava a través del seu blog que aquell seria el seu últim concert a Barcelona abans de la seva dissolució definitiva aquest estiu, i per conseqüència, de ben segur la darrera vegada que els veuria sobre un escenari.


Aquests manxecs que cantaven en anglès i semblaven sortits de Birmingham sempre seran uns referents de l’indie espanyol. Directes desacomplexats i molt propers i l’entusiasme que transmetien en cada cosa que feien fan encara més gran aquesta banda que mai va buscar el beneplàcit dels quals cal tenir el beneplàcit per a sobreviure en aquest país. No, per a sort per a nosaltres, els Sunday no volien ser un subproducte per a la venda en el top ten del Carrefour fent-se passar per músics. Són autèntics, fan bona música, ens fan passar una gran estona i prou, que no és poc.


Pot ser que sigui també la darrera vegada que els Sunday apareguin per aquí també, tot i que en el tag de música recopilen un bon munt d’entrades. El que sí sabem és que a partir del 17 Juliol, després del seu darrer concert, al FIB de Benicàssim, els Sunday abaixaran el teló i el panorama musical estatal serà un poc més trist del que a vegades ja és.


I un altre dia ja parlarem de com va anar el darrer concert a l’Apolo 2 …

Si en aquesta sequera bloguera m’he animat a postejar de nou ha estat perquè finalment, i entre tant de pessimisme, he vist els famosos “brots verds” que alguns diuen que veuen. I senyor, jo també he vist la llum.


Ha estat el cas Pretòria el que ha fet adonar-me de la grandesa d’aquest país, aquest matí, tot escoltant per la ràdio com desgranaven el secret de sumari que tot just s’havia aixecat. En unes escoltes telefòniques, Bartomeu Muñoz, cap de la trama i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, es queixava amargament que el Sr. Laporta no li agafava el telèfon i davant tal contratemps no li enviava un SMS tot reconeixent que no en sabia.


Amics, qui no vegi brots verds en tal notícia és que no els vol veure. I no parlo de la corrupció, parlo d’un país ple d’oportunitats, Espanya, on fins i tot un analfabet tecnològic que no sap enviar SMS amb un telèfon mòbil que segurament costa el mateix que la meva moto ha arribat a alcalde i s’ha embutxacat milions d’euros.


Vivim uns temps que ens volen fer creure són difícils, però francament, a diari ens demostren que tot són oportunitats si t’has deixat la moral a ca’l veí, ets prou caradura i fas carrera per a lladre.


i un altre dia ja parlarem de si pel blog també hi ha brots verds…

Sembla que els drets d’autor i la propietat intel·lecual estan de moda. Tothom sembla aterrit en pensar que algú pugui clausurar llocs web, i francament, és un fet greu.


Tot i això, m’estic fent un fart de sentir autèntiques barbaritats sobre drets d’autor, així que quatre pinzellades sobre les tesis que he anat escoltant no aniran malament:


- “No totes les obres tenen drets d’autor”:

FALS. Totes les obres tenen drets d’autor. Si demà pareixes un temazo i per ingenuitat no el registres enlloc (SGAE, per exemple) ningú vetllarà pels teus drets, però aquella cançó és teva i tens drets sobre ella. Ara bé, el complicat serà que puguis demostrar que és teva doncs no està registrada enlloc, però en teoria hi ha altres mitjans. 

- “Si creo una obra la he de registrar a l’SGAE”:

FALS. En contra al que es pensa, la SGAE no és la única empresa concessionària de la gestió dels drets de propietat intel·lectual. Només en l’àmbit de la música existeix un bon grapat d’altres sangoneres empreses, com l’altra gran del sector: promusicae, igual o més polèmica que la pròpia SGAE. A més a més, aquestes empreses es troben segmentades per sectors, així que podem trobar altres entitats gestionant drets de propietat intelectual en els sectors editorial, industrial, etc…. 

En crear una obra, l’autor o el propietari dels drets (en el cas musical, molt probablement sigui una discogràfica) cedeix la gestió dels drets de l’obra a una entitat, que no necessàriament ha de ser la SGAE. Fins i tot, pot decidir registrar la seva música amb altres tipus de llicència, com Creative Commons (que és sota la que es troba aquest blog), per exemple, permetent la lliure distribució, reproducció i modificació de l’obra sota els condicionants que el creador estipuli.

- “El canon per còpia privada és un impost”:

FALS. En contra del que es pensa, el canon per còpia privada és això, un canon, i si mai t’emeten una factura detallada per la compra dels teus DVD verges te n’adonaràs que l’IVA també aplica sobre el canon! Deixant de banda aquesta picaresca de l’estat per a gravar-nos impostos de forma reprobable, cal tenir en compte que la SGAE no és un ens públic estatal sinó una entitat privada a la que se li ha concedit la gestió dels drets de propietat intel·lectual, juntament amb altres empreses, i com a tals, no poden aplicar cap tipus d’impost doncs només el govern central pot fer-ho. Ras i curt.

- “No puc escapar de la SGAE”:

DEPÈN. Pots escapar de la SGAE. Tot i que sempre pots reclamar el canon que pagues per a gairebé qualsevol aparell d’emmagatzematge i si tens un local pots programar música amb altres llicències, la quantitat d’esforç i temps que cal dedicar-li fa que a la pràctica sigui gairebé impossible escapar del tot de les llargues urpes de la SGAE.

- “Tinc una banda de música i faig versions, però no venc discs ni guanyo diners, però he de pagar a la SGAE”: 

FALS. La llei estipula que la reproducció o còpia de material amb drets d’autor només és delicte si es realitza amb ànim de lucre, i fins ara s’ha entès el lucre com a benefici econòmic. Si no guanyes ni un cèntim per tocar versions ni per les activitats associades (venda de begudes en concerts, etc…) tampoc et poden exigir res.


Ara bé, en el moment en què guanyis un sol cèntim vindrà la SGAE (molt probablement) a passar-te factura, a no ser que no facis versions sinò paròdies. En tal situació, i curiosament, la llei estableix que no se’t poden reclamar royalties

Com hem vist, no tot el que es diu és cert i el més important de tot és que hi ha gent que té interessos en què es desconegui. Com a usuaris, és el nostre deure conèixer quins són els nostres drets perquè les obligacions ja ens les recordaran fins a avorrir-nos.
I un altre dia ja parlarem de quina serà la pensió de Teddy Bautista, president d’una organització sense ànim de lucre (literalment)…

Si de petit la teva roba era d’aquesta botiga, no et queixis, és que estaves predestinat





I un altre dia ja parlarem de com ha anat la setmana santa per Donostia …

Genial columna de Issac Rosa a Público a mode de “chist” sobre com els grans lobbies eludeixen les seves responsabilitats:


“Qué le dice un broker a un cardenal” 


Veritats com a punys. Trist però cert.


I un altre dia parlarem de perquè l’església maltracta els nens que alhora diu protegir amb la seva creuada contra l’avortament…

Qui no és optimista és perquè no vol. I sinó, que li diguin a tots els mitjans de comunicació que avui es feien ressó del revolucionari canvi en les telecomunicacions de l’exèrcit espanyol:

El Ejército jubila a las últimas 300 palomas mensajeras “alistadas”

En una impressionant mostra de modernitat pròpia del S.XXI, l’exèrcit prescindeix dels últims coloms missatgers. Sembla que han descobert la telefonia mòbil, Internet i les comunicacions via satèl·lit.


Ara, per fi, les associacions columbofíliques (que no és cap parafilia, malpensats…) ja no depenen del Ministeri de Defensa, tot i que ja sigui per nostàlgia o perquè sempre serem una república bananera, els “palomos” encara no deixen les armes doncs l’exèrcit encara conserva potestat per a reclamar els seus serveis.


I un altre dia ja parlarem de perquè en llegir la notícia m’he fet la imatge mental d’uns pobres coloms més vells que matusalem disfrutant d’una merescuda jubilació en un colomar ple de pols…

Pulp encara no havia fet acte de presència per aquí i calia posar-hi remei:





“Common People” ha acabat converint-se en un himne, catapultant a aquesta banda britànica a la posteritat, així que segurament tampoc serà l’últim cop que els sentim per aquí.


I un altre dia ja parlarem de la gran versió que n’ha fet Manel…

I un altre dia ja parlarem d’altres singularitats d’aquest món digital …