El Que No Volen Veure

En veure això, te n’adones que aprendre anglès és força agraït pel que fa a despreocupar-se del gènere i, sobretot, del nombre:

Gairebé n’encerta alguna, aquell dia l’estadística no jugava al seu equip.

En altres casos, més propis de la categoria “Aaaarggh!! Els meus ulls!”, tots els esforços per a catalanitzar una paraula acaben en un despropòsit:

Al Mercadona són de la ceba

I un altre dia ja faré la conyeta sobre les meves errates….

Corria l’any 2004 quan en una visita furtiva al HMV de Picadilly Circus vaig creuar-me amb aquesta portada: Un noi amb cara desganada i un nom fonèticament curiós que després vaig descobrir és el frontman de The Lemonheads. La veritat és que si no hagués estat pel preu de només 2£ no l’hagués comprat, però després d’escoltar cançons com Waking Up , el tornaria a compar, sens dubte:

Potser estem davant de la cançó amb els chorus més psicodèlics de l’indie actual, però té una base rítmica que enganxa i acabes seguint el clapping (-yeah! -yeah!) de forma gairebé hipnòtica.

I un altre dia ja esbrinarem perquè els posts musicals fora de diumenge acaben sent una anada d’olla…

[/mode argentí on] Y vos, para quién dicés que trabajás? [/mode argentí off]

boludo, -a (informal, argentino) Gilipollas. Usado como vocativo, a veces tiene una paradójica connotación cariñosa o de camaradería: “Haceme caso, boludo”.

El port de barcelona té moltes sorpreses amagades.

I un altre dia ja parlarem de noms desafortunats…

Corria l’any 1998 quan la fàbrica de grups-d’una-sola-cançó Generation Next de Pepsi, manufacturava aquest hit:

Diria que tots els que tenim un poc més de 20 anys podem assegurar haver escoltat aquesta cançó fins a avorrir-la i fins i tot haver de reconèixer que encara la tenim en alguna cinta de cassette de grans hits de l’estiu. El més divertit del tema és que Undrop, el grup que va parir aquesta cançó, va desaparèixer de la nit al dia a la mateixa velocitat a la que va arribar a l’èxit.

I un altre dia ja seguirem parlant del que va significar el Generation Next per a la nostra generació…

La nova magnitud física, doblement desafortunada, a la web del PcCity:

No sabia de l’existència de tal flatulenta magnitud, i encara menys que en el SI es mesurés en Kg. M’estalvio qualsevol comentari abans de caure en temes massa escatològics…

I un altre dia ja parlarem de televisors plans…

Ja podem respirar tranquils. Sembla que Barack Obama serà finalment el nou president dels EEUU i els mitjans de televisió europeus deixaran de dedicar tots els seus esforços informatius en parlar d’unes eleccions que són el paradigma de la mala organització democràtica.

No n’he parlat al blog. És un tema que considero que ha desgastat enormement als mitjans de comunicació i en el qual nosaltres, com a espectadors, no tenim altre paper que aquest: Observar. Intentar analitzar, avaluar i preveure el procés electoral i polític d’un país tan trastocat diferent al nostre és un exercici tan banal i intranscendent com una tertúlia de futbol. Serà per això que se’n parla tant…

Deixant de banda colors polítics i considerant que no hi ha cap partit en cap país que suposi realment un canvi, he de reconèixer que aquestes eleccions marquen una fita històrica, per múltiples motius, que espero marqui un punt d’inflexió de cara al futur:

• Primer president negre de la Casa Blanca: Potser el més impactant no és que el nou president sigui negre sinó que sigui d’una raça diferent a l’”establishment” nord-americà. Tot i això, donades les circumstàncies històriques del país, estem davant d’un moment que podrem rememorar amb els nostres néts amb un orgullós “jo ho vaig veure”.Tot i que Obama no s’escapa de l’estereotip de pare-de-família-modèlica-amb-gos-per-la-gràcia-de-Déu que sembla que ha de tenir tot president dels EEUU, els democràtics han demostrat anar molt per endavant dels republicans pel que fa a la normalització de la diversitat de gènere i color en la política. Per quan una presidenta dels EEUU??
• Rècord absolut de participació: Tots dos candidats han aconseguit quelcom impensable: dur a les urnes a la gran majoria de la població d’un país que normalment no superava el 40% de participació. M’agradaria pensar que com a individuals ens hem adonat del nostre paper com a motor de la societat, començant pel nostre dret més bàsic: el vot.
• Europa també compta: Tot i que nosaltres no podem votar, tampoc s’ha fet estrany que els candidats deixessin caure algun detall de cara a la galeria Europea i Internacional, arribant a fer gires europees. Com no, la globalització és ja un efecte conegut pels polítics i no poden deixar de banda els seus “aliats” internacionals.
• Les noves tecnologies han acabat amb l’enganxada de cartells: Virals, cançons, vídeos a YouTube, paròdies… si les eleccions a Espanya ja van ser les eleccions d’Internet, les eleccions dels EEUU han estat les eleccions 2.0. El futur ve marcat per Internet i les xarxes socials, que aporten un ressò i una proximitat a molts enters de distància que els cartells i els espais electorals a la televisió.La relació i ús de les noves tecnologies és un factor decisiu i ha estat un dels grans punts forts de la gran campanya d’Obama, volcat amb la comunitat internauta, a diferència de McCain, un complet analfabet digital. Aquí no podem dir gaire més que els polítics se’n recorden de l’existència de la web 2.0 quan s’han de fer autobombo a Facebook, doncs a diferència del que Obama proposa, les tecnologies de la informació i el seu desenvolupament com a factor estratègic són encara un autèntic desconegut en aquesta riba de l’Atlàntic. Temps al temps.

En general, i un cop vistes les reaccions dels polítics Nord-Americans després dels resultats, crec que molts polítics d’aquí haurien d’emmirallar-se amb l’actitud i la capacitat d’il·lusionar l’electorat, sobretot quan les últimes eleccions generals van ser notícia per la baixa participació.

I un altre dia ja parlarem de si realment Obama estableix un canvi…

Sembla que fos ahir que fèiem la cançó del diumenge dimarts en què disfrutàvem d’una genial versió d’ABBA, però senyors, aquesta setmana tampoc ens quedarem curts. A casa en va ple, al cotxe, a l’ipod, a la minicadena… Vetusta Morla ens agrada, i molt. El seu últim àlbum, Un día en el mundo, és ple de cançons com aquesta, que dóna nom a l’àlbum. No sé vosaltres, però veient això ja se’m fa tard per a veure’ls en directe:

I parlant de directes, Vetusta Morla serà en directe a la Sala Apolo el proper 28 de Novembre. Afortunats els presents!

I un altre dia ja parlarem del que ens deixarà de bo aquest 2008…

No pretén ser una tònica, però el post musical de la setmana ha acabat anant a parar a dimarts aquesta setmana. De versions va el tema, i què millor que una arxiconegudíssima cançó d’ABBA amb un rentat de cara indie:

The Sunday Drivers tornen al blog, amb aquesta versió que es sol escoltar als seus superbs directes i que es troba publicada al seu EP Time, Time, Time, que val la pena només per aquest track.

I un altre dia ja parlarem de directes no tan superbs…

Des de fa uns mesos no solc recopilar les estadístiques del blog. Per als interessats, remarcar que els darrers dos mesos el blog ha recuperat la mitjana de més de 200 visitants únics al mes amb gairebé 400 visites totals, fet que és d’agrair a tots els que us deixeu caure per aquí i torneu per a trobar quelcom interessant (que ho trobeu ja és una altra cosa).

Potser les xifres no tenen gaire més interès, però un dels punts que sempre m’ha cridat més l’atenció és d’on vénen els visitants. Últimament detecto que gairebé la meitat de visitants proveniu des d’un cercador (per no dir Google directament), i gràcies al fantàstic servei de Google Analytics del que ja vam parlar, puc saber què cerca la gent per venir a petar aquí.

En particular, hi ha dos cerques que sempre es troben al top ten, sent els dos posts més visitats de la web amb diferència:

• N’hi ha que neixen estrellats.

Un post del 10 de Març de 2004, poc abans dels atemptats i les eleccions, amb clar color polític es cita una carta al director del diari El Mundo. Suposo que pel nom i per l’antiguitat, aquest post apareix a la segona pàgina de resultats de Google i mensualment reporta més de 10 visitants únics al blog, tot i que dubto bastant que trobin aquí el que busquen (fet, que com podreu comprovar, és un mal endèmic dels cercadors pel que fa als blogs).

• Les Set Edats del Rock

Post que comenta aquest documental en 7 episodis de la BBC, tot just quan el canal 33 es disposava a emetre’l. Òbviament, els visitants troben el que busquen i gràcies al moment en que va ser postejat i la nomenada que ha tingut, gairebé 10 visitants únics al mes aterren al blog en aquest post.

Però tot i això, les cerques de la gent són una font inesgotable de la complexitat de la ment humana. I per a mostra, un botó: Les cerques més extravagants de l’últim mes (si ampliéssim el període seria interminable, creieu-me):

• altres maneras de dir pastanaga - (en quin idioma?)

• animals congelats - A La Sirena n’hi ha uns quants, tot i que imagino que busques això.

• cistella de la compra a catalunya 2007 - Encara no hem muntat la botigueta ni ens dediquem a temes econòmics.

• cites perque es bo llegir? - Per començar, per a millorar la gramàtica i l’ortografia.

• com es va torma el mon - No solem tractar temes tant elevats, tot i que si reescrius millor la teva cerca…

• curiositats de la vista - Mira que curiosos

• curiositats molins de vent - De curiositats va el joc

• desequilibri - Espero que no sigui res personal

• edat mitjana musica curiositats - Això si que és curiositat

• enciclopedia de l´aurora boreal - Ja no saben què publicar

• festes merce beatles - Quan, on, COM ?

• foto me volen -  Me volen….què¿¿??

• grans bloggers - Gràcies, no calia.

• on puc anar a fer una barbacoa - Espero que aquí no.

• tots els camins duen a roma - I per estrambòtiques que siguin, aquestes cerques han dut fins aquí.

I un altre dia ja parlarem de Google Blogs…

Els diaris en van plens, els telenotícies no paren d’afegir llenya al foc, només falta que els programes de teleescombraria en facin debats, doncs resulta que més de 30 anys després d’una transició modèlica encara hi ha molts (i amb molt poder) que posen el crit al cel quan es volen dir les coses pel seu nom i es vulgui restablir l’honor dels morts que es troben desapareguts en fosses comuns.

A Espanya no hi ha transició que valgui. Els vencedors se’n vanaglorien al seu intocable Valle de los Caídos mentre que els vençuts callen en silenci a les seves, també intocables, fosses comuns. L’única cosa modèlica del que es pot fardar a Europa és de ser uns hipòcrites i estar-ne orgullosos.

Serem clars: Franco i el seu govern haurien de ser jutjats com a assassins que són, portant a la presó a aquells que continuen vius i revocant tots els privilegis dels que gaudeixen els seus hereus. La Falange, hereva directa del passat feixista del país, hauria de ser il·legalitzada i perseguida. Les víctimes haurien de veure restablert el seu honor i les seves famílies els seus records. Encara que sigui massa democràtic per a aquest país hipòcrita.

I un altre dia ja parlarem de transicions modèliques…