El Que No Volen Veure

Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres el revival que m’ha alegrat la setmana:

Sí, no és res nou, al contrari. Patti Smith, trencant esquemes a mitjans dels 70 tot establint-se com una de les mares del punk modern. Sobren les paraules.

I com a bonus, a l’actuació en directe del vídeo s’hi suma una versió (diria, ja que és força irreconeixible) de Hey Joe de Jimmi Hendrix. Què més es pot demanar?

I un altre dia ja parlarem dels 70 …

Fa temps que no hi havia notícies per aquí. No perquè no vulgui, sinó perquè el meu proveidor d’Internet ha decidit deixar-me una setmana i mitja sense connexió ni telèfon, així que he disfrutat del fantàstic servei d’atenció al client / tècnic que brinden aquestes empreses (en la línia del documental del 30 minuts d’avui de TV3 que per simpatia no em penso perdre).

Si extrec una conclusió sobre les empreses que ofereixen serveis com la llum, l’aigua, el gas o internet/telèfon (commodities) és que hem passat de ser els consumidors a ser un simples serfs que aguanten aquestes grans corporacions donada la vital necessitat dels serveis que ofereixen (o estàs disposat a viure sense aigua corrent?). On s’ha quedat la màxima de “el client sempre té la raó”?. Hem perdut el nord i ja ens hem oblidat que aquestes empreses ofereixen un servei i s’han de guanyar els clients i no al revés?

La veritat és que el mercat està molt ben muntat, per a aquests tipus d’empresaris. El client-esclau només té dret a pagar, ja que quan nosaltres, pobres mortals, hem de reclamar res, ens espera una paret de burocràcia en la que ningú té cap tipus de responsabilitat ni està disposat a comprometre’s a res, ara, pobre de tu que deixis de pagar, perquè a més a més de quedar-te sense aigua corrent durant dues setmanes (que de fet, ens importa ben poc), et durem a judici i ens hauràs de pagar una multa. Els deures per davant dels drets, però escolti, que jo hauria de tenir dret als serveis bàsics, o no?

Segurament, el fet que tals serveis siguin tan vitals i que el mercat, lluny de liberalitzar-se, s’ha organitzat en una espècie de càrtel, els usuaris ens hem convertit en uns simples esclaus que mantenim l’estructura d’algunes empreses anteriorment públiques i que ara poden extorsionar-nos moralment.

I un altre dia ja parlarem del “vuelva usted mañana”…

Ja ens han animat la tornada de vacanes: eleccions a la Generalitat de Catalunya el 28 de Novembre, i francament, se m’ha girat feina. Sense pretensions, però em considero un jove catalanista, d’esquerres, sobiranista i amb sentit prou crític i intel·ligència per sentir-me insultat per la classe política més sovint del que m’agradaria, així que l’elecció del vot no es presenta fàcil.

Així que donada la idoneitat de cap opció a hores d’ara, inicio un procés de subhasta pública del meu vot, que se l’endurà aquell partit (i no cap de llista) que ja sigui pels comentaris en el blog a favor d’un o l’altre o en les declaracions públiques que realitzin, presenti accions o raons concretes que puguin fer decantar una balança que a hores d’ara està més o menys així:

• PSCPSOE: Si a Catalunya no tenim prous botiflers, el PSOE els exporta de l’estranger per a convertir el nostre país en una colònia de Madrid. Cap polític del PSOE ha aconseguit fer cuallar aquesta pseudo-imatge catalanista que intenten vendre, i francament, ja se’ls ha vist suficientment el llautó. Per quan serem catalanistes de debò?
• ERC: Tot i combregar amb la base catalanista i sobiranista, ERC no ha sabut demostrar que és un partit de govern i ja sigui pel tripartit amb el PSOE o per la inutilitat dels seus dirigents ha estat incapaç de dur a terme res que fos digne de menció o orgull dels seus votants, que sovint s’han sentit venuts al caciquisme del PSOE. Cal donar-vos una tercera oportunitat?
• ICV: Si ERC ho ha tingut malament per a demostar que és un partit de govern, ICV és un partit que no hi ha qui el governi. La imatge de passivo-alternatius sumada a les pífies polítiques contínues deixen en calçotets un partit molt immadur que s’ha vist sobrepassat. Encara podeu demostar certa seriositat?
• CIU: Tothom dóna per guanyador a un partit que durant la seva estada a la oposició ha fet empal·lidir al propi Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Han passat de ser un partit de dretes amb façana nacionalista que es venia al PP per a tenir poder a Madrid a ser el més radical-independentista-chupi-guay que no dubta en oferir-se al més eixelebrat dels independentistes. Deixareu clar què preteneu?
• Reagrupament: Partit prometedor, crític, nacionalista i amb la independència com a objectiu. Poc en sabem més que semblen quatre eixelebrats sortits de ERC amb ganes de repartir-ne per a tots, i de moment, són més coneguts pels embolics interns que pel seu programa. Per quan mostrareu les cartes i ens deixarem de tonteries?
• Solidaritat Catalana: Si les eleccions fóssin un concurs de popularitat el Sr. Laporta tindria tots els números per a guanyar, però tenint en compte que ja compta amb odis aferrissats arreu, potser no seria la persona que volem que representi el nostre poble. Francament, jo no vull un ric en la crisi dels 40 amb ganes de jugar a fer política i amb un ego infinit que tant apareix a les revistes del cor com a les notícies polítiques. Deixarem l’ego i el populisme a una banda encara que només sigui pel bé del país?

Bé, potser la llista seria més llarga, però no mencionaré els partits que no conec i encara menys els que m’agradaria no conèixer, així que més o menys, l’estat actual és d’escepticisme, conformant-me amb el partit menys dolent de tot abans del vot en blanc. S’obre la subhasta. Qui en dóna més?

I un altre dia ja parlarem de la llei d’Hondt i els vots en blanc…