El Que No Volen Veure

No solc parlar de cinema al blog però aquesta és una d’aquestes honroses excepcions que val la pena permetre’s. Seré sincer, a casa no som molt d’anar al cinema, però això no vol dir que no disfrutem d’una bona pel·lícula, tot al contrari. Crec que pagar més de 1000 ptes per anar a veure una pel·lícula en un edifici on acabes passant fred, fins i tot a l’estiu, on a més a més de pagar una xifra considerable tampoc t’estalvies els omnipresents anuncis i acabes tenint com a banda sonora original les crispetes del grupet del darrere no paga la pena. Que tenen una pantalla enorme? gràcies, però prefereixo el meu LCD de 32′ HD, sense anuncis, a l’hora que vulgui, sense aguantar maleducats i fent les pauses que vulgui.

És per això que en anar al cinema, l’elecció de la pel·lícula no és trivial. És més, sovint és la pel·lícula la que ens duu al cinema, i després de la recent recomanació d’Origen (Inception) que feien Microsiervos, l’escapada i retrobament amb la sala de cine estava més que justificada.

No desvetllaré res, bàsicament perquè cada paraula que escrigui es pot convertir en un spoiler important, però feia temps que no sortia d’una sala de cinema pensant que el cinema Nord-Americà no és del tot decadent, que encara hi ha lloc per a guions intel·ligents i treballats, trames intrigants, que enganxen, ben narrades, pel·lícules d’acció on no s’insulta la teva intel·ligència i que encara és possible quedar-te més de dues hores enganxat a la butaca sense ni adonar-te’n. Sé que si l’única recomanació que puc fer és que la veigueu (al cine, a casa, etc…). Aqui no hi ha 3D, ni surround que valgui, és una història que us farà pensar i per la que val la pena anar al cinema.

Algú l’ha definida com una barreja de Matrix, Alícia al país de les meravelles, Ocean’s Eleven i moltes coses més. Jo li vaig trobar moltes referències a Escher i 2001: odissea a l’espai, però el més important de tot és que sortiràs del cine amb què pensar i que et rondarà pel cap durant molt de temps, estrany per a una pel·lícula en la que gairebé una hora succeeix mentre cau una furgoneta (i em callo).

I un altre dia ja parlarem de com veiem les pel·lícules a casa …

Segurament, si no hagués estat per la oportuna invitació d’en Manu (gràcies) al concert del Poble Espanyol, aquesta cançó mai hagués aparegut aquí:

Sí, Bombón Mallorquin no és un disc fàcil d’escoltar, però en veure a Joan Miquel Oliver en concert tot va prendre sentit i ara no puc deixar d’escoltar el seu disc sense entrar en una espècie d’estat hipnòtic.

Després d’això només puc dir dues coses: aquest home té un directe sensacionalment potent per la humil posada en escena i (dos), quin art a la guitarra!

I un altre dia ja parlarem d’artistes illencs…

Avui un poc d’egocentrisme fotogràfic, però coi, ser l’únic editor d’aquest blog ha de tenir algun avantage no? Ja fa uns quants posts comentava la meva renovada afició a la fotografia i amb la recent incorporació al meu equip, una petita presentació per a si algú li és d’utilitat saber amb què faig les fotos i què opino del material del què disposo (i que consti que això no és un post patrocinat):

• Cos de la càmera: Canon Rebel XS (a.k.a. 1000D)

La petita de la família Canon i l’entrada al món de les DSLR, en directe competència amb la Nikon D3000 (no entraré a comentar especificacions), però no per ser les germanes petites de la casa deixen de ser unes dignes càmeres amb un potencial enorme per a principiants a un preu molt atractiu.

La meva elecció era fàcil, de tota la vida a casa hem estat Canonistes, pel meu gust són les càmeres més ergonòmiques, sempre m’han agradat els seus tons i el seu processador DIGIC estava demostrant ser millor generació darrere generació, però com en tot, per a gustos, colors.

• Objectiu primari: Canon EF-S 18-55 1:3.5-5.6 IS

M’hagués agenciat només el cos de la càmera si no fos per la troballa d’un kit que duia aquest objectiu, del que diuen és molt més recomanable que el seu germà petit sense establitizador i està demostrant ser un digne objectiu de batalla.

No destaca en res particular, té un rang acceptable, una lluminositat estàndard, és estabilitzat (això sí que s’agraeix), produeix fotos molt nítides i dóna la sensació de ser un objectiu robust des del primer cop que l’agafes.

Al meu parer, un objectiu bàsic per a començar a treure tot el suc a la càmera i per a sortides en què no saps què et trobaràs i vols anar lleuger amb la certesa que no et fallarà.

Com a pegues, l’únic que puc dir és que en ser EF-S només és apte per a sensors APS-C (cosa que per a mi no és un problema) i que l’enfoc és un poc imprecís i lent, però tampoc li demanarem més a un objectiu que al mercat no arriba als 150€…

• Objectiu tele: Canon EF 80-200 1:4.5-5.6 II

Un dels avantatges de que a casa siguem canonistes és que he pogut reaprofitar un vell tele d’una EOS 1000F N de film que corria per casa, cosa que denota que aquest objectiu, a diferència de l’anterior, tingui montura EF (Full Frame ó 35 mm).

És un objectiu antic i no incorpora la majoria de meravelles que han aparegut en els darrers 10 (?) anys, així que res d’estabilització, res de motors ultrasònics, oblidem-nos de lents asfèriques i toquem de peus a terra. És un objectiu bàsic, no molt lluminós i raonablement nítid. No dic que sigui un mal objectiu, tot al contrari, és un contrapunt perfecte per a l’extrem tele del meu equip.

Si estàs buscant un objectiu tele per a completar el teu equip, no t’escarrassis, aquest objectiu està descatalogat. És més, existint-ne un com el Tamron 70-300 per menys de 150€ seria tonteria mirar-ne cap altre (a no ser que siguis un freak de la fotografia “vintage”)…

• Objectiu de focal fixa: Canon EF 50 1:1.8 II

A mesura que he anat fent fotografies, he vist que em trobava força limitat per la lluminositat dels objectius dels que disposava. És cert que existeixen objectius amb similars focals als meus amb obertures de fins 1:2.8 però el seu preu augmenta força enters (en molts casos fins als milers).

En la meva cerca d’un objectiu nítid i amb una obertura interessant vaig acabar inevitablement en el món de les focals fixes i topant-me amb el “vidre” més famós de la marca, el 50mm. Petit, lleuguer, de plàstic joguina, però és armar-lo al cos i de cop i volta tens una bèstia capaç d’obrir el diafragma fins a 1:1.8 en una focal de retrat i amb una nitidesa increible.

Ah, ja he dit que aquesta joguina està al mercat tranquil·lament per sota els 100€ ? Si mai la proves ja estàs perdut…

• Bossa:  Crumpler MuffinTop 3000

Pot semblar trivial, però en anar amunt i avall, sobretot de viatge, la diferència de disfrutar o no de la fotografia és una bossa còmode que et permeti portar l’equip amb seguretat i no t’acabi emprenyant (pensant que una dslr amb els seus objectius no deixa de ser un trasto considerable).

Crumpler, tot i no dedicar-se a la fotografia, fa un material realment bo i a la botiga del carrer Mallorca amb Roger de Llúria podeu trobar bosses com la MuffinTop 3000, còmode i pràctica per a dur la càmera amb un objectiu i un d’extra, i tot sense comptar amb l’estètica, que també és un dels punts forts de la marca i que es desmarca de les típiques bosses, imants dels lladres.

Fora del que mon pare, un altre gran aficionat a la fotografia, m’ha ensenyat, tot el que he après ha estat a base d’autoaprenentatge i en gran mesura, de persones que fan el mateix que jo ara, explicar de què disposen, com ho utilitzen i veure les seves fotografies (la informació EXIF és de gran utilitat per a veure com han estat fetes i aplicar-ho tu mateix). És per a això que sense cap tipus de pretensió més que de compartir el que m’agrada i de rebre qualsevol opinió que tingueu, els posts de fotografia començaran a tenir més presència al blog.

I un altre dia ja parlarem de perquè sóc l’únic editor d’aquest blog…

No ens en anem dels 90 per a recuperar un tema que va fer història:

Si la setmana passada parlàvem de com Oasis va marcar els 90, avui recordem com Radiohead va tancar una dècada per a obrir un nou món en el món de la música indie.
 
Corria l’any 97 quan Thom Yorke i els seus van passar pàgina de tot el conegut i avançant-se fins i tot a la histèria de l’efecte 2000 van marcar la fi del que fins ara s’havia escoltat amb OK Computer, un àlbum que també ha marcat la música, però en aquest cas, la del S. XXI, tot i haver-se editat el segle anterior.

És de justícia dir que si molts grups d’avui en dia no existirien si no fos per Definitely Maybe d’Oasis, tampoc existirien de no ser per aquesta gran obra mestra que es troba a cavall de l’indie més experimental i el rock conceptual.

I un altre dia parlarem dels inicis del s.XXI…

Ni Google Wave. Si fa un temps anàvem com a bojos darrere una invitació (fins i tot aqui al blog) per a provar el nou i revolucionari servei de Google (no recordo tanta expectació des de gMail), Google ha posat fi a la seva aposta de futur.

Segurament morirà sense que ningú entengui encara com funciona i perquè serveix, i m’agradaria pensar que és perquè Google ha vist més enllà del que nosaltres ara com ara som capaços de veure. Mai se sap, potser d’aquí uns anys ens semblarà una eina vital com ho és ara gMail.

De moment, tot i no considerar-ho un fracàs absolut, cal reconèixer que ha estat un fiasco pel que fa a les expectatives creades. Senyors dels Fiasco Awards, es repensen el títol que ara poseeix, injustificadament, l’iPad i nomenem a Google Wave el fiasco del 2010?

I un altre dia ja parlarem de fiascos de Google…

Si potser Oasis són més recordats pel seu impecable (What’s the Story) Morning Glory ?, el 1994, aquests irreverents de Manchester estaven colze a colze amb Blur en popularitat, gràcies a cançons com aquesta:





Supersonic va ser el primer single del seu primer àlbum, editat el 1994, anomenat Definitely Maybe.



Menció apart mereix aquest àlbum, sovint aclamat com el millor àlbum de la història (fins i tot per sobre dels Beatles) i tot i que discrepo amb tal exageració britànica, el que és innegable és que Definitely Maybe hauria de ser considerat amb el guardó que m’acabo d’inventar i és el millor primer àlbum de la història, sens dubte.


No només va catapultar a Oasis a la fama mundial, corroborada amb escreix amb el seu segon àlbum abans mencionat, sinó que per mi, és el millor àlbum de la meva dècada, és a dir, la dels 90, quan vaig crèixer i vaig formar el meu gust musical, a la vegada que aquest àlbum marcava l’inici d’una nova era de la música (el rock alernatiu). Sense aquest àlbum no haurien existit Franz Ferdinand, ni Muse, ni Coldplay, ni Arctic Monkeys, ni els Strokes, per dir-ne alguns …


I un altre dia parlarem dels precursors del Brit-pop (que no són ni Oasis ni Blur) …