El Que No Volen Veure

Alguns ja sabreu de la meva afició a la fotografia, i que recentment m’he tornat a engrescar amb energies equip digital renovat. Coincidint amb l’arribada de les vacances, quan molts de nosaltres millorem o completem l’equip fotogràfic per tornar amb grans instantànies i fart de la batalla dels megapíxels en la fotografia digital (a.k.a. jo la tinc més gran), aquí va un petit recull de les coses que humilment, crec que cal mirar-se amb cura a l’hora de buscar l’equip que ens donarà millor resultat, sempre des de l’òptica de la fotografia digital i intentant cobrir el que seria un usuari estandard.

Què és millor? Com tot en aquest món, això és una qüestió de compromisos i de què s’ajusta més a les nostres necessitats. A grans trets, si l’únic que esperes d’una camera és que no t’estorbi i faci fotos decents sense preocupar-te gaire, agencia’t una càmera compacta amb una òptica de qualitat i et farà feliç. Si el que busques, però, és anar una mica més enllà, jugar amb la llum, els desenfocs i tenir més control sobre la camera per a aconseguir fotos més nítides, les dslr són el que busques, i segurament, no et sortirà tan car com et penses.


I un altre dia ja parlarem dels nikonistes i dels canonistes …

Als inicis dels 90 va i arriben un grupet de londinencs disposats a encunyar un nou so:





D’acord, Blur potser no és el grup més important o influent del brit-pop però el seu àlbum Parklife té perles com aquesta, que van fer que el 1994 fos un any mogudet en l’escena musical britànica.


I un altre dia ja parlarem de l’àlbum més influent de la meva dècada (és a dir, dels 90) …

De ben segur ja heu sentit algun cop la mateixa pregunta o fins i tot us la heu feta vosaltres, i de la mateixa manera, n’estic segur que no deixarem d’escoltar el que ve a ser la gran inquietud del nostre segle. Com a teleco puc intentar esclarir les coses, si més no, per a que tingueu quelcom per a fer-vos els interessants mentre espereu a que la tele canvii de canal (això de ben segur deixa impressionades a les cites, ja ho veureu).


El fet és que la TDT, i en general, la majoria dels nous formats digitals, tenen una manera força curiosa de codificar (i per tant, de descodificar) la imatge en moviment, així que aquest funcionament aplica per a la TDT com per a tots els formats MPEG (incloent el famós H.264), però primer, tirem un poc enrere, com a mínim fins quan no sabíem ni que era la TDT.


La televisió analògica, també coneguda com UHF pels nostres pares, entre moltes coses que feia, només es limitava a enviar tots i cada un dels fotogrames un darrere l’altre. Si, si ets un estudiós del tema, he obviat un abisme de detalls tècnics, però no estem aquí per a formar experts en formats obsolets, així que ens cenyirem a la idea que les teles d’abans rebien una senyal a través de l’antena que venia a ser un fil d’informació on s’anaven arrenglerant un darrere l’altre els fotogrames que anaven passant per la pantalla, en concret, 25 fotogrames per segon a Europa (30 als EEUU), i per si fos poc, entre un i l’altre encara hi encabien les pàgines d’una cosa prehistòrica que es deia Teletext.


Tot i que el teletext de la TDT segueix tenint la mateixa aparença prehistòrica que el de la televisió analògica, la senyal de TDT És un altre món. Per la mateixa antena que teníem, ara ens arriben més de 4 senyals de televisió i ràdio diferents per a cada antic canal UHF, i a més a més alguns tenen més definició (fins i tot HD) i fins i tot continguts extra. Així que seguint la màxima que d’on no n’hi ha no en raja, alguna cosa han tret per a posar tot això, no?


Efectivament, i ja posats a treure coses de la rancia televisió analógica han tret ni més ni menys que la majoria dels fotogrames que s’enviaven, en alguns casos fins a més del 50% dels fotogrames! Però llavors, com és que veiem la tele “tan” bé si rebem menys de la meitat de les imatges que abans? Pot semblar un sense sentit, i fins i tot còmic, però literalment, la tele (o més aviat, el descodificador) s’inventa els fotogrames que no rep. De debò. Bé, ells no n’hi diuen inventar, però així ja ens entenem.


Per a suplir la falta de fotogrames, per exemple, si el sistema només envia 1 fotograma cada 4, quan la nostra tele rep la senyal, entre dos fotogrames s’ha d’inventar els 3 que no ha rebut pel mig. Aquí el terme “inventar-se” pot semblar ofensiu per als enginyers que van dissenyar un algoritme que donats dos fotogrames genera els que falten enmig per a fer que la imatge sembli fluïda, i creieu-me, no és fàcil.

grup de fotogrames on els fotogrames P i I són els que rep la televisió (fotogrames clau, sí a més a més n’hi ha de varis tipus) i els B són els que el descodificador s’inventa entre els dos fotogrames clau que el comprenen

Amb tota aquesta barbaritat de coses el que ens podríem preguntar és perquè podem arribar a veure la tele, però tornant a la pregunta del post, ara ja tenim més informació per a respondre-la. Si pensem en el moment que seleccionem un canal, per a mostrar res, el descodificador necessita tenir com a mínim dos fotogrames per a inventar-se els del mig (i ja no entro en els diferents tipus de fotogrames que hi ha), així que primer caldrà que el descodificador rebi un fotograma i que després rebi el següent per a descodificar els fotogrames d’enmmig, que són els que ja hauriem d’haver vist i que són els que s’ens mostraran (aquí, els més espavilats entendran perquè ja han cantat el gol a la ràdio quan el veiem a la tele).


El més curiós de tot és que el temps que tardarà la nostra tele en canviar de canal mai serà el mateix perquè dependrà de quant temps haurà d’esperar a rebre els fotogrames que li fan falta, i això depèn del moment en que pitjem el botó (potser s’acaba d’enviar un i haurem d’esperar més o potser tot just rep el primer en aquell moment). Tot i això, els fabricants, coneixedors d’això i de com fem servir la tele, quan seleccionem un canal algunes televisions ja emmagatzemen la informació dels fotogrames dels canals següent i anterior per a que els que tenen el dit ràpid canviant de canal no es desesperin.


I un altre dia ja parlarem de la barbaritat de coses que m’he passat pel forro explicant això… peticions?

Calia reemprendre l’activitat com cal, així que no podia passar un diumenge més sense una bona cançó:





Un dels clàssics del rock de la dècada dels 70, quan els Pink Floyd omplien estadis i portaven els concerts a la categoria d’art escènic.


I un altre dia ja parlarem de perquè no m’agraden els concerts en grans estadis…

“Todos los colectivos están formados por imbéciles en un porcentaje más o menos elevado. Cuanto más dogmáticos son los principios del colectivo (es decir, cuanto menos crítica sea capaz de asumir el colectivo) mayor será el porcentaje de imbéciles adoctrinados (ya que aquellas personas con capacidad crítica y valor para exponerla acaban siendo expulsadas). De ahí que los partidos políticos y las religiones congreguen a una inmensa mayoría de imbéciles y a una minoría de personas inteligentes.”

De nou, veritats com a punys de la mà de Mi Mesa Cojea.


I un altre dia ja parlarem de perquè hi ha imbècils de tots els colors (polítics) possibles …

Qui hauria de dir que una cosa tan quotidiana com anar a fer la compra els dissabtes comportaria tant de perill per a la meva salut visual:





Carn i Pescat, si senyor, així, tal com raja.


I un altre dia ja parlarem del corrector ortogràfic del Consum…

Segurament els més afèrrims ja ho sabran, d’altres no sabran ni qui són els Sunday Drivers (i no serà perquè no m’hagi fet pesat) i de ben segur és la forma més desafortunada de posar en ordre aquest blog, però per algun lloc havíem de començar i francament, va ser un xoc quan el mateix dia del concert de l’Apolo 2 m’assabentava a través del seu blog que aquell seria el seu últim concert a Barcelona abans de la seva dissolució definitiva aquest estiu, i per conseqüència, de ben segur la darrera vegada que els veuria sobre un escenari.


Aquests manxecs que cantaven en anglès i semblaven sortits de Birmingham sempre seran uns referents de l’indie espanyol. Directes desacomplexats i molt propers i l’entusiasme que transmetien en cada cosa que feien fan encara més gran aquesta banda que mai va buscar el beneplàcit dels quals cal tenir el beneplàcit per a sobreviure en aquest país. No, per a sort per a nosaltres, els Sunday no volien ser un subproducte per a la venda en el top ten del Carrefour fent-se passar per músics. Són autèntics, fan bona música, ens fan passar una gran estona i prou, que no és poc.


Pot ser que sigui també la darrera vegada que els Sunday apareguin per aquí també, tot i que en el tag de música recopilen un bon munt d’entrades. El que sí sabem és que a partir del 17 Juliol, després del seu darrer concert, al FIB de Benicàssim, els Sunday abaixaran el teló i el panorama musical estatal serà un poc més trist del que a vegades ja és.


I un altre dia ja parlarem de com va anar el darrer concert a l’Apolo 2 …