Espanya, país d’oportunitats
Si en aquesta sequera bloguera m’he animat a postejar de nou ha estat perquè finalment, i entre tant de pessimisme, he vist els famosos “brots verds” que alguns diuen que veuen. I senyor, jo també he vist la llum.
Ha estat el cas Pretòria el que ha fet adonar-me de la grandesa d’aquest país, aquest matí, tot escoltant per la ràdio com desgranaven el secret de sumari que tot just s’havia aixecat. En unes escoltes telefòniques, Bartomeu Muñoz, cap de la trama i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, es queixava amargament que el Sr. Laporta no li agafava el telèfon i davant tal contratemps no li enviava un SMS tot reconeixent que no en sabia.
Amics, qui no vegi brots verds en tal notícia és que no els vol veure. I no parlo de la corrupció, parlo d’un país ple d’oportunitats, Espanya, on fins i tot un analfabet tecnològic que no sap enviar SMS amb un telèfon mòbil que segurament costa el mateix que la meva moto ha arribat a alcalde i s’ha embutxacat milions d’euros.
Vivim uns temps que ens volen fer creure són difícils, però francament, a diari ens demostren que tot són oportunitats si t’has deixat la moral a ca’l veí, ets prou caradura i fas carrera per a lladre.
i un altre dia ja parlarem de si pel blog també hi ha brots verds…
Ja ho diuen que els temps més complicats i difícils constitueixen un paradís d’oportunitats per a les ments despertes (o per a aquelles capaces de semblar-ho)
En el cas que ens ocupa, un cop acabada la dictadura, volent instaurar aquest sistema tan estrany anomenat demo..dem…democràcia (cony, amb lo fàcil que era dir dictadura) es van trobar que necessitaven tenir el que ara s’anomena “classe política”.
Clar que els millors exponents d’aquesta classe o bé havien marxat o, si s’havien quedat, esperaven pacientment la seva oportunitat típicament enterrats sota cunetes qui sap on.
Així que no va quedar més remei que tenir màniga ampla i optar per una política (valgui la redundància) de portes obertes. D’aquesta manera, molta gent va sumar-se a la política.
Clar que donar tota la culpa a la dictadura seria demagògic; només cal mirar avui dia i comprovar les noves promeses dins el panorama polític, que ja hi ha hagut temps de “cultivar-ne” alguns des de la transició.
Si mes no, en això, sí que estem dins la mitjana europea.