El Que No Volen Veure

Sembla que els drets d’autor i la propietat intel·lecual estan de moda. Tothom sembla aterrit en pensar que algú pugui clausurar llocs web, i francament, és un fet greu.


Tot i això, m’estic fent un fart de sentir autèntiques barbaritats sobre drets d’autor, així que quatre pinzellades sobre les tesis que he anat escoltant no aniran malament:


- “No totes les obres tenen drets d’autor”:

FALS. Totes les obres tenen drets d’autor. Si demà pareixes un temazo i per ingenuitat no el registres enlloc (SGAE, per exemple) ningú vetllarà pels teus drets, però aquella cançó és teva i tens drets sobre ella. Ara bé, el complicat serà que puguis demostrar que és teva doncs no està registrada enlloc, però en teoria hi ha altres mitjans. 

- “Si creo una obra la he de registrar a l’SGAE”:

FALS. En contra al que es pensa, la SGAE no és la única empresa concessionària de la gestió dels drets de propietat intel·lectual. Només en l’àmbit de la música existeix un bon grapat d’altres sangoneres empreses, com l’altra gran del sector: promusicae, igual o més polèmica que la pròpia SGAE. A més a més, aquestes empreses es troben segmentades per sectors, així que podem trobar altres entitats gestionant drets de propietat intelectual en els sectors editorial, industrial, etc…. 

En crear una obra, l’autor o el propietari dels drets (en el cas musical, molt probablement sigui una discogràfica) cedeix la gestió dels drets de l’obra a una entitat, que no necessàriament ha de ser la SGAE. Fins i tot, pot decidir registrar la seva música amb altres tipus de llicència, com Creative Commons (que és sota la que es troba aquest blog), per exemple, permetent la lliure distribució, reproducció i modificació de l’obra sota els condicionants que el creador estipuli.

- “El canon per còpia privada és un impost”:

FALS. En contra del que es pensa, el canon per còpia privada és això, un canon, i si mai t’emeten una factura detallada per la compra dels teus DVD verges te n’adonaràs que l’IVA també aplica sobre el canon! Deixant de banda aquesta picaresca de l’estat per a gravar-nos impostos de forma reprobable, cal tenir en compte que la SGAE no és un ens públic estatal sinó una entitat privada a la que se li ha concedit la gestió dels drets de propietat intel·lectual, juntament amb altres empreses, i com a tals, no poden aplicar cap tipus d’impost doncs només el govern central pot fer-ho. Ras i curt.

- “No puc escapar de la SGAE”:

DEPÈN. Pots escapar de la SGAE. Tot i que sempre pots reclamar el canon que pagues per a gairebé qualsevol aparell d’emmagatzematge i si tens un local pots programar música amb altres llicències, la quantitat d’esforç i temps que cal dedicar-li fa que a la pràctica sigui gairebé impossible escapar del tot de les llargues urpes de la SGAE.

- “Tinc una banda de música i faig versions, però no venc discs ni guanyo diners, però he de pagar a la SGAE”: 

FALS. La llei estipula que la reproducció o còpia de material amb drets d’autor només és delicte si es realitza amb ànim de lucre, i fins ara s’ha entès el lucre com a benefici econòmic. Si no guanyes ni un cèntim per tocar versions ni per les activitats associades (venda de begudes en concerts, etc…) tampoc et poden exigir res.


Ara bé, en el moment en què guanyis un sol cèntim vindrà la SGAE (molt probablement) a passar-te factura, a no ser que no facis versions sinò paròdies. En tal situació, i curiosament, la llei estableix que no se’t poden reclamar royalties

Com hem vist, no tot el que es diu és cert i el més important de tot és que hi ha gent que té interessos en què es desconegui. Com a usuaris, és el nostre deure conèixer quins són els nostres drets perquè les obligacions ja ens les recordaran fins a avorrir-nos.
I un altre dia ja parlarem de quina serà la pensió de Teddy Bautista, president d’una organització sense ànim de lucre (literalment)…

Si de petit la teva roba era d’aquesta botiga, no et queixis, és que estaves predestinat





I un altre dia ja parlarem de com ha anat la setmana santa per Donostia …