Mama, vull ser torero
Escollir professió no és fàcil. Tot i que sembla que de petits ho tenim bastant clar (astronauta, bomber, mecànic, torero, artista conceptual…), el sistema educatiu s’encarrega de posar-nos a ratlla i acabem estudiant o aprenent l’ofici que podem arrel d’un procés de selecció injust i equiparable a l’especulació que ha patit el mercat immobilari.
Aquest procés ha portat a que cada cop que llegeixo el diari, en especial els articles de ciència o tecnologia, tingui més clar que no existeix cap estudi més sobrevalorat que el de periodista (situació que també deu patir un economista en veure com parlen de la crisi, o un historiador en llegir articles sobre el problema de l’orient mitjà, etc…).
Perquè no puc ser jo periodista científic? ras i curt, perquè no tinc un títol que m’acrediti com a periodista. Però es que per a ser periodista es necessita una carrera amb la nota de tall per sobre del vuit per a ser admès (jo no hauria entrat i ara sóc enginyer de telecomunicacions) i que es centra més en la forma de la informació que en la pròpia informació. I que ningú m’expliqui contes sobre la imparcialitat, rigorositat i la cerca de fonts veraces perquè llavors ja em pixo de riure.
Si tenim periodistes que afusellen la wikipedia i no són capaços ni d’aplicar el sentit comú en publicar informacions que no saben ni poden contrastar i a més a més tampoc se’ls demana que tinguin una fantàstica retòrica, no seria millor tenir científics, enginyers, historiadors, economistes, amb coneixement del què escriuen, els que, després de l’adequada formació o selecció, elaborin el contingut de les notícies? Perquè un periodista que s’ha llegit un article a la Wikipedia pot tenir més criteri que un enginyer de telecomunicacions per a parlar de la tecnologia WiMax? Perquè jo no puc ser periodista científic? (ja ho havia dit, oi?).
I un altre dia ja parlarem de perquè la secció de successos ha de ser elaborada estrictament per periodistes…
El periodisme pateix, tanmateix, d’un alt índex d’intrusisme laboral i no precisament provinent d’àmbits científics amb ànsies divulgatives.
D’altra banda, els propis periodistes que, essent-ho, accepten com a pròpia la tasca d’aguantar les hores mortes davant la casa d’un suposat famós per acabar llençant un reguitzell de preguntes contra els cristalls tintats d’un cotxe que fuig esperitat contribueixen, en gran mesura, a rebaixar la professió. No només són més dels que haurien de ser (aquells qui esperen cotxes) si no que també són els qui tenen més presència mediàtica. En conseqüència, són ells qui esdevenen els símbols de la professió per a bona part de la població.
L’ofici de periodista no és senzill, i menys en l’època en què ens trobem avui en la que l’accés a la informació és universal. Aquesta necessitat d’informació es veu ràpidament coberta per qualsevol agència de notícies que et faciliti uns titulars. Però per a recollir titulars no cal ser periodista. De la mateixa manera que per a collir maduixes no cal ser enginyer agrònom. La tasca opinadora, investigadora i analista del periodista resta arraconada no només perquè escasseja als mitjans, si no perquè, per a més inri, no és instantània i fa més mandra llegir-la. I es que no només un mal emissor pot degradar una comunicació: tingues mals receptors i tard o d’hora els millors emissors es posaran al seu nivell.
Respecte a l’elevació a categoria de coneixement de la lectura d’un article de Wikipedia (la qual cosa, com en qualsevol altra enciclopèdia, aporta una informació, però no ens converteix en experts del tema un cop llegit) no és pas exclusiu al periodisme. Si bé és possible que en aquest àmbit sigui on tingui més ressò.
És difícil reconèixer-se ignorant en un cert tema, especialment quan, en una conversa de bar, un pot mantenir diferents teories de la manera més vehement amb retalls d’informació que recorda haver llegit o sentit en algun lloc. D’aquí a resoldre el conflicte d’Israel i Palestina havent mirat un parell de wikis només hi ha un pas. Un nen els diria “que es donin una abraçada” i seria acusat de simplista per els qui discuteixen al bar. Molt possiblement, però, en aquella sana inocència, el nen estarà més a prop de la veritat que mai no ho estaran els qui el miren per sobre l’espatlla, dins del bar estant.