El Que No Volen Veure

Escollir professió no és fàcil. Tot i que sembla que de petits ho tenim bastant clar (astronauta, bomber, mecànic, torero, artista conceptual…), el sistema educatiu s’encarrega de posar-nos a ratlla i acabem estudiant o aprenent l’ofici que podem arrel d’un procés de selecció injust i equiparable a l’especulació que ha patit el mercat immobilari.

Aquest procés ha portat a que cada cop que llegeixo el diari, en especial els articles de ciència o tecnologia, tingui més clar que no existeix cap estudi més sobrevalorat que el de periodista (situació que també deu patir un economista en veure com parlen de la crisi, o un historiador en llegir articles sobre el problema de l’orient mitjà, etc…).

Perquè no puc ser jo periodista científic? ras i curt, perquè no tinc un títol que m’acrediti com a periodista. Però es que per a ser periodista es necessita una carrera amb la nota de tall per sobre del vuit per a ser admès (jo no hauria entrat i ara sóc enginyer de telecomunicacions) i que es centra més en la forma de la informació que en la pròpia informació. I que ningú m’expliqui contes sobre la imparcialitat, rigorositat i la cerca de fonts veraces perquè llavors ja em pixo de riure.

Si tenim periodistes que afusellen la wikipedia i no són capaços ni d’aplicar el sentit comú en publicar informacions que no saben ni poden contrastar i a més a més tampoc se’ls demana que tinguin una fantàstica retòrica, no seria millor tenir científics, enginyers, historiadors, economistes, amb coneixement del què escriuen, els que, després de l’adequada formació o selecció, elaborin el contingut de les notícies? Perquè un periodista que s’ha llegit un article a la Wikipedia pot tenir més criteri que un enginyer de telecomunicacions per a parlar de la tecnologia WiMax? Perquè jo no puc ser periodista científic? (ja ho havia dit, oi?).

I un altre dia ja parlarem de perquè la secció de successos ha de ser elaborada estrictament per periodistes…

Els japonesos no és que parlin el millor anglès del planeta, però no és estrany trobar-te coses com aquesta:

Una de les moltes perles from lost to the river que ens ha brindat el japó.

I un altre dia ja parlarem de la tornada…

Literalment…

Són galetes trobades en un super de Kanazawa. Espero que en japonès no signifiqui el mateix que en català!

I un altre dia ja parlarem de frikades varies ara que ja tinc internet…

Avui no he pogut estar-me de jugar a alguna maquineta de les moltes que et pots trobar per Tòquio. I ja posats, no hem anat pel camí fàcil:

Una màquina recreativa en què jugues a tocar tambors. Tot i que la idea és entre freak, tradicional i absurda, crec que són aquestes coses les que la fan sumament divertida. Per quan podrem jugar a això a casa?

I un altre dia ja parlarem de si tinc prou poca vergonya per a penjar el vídeo on se’m veu jugant…

Què millor per celebrar el 30è aniversari de Gundam:

Una reproducció d’un robot de la sèrie en qüestió de més de 20m d’alçada a Odaiba. Tot i que ahir Kirai ja ho explicava, veure’l en directe movent-se (ejem) és digne de menció.

I un altre dia ja parlarem de menjar…

I punt. Avui es confirma el que ja tots sabíem: estan tocats de l’ala.

Aquesta és la fila que feia el tren bala (Shinkansen) amb el que hem tornat de Nikko:

I un altre dia ja parlarem de manga i anime …

Segon dia a Tòquio. Aquesta ciutat és una selva on es barregen les noies en kimono, els transvestits de Shinjuku, el soroll eixordidor del Pachinko, els temples budistes d’Asakusa i les botigues d’electrònica obscenament grans d’Akihabara. En fi, que compadeixo a tot occidental que vingui a viure a Tòquio. Pot morir d’esgotament. O de calor.

Tot i que ja em sembla com si fes una setmana que estic aquí, avui m’ha cridat l’atenció un detall d’un temple de Ueno. Crec que tots els que coneixem la saga de Zelda ens sonarà alguna cosa:

Sembla que el triforce, aquesta composició de triangles, no és original de la saga del videojoc i té una llarga història darrere que desconeixia. Santa inconsciència.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats japoneses…

Finalment sembla que sí que podré postejar des del Japó, on des d’avui fa unes hores he començat les meves vacances estiuenques.

Tot i les poques hores que fa que sóc al país (més les hores d’avió que ens hem deixat a l’esquena), només unes petites impressions:

- Qui s’ha deixat la calefacció encesa? Els japonesos s’han importat els banys àrabs. A l’aire lliure. Quina xafogor!!

- Aquí tenen maquinetes fins al lavabo:

Per als encuriosits, a youtube hi ha algú que ha pogut provar (i gravar!) amb una mica més de traça el que pot arribar a fer una andròmina d’aquesta.

I un altre dia ja parlarem de com se sent un vàter com aquest…

Pels afortunats que comencem vacances a l’agost, la cançó de carretera per excel·lència:Bones vacances!!I un altre dia ja parlarem des d’on intentaré postejar aquest estiu …