Síndrome d’Estocolm (O el colmo dels síndromes)
Divendres, en acabar de treballar, tot sortint de les oficines, un company de feina -teleco i consultor- em comentava les ganes que tenia d’arribar a casa per a provar l’ordinador nou que tot just li havia arribat a casa aquell dia (era obvi que l’havia comprat per Internet).
Després de les preguntes de rigor (preguntar per com va la família i quina màquina s’havia comprat, no necessàriament en aquest ordre), no vaig poder evitar pensar en el complicat procés o malaltia mental que feia que després d’una setmana de dur treball davant d’un ordinador, un individu podia tenir tantes ganes d’arribar a casa … per a posar-se davant d’un altre ordinador.
Per a ser sincers, jo puc entendre el perquè, doncs dins de la sana enveja de veure com a un company li esperava un PC nou a casa jo hauria estat en un estat similar, però em sembla que això es queda dins del gremi.
Senzillament, no m’imagino un advocat que en arribar a divendres s’acomiadi dels seus companys de feina amb un “ostres, m’en vaig pitant, a casa m’ha arribat una citació judicial i tinc una demanda penal pendent, tinc unes ganes d’obrir la carta!!” o un metge amb “quin cap de setmana m’espera! El meu fill s’ha fissurat l’húmer i ens passarem el cap de setmana fent radiografies i biòpsies, ja veuràs tu que bé!”
Desconec si realment aquests altres professionals tan lloables poden arribar a ser així de massoques però en aquell moment la realitat va fer-me obrir els ulls sobre la veritable naturalesa de la nostra condició.
I un altre dia ja parlarem d’altres facetes de la nostra condició…
