Apagada analògica en temps de crisi
La notícia tecnològica de la setmana és que s’ha iniciat l’apagada analògica de forma parcial a Catalunya. Sí, encara que n’hem sentit molt poc a parlar (la tecnologia no ven diaris ni dóna audiència), una part significativa de la població catalana només pot veure la TDT des d’ahir.
La notícia, però, no hauria de ser que es realitza l’apagada analògica ni que en algunes zones on es realitza encara no hi ha una cobertura total de TDT, sinó que el més curiós de tot és que en la situació actual no s’hagi aplaçat de nou la tan allargada migració.
M’explicaré. La UE va estipular un marge entre 2005 i 2012 per a realitzar la apagada analògica en els seus països membres. Si fins i tot Itàlia ens ha passat la mà per la cara ha estat perquè des de 2007 s’han anat allargant les dates límit a nivell estatal, precisament per la manca de cobertura de TDT en zones rurals, especialment.
I doncs, perquè no s’han tornat a aplaçar les respectives apagades analògiques en aquells llocs on encara no hi ha una implantació total de la TDT? Com sol passar en aquests dies en què vivim, la crisi té un gran pes per a respondre aquesta pregunta.
Un dels béns més preuats per a qualsevol estat és el seu espectre radioelèctric, és a dir, la gestió de l’ús de les freqüències a través de les quals s’emet ràdio, televisió i moltes altres coses. És obvi que a l’estat no li costa ni un duro mantenir l’espectre radioelèctric (en realitat li costa un poquet en tasques de control) perquè aquest sempre ha estat allà, com l’aire que respirem. Ara bé, per operar en alguna freqüència i emetre, per exemple, un canal de televisió, cal pagar els drets d’ús d’aquesta freqüència, i no són barats, precisament. Literalment, es paga l’aire. A l’estat no li costa un duro i cobra per una cosa que ni es veu ni es toca. Negoci rodó.
No costa pas d’imaginar doncs, que l’estat, en temps de crisi, tingui pressa per a ventilar-se els canals de televisió analògica, que operen a la banda UHF (de 300 a 3000MHz), per així poder tornar a vendre llicències per a aquesta banda i treure’n un cabasset.
I per si us pregunteu si les freqüències són realment tan cares, a Espanya tenim el cas sonat d’Xfera (actual Yoigo), una empresa que s’havia de menjar el món de les telecomunicacions mòbils i que va acabar mig arruïnant-se després de pagar bilions de les difuntes pessetes per a poder operar en exclusiva la banda de telefonia UMTS (3G pels amics).
I un altre dia ja parlarem d’emissions …
