El Que No Volen Veure

En la línia dels pobres turistes que van anar a una Andorra alternativa gràcies a un conductor d’autobús massa confiat del seu GPS, arriba una altra notícia que em deixa sense paraules:

Una pareja de suecos acaba a 650km de su destino por culpa del GPS.

El més flagrant del cas és que volien anar a Capri (una illa italiana) i no els va estranyar arribar al destí (Carpi, una ciutat força més al nord) sense haver creuat ni un sol pont. Els de la oficina de turisme de Carpi encara busquen la càmera oculta.

En favor dels aparells que tant bé ens guien s’ha de dir que si tampoc saps utilitzar un mapa convencional és complicat arribar a destí.

I un altre dia ja parlarem de com de crèduls ens hem tornat …

Fent gala d’eclecticisme, aquí en va una que no esperàveu:Com tot l’àlbum de Buena Vista Social Club, respira Cuba pels quatre costats, i té una línia de baix inigualable.I un altre dia ja parlarem de si la cançó del proper cap de setmana també dona la nota…

N’estic segur que tots els que tenim gats ja ens ho ensumàvem

Recordeu, l’estratègia és fer pensar al vostre amo que només voleu cridar la seva atenció.

Classe de tecles de comandes per a gats:

Com fer el que tu vols sense que el teu humà se n’adoni:

- navegar per internet

- xatejar amb gatets i gatetes

- enviar missatges secrets

- enviar informació al centre de comandament felí.

Del sempre recomanable The Joy of Tech, que no sempre parlen de gats.

I un altre dia ja parlarem de còmics…

Fa un temps llegia una reflexió més que interessant sobre el que molts de nosaltres algun cop hem fet, o hem deixat de fer per mandra. Parlo de la tan afortunada situació de trobar-se diners pel carrer, allà, esperant al terra que algú els agafi.

És clar que tots recolliríem un bitllet, encara que fos de 5 euros. N’estic segur que per 1 euro també estaríem disposats a flexionar les cames i l’esquena i que tampoc li faríem fàstics a 50 cèntims, i perquè no, a uns solitaris 20 cèntims. Potser per les meves arrels catalanes, jo recolliria encantat 10 cèntims i segurament per menys faria un esforç, però fins quina quantitat estaries disposat a ajupir-te? S’accepten apostes.

N’estic segur que molts no s’ajupirien per 1 cèntim i fins i tot algun reconeixerà amb un poc de vergonya que 5 cèntims tampoc s’ho valen, però deixeu-me fer-vos canviar d’opinió amb quatre números per veure què et costa guanyar-te un cèntim.

Si agafem com a referència un sou més que mileurista, posem 1200€ mensuals (nets, i així fem números rodons), estaríem guanyant 40€ diaris, i si considerem jornades de 8 hores diríem que guanyem 5€ l’hora. Pas malament.

Ara bé, si ets una persona àgil no et prendrà més que uns 3 segons recollir un cèntim del terra. Si la teva feina fos exclusivament recollir cèntims del terra i els recollissis a aquest ritme, guanyaries 12€ l’hora, més del doble del que guanyes treballant.

En definitiva: proporcionalment, et costa més aconseguir un cèntim treballant que recollint-lo del terra. Au va, no siguis gandul.

I un altre dia ja parlarem de què cal estudiar per a treballar de “recol·lector de cèntims” …

Res mes adient pel 40è aniversari de l’arribada de l’home a la lluna:I un altre dia ja parlarem de perquè R.E.M. no apareix més sovint per aquí …

 I un altre dia ja parlarem del cinema a la fresca de les cotxeres de Sants … 

Divendres, en acabar de treballar, tot sortint de les oficines, un company de feina -teleco i consultor- em comentava les ganes que tenia d’arribar a casa per a provar l’ordinador nou que tot just li havia arribat a casa aquell dia (era obvi que l’havia comprat per Internet).

Després de les preguntes de rigor (preguntar per com va la família i quina màquina s’havia comprat, no necessàriament en aquest ordre), no vaig poder evitar pensar en el complicat procés o malaltia mental que feia que després d’una setmana de dur treball davant d’un ordinador, un individu podia tenir tantes ganes d’arribar a casa … per a posar-se davant d’un altre ordinador.

Per a ser sincers, jo puc entendre el perquè, doncs dins de la sana enveja de veure com a un company li esperava un PC nou a casa jo hauria estat en un estat similar, però em sembla que això es queda dins del gremi.

Senzillament, no m’imagino un advocat que en arribar a divendres s’acomiadi dels seus companys de feina amb un “ostres, m’en vaig pitant, a casa m’ha arribat una citació judicial i tinc una demanda penal pendent, tinc unes ganes d’obrir la carta!!” o un metge amb “quin cap de setmana m’espera! El meu fill s’ha fissurat l’húmer i ens passarem el cap de setmana fent radiografies i biòpsies, ja veuràs tu que bé!”

Desconec si realment aquests altres professionals tan lloables poden arribar a ser així de massoques però en aquell moment la realitat va fer-me obrir els ulls sobre la veritable naturalesa de la nostra condició.

I un altre dia ja parlarem d’altres facetes de la nostra condició…

Tot i que amb unes setmanes d’endarreriment, era de justícia que Thriller aparegués per aquí (ja fa un temps que buscava un vídeo de youtube que es deixés encastar):

Que vaig per davant que NO m’agrada Michael Jackson, però s’ha de reconèixer que no es pot passar per alt aquest artista, que compta amb l‘àlbum més venut de la història, entre altres mèrits. Des de 1982, quan va ser editat Thriller, s’han venut més de 109 milions de còpies de l’àlbum. Només als EUA és 28 vegades disc de platí.

I un altre dia ja parlarem de mainstream…

La notícia tecnològica de la setmana és que s’ha iniciat l’apagada analògica de forma parcial a Catalunya. Sí, encara que n’hem sentit molt poc a parlar (la tecnologia no ven diaris ni dóna audiència), una part significativa de la població catalana només pot veure la TDT des d’ahir.

La notícia, però, no hauria de ser que es realitza l’apagada analògica ni que en algunes zones on es realitza encara no hi ha una cobertura total de TDT, sinó que el més curiós de tot és que en la situació actual no s’hagi aplaçat de nou la tan allargada migració.

M’explicaré. La UE va estipular un marge entre 2005 i 2012 per a realitzar la apagada analògica en els seus països membres. Si fins i tot Itàlia ens ha passat la mà per la cara ha estat perquè des de 2007 s’han anat allargant les dates límit a nivell estatal, precisament per la manca de cobertura de TDT en zones rurals, especialment.

I doncs, perquè no s’han tornat a aplaçar les respectives apagades analògiques en aquells llocs on encara no hi ha una implantació total de la TDT? Com sol passar en aquests dies en què vivim, la crisi té un gran pes per a respondre aquesta pregunta.

Un dels béns més preuats per a qualsevol estat és el seu espectre radioelèctric, és a dir, la gestió de l’ús de les freqüències a través de les quals s’emet ràdio, televisió i moltes altres coses. És obvi que a l’estat no li costa ni un duro mantenir l’espectre radioelèctric (en realitat li costa un poquet en tasques de control) perquè aquest sempre ha estat allà, com l’aire que respirem. Ara bé, per operar en alguna freqüència i emetre, per exemple, un canal de televisió, cal pagar els drets d’ús d’aquesta freqüència, i no són barats, precisament. Literalment, es paga l’aire. A l’estat no li costa un duro i cobra per una cosa que ni es veu ni es toca. Negoci rodó.

No costa pas d’imaginar doncs, que l’estat, en temps de crisi, tingui pressa per a ventilar-se els canals de televisió analògica, que operen a la banda UHF (de 300 a 3000MHz), per així poder tornar a vendre llicències per a aquesta banda i treure’n un cabasset.

I per si us pregunteu si les freqüències són realment tan cares, a Espanya tenim el cas sonat d’Xfera (actual Yoigo), una empresa que s’havia de menjar el món de les telecomunicacions mòbils i que va acabar mig arruïnant-se després de pagar bilions de les difuntes pessetes per a poder operar en exclusiva la banda de telefonia UMTS (3G pels amics).

I un altre dia ja parlarem d’emissions …