El Que No Volen Veure

No fa gaire ens assabentàvem amb preocupació i incredulitat que una dona nord-americana havia estat condemnada a pagar 222.000$ per la descàrrega de 24 cançons utilitzant el software Kazaa. Si bé és cert que als EUA és delicte la descàrrega d’arxius amb copyright (aquí la llei empara la còpia privada i només es considera delicte si hi ha finalitats de lucre), la sentència era una autèntica barbaritat i, òbviament, va ser apel·lada i declarada nul·la per la desproporció de la pena en comparació amb els danys causats. La cirereta del pastís és que la RIAA (la SGAE nord-americana, per entendre’ns), no només va dur el cas a la cort federal sinó que finalment va aconseguir augmentar la pena fins a l’astronòmica xifra de 1.920.000$ de multa.

Fent xifres, i considerant que un àlbum té com a preu mitjà, per exemple 20$ (un poc menys de 15€ al canvi), la dona en qüestió ha pagat 24 cançons al preu del que vindrien a ser 96.000 àlbums. No només queda clar que s’està utilitzant aquest cas com a cap de turc sinó que per a la RIAA és molt més beneficiós perseguir als “pirates” i extreure’ls multes astronòmiques que intentar vendre 96.000 discs.

Tot i que en última instància la imputada pot evitar haver de pagar la integritat de la multa al·legant la bancarrota, queda clar quin és el nou model de negoci de les discogràfiques: monetitzar les descàrregues “il·legals” per la via civil i fins i tot penal (com és el cas).

Encara que a Espanya, recordem-ho, la llei empara les descàrregues sense ànim de lucre, la SGAE ja pren bona nota i des de ja fa un temps “empapera” per la via civil a qualsevol persona física involucrada en tecnologies P2P o pàgines d’enllaços (on d’altra banda no hi ha cap contingut). D’aquesta manera s’eviten costosos i llargs judicis i s’aconsegueix un ingrès de capital ràpid gràcies a les amenaces de demanda. Qui necessita vendre discs?¿

I un altre dia ja parlarem de quin rumb pren el model de negoci de la indústria discogràfica …