El Que No Volen Veure

A Zimbabwe tot és possible!

Bé, a Europa hauríem de dir bilionari, però la veritat és que amb tants zeros poc importa. No puc deixar de pensar en les ja difuntes lires italianes, que gairebé necessitaven un bitllet desplegable per a encabir tants zeros.

Tot i la comicitat de la situació, el drama econòmic a zimbabwe es plasma en la hiperinflació que ha sofert durant els darrers anys, arribant a cotes del més del 200.000% degut a una mala gestió del territori (el govern ha privatitzat la gran majoria de camps de conreu amb finalitats latifundistes) i a que el govern s’ha llançat a imprimir paper moneda per a cobrir les seves despeses, en un país on la fam ocupa els titulars i la taxa d’atur arriba al 80%.

Per sort o per desgràcia, ja s’han acabat els dies en què una hamburguesa costava més de 15.000.000$, doncs el govern del país ha decidit eliminar de cop i volta 12 zeros a la seva moneda, però si ets un col·leccionista nat i no vols deixar passar la ocasió, pots aconseguir un bitllet de 100 trilions de dòlars zimbabwesos de regal amb una subscripció al The Zimbabwean (l’anunci no té preu), un diari crític amb el govern que s’ha vist forçat a marxar del país i que ha arribat a publicar els anuncis impresos sobre bitllets, doncs són més barats que el propi paper.

I un altre dia ja parlarem d’economia …

No fa gaire ens assabentàvem amb preocupació i incredulitat que una dona nord-americana havia estat condemnada a pagar 222.000$ per la descàrrega de 24 cançons utilitzant el software Kazaa. Si bé és cert que als EUA és delicte la descàrrega d’arxius amb copyright (aquí la llei empara la còpia privada i només es considera delicte si hi ha finalitats de lucre), la sentència era una autèntica barbaritat i, òbviament, va ser apel·lada i declarada nul·la per la desproporció de la pena en comparació amb els danys causats. La cirereta del pastís és que la RIAA (la SGAE nord-americana, per entendre’ns), no només va dur el cas a la cort federal sinó que finalment va aconseguir augmentar la pena fins a l’astronòmica xifra de 1.920.000$ de multa.

Fent xifres, i considerant que un àlbum té com a preu mitjà, per exemple 20$ (un poc menys de 15€ al canvi), la dona en qüestió ha pagat 24 cançons al preu del que vindrien a ser 96.000 àlbums. No només queda clar que s’està utilitzant aquest cas com a cap de turc sinó que per a la RIAA és molt més beneficiós perseguir als “pirates” i extreure’ls multes astronòmiques que intentar vendre 96.000 discs.

Tot i que en última instància la imputada pot evitar haver de pagar la integritat de la multa al·legant la bancarrota, queda clar quin és el nou model de negoci de les discogràfiques: monetitzar les descàrregues “il·legals” per la via civil i fins i tot penal (com és el cas).

Encara que a Espanya, recordem-ho, la llei empara les descàrregues sense ànim de lucre, la SGAE ja pren bona nota i des de ja fa un temps “empapera” per la via civil a qualsevol persona física involucrada en tecnologies P2P o pàgines d’enllaços (on d’altra banda no hi ha cap contingut). D’aquesta manera s’eviten costosos i llargs judicis i s’aconsegueix un ingrès de capital ràpid gràcies a les amenaces de demanda. Qui necessita vendre discs?¿

I un altre dia ja parlarem de quin rumb pren el model de negoci de la indústria discogràfica …

Sí, sembla mentida que es puguin arribar a ajuntar aquestes paraules en un sol títol, però els que us hagueu barallat amb IP’s i tingueu una miqueta de curiositat per l’arquitectura de xarxes ja coneixereu la bonica història amb barrufets inclosos que ja fa temps volia escriure per aquí.

Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del bosc, és on es troben… les direccions IP de broadcast (què sinò?). Aquestes direccions IP es caracteritzen perquè acaben en 255 o directament són 255.255.255.255 i es diuen de broadcast perquè identifiquen TOTES les ip d’una xarxa (bastant obvi si saps anglès). És com si tinguessis totes les ip d’una xarxa en una sola direcció (podent arribar a fer virgueríes amb ip broadcast de subxarxa, tot i que això ja són figues d’un altre paner…).

Aquí, l’usuari vermell envia informació a una direcció broadcast i la informació la reben tots els usuaris de la xarxa

A primer cop d’ull, aquest tipus d’adreces són fantàstiques per a enviar informació de forma massiva a un conjunt d’equips d’una xarxa (actualitzacions de programari, alertes, etc…), però òbviament, no tot és tan maco com sembla i aquí és on entren en escena els paquets de ping.

Un paquet de ping és una cosa tan senzilla com un truc a la porta per a preguntar “que hi ha algú”? i pertany al tipus que paquets ICMP, de senyalització IP, molt lleugers, que gairebé només contenen la direcció d’origen (el que pregunta), i la direcció de destí (el que volem saber si hi és). El seu funcionament, com és d’esperar, segueix la tònica de jo-pregunto-tu-em-respons en base a les adreces orígen i destí. Per als més intrèpids només cal que proveu d’obrir la línia de comandes i executeu: ping 127.0.0.1 i veureu com algú respon a la vostra crida retornant-vos missatges ICMP (tot i que els més entesos ja sabeu que la resposta que rebeu no ve de gaire lluny).

És obvi que aquests paquets, tan petits com són, no poden fer gaire mal a un servidor, que accepta centenars de paquets per segon i això no els fa ni pessigolles, però què passaria si milers d’ordinadors enviessin pings a un servidor a la vegada? En teoria, els programadors són paios increïbles i els recursos són il·limitats, però la realitat és que tot servidor té el seu límit i arribarà un punt que tancarà la paradeta i dirà que no pot més. Això tan senzill i obvi és un tipus d’atac DoS (Denial of Service) o de Denegació de Servei, apa que no fardareu a partir d’ara.

I per si us preguntàveu si els barrufets eren al títol per a fer-vos empassar aquest post quilomètric, dir-vos que no, que els afortunats que hagueu arribat fins aquí sabreu què és l’atac Barrufet (Smurf, en anglès) i en què consisteix. Tècnicament és un atac DoS que utilitza missatges broadcast amb spoofing per a inundar un sistema, el que en cristià significa que és una manera força enginyosa de manipular paquets de ping per a que se n’enviïn una carretada de cop a una víctima, i no és gaire complicat entendre com.

Amb tot el que ja sabem, partint d’un missatge de ping, cal trobar una manera d’enviar un munt de missatges ping alhora. Nosaltres solets no podrem, així que ens calen a) molts (però molts) amics ben coordinats, o b) una xarxa sencera enviant pings a la vegada. Considerant que la nostra vida social és apassionant però no suficient per a fer un atac DoS a pèl, optarem per la solució b, però encara ens queda saber com podem fer que una xarxa sencera enviï pings a la vegada, i aquí és on entren en joc les direccions de broadcast.

Què passaria si manipuléssim un ping i li poséssim la direcció de la víctima com a remitent i una direcció de broadcast com a destinatari? Va, vinga, ara ja hauríeu de ser capaços… temps! La resposta és que tindríem tots els ordinadors de la nostra xarxa responent al ping que hem enviat, però com que hàbilment hem canviat la direcció del remitent, seria un altre equip (en aquest cas, la víctima), la que rebés els milers de respostes al nostre ping a la vegada. Les conseqüències podrien variar dins del rang de petita catàstrofe –el servidor casolà del nostre amic- a desastre macroeconòmic –Amazon caigut durant hores-.

Ara que ja teniu els coneixements per a fer un atac barrufet i esteu disposats a carregar-vos el primer servidor que us passi pel cap (no, carregar-se a Google no és bona idea) ve la mala notícia, doncs fa unes quantes dècades que heu deixat de ser hackers en potència. Davant la possibilitat de que qualsevol energumen, amb un sol ordinador, pogués atacar el que li donés la real gana, es va establir com a regla que els routers eliminessin a discreció tots els paquets ICMP (paquets de ping, per exemple) que tinguéssin com a destinatari una direcció broadcast. És a dir, que pots fer un ping a una direcció broadcast (255.255.255.255) amb la tranquil·litat (o frustració) que aquest segurament serà descartat sense miraments pel router que tens a casa, fins i tot abans que la teva vena anti-sistema, materialitzada en un ping disfressat de barrufet, arribi a sortir de les parets de ca teva.

I un altre dia ja parlarem de perquè es diu atac barrufet… (si algú ho sap ens pot il·luminar als comentaris, jo no en tinc ni la més remota idea)

Això és poderío i la resta són tonteries:

Certament, Casal Rock ha estat la revelació de la temporada i després del joc que han donat no m’estranyaria una gira estatal aprofitant l’estiu!

I un altre dia ja parlarem dels avis del rock …

Avui al vespre, hora local, s’espera que la sonda KAGUYA, de l’agència espacial japonesa (JAXA) finalitzi la seva missió de 18 mesos al voltant del nostre satèl·lit, havent realitzat l’estudi topogràfic més exhaustiu que tenim de la Lluna i aconseguint enregistrar fantàstiques imatges en alta definició del nostre planeta, entre d’altres coses:

La tranquil·litat i pau que transmeten aquest tipus d’imatges sempre em fa recordar a la foto que donava títol al llibre de Carl Sagan: “Pale Blue Dot” (Punt blau pàlid), en referència a la foto de la terra que va enregistrar la sonda Voyager 1 l’any 1990 des de 6.000.000.000 Km de la terra:

… Mira aquest punt. És aquí. És la nostra casa. Sóm nosaltres. En aquest, cada persona que has estimat, cada persona que coneixes, cada persona de qui has sentit a parlar, cada ésser humà que hagi existit alguna vegada, ha viscut la seva vida. El conglomerat de la nostra joia i sofriment, milers de religions confidents, ideologies, doctrines econòmiques, cada caçador i cercador, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada pare i mare, fill esperançador, inventor i explorador, cada professor d’ètica, cada polític corrupte, cada “superestrella”, cada “líder suprem”, cada sant i pecador en la història de les nostres espècies ha viscut aquí -en un gra de pols suspès en un raig de sol …

“Pale Blue Dot”, Carl Sagan, 1994

I un altre dia ja parlarem de coses més mundanes…

Després d’un diumenge electoral en què sota la tònica “total, són les europees” els partits majoritaris es vanagloriaven dels resultats obtinguts en el seu concurs de popularitat particular sense ni mencionar el més del 60% d’abstenció podríem pensar que això no porta res de bo, però si fugim una mica del circ que ens han muntat, crec que en el fons hi ha uns fets destacables, que com sol passar, sembla que no volen veure.

A nivell local, Ciutadans, o com a mínim, els pocs que no han pogut abandonar el vaixell, acaben de signar el seu testament, amb uns resultats que no són ni discrets. Fins i tot el partit anti-taurí (admirable, però minoritari, res personal) ha estat més votat que els nois que parlen castellà al parlament (perque veníen a això, no?). Assistirem a la fi de la crònica d’una mort anunciada l’any que ve? Alguna cosa em diu que sí.

A nivell europeu, l’abstenció ha arribat a tal punt que fins i tot han guanyat terreny els euroescèptics. Fantàstic, hem aconseguit que els antisistema entrin al sistema per a carregar-se’l des de dins. Si els anti-europeus ténen més poder de convocatòria que els pro-europeistes (més preocupats a llençar-se els plats pel cap per temes regionals), la democràcia europea té un seriós problema d’enfocament.

Per sort, a Suècia (dubto que mai sentim a parlar d’això en un telenotícies d’àmbit estatal), el partit pirata, nascut arrel de la persecució legal a The Pirate Bay, ha aconseguit un escó al parlament després d’aconseguir més d’un 7% dels vots. Fent bona la dita de “Reculls el que sembres”, les mesures tramitades a diversos països d’Europa que atempten contra la neutralitat de la xarxa han fet saltar a la població en la seva contra, que vol dir la seva com en tota bona democràcia. Alguna cosa em diu que a Espanya ens falta molt de camí per a que ningú es plantegi seriosament incloure propostes com les del partit pirata en el seu programa electoral (I no, al Sr. Rajoy dient que abolirà el cànon no se’l creu ningú).

I un altre dia ja parlarem de la ultradreta europea …

Després de temes tan trascendentals com “perquè sempre m’aturo al costat contrari del surtidor en anar a posar benzina?“, no podíem deixar passar un dels dilemes més candents de la condició humana:

A o B ?

I un altre dia ja parlarem de perquè penso que sense cap lloc a dubtes i de forma irrefutable és B …

Permeteu-me una petita batalleta de les meves trifulgues per Alemanya. Resulta que el mercat d’electrònica de consum d’allà, a diferència dels múltiples actors que tenim aquí, estava copat per dos franquícies predominants: Saturn i MediaMarkt, acarnissades en agressives campanyes publicitàries directament adreçades a desprestigiar l’altra cadena.

La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig assabentar-me que l’empresa propietària de les dues cadenes (si, són propietat de la mateixa empresa), havia estat demandada per pràctiques monopolístiques. Certament, la publicitat i les pràctiques mercantils havien dut a eliminar gairebé tota competència establint una bipolaritat fingida que venia a amagar un càrtel no formal.

Els paral·lelismes no falten quan dia a dia presenciem el circ d’una campanya electoral en la que ningú s’hi juga res, políticament parlant, és clar. S’ha obert la veda de les desqualificacions, les barbaritats i la demagògia a tutiplén.

Què ha d’importar si el meu programa és inexistent o tret de la dictadura més rància? L’important és que hi ha un paio que fa campanya amb recursos públics. I la seva campanya no és menys deshonrosa: “Si no ens votes vindrà l’home del sac”.

Només sóc jo o s’està intentant portar la política a un bipartidisme malaltís que arracona als partits que només tenen les seves propostes i idees per a obrir-se pas? De què serveix un programa polític en un escenari de bipartidisme radical?

La crua realitat és que és més divertit veure com dos partits polítics es tiren els plats pel cap fins a extrems absurds. Total, si no votes a un, votaràs a l’altre, així que perquè fer una campanya avorrida si em puc dedicar únicament a llençar merda al contrari?

Les conseqüències econòmiques d’un càrtel són ben conegudes, ara bé, tenim prou nivell polític per a que una situació de bipartidisme PSOE – PP aporti res de bo?

I un altre dia ja parlarem de si el poc contingut ideològic de tots dos partits és tan diferent en el fons …

Moore va establir una regla, afirmant que cada dos anys es duplica el nombre de transistors en una computadora. Aquesta regla, vigent des del 1965 fins avui dia, transcendeix el pròpiament tecnològic i estableix una analogia del creixement tecnològic vertiginós que estem vivint.

Tanmateix, però, l’entrevista a Vinton Cerf, a El País, posa de manifest que cenyir-se a aquesta definició ens duu a caure en una perillosa simplificació de la situació. El pare d’Internet s’allunya del hype de l’HTML5 i de com pot canviar Internet (tecnològicament parlant) i es centra en l’ús que en fem i del repte més gran que ens planteja avui en dia: Organitzar la quantitat ingent d’informació que genera Internet, fer-la accessible a tothom i de quina manera.

Fa dues dècades de l’aparició d’Internet i tot i la seva (recent) explosió, la penetració social i l’ús que se’n fa segueix sent el punt que ens afecta avui en dia. Fins i tot els mitjans han encunyat un nou palabro per a parlar d’una cosa tan abstracta: “La brecha digital” (Segurament, un terme tan sobat que ja ha perdut tot el seu sentit).

Es parlen de molts avanços tecnològics, però no serem capaços de fer un salt qualitatiu fins que no haguem digerit i incorporat la (no tan) actual tecnologia en les nostres vides. L’ordinador que tens avui al davant pot ser més petit, més ràpid, amb connexions a Internet més ràpides i amb més coloraines que el que tenies fa 5 o fins i tot 10 anys enrere, però no deixa de ser el mateix ordinador, supervitaminat. No representa un avanç tecnològic qualitatiu com a tal, senzillament s’ha anat adaptant a l’ús que li dónes amb millores quantitatives (GHz, Gb, Mbps,…)

Ordinadors quàntics, nanotecnologia, transistors moleculars, l’abandó definitiu del silici… no són ciència ficció i representen el dia a dia de molts investigadors que toquen aquestes tecnologies. Només queda un pas per a que arribem a tocar i experimentar aquesta tecnologia, i no depèn exclusivament d’aquests investigadors…

I un altre dia ja parlarem de si és o no casualitat que Vinton Cerf s’assembli tant a L’Arquitecte de The Matrix …

Descobreixo a través del blog d’en Lluís (que t’ambé s’apunta a les cançons del cap de setmana) la iniciativa Playing For Chage: Peace through Music. Crec que el projecte no necessita paraules:

I un altre dia ja parlarem de la cançó que tenia pensada per a avui…