El Que No Volen Veure

Sobretot si va i et topes amb això: Weezer versionant Kids de MGMT, i què dic versionant, gairebé millorant el present:

fins i tot hi ha lloc per a fer una paròdia de Lady GaGa (per als amants del “Envía GAGA al 349103957″).

Pot arribar a semblar que totes les cançons s’assemblen però…. és realment cert?

El que podríem anomenar “la mare de totes les versions” demostra que només calen 4 acords per a cuinar-te el teu propi hit.

I un altre dia ja parlarem de versions, que aquesta setmana està sent molt musical …

Avui anem lluny amb un clàssic de les 45RPM que va portar a Tamla records a l’escena el 1959, tal i com havia de sonar:

Coses dels anuncis de cotxes, aquesta cançó segurament us sonarà a més d’un, però no serà perquè no se n’hagin fet versions:

Fins i tot els Beatles es van atrevir amb aquest Hit, però tot i la barbaritat de versions que corren d’aquesta cançó, segueixo pensant que l’original té un ritme inigualable.

I un altre dia ja parlarem de versions que superen a l’original …

L’actualitat està aconseguint que llevar-se al matí i escoltar les notícies et faci pensar dues vegades si realment has despertat. Sembla que de nou, la crisi, més que econòmica, és de falta d’enteniment.

Per algun lloc campa un president autonòmic que tot i trobar-se en un procés judicial és ratificat pel seu partit, igualment esquitxat pels escàndols. Les veus de dimissió, tan properes per a altres càrrecs que varen cometre patinades menors i sense conseqüències penals, ara queden ben lluny i sembla que ningú recordi res.

I per presidents, el del govern espanyol, que de nou desafia la dignitat política venent-se al millor postor tot fent equilibrismes de gran calibre. Repartim ajudes! 1500 euros per al que es compri un cotxe! Jo invito! (pagues tu…). Els 210 euros amb els que “m’ajudes” des d’octure els segueixo posant jo. Per quan m’ajudes de debò?

A casa, això, lluny d’aixecar la polseguera que hauria d’aixecar, només dóna arguments per a que els de sempre es tirin els mateixos plats pel cap (curiosament els mateixos caps de sempre). Com a mínim en treiem una novetat lingüística: “la pinça catalana”, la que per una banda PP i per l’altra PSOE fa unes quantes dècades ens apliquen a Catalunya. Què bé que ja té un nom! Per quan un nom per al desastre de negociacions pel finançament, el fiasco de la nova llei d’educació, la impassibilitat davant l’atac al nostre Estatut i l’inacabable traspàs de rodalies¿? Ah, és veritat, és que això, això no té nom.

Com a mínim, la llei de la memoria històrica té un nou abanderat. El “nostre” Pedroooooooooo! s’ha posat entre cella i cella fer una pel·lícula sobre la guerra civil. Fantàstic, només faltaven republicans homosexuals, nacionals transexuals i altres folklorismes per a acabar d’amanir un tema tan oblidat pel cinema. Llàstima que ja li van prendre un bon títol per a la pel·lícula: “Tú asesina que yo limpio la sangre”.

I un altre dia ja parlarem d’excentricitats folklòriques …

Després de dues setmanes sense cançó en calia una de bona per al retorn:

Segurament, i per a molts, el millor videoclip que s’ha fet mai (amb perdó del Sr. Jackson), mil vegades imitat. Bob Dylan en estat pur.

I un altre dia ja parlarem de tòpics…

Va, avui m’ho haureu de permetre, ja fa temps que no parlo de les estadístiques del blog, i no perquè siguin força discretes, sinó perquè els últims mesos vénen sent bastant avorrides en mantenir-se una tònica estable de 170 - 190 usuaris únics mensuals. Però avui s’ha arribat a una xifra bastant rodona que volia compartir (i de passada fer un poc d’autobombo per animar-vos a comentar al blog).

Fa temps que vaig corroborant que la tònica és que els subscriptors al feed RSS augmenten, i a la vegada, les visites a la web són més puntuals i provinents de més fonts externes i buscadors, cosa que per una banda m’enorgulleix al pensar que hi ha gent que troba suficientment interessant el blog com per a mantenir-s’hi subscrit i per altra em fa pensar que no m’he de preocupar massa per l’aspecte de la web si algun dia se’m desmunta el template a l’incrustar un vídeo de dimensions massa grans.

Doncs bé, aquesta tònica ha dut a que aquesta darrera setmana s’hagin assolit els 100 subscriptors al feed RSS del blog (segons les estadístiques de FeedBurner), tot i que a diferència dels resultats de Google Analytics a aquests no sé quina credibilitat donar-los. De tota manera, i com sempre, és d’agraïr que tingueu interès pel que humilment s’escriu per aquí i de nou, animar-vos a comentar i posar cullerada al blog (que no per estar subscrits al blog no es pot comentar!).

I un altre dia ja parlarem dels greus problemes d’incrustació d’objectes en templates d’amplada fixa de WordPress …

O com a mínim, no n’acaben d’aprendre. Que TVE decideixi retirar la publicitat del mitjans públics (recordem que RTVE no només són dos canals de televisió) pot ser més o menys encertat, considerant que si l’ens públic ja té pèrdues de per se, no s’entén que s’elimini una font d’ingressos. Puc arribar a entendre que sent un servei públic es primi la qualitat (ejem) per sobre del benefici pur.

El que si que no és de rebut és que es plantegi gravar amb un impost del 0,9% a les empreses de telecomunicacions (a.k.a telecos). Òbviament, a les telecos els ha faltat temps per a desfer-se del mort i deixar clar que traspassaran qualsevol recàrrec sobre els seus clients, afortunats de disposar del servei de banda ampla més car i menys ràpid del vell continent. Fantàstic, fem pagar la televisió pública als usuaris que ja han demostrat en fan menys ús (només cal mirar els resultats de les estadístiques anuals de l’organització d’internautes).

No hi ha plans “avanza” que valguin si a l’hora de la veritat, les telecos només constitueixen una bossa de diners on poder ficar mà, ja sigui el govern, o la nostra tan estimada SGAE, que sembla que tampoc n’aprén, i com que les grans notícies mai vénen soles, aquesta setmana ens hem assabentat que la SGAE ha constituit un holding immobiliari amb un capital inicial de 300 Milions d’euros. On són els artistes per a reclamar el que és seu?.

I un altre dia ja parlarem de notícies desafortunades …

De retorn a la dècada dels 90 amb un grup que prometia ser la pedra filosofal del grunge espanyol:

La realitat, tots la sabem, és que després del seu aclamadíssim àlbum “Devil Came To Me” del 1997, Dover va canviar al que coneixem ara. De camí podríen haver perdut el nom i tampoc ens n’haguéssim estranyat.

I un altre dia ja parlarem de canvis radicals…