El Que No Volen Veure

Ja fa un any que em paguen per programar aplicacions web i la veritat, sempre he pensat que si em paguen és perquè programo ràpid i bé (i barat, això és primordial). Potser peco d’innocent, però el lema de les famoses 3B (Bo, bonic i barat) sempre m’ha semblat el súmmum del disseny industrial, però certament, peco d’innocent. I per a mostra un botó.

Casualment, el meu terminal mòbil (àlies mòbil, o senzillament telèfon, tot i que jo prefereixo dir-li “catxarro”) ha començat a demostrar una tendència a aturar-se solet. Qualsevol diria que en un any d’ús (tinguem en compte que les mans d’un enginyer no són unes mans qualsevols) es mereix que li permeti aquests lapsus, fins i tot deixant-me a mitja conversa. El més curiós del cas és que els símptomes van aparèixer de forma espontània just 5 dies després que el mòbil celebrés el seu primer aniversari, anant a més en una setmana, fins al punt de ser totalment inusable.

El que ja supera la casualitat, el destí o qualsevol altre fenòmen provinent d’un pla d’existència superior és que el telèfon mòbil de la meva parella comencés a mostrar els mateixos símptomes el mateix dia que el meu. I ella no és enginyera. Dos telèfons Motorola RIZR Z8 (el pecat és prou gros com per dir-ne el pecador), mateixa antiguitat, ús diferent, mateixos símptomes, tots dos totalment inútils just una setmana després els caduqués la garantia. Les meves sinceres felicitacions al programador que va parir aquest ou de pascua, ha fet molta gràcia, em podeu retornar el meu mòbil catatònic o ja l’hem perdut per sempre?

Ingenu? El que sóc ara és un paio mosquejat. D’acord, cada terminal ens va costar menys de 10€ però no per això ha de dur un sistema d’autodestrucció, que m’obligui a canviar de terminal a 6 mesos vista d’expirar el meu contracte de permanència.

I un altre dia ja parlarem del meu proper terminal …

Després de dues setmanes sense cançó no podia passar un diumenge més:

Kids, de ben segur, la cançó més famosa de MGMT (o “Management“), que va ser utilitzada per a un anunci d’Apple.

No cal dir que en sentirem, molt, a parlar.

I un altre dia ja parlarem de posts més llargs…

Internet està a rebossar d’imatges, però això no significa que sempre trobis el que busques. Google images ajuda força, doncs el seu motor és força potent i et permet refinar la cerca per les dimensions de la imatge i fins i tot pel seu color predominant. Tot i això, sovint, ni d’aquesta manera un és capaç de trobar la imatge adecuada.

La panacea de tot cercador d’imatges és a la Wikipedia, on cercant el concepte del que vols la imatge, és més que probable que trobis exactament el que cerces, i amb la seguretat de que podràs utilitzar-la en la majoria d’àmbits, doncs totes les imatges de la wikipedia es troben sota llicència Creative Commons o són de Domini Públic.

El millor de tot és que a més a més, aquestes imatges solen trobar-se en múltiples resolucions i són d’una gran qualitat. Per exemple, tot escrivint aquest post, he cercat Barcelona a la Wikipedia (gran article), on es poden trobar fantàstiques fotos de la ciutat (clic per a ampliar):

Cal notar que les fotos, a màxima resolució, tenen unes dimensions més que respectables i són perfectes per a imprimir pòsters (aquesta me l’apunto!).

I un altre dia ja parlarem de posters…

Avui, per no sortir, no sortim ni del carrer de casa mons pares, doncs l’estiu de 2007, passaven pel carrer Rocafort, tot cantant, quatre personatges peculiars:

Sí, Manel està de moda i són nomenats a ser l’indie del tant malanomenat “rock català”, reinventant un folk costumista amb unes lletres i arranjaments més que frescos. Què millor per a un diumenge com aquest!

I un altre dia ja parlarem de folk …

Ja és notícia. Al govern campen uns nous ministres mentre els anteriors s’escapen dels flaixos per la porta del darrere, i com qui no vol la cosa, el govern, en tota una declaració de prinicipis, nomena a Ángeles González-Sinde com a Ministra de Cultura.

Tot bé si no fos perquè aquesta senyora, per així dir-ho, s’ha erigit, com a directora de cinema i Presidenta de l’Acadèmia, com una abanderada contra el que ells anomenen pirateria, arribant a deixar anar barbaritats com “¿Para qué necesitamos ADSL a no sé cuántos gigas?” . I ja posats, perquè necessitem cotxes, si els carros ja ens duien d’un lloc a un altre? Cal felicitar a la SGAE, doncs ha aconseguit nomenar a una ministra que comparteixi la opinió que tothom qui disposi d’una connexió a Internet a Espanya la utilitza per a usos fraudulents.

No s’escapa a ningú que Espanya va a la cua de la banda ampla a Europa amb la penetració més baixa i els preus més alts, i lluny de ser un problema estratègic que preocupi per igual al Govern i a les Entitats de gestió, no es fa altra cosa que difamar sobre un mitjà que desconeixen en la seva totalitat i legislar i governar donant l’esquena a una realitat que no tardarà en afectar-los, en el millor dels casos, electoralment.

I un altre dia ja parlarem de quants cops obre la boca la nova ministra abans de ser cessada …

Un nou diumenge en què disfrutem de bona música sense sortir de la ciutat:

N’hi diuen pop electrònic, però The Pinker Tones fan el pop electrònic més inclassificable de l’escena indie, sens dubte. Tot i que The Million Colour Revolution (2006), al qual pertany aquest single, no és un àlbum particularment fàcil d’escoltar, un cop els vegeu en directe ja no escoltareu el disc de la mateixa manera que abans.

I un altre dia ja parlarem de psicodèlia…

A diferència del que passa amb “almóndiga” y “albóndiga“, intercanviar una m i una b a les paraules milions i bilions té efectes més desastrosos, i sinó que els ho diguin als informatius que s’omplen la boca de bilions i milions de dòlars i euros destinats a reflotar l’economia mundial mentre els la pela la bestiesa de zeros que s’estan menjant o afegint.

Com no podia ser d’altra manera, salvant les generalitzacions, els anglosaxons i els europeus (és a dir, els que fan servir sistemes arcaics de mesura i els que utilitzem el sistema mètric decimal), tenim un concepte diferent del que és un bilió. Amb els milions ja ens posem més d’acord, i aquí el consens general és que un milió és un 1 seguit de 6 zeros (àlies 10⁶), però… ai! la cosa ja és més complicada amb els bilions.

Si creuem l’atlàntic, un bilió és estrictament mil milions, és a dir, un 1 seguit de 9 zeros (a.k.a 10⁹), és a dir, que en termes econòmics, les xifres als EUA s’enfilen amb relativa facilitat cap al bilions (amb B). En canvi, si ens quedem a casa, un bilió és un monstre d’un milió de milions, és a dir un 1 seguit de la barbaritat de 12 zeros (o altrament dit 10¹² que no per estar en notació científica fa menys por), i pel nostre bé, espero que les xifres de deute econòmic a europa no arribin al bilió d’euros (o emigro als EUA).

El problema és quan sentim els nostres rigurosos mitjans de comunicació barrejant alegrement milions, milers de milions i bilions sense tenir en compte d’on han tret les fonts ni de quants zeros se’ls han colat pel camí. Realment no aporten cap tipus d’informació, tot al contrari, però de fet, tant fa de si parlen de milions, de bilions, de milions de bilions o de googols, total, el que compta és donar una xifra enorme i que la rigurositat que tant exigeixen en altres temes es quedi a casa.

I un altre dia ja parlarem de xifres astronòmiques…