L’anti-nacionalisme que obra miracles
Ni la llei de partits, ni el pacte antiterrorista, ni la crisi econòmica mundial, ni la política exterior, res havia estat capaç d’acostar les ribes dels dos partits majoritaris a espanya, PP i PSOE, que semblaven destinats a no trobar punts d’entesa comú… fins avui. El que no s’havia aconseguit fins ara ho ha aconseguit el nacionalisme basc. O hauria de dir anti-nacionalisme?
Tot i que a un nivel més baix tot es resol a poder i diners (el país vasc gaudeix d’un concert econòmic envejable), és com a mínim curiós que el PP estengui la mà al PSOE per a que, tot i no participar en el govern, aquest últim pugui governar en solitari i en minoria, posant en perill la governabilitat d’una nació amb l’última intenció d’erradicar el nacionalisme vasc de la classe governant.
Tantmateix, el que demostra una baixesa política alarmant és el cas de les eleccions gallegues. Vergonya sento de votar a les mateixes urnes en les que s’ha donat el poder a un partit presumptament corrupte i feixista. Poc importa si són corruptes mentre condemnin els atemptats terroristes, cap partit ha estat il·legalitzat per embutxacar-se diners públics, però, ai de no ser el primer en deixar anar la llagrimeta! Per a la seva sort, la memòria col·lectiva pateix d’un alzheimer galopant que no recordarà més enllà de les eleccions autonòmiques i ràpidament es trobarà la noticia que vingui a treure de la palestra un cas de corrupció tan incòmode pels temps que corren, ja sigui un jutge que va a fer una calçotada amb el DNI caducat o un alcalde que no sap anar en bicicleta.
I un altre dia ja parlarem dels apunts que pren l’Artur Mas al País Basc …
