El Que No Volen Veure

Temps era temps, quan les granotes tenien dents i no havíem d’enviar POLITONO_DE_MIERDA al 3487 per a rebre al mòbil la cançó que les discogràfiques volen veure al top 10 estatal, existia un grup que feia coses com aquesta:





Amb Somebody Told Me, The Killers van començar a trepitjar fort en l’escena indie mundial i el seu àlbum debut, Hot Fuss de l’any 2004 (al que pertany aquesta cançó) va posar-los al punt de mira de molts.


Et sonen? Et saps de memòria el seu single Human i automàticament et ve al cap una veu que diu “Paga Envía HUMANO al 7777″? És el preu de que les discogràfiques es fixin en tu. Un dia ets acalamat per pocs i l’endemà ets banalitzat per tots.


I un altre dia ja parlarem de què és indie i què no …

Per sort o per desgràcia vivim en uns temps en què la distància entre l’èxit i la supervivència s’ha fet cada cop més petita, fins al punt que als nostres dies sobreviure ja és un factor d’èxit. No tinc per norma parlar de feina al blog, però la curta experiència que tinc en una empresa que sobreviu de forma exitosa (o té èxit en la supervivència, miri com es miri) ja m’ha donat unes quantes lliçons que espero tenir presents. Perquè de la crisi també se n’aprèn, o se n’hauria.

Per naturalesa, com més amunt, menys detalls ens són perceptibles, i en temps de bonança és encara més difícil veure què és el que ens dóna l’èxit, doncs si només mires amunt, no veus el que t’empeny des de dessota. Tant important és crèixer com saber què és el que et fa gran, i precisament, conèixer quin és el factor de l’èxit d’un mateix hauria de ser el punt clau i de partida per a seguir creixent.

Tot i que no sembla res allunyat del sentit comú, sembla que la crisi no només s’ha endut els diners, i fins i tot en la situació actual molts no s’adonen de què és el que els permetrà seguir creixent, o sobrevivint. Quan tot et ve de cara és fàcil no preguntar-se el perquè, però quan et trobes en un daltabaix, si no has estat capaç d’adonar-te’n del factor clau del teu èxit és perquè et mereixes ser on ets.

I un altre dia ja parlarem dels afortunats inconscients que encara no se n’han adonat…

Claríssim. Al PSC cada cop li molesta més haver d’adoptar un paper esquizofrènic i directament llença per la borda qualsevol intenció de semblar nacionalista i compromès. El PSOE pot estar dient setmana sí setmana també que el finançament ja està enllestit, que falten pocs serrells, que “això ja s’acaba” i esbombar la informació que li plagui per a condicionar la opinió pública. Tanmateix, aquí sembla que no podem obrir boca i que toca callar i aguantar el que vingui si no volem rebre represàlies per ser poc professionals o “nens dolents” que no saben guardar secrets.Quan més es parla d’unió entre els partits nacionalistes i quan sembla que realment estem davant un escenari en què és possible aquest front comú per plantar cara de forma enèrgica a les imposicions estatals pel finançament, el Sr. Montilla s’atura en sec i defensa a Madrid abaixant el cap com un gos penedit tot reconeixent que hauríem de mantenir la boqueta tancada. Molta unió, si senyor, o potser el PSC ja li ha vist les orelles a CiU i es desmarca abans que aquests es baixin els pantalons la unió a l’altura dels tormells davant el Sr. Zapatero i de passada es pengin una medalla?

Ara que ja sóc tot un llicenciat estic plantejant-me seriosament col·legiar-me pels molts avantatges que comporta i la veritat, pot semblar banal, però el nom del col·legi, així de bones, és un poc violent: COIT. Sí, “Colegio Oficial de Ingenieros de Telecomunicación“, COIT, tal com sona. Ah, i la seva web no podia ser més clara: www.coit.es. (vaja, i quina havíen de tenir, sinò?)

Per sort, sembla que la delegació catalana té un nom més apte per a tots els públics: ACET (Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació), tot i que m’imagino que l’ombra (i la conyeta) del nom del colegi oficial estatal és força llarga.

I un altre dia ja parlarem de noms desafortunats…

Sembla que fos ahir quan parlàvem de The Unfinished Sympathy i arriba un nou diumenge amb la seva cançó. Això sí, avui tampoc cal sortir de la ciutat comtal:

Standstill no és un grup convencional i no fan cançons convencionals. He de reconèixer que el seu últim LP “Vivalaguerra“, al igual que el seu anterior àlbum “Standstill” (al qual pertany aquesta cançó), no són fàcils d’escoltar i que com a mínim, a mi, em van caldre un parell d’escoltes per a enganxar-me al ritme in-crescendo, gairebé hipnòtic, que tenen totes les seves cançons.

I un altre dia ja parlarem de si Standstill treu disc properament (que ja toca) …

Seguint amb el cicle de bandes barcelonines iniciat la setmana passada, avui teníem una visita obligada:

Ja ha plogut força des que The Unfinished Sympathy enganxés amb el seu segon àlbum “An Investment In Logistics” (2003) i prova del seu èxit són els dos LP’s seguents que els han penjat l’etiqueta dels grans de l’indie barceloní. Ah! i el proper 23 de març tindrem el seu nou àlbum “Avida Dollars”!

I un altre dia ja parlarem d’àlbums a venir…

Ni la llei de partits, ni el pacte antiterrorista, ni la crisi econòmica mundial, ni la política exterior, res havia estat capaç d’acostar les ribes dels dos partits majoritaris a espanya, PP i PSOE, que semblaven destinats a no trobar punts d’entesa comú… fins avui. El que no s’havia aconseguit fins ara ho ha aconseguit el nacionalisme basc. O hauria de dir anti-nacionalisme?

Tot i que a un nivel més baix tot es resol a poder i diners (el país vasc gaudeix d’un concert econòmic envejable), és com a mínim curiós que el PP estengui la mà al PSOE per a que, tot i no participar en el govern, aquest últim pugui governar en solitari i en minoria, posant en perill la governabilitat d’una nació amb l’última intenció d’erradicar el nacionalisme vasc de la classe governant.

Tantmateix, el que demostra una baixesa política alarmant és el cas de les eleccions gallegues. Vergonya sento de votar a les mateixes urnes en les que s’ha donat el poder a un partit presumptament corrupte i feixista. Poc importa si són corruptes mentre condemnin els atemptats terroristes, cap partit ha estat il·legalitzat per embutxacar-se diners públics, però, ai de no ser el primer en deixar anar la llagrimeta! Per a la seva sort, la memòria col·lectiva pateix d’un alzheimer galopant que no recordarà més enllà de les eleccions autonòmiques i ràpidament es trobarà la noticia que vingui a treure de la palestra un cas de corrupció tan incòmode pels temps que corren, ja sigui un jutge que va a fer una calçotada amb el DNI caducat o un alcalde que no sap anar en bicicleta.

I un altre dia ja parlarem dels apunts que pren l’Artur Mas al País Basc …

Crec que ja és hora de reivindicar l’indie patri. A Catalunya, i en concret a Barcelona, tenim i disfrutem d’un bullici de grans bandes, com Love Of Lesbian.





Antics coneguts per a molts, els Love Of Lesbian ja fa un parell d’àlbums que van canviar de l’anglès al castellà i es van treure de la màniga Maniobras de Escapismo, amb meravelles com el Single que dóna nom al disc, el propi Houston, tenemos un problema i la fenomenalment esquizofrènica Marlene, la vecina del ático.


Ah, havia dit que el 29 de Març surt el seu nou disc 1999 i el presenten el proper dia 7 a la sala Salamandra?


I un altre dia ja parlarem de bandes barcelonines…