El Que No Volen Veure

Internet en va ple, cada dia que passa més gent s’interessa pel judici que s’ha iniciat a Suècia contra The Pirate Bay, un dels buscadors de torrents més importants de la xarxa. Per sort, aquests nois suecs saben què es fan i s’ho prenen amb filosofia, tal i com mostra la seva pàgina principal.

El més greu és que totes aquestes accions legals, encara que no propserin, són utilitzades per les entitats de gestió de drets d’autor per a coaccionar i amenaçar operadores de telecomunicacions (a.k.a. ISP) per a que filtrin censurin les connexions a xarxes P2P i llocs de descàrrega directa (sense considerar que, òbviament, no tot el contingut que s’hi comparteix es troba protegit).

Ironies del destí, aquesta setmana s’ha publicat el Connectivity Scorecard, on s’analitza el nivell de connectivitat i ús d’Internet en diferents països en base a múltiples paràmetres (e-govern, ús comercial, ús personal, …). Ja sabem que Espanya té una des les connexions més lentes i cares d’Europa, però aquest estudi la suspèn amb un 3.49, per sota de reconegudes potències tecnològiques com Iran o Botswana, i molt més per sota de la màxima nota de 7.71. Ja posats, pel que tenim, si ens han de censurar internet, prefereixo tornar a l’intercanvi de cintes de cassette…

I un altre dia ja parlarem de repúbliques bananeres…

No anirem gaire enrere aquest diumenge, ens quedem al 2001 amb The Strokes:

Segurament el grup responsable, a parts iguals, de que l’indie s’apropés al mainstream musical i que els pijos de família bona es disfressessin per a anar a discoteques on no haurien anat mai.

Tot i això, The Strokes han sabut mantenir la seva essència i fins i tot per separat han creat força perles del panorama alternatiu.

I un altre dia ja parlarem d’indie…

Molts que em coneixeu sabeu el meu segon cognom: Colom. No és pas estrany i és un cognom ben comú a Catalunya (i m’atreviria a dir a altres llocs del sud d’Europa), i que molts cops duu a establir un paral·lelisme amb el que altre temps va descobrir el continent americà.


Temps ença es va poder exhumar el cadàver de Cristòfor Colom, enterrat a Andalusia, i després de verificar-ne la identitat comparant el seu contingut genètic amb el de les restes del seu germà (que sí que es trobava identificat) es va iniciar l’àrdua tasca de trobar-ne els seus descendents per a poder saber-ne l’orígen, i acabar amb la incògnita de la seva nacionalitat.


Sembla que els resultats, en els que es van incloure anàlisis d’ADN de 125 catalans, entre d’altres nacionalitats, deixa entreveure un escenari amb un Cristòfor Colom de pares catalans però accidentalment nascut a Gènova o territori Genovès.


Els misteris del destí, però, van dur al meu tiet (Xavier Colom) a oferir-se voluntari en els estudis genètics en què s’analitzava l’ADN de diferents persones amb el primer cognom Colom, que posteriorment rebrien el resultat del seu anàlisi. Increïblement, el meu tiet és descendent de Cristòfor Colom, segons indica el seu ADN mitocondrial. És a dir, tant ma mare, com els meus tiets i jo inclòs som descendents del que podríem anomenar el català més il·lustre i universal de la història. Certament curiós i inquietant.


I un altre dia ja parlarem d’altres cognoms….  

Aquesta setmana s’ha presentat una versió d’un dels grans èxits que segur recordeu:

Interessant veure com Jarabe de Palo, en altre temps un grup brillant, ha de tornar als orígens per a intentar retrobar el nord després de diluïr-se en la medicoritat. No hi ha res com veure’ls damunt els escenaris per a adonar-se’n que això de la música no els va ni els ve després de fer-se d’or amb els seus dos primers àlbums antològics.

Per sort, sempre ens quedarà l’original:

I un altre dia ja parlarem de perquè no hi ha hagut cap post aquesta setmana…

Aquest diumenge tenim la prova que els 80′ també van portar grups d’una sola cançó:

Who Can It Be Now, el gran èxit de Men At Work de l’any 1981. Algú coneix alguna cançó més d’aquest grup?

I un altre dia ja parlarem de caps de setmana moguts…

Com cada any hem tornat a assistir a la posada en escena de la gran mentida gala dels Goya, en què es premien les pel·lícules per les que ningú donava un cèntim (que com a tals, necessiten tota l’ajuda del món per a guanyar protagonisme!). D’uns anys ençà, a aquesta fal·làcia conjunta entre Acadèmia, artistes i directors sembla que s’hi ha sumat la SGAE i enguany, en comptes d’una entrega de premis de cinema semblava una manifestació pels drets d’autor. 


Vam sentir moltes protestes i queixes clamant que el cinema espanyol morirà per culpa de les descàrregues il·legals. Si bé per començar hauríem de dir que en aquest país les descàrregues són totalment legals i que paguem un cànon per còpia privada per a compensar-los, algú els hauria de recordar un parell de coses, tal i com molt bé fan a Soitu amb l’article “Internet, el menor de los problemas del cine español“.


Abans de fer-se la víctima de tal manera, hauríem de deixar les coses clares. Aquesta mateixa gent que es queixa es va repartir 25 milions d’euros durant l’any 2008 en concepte de compensació de còpia privada (el que coneixem com a canon, vaja). I que si el cinema espanyol es troba en declivi és perquè no interessa a ningú: de tot el volum de descàrregues gratuïtes de pel·lícules durant l’any 2008, el volum corresponent a les pel·lícules espanyoles no representaven ni un 1% del total.Per sort, entre tanta demagògia i mitges veritats, Alex de la Iglesia posava els punts sobres les is en un article a El País. 


I un altre dia ja parlarem de cinema…

M’han passat prou coses per a començar a pensar que pertanyo a un grup social llargament discriminat i la meva alegria ha estat majúscula quan avui, Eduard Punset em donava la raó. Sóc un jove amb ingressos normals, un treball normal i una situació familiar normal. Visc de lloguer i no m’ha explotat el pis, no m’han estafat amb les hipoteques SubPrime, no m’han fet fora de cap empresa i no sóc cap banquer en bancarrota. Pertanyo a la majoria.

Lo peor que le puede pasar al ciudadano corriente, a las mujeres y hombres de la calle, es formar parte de la inmensa mayoría a la que no le pasa nada

Eduard Punset 

El que podria semblar una tonteria és el que m’aparta de poder accedir a un pis de protecció oficial, a pisos de protecció ofical de La Caixa, a poder disposar d’una ajuda al lloguer sense haver d’esperar més d’un any per a rebre-la o fer llargues esperes a la Seguretat Social. I tot, perquè ni l’opinió pública ni els mitjans de comunicació consideren que la majoria és prou important per a que se’ls tingui en compte. Les minories són les que venen diaris, les que fan guanyar audiencia als telenotícies i les que fan guanyar unes eleccions.I un altre dia ja parlarem d’empatia….

Green Day, Oasis, Eminem i un cameo de Travis, en una sola cançó. No, no surtis corrents a buscar el single, això és un Bootleg o Mashup, en altres paraules, una remescla de múltiples cançons, que en aquest cas sonen més que raonablement bé:

Els que escoltàveu “Podries Viure Sense Música?” potser recordareu el Bootleg de 2 Many DJ’s Beatles vs. Kraftwerk, una versió de Eleanor Rigby, però aquí no es queden les coses i per internet un es pot preguntar “I si….” amb múltiples i eclèctiques respostes:

Hey We Will Rock You Ya

Every Car You Chase

I un altre dia ja parlarem de versions estrafolàries…