El Que No Volen Veure

Un clàssic per a un diumenge fred. Què millor que deixar-se dur per l’elegància i el ritme de Moby?

Imagino que a moltíssims de vosaltres que potser ni coneixeu Moby o no heu escoltat l’àlbum Play us sona aquesta cançó. Sí, és la cançó que utilitzava TVE en un pseudo-anunci-falca. Precisament, l’àbum Play, al que pertany aquesta cançó, té l’especial distinció de tenir totes les seves 18 cançons en la banda sonora d’alguna pel·lícula, cosa que no poden dir gaires artistes.

I un altre dia ja parlarem de si és la millor cançó de Moby o no…

Estem d’enhorabona, una de les millors sèries d’humor torna a les pantalles, angleses, això sí. Channel 4 ha començat a emetre la 3ª temporada de The IT Crowd, de la qual hem disfrutat enormement les dues anteriors temporades. Tot i l’intent fallit aquí amb “Los informáticos”, encara és possible seguir-la gràcies als torrents.

I un altre dia ja parlarem de perquè és tan bona aquesta sèrie…

Sembla mentida la quantitat de material que va generar la campanya Generation Next de Pepsi a les acaballes dels 90. Tot i acabar sent una fàbrica de grups-d’una-sola-cançó, s’ha de reconèixer que va treure a la llum grups amb molt de potencial, com els Australian Blonde:

Malhauradament, i com tants altres grups, no ho van aconseguir.

I un altre dia ja saltarem als èxits internacionals…

En veure això, te n’adones que aprendre anglès és força agraït pel que fa a despreocupar-se del gènere i, sobretot, del nombre:

Gairebé n’encerta alguna, aquell dia l’estadística no jugava al seu equip.

En altres casos, més propis de la categoria “Aaaarggh!! Els meus ulls!”, tots els esforços per a catalanitzar una paraula acaben en un despropòsit:

Al Mercadona són de la ceba

I un altre dia ja faré la conyeta sobre les meves errates….

Corria l’any 2004 quan en una visita furtiva al HMV de Picadilly Circus vaig creuar-me amb aquesta portada: Un noi amb cara desganada i un nom fonèticament curiós que després vaig descobrir és el frontman de The Lemonheads. La veritat és que si no hagués estat pel preu de només 2£ no l’hagués comprat, però després d’escoltar cançons com Waking Up , el tornaria a compar, sens dubte:

Potser estem davant de la cançó amb els chorus més psicodèlics de l’indie actual, però té una base rítmica que enganxa i acabes seguint el clapping (-yeah! -yeah!) de forma gairebé hipnòtica.

I un altre dia ja esbrinarem perquè els posts musicals fora de diumenge acaben sent una anada d’olla…

[/mode argentí on] Y vos, para quién dicés que trabajás? [/mode argentí off]

boludo, -a (informal, argentino) Gilipollas. Usado como vocativo, a veces tiene una paradójica connotación cariñosa o de camaradería: “Haceme caso, boludo”.

El port de barcelona té moltes sorpreses amagades.

I un altre dia ja parlarem de noms desafortunats…

Corria l’any 1998 quan la fàbrica de grups-d’una-sola-cançó Generation Next de Pepsi, manufacturava aquest hit:

Diria que tots els que tenim un poc més de 20 anys podem assegurar haver escoltat aquesta cançó fins a avorrir-la i fins i tot haver de reconèixer que encara la tenim en alguna cinta de cassette de grans hits de l’estiu. El més divertit del tema és que Undrop, el grup que va parir aquesta cançó, va desaparèixer de la nit al dia a la mateixa velocitat a la que va arribar a l’èxit.

I un altre dia ja seguirem parlant del que va significar el Generation Next per a la nostra generació…

La nova magnitud física, doblement desafortunada, a la web del PcCity:

No sabia de l’existència de tal flatulenta magnitud, i encara menys que en el SI es mesurés en Kg. M’estalvio qualsevol comentari abans de caure en temes massa escatològics…

I un altre dia ja parlarem de televisors plans…

Ja podem respirar tranquils. Sembla que Barack Obama serà finalment el nou president dels EEUU i els mitjans de televisió europeus deixaran de dedicar tots els seus esforços informatius en parlar d’unes eleccions que són el paradigma de la mala organització democràtica.

No n’he parlat al blog. És un tema que considero que ha desgastat enormement als mitjans de comunicació i en el qual nosaltres, com a espectadors, no tenim altre paper que aquest: Observar. Intentar analitzar, avaluar i preveure el procés electoral i polític d’un país tan trastocat diferent al nostre és un exercici tan banal i intranscendent com una tertúlia de futbol. Serà per això que se’n parla tant…

Deixant de banda colors polítics i considerant que no hi ha cap partit en cap país que suposi realment un canvi, he de reconèixer que aquestes eleccions marquen una fita històrica, per múltiples motius, que espero marqui un punt d’inflexió de cara al futur:

• Primer president negre de la Casa Blanca: Potser el més impactant no és que el nou president sigui negre sinó que sigui d’una raça diferent a l’”establishment” nord-americà. Tot i això, donades les circumstàncies històriques del país, estem davant d’un moment que podrem rememorar amb els nostres néts amb un orgullós “jo ho vaig veure”.Tot i que Obama no s’escapa de l’estereotip de pare-de-família-modèlica-amb-gos-per-la-gràcia-de-Déu que sembla que ha de tenir tot president dels EEUU, els democràtics han demostrat anar molt per endavant dels republicans pel que fa a la normalització de la diversitat de gènere i color en la política. Per quan una presidenta dels EEUU??
• Rècord absolut de participació: Tots dos candidats han aconseguit quelcom impensable: dur a les urnes a la gran majoria de la població d’un país que normalment no superava el 40% de participació. M’agradaria pensar que com a individuals ens hem adonat del nostre paper com a motor de la societat, començant pel nostre dret més bàsic: el vot.
• Europa també compta: Tot i que nosaltres no podem votar, tampoc s’ha fet estrany que els candidats deixessin caure algun detall de cara a la galeria Europea i Internacional, arribant a fer gires europees. Com no, la globalització és ja un efecte conegut pels polítics i no poden deixar de banda els seus “aliats” internacionals.
• Les noves tecnologies han acabat amb l’enganxada de cartells: Virals, cançons, vídeos a YouTube, paròdies… si les eleccions a Espanya ja van ser les eleccions d’Internet, les eleccions dels EEUU han estat les eleccions 2.0. El futur ve marcat per Internet i les xarxes socials, que aporten un ressò i una proximitat a molts enters de distància que els cartells i els espais electorals a la televisió.La relació i ús de les noves tecnologies és un factor decisiu i ha estat un dels grans punts forts de la gran campanya d’Obama, volcat amb la comunitat internauta, a diferència de McCain, un complet analfabet digital. Aquí no podem dir gaire més que els polítics se’n recorden de l’existència de la web 2.0 quan s’han de fer autobombo a Facebook, doncs a diferència del que Obama proposa, les tecnologies de la informació i el seu desenvolupament com a factor estratègic són encara un autèntic desconegut en aquesta riba de l’Atlàntic. Temps al temps.

En general, i un cop vistes les reaccions dels polítics Nord-Americans després dels resultats, crec que molts polítics d’aquí haurien d’emmirallar-se amb l’actitud i la capacitat d’il·lusionar l’electorat, sobretot quan les últimes eleccions generals van ser notícia per la baixa participació.

I un altre dia ja parlarem de si realment Obama estableix un canvi…

Sembla que fos ahir que fèiem la cançó del diumenge dimarts en què disfrutàvem d’una genial versió d’ABBA, però senyors, aquesta setmana tampoc ens quedarem curts. A casa en va ple, al cotxe, a l’ipod, a la minicadena… Vetusta Morla ens agrada, i molt. El seu últim àlbum, Un día en el mundo, és ple de cançons com aquesta, que dóna nom a l’àlbum. No sé vosaltres, però veient això ja se’m fa tard per a veure’ls en directe:

I parlant de directes, Vetusta Morla serà en directe a la Sala Apolo el proper 28 de Novembre. Afortunats els presents!

I un altre dia ja parlarem del que ens deixarà de bo aquest 2008…