El Que No Volen Veure

No pretén ser una tònica, però el post musical de la setmana ha acabat anant a parar a dimarts aquesta setmana. De versions va el tema, i què millor que una arxiconegudíssima cançó d’ABBA amb un rentat de cara indie:

The Sunday Drivers tornen al blog, amb aquesta versió que es sol escoltar als seus superbs directes i que es troba publicada al seu EP Time, Time, Time, que val la pena només per aquest track.

I un altre dia ja parlarem de directes no tan superbs…

Des de fa uns mesos no solc recopilar les estadístiques del blog. Per als interessats, remarcar que els darrers dos mesos el blog ha recuperat la mitjana de més de 200 visitants únics al mes amb gairebé 400 visites totals, fet que és d’agrair a tots els que us deixeu caure per aquí i torneu per a trobar quelcom interessant (que ho trobeu ja és una altra cosa).

Potser les xifres no tenen gaire més interès, però un dels punts que sempre m’ha cridat més l’atenció és d’on vénen els visitants. Últimament detecto que gairebé la meitat de visitants proveniu des d’un cercador (per no dir Google directament), i gràcies al fantàstic servei de Google Analytics del que ja vam parlar, puc saber què cerca la gent per venir a petar aquí.

En particular, hi ha dos cerques que sempre es troben al top ten, sent els dos posts més visitats de la web amb diferència:

• N’hi ha que neixen estrellats.

Un post del 10 de Març de 2004, poc abans dels atemptats i les eleccions, amb clar color polític es cita una carta al director del diari El Mundo. Suposo que pel nom i per l’antiguitat, aquest post apareix a la segona pàgina de resultats de Google i mensualment reporta més de 10 visitants únics al blog, tot i que dubto bastant que trobin aquí el que busquen (fet, que com podreu comprovar, és un mal endèmic dels cercadors pel que fa als blogs).

• Les Set Edats del Rock

Post que comenta aquest documental en 7 episodis de la BBC, tot just quan el canal 33 es disposava a emetre’l. Òbviament, els visitants troben el que busquen i gràcies al moment en que va ser postejat i la nomenada que ha tingut, gairebé 10 visitants únics al mes aterren al blog en aquest post.

Però tot i això, les cerques de la gent són una font inesgotable de la complexitat de la ment humana. I per a mostra, un botó: Les cerques més extravagants de l’últim mes (si ampliéssim el període seria interminable, creieu-me):

• altres maneras de dir pastanaga - (en quin idioma?)

• animals congelats - A La Sirena n’hi ha uns quants, tot i que imagino que busques això.

• cistella de la compra a catalunya 2007 - Encara no hem muntat la botigueta ni ens dediquem a temes econòmics.

• cites perque es bo llegir? - Per començar, per a millorar la gramàtica i l’ortografia.

• com es va torma el mon - No solem tractar temes tant elevats, tot i que si reescrius millor la teva cerca…

• curiositats de la vista - Mira que curiosos

• curiositats molins de vent - De curiositats va el joc

• desequilibri - Espero que no sigui res personal

• edat mitjana musica curiositats - Això si que és curiositat

• enciclopedia de l´aurora boreal - Ja no saben què publicar

• festes merce beatles - Quan, on, COM ?

• foto me volen -  Me volen….què¿¿??

• grans bloggers - Gràcies, no calia.

• on puc anar a fer una barbacoa - Espero que aquí no.

• tots els camins duen a roma - I per estrambòtiques que siguin, aquestes cerques han dut fins aquí.

I un altre dia ja parlarem de Google Blogs…

Els diaris en van plens, els telenotícies no paren d’afegir llenya al foc, només falta que els programes de teleescombraria en facin debats, doncs resulta que més de 30 anys després d’una transició modèlica encara hi ha molts (i amb molt poder) que posen el crit al cel quan es volen dir les coses pel seu nom i es vulgui restablir l’honor dels morts que es troben desapareguts en fosses comuns.

A Espanya no hi ha transició que valgui. Els vencedors se’n vanaglorien al seu intocable Valle de los Caídos mentre que els vençuts callen en silenci a les seves, també intocables, fosses comuns. L’única cosa modèlica del que es pot fardar a Europa és de ser uns hipòcrites i estar-ne orgullosos.

Serem clars: Franco i el seu govern haurien de ser jutjats com a assassins que són, portant a la presó a aquells que continuen vius i revocant tots els privilegis dels que gaudeixen els seus hereus. La Falange, hereva directa del passat feixista del país, hauria de ser il·legalitzada i perseguida. Les víctimes haurien de veure restablert el seu honor i les seves famílies els seus records. Encara que sigui massa democràtic per a aquest país hipòcrita.

I un altre dia ja parlarem de transicions modèliques…

Un clàssic de clàssics per a un diumenge encapotat. Corria l’any 1965 quan un grup d’eixelebrats amb vestits estrafolaris trencaven els esquemes amb Wooly Bully, amb uns arranjaments típics de blues que van esdevenir tot un hit:

Segurament,  Sam the Sham and the Pharaoh’s, un dels grups més eclèctics i estrafolaris del rock, només són recordats per aquesta gran cançó, tot i que la seva Li’l Red Riding Hood (La Caputxeta Vermella) sigui digne d’un altre post d’aquesta categoria.

I un altre dia ja parlararem d’antiguitats…

La Fira Internacional d’Informàtica, Multimèdia i Comunicacions, àlies SIMO, que havia de celebrar la seva edició número 48 aquest novembre a Madrid, ha comunicat que cancel·la totes les seves activitats i que no es durà a terme un SIMO 2008, sense especificar tampoc si aquesta decisió és permanent.

Després que grans firmes com Apple, Toshiba, Microsoft, Teléfonica, Orange i Vodafone comuniquéssin que no participarien en el SIMO es veia a venir que l’edició d’enguany d’aquesta fira, adreçada als consumidors, seria força descafeinada, seguint el regust de l’any passat.

No sé si sentir llàstima o alegrar-me’n, doncs aquesta situació no fa més que demostrar que Madrid punxa en el monopoli d’acaparar les fires i intentar eliminar competidors i que aquest país és una república bananera pel que a tecnologia i infraestructures de telecomunicacions refereix. La llàstima serà que l’ombra de la crisi acabi sent el cap de turc al que tothom apunti aquest fracàs abans que acceptar la dura i crua realitat.

I un altre dia ja parlarem de fires…

Si algo ha quedado claro en esta crisis, o lo que quiera que sea, es que la revolución como motor de cambio de la estructura social ya no es posible.

De nou, Mi Mesa Cojea mossega amb un curt article, deixant a banda comentaris incendiaris, que llença veritats com a punys que ens haurien de fer pensar en el nostre deure com a motor de la societat i com la nostra actitud passiva ens ha dut fins aquí.

I un altre dia ja postejaré la cançó del diumenge (a risc que ja no sigui “del diumenge”)…

Ah! ja diuen que l’ingeni s’aguditza en temps de crisi, i la biblioteca pública Vapor Vell de Sants s’ha vist obligada a re-inventar el seu model de negoci.

Ja ho diuen: “Actualitzar-se o morir”.

I un altre dia ja parlarem de la bústia de retorn de llibres 24h (gran servei) …

Tornem després d’un cap de setmana sense cançó amb un grup que feia temps del que en volia parlar. Potser no serà el hype del moment però fa coses com aquesta:

Burn My Shadow de UNKLE és de les cançons que no puc deixar d’escoltar i de les que segurament en cauran algunes quantes més per aquí.

Per si us ha agradat, el seu disc War Stories és segurament una de les millors produccions de l’any passat. Per a no perdre-se’l.

I un altre dia ja parlarem d’altres grups sense renom…

Permeteu-me que avui ens posem una mica tècnics i us parli del proper hype dels sistemes de comunicació que més poden afectar a la manera a la que ens connectem a Internet i de tots els punts foscos que l’envolten i que molts no volen que vegis.

Si mirem enrere (que és una bonica manera de preveure el futur), per allà quan es va pensar en un sistema de distribució d’una senyal digital modulada per a la comunicació digital, que esdevindria Internet , l’elecció del medi de transport (digues-li xarxa) era un factor important i que suposava un compromís: havia de permetre la transmissió de senyals digitals modulades, pel que havia de complir uns requeriments tècnics, i alhora havia de donar accés al màxim nombre de persones utilitzant una xarxa comuna, a poder ser ja existent, evitant al màxim la instal·lació i implantació de noves xarxes de comunicacions (procés car i llarg). En aquest segon cas és on entra un concepte de nom estrany anomenat capil·laritat, que és un grau de mesura de com una xarxa de comunicacions cobreix la totalitat d’una població, arribant al domicili de l’usuari.

Per allà als anys 80, la xarxa amb més capil·laritat que complia els requeriments tècnics era la xarxa telefònica. Molts recordem els nostres vells mòdems a 14kbps connectats al telèfon fent sorollets estranys (això ja és cosa d’un altre post), però el pas del temps ha anat portant més i més altes velocitats a les connexions d’Internet, portant als proveïdors d’Internet a implantar les seves pròpies xarxes de comunicacions (fibra òptica, majoritàriament) per a abastir els seus clients, oferint més velocitat, però a un cost molt elevat.

Tot això a què ve?¿ Si rebobinem una miqueta, ens adonarem que l’elecció inicial de la xarxa telefònica va influir molt en com hem enfocat la distribució de la senyal fins a data d’avui, però durant tot aquest temps hem obviat una xarxa amb MOLTA més capil·laritat que la telefònica i que arriba a la majoria de llars de tot el món (es trobin on es trobin), i és la xarxa elèctrica.

O no tens endolls a casa? Imagina’t poder connectar el mòdem a QUALSEVOL endoll de casa i tenir accés a Internet. Això és la tecnologia PLC o Power Line Communications (amb mil perdons per la gran simplificació). Oblidem-nos de distribuir Internet a través de satèl·lit i altres tècniques de gairebé-ciència-ficció (que existeixen) per a arribar als llocs més remots, allà ja tenen endolls.

D’acord, i perquè no hi hem pensat abans? La xarxa elèctrica fa molts anys que es troba present a les ments pensants de moltes universitats i laboratoris per a transmetre senyals, però resulta que dels dos grans requeriments d’una xarxa de distribució de senyals digitals modulades, característiques tècniques i capil·laritat, la xarxa elèctrica només destaca en el segon. S’ha hagut d’avançar molt i refer moltes proves fallides per a poder combatre totes les interferències (i altres coses lletges) que hi ha dins un cable d’electricitat , però la tecnologia PLC ja és una realitat i es comença a sentir com una remor de fons.

Quan em podré connectar a Internet a través de l’endoll? Ja existeixen solucions comercials domèstiques per a distribuir la senyal d’Internet per tot un domicili utilitzant la xarxa elèctrica d’aquest, però sembla que som lluny de veure com Endesa o Iberdrola ens facturen la llum i Internet a la vegada, doncs sembla que en aquest país es pateix certa esquizofrènia corporativista.

Curiosament, Espanya és capdavantera mundial en el disseny de xips per a la modulació de senyals PLC (qui ho havia de dir!). Dins de qualsevol aparell amb tecnologia PLC s’hi troba un xip dissenyat per l’empresa DS2, amb seu a València, però contràriament al que indicaria la lògica, Espanya es troba a la cua de la Unió Europea pel que fa a implantació d’aquesta tecnologia.

Com ja ve sent normal, Telefònica i el càrtel que constitueix amb la CMT (Comissió del Mercat de les Telecomunicacions), ha impedit que Espanya pugui evolucionar tecnològicament i millori les seves infraestructures de telecomunicacions. No és difícil d’entendre que a Telefònica no li agradi l’aparició d’un sistema de comunicacions que deixi gairebé obsoleta la xarxa telefònica, que aporta tants ingressos a la companyia (d’això també n’hauríem de parlar en un altre post), i prefereix posar pals a les rodes a un procés de modernització abans que veure com Endesa o Iberdrola li prenen un mercat en el que es trobava tan còmode. Per a això té la seva amiga-sucursal CMT, que sent l’organisme amb més poder sobre aquests temes no té cap problema ni vergonya per a aturar la implantació de la tecnologia PLC en aquest país. Vés per on.

Com sempre, m’acabo animant amb un post quilomètric, però com a mínim ja sabem de què van aquestes sigles que tant donaran a parlar en un futur no gaire llunyà.

I un altre dia ja parlarem de companyies de telecomunicacions…