El Que No Volen Veure

Ja sé que no he parlat gaire bé del teletext en el passat, però davant la (ejem) imminent apagada analògica crec que val la pena recordar una de les invencions amb més enginy, que es perdrà pel camí. I és que el teletext, tot i estar passat de moda i ser de qüestionable utilitat, va ser la primera eina en introduïr la interactivitat, encara que molt limitada, en un sistema completament unidireccional com és la televisió. Som molts els que hem esperat pacientment davant una pantalla pixelada, veient com passaven uns numerets a tota velocitat, esperant que aparegués la programació del canal que estàvem veient en el teletext, i ja ha arribat l’hora de saber què feien aquells numerets corrent tant ràpid (sí, això vol dir que ve un post llarg).

Com tots els sistemes de vídeo, el televisor mostra imatges en moviment gràcies a la projecció d’imatges fixes de forma successiva i a molta velocitat. En concret, els sistemes de televisió europeus projecten 25 imatges per segon (en realitat són 50 entrellaçades, tot i que això són figues d’un altre paner), i per entendre el funcionament del teletext hem de viatjar fins als temps dels gairebé difunts televisors de tub de raigs catòdics (àlies CRT, sí, aquells que són gairebé més fons que amples). Aquests televisors mostren cada imatge fixa gràcies a un feix d’electrons (i per tant, molt fi), que recorre les 625 línies del televisor (si és europeu), il·luminant el fòsfor que té la pantalla, i això ho fa per a cada imatge, és a dir, que el pobre feix d’eletrons va de bòlid fent línies i més línies.

Recorregut del feix d’eletrons anant de bòlid amunt i avall on es pot veure el temps de blanking

Com es pot veure, el pobre feix d’electrons en acabar de “pintar” cada imatge ha de tornar a l’inici de la pantalla per a començar a “pintar” la següent, i és llavors quan se li dona un petit (molt petit) descans perquè es pugui prendre aquesta tornada amb més calma, i és el que s’anomena temps de blanking. Tot i ser un instant molt petit, durant aquest temps la senyal de televisió és totalment inútil i sol estar buida, mentre espera que el feix d’electrons torni a la posició inicial per a tornar a començar. Doncs bé, resulta que aquest temps no és del tot inútil, doncs la senyal del teletext es troba codificada dins aquest trosset de la senyal que fins l’aparició del teletext estava totalment desaprofitat. Aquest detall és certament enginyós, encara més si pensem que no afecta en absolut la senyal de vídeo de la televisió i que per tant, els aparells receptors que no “entenguin” la informació de teletext, senzillament ignoraràn aquesta senyal i seguiràn mostrant la imatge tan campants…

Però… encara no sé com és que passen els numerets! - Tot al seu temps, hi som tots? ja falta poquet. La senyal de teletext que rebem en cada temps de blanking (l’instant que necessita el feix d’eletrons per a tornar a la posició inicial entre imatge i imatge), és exactament una pàgina del teletext, així que en tant sols un segon rebrem 25 consecutives (en el cas entrellaçat). Certament, el teletext ofereix una interactivitat limitada doncs no podem modificar els continguts, ja que l’únic que fa el teletext és enviar les 888 pàgines una darrere l’altre entre cada imatge fixa en un bucle infinit, és a dir que un cop envia l’última pàgina torna a començar per la primera.

En realitat, doncs, quan nosaltres volem veure una pàgina del teletext introduïnt el seu número, el que fem realment és esperar a que arribi la pàgina que hem demanat per a mostrar-nos-la, és llavors quan veiem passar els numerets, indicant la pàgina que s’està rebent en aquell moment, fins arribar a la que toca. Molts de vosaltres pensareu que us estic colant un gol perquè el vostre televisor us mostra la pàgina només posant el número i no us heu d’esperar ni veure numerets que passen, però amics meus, el que us enganya és el vostre televisor, que se la sap molt llarga i memoritza totes les pàgines del teletext cada cop que canvieu de canal (i no necessita ni un minut per a fer-ho).

Com podeu veure, el teletext és ben senzill però ha estat utilitzat durant més de 20 anys per un munt de persones, i és per això que els televisors cada cop ténen més funcions per al teletext (memorització de les pàgines, botons d’accés ràpid, etc…), passant a ser una funció que es considera gairebé per defecte. El pas a la TDT ha portat el dilema de si cal eliminar un servei tan passat de moda, que queda llargament superat per les guies de programació, més amigables i que permeten fins i tot programar la gravació del DVD, però si ho proveu, el teletext segueix funcionant en la majoria de canals que emeten per TDT (i sense haver d’esperar que passin els números).

I un altre dia ja parlarem de perquè el teletext només arriba fins les 888 pàgines…