Bateigs, casaments i comunions
Ja fa temps que va començar la famosa època de “bodas, bautizos y comuniones”, rebuda amb il·lusió i desesperació a parts iguals (depenent del nombre d’invitacions que s’hagin rebut).
Personalment no puc dir que em faci il·lusió o em desesperi tot aquest folklore, més aviat, em diverteix. Penso que l’arribada d’aquesta època és un acte reconfortant d’autoproclamació agnòstica en assistir a l’espectacle de la decadència de l’esglèsia catòlica. I no m’entengueu malament, no és que me n’alegri, però em reafirma en la meva postura.
Que cada cop es celebrin menys casaments per l’esglèsia, que els pares decideixin no batejar els seus fills i que les primeres comunions s’hagin convertit en un espectacle (sovint surrealista) no fan més que demostrar que l’esglèsia catòlica (apostòlica i romana) segueix ancorada en les antigues i recalcitrants formes, sense saber ni voler posar-hi remei.
I és que el problema són les formes. No em vinguin amb la fe, la vocació i altres excuses metafísiques. El problema de l’esglèsia catòlica es veu i es toca i són aquestes formes, que acaben eclipsant el fons. No serveix de res discutir sobre el fons si les formes ens allunyen d’ell.
I un altre dia ja parlarem d’altres creences…
